Vull el divorci
Es podria entendre Espanya com una “família” mal avinguda, que arrossega problemes domèstics del passat i li costa arribar a final de més. Consumada per un matrimoni de conveniència, de l’antic règim, patriarcal, on el pare de família Castella imposa amb xulería orgullosa la seva manera unidimensional d’entendre les coses.
I nosaltres, els assenyats medòcis (tot i que al matrimoni d’Estat entre el Regne de Castella i Lleó i la Corona catalano-aragonesa hi vam aportar el Rei Ferran), ens ha tocat fer, per reial decret, el paper de dona submisa que dedica tota la seva vida a tenir cura del marit, els fills i els afillats.
I n’hi ha de tota mena. Hi ha fills i filles adoptats a punta de pistola com les Canàries, Ceuta o Melilla. Hi ha afillats més o menys de cor com Andalusia. I n’hi ha d’altres, com els bascos, que repeteixen per activa i per passiva que no els calen padrins, i que ja són prou grans per anar sols pel món, com van fer ja fa molts anys, els Portuguesos.
Mentrestant, els medòcis en general i els catalans en particular, la ja per sort caduca esposa obedient, passem les tardes de diumenge a l’Associació d’Àguedes, organitzant fòrums i fent una excursioneta de tant en tant a Brussel·les a les trobades europees d’ Àguedes, al Comitè de Municipis i Regions d’Europa. I auto-complaents, ens dediquem a les nostres cosetes del dia a dia, a la família, mentre resem per què no passi com al 1714 o al 1936 i ens posi la mà a sobre, o com al 1981 amb la violència psicològica de la LOAPA i el 23-F.
I donem gràcies a déu per l’Estatut retallat. Perquè aquells qui no creuen en les pròpies possibilitats, tot els hi sembla un regal caigut del cel. Més recentment hem posat espelmes a la Verge de Montserrat perquè no es modifiquin les nostres retallades amb el recurs a l’Estatut interposat davant del Tribunal Constitucional pel senyor Múgica, el “Defensor del Pueblo” i el PP. En aquest món hem vingut a patir!
Per molt que vagin passant els anys aquesta “família” segueix sent una presó i això no és vida. Però les coses canvien. Esperem que el segle XXI, el segle de les dones, el segle de les llibertats individuals i sexuals, afrontem plantar-nos i exigir el divorci. Trobar-nos a nosaltres mateixos i refer la nostra vida.
Com diu en “Titot” Ribera de Brams, l’autonomia que ens cal és la de Portugal. I que tal dia farà un any i se t’he vist no ho recordo…