Quin país!

Líders polítics virtuals amb suports passatgers.

Salvapàtries amb projectes setmanalment definitius. 

Visionaris miops.

Molta gana i poques dents.

Crematori industrial d'etapes, idees i voluntats.

Improvitzadors de projectes històrics després del café.

Obsesionats pel JO i el MEU.

Sentenciadors sense llei.

Afeccionats al dit a l'ull aliè.

Presoners del calendari.

Artesans del fum.

Vomitadors de tòpics.

Ventiladors de culpes.

Centrifugadors orgànics.

Arquitectes de castells de sorra vora el mar.

Beats de la ideologia. 

Inquisidors del matís.

Estadistes del parxís.

Quin país!

Després de l'èxit incontestable de la manifestació del 10-J hem de ser conscients d'una cosa: Només serem independents si  transitem des de la política al dret (Estat propi). Mai no passarem des del dret (present i estatutari, per exemple, via llei de refrèndums) a l'Estat propi. És obvi, aquesta paella té el mànec a Madrid.

Si és així, agradi o no, estiguem més o menys desafectes i emprenyats/des, les eleccions són la clau. Les eleccions, i evidentment, una majoria política al Parlament disposada a fer un acte de sobirania i convocar un refrèndum d'autodeterminació per sobre de normes injustes i tribunals diversos. La IP o la ILP no ténen futur.

Ara és l'hora de la política. I tots aquestes veus que es van fer sentir pels carrers de Barcelona, no poden quedar-se'n al marge. Cal passar a l'acció política i electoral. Del contrari serem presoners de les pors i els enganys de sempre.

Un consell: si desitges l'Estat propi, vés i fes-te militant del partit polític que estigui menys allunyat dels teus plantejaments.

La política o la fas o te la fan. Tu decideixes.

Ahir els portaveus de la consulta del 28-F es mostraven eufòrics i allunyats de qualsevol autocrítica constructiva. Semblen els representants dels partits polítics que tan critiquem quan la nit electoral tots sempre guanyen.

Els mateixos portaveus afirmaven que era un gran èxit perquè un 21% del cens és molt més que el que treuen els partits majoritaris. Trampós. Un referèndum és per definició transversal i no cal descobrir la sopa d'all perquè és coneguda per tothom. Per exemple, en el referèndum de l'Estatut del 2006 -tot i la baixa participació-, l'Estatut va rebre més d'1.800.000 vots afirmatius (un 36% del cens). Dir que un partit de l'Estatut seria el primer de Catalunya ens semblaria a tots fora de lloc. No fem el mateix.

La causa de la independència no necessita miratges ni encantadors de serps curts de vista. Necessita treball, perceverança i bones dòsis de realisme. Només així sabrem trobar el camí cert i no ens perdrem en falses dreceres.

Ahir el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, anunciava que l'Ajuntament de Reus és l'administració més opaca de l'any 2009. Fins a 9 requeriments de la Sindicatura de Greuges dirigits a l'ajuntament de la capital del Baix Camp no han estat contestats. Una notícia, per cert, que no publicarà el www.reusdigital.cat.

Els socialistes del PSC que governen interrompudament la ciutat des de la restauració dels ajuntaments democràtics confonen Reus amb el pati de casa. I això no és bo ni desitjable. El 2011 hi ha eleccions municipals, donem-los-hi unes merescudes vacances i que s'airegi l'administració local de mals vicis i patrimonialitzacions socialistes.

Esmena (17:47h): Contra els meus pronòstics el  www.reusdigital.cat es fa ressó de la crítica de CIU a la situació creada aquí.

Potser és que m'agrada portar la contrària o simplement explicar altres versions dels fets. Però prohibir els bous de plaça és una solemne tonteria.

El balanç de les consultes realitzades el diumenge 13 de desembre és plenament satisfactori, amb molt pocs matisos a fer:

Cara:

- El ressò internacional sense precedents aconseguit ens demostra que amb intel·ligència i tenaçitat el món és al nostre abast.

-  El vot de la nova immigració, que tot i ser proporcionalment baix, ensenya a propis i estranys que sóm un país desacomplexat i d'acollida que suma i no exclou. Un país amb futur que mira endavant i no pas endarrera.

- El tarannà plural, multipartidista i multiplataforma que ha caracteritzat les consultes i que ha de seguir sent-ne el seu principal actiu. Ens hem comportat com un país. Que no es perdi. Moltes gràcies a tothom.

- La participació voluntària i fidel de milers de voluntàries que ho han fet possible. Desitjo que tingui continuïtat.

- La normalitat en què es va desenvolupar tot plegat. Un exemple de democràcia, civisme i convivència que el món segur sabrà tenir en compte.

Ja em perdonareu que me'n en foti de tota l'historieta de l'editorial. A aquestes alçades de la pel·lícula, defensar un estatut retallat 3 cops (Zapatero-Mas, Corts espanyoles i, sembla ser també, el Tribunal Correccional, de menors), fa riure. Ara resultarà que la dignitat és defensar una via reformista ja morta i enterrada a Espanya. Una pèrdua de temps i diners i germen etern de nous problemes d'encaix inacabables. Això és dignitat o massoquisme?

He escoltat i llegit moltes versions sobre els moriscos i la seva expulsió i la conquesta del Regne de València pel rei Jaume I.  Jo no entenc de lletra ni m'ha quedat mai prou clar el tema, però hi ha un fet què em sembla òbvi. El poble, sempre segueix sent el poble.

Pel seu interès, reprodueixo un article de Jaume Soler sobre les consultes d'independència publicat al darrer número de L'Accent. 

Consultes, il·lusió, però molts dubtes encara

El 13 de desembre que ve, en més de 140 municipis se celebraran consultes sobre la independència. Molta gent s'interroga ja sobre la profunditat i l'efecte real que les consultes sobre la independència tindran en el futur. Suposen un pas que ja no té marxa enrere? O l'Estat i l'autonomisme amortiran el cop d'efecte, com ha passat ja amb tants d'altres episodis anteriors?

Intentant fer prospectiva, hi ha molt d'interès per a saber si les vora ja dues-centes consultes en marxa o en projecte en poblacions catalanes, seran a la llarga unes consultes “de costellada”, o de trencament amb els estats espanyol i francès, amb tot el que això comporta.

La veritat, no en tinc ni idea. Però vaig llegir recentment que l'alcalde d'Arenys de Munt considerava que faltaven uns 20 anys...

Avui aquest és un debat obert i de gran importància perquè en condiciona l'estratègia a seguir i el ritme. Perquè una lectura atenta del temps marcarà l'èxit o el fracàs de l'independentisme en un futur inmediat. És l'hora del front nacional? Són temps de construïr i de feina de formigueta?