La pedra seca o el menyspreu del que som
Sempre m’han fascinat les construccions rurals de pedra seca. I no puc entendre el perquè del forat negre de l’oblit on han caigut. Existeix alguna iniciativa municipal. Alguna petita restauració aquí o allà, però no massa cosa més. I tot, fet des de la modèstia econòmica. Avui, que tot allò propi i original es reivindica, molt pocs s’en recorden d’elles. I és una llàstima.
A la tècnica de la pedra seca se li atribueix un origen oriental, d’antiga tradició mediterrània que es perd en els temps. A Medòcia se’n pot trobar d’una o altra tipologia al Penedès, al Camp, a la Terra Ferma, al Bages, a l’Empordà, a les Terres de l’Ebre, al Maestrat, a Mallorca, a Menorca… I fora de casa nostra en podem trobara a Occitània, Sardenya, Itàlia, Grècia, Malta, Creta i Xipre. La Mediterrània, vaja!!!
Quan em vaig casar vam anar a Xina. I enmig de l’aeroport de Shanghai vaig veure, de lluny, una fotografia que semblava d’una barraca de pedra seca. Em va estranyar i m’hi vaig acostar i… efectivament; ho era! Hi posava “Visita Provença”. Un anunci publicitari de Turisme de França. Això és no tenir complexes! I nosaltres… el més calent és a l’aigüera.
La pedra seca es mereix una vida millor. Es mereix que ens la fem plenament nostra. I es mereix més recursos i millor tracte per dignificar-la culturalment i fer-ne atractiu turístic de qualitat.
PS: He demanat als Reixos que ho esmenin. A veure que hi poden fer.
+ INFO
Web Revista “Pedra Seca”
Pedra seca a Vilafranca (Els Ports)