Hi ha entrevistes que són molt fàcils i a l'hora molt difícils. Fàcils, perquè si l'entrevistat és qüestionat amb les preguntes que toquen, és relativament senzill extreure'n un bon text i un bon titular. Difícils, precisament perquè no és senzill saber quina és la pregunta que toca en cada moment (i de vegades no és fàcil, tampoc, atrevir-se a fer-la). Amb en Feliu Ventura passa una mica això. L'hem entrevistat força vegades, en alguna ocasió amb certa profunditat. Amb el temps hem assolit aquella perillosa complicitat entre entrevistador i entrevistat que sovint ens apropa al límit del que és periodísticament ètic. En Feliu pensa molt cada paraula que diu, i també com la diu. És d'aquells entrevistats que entre pregunta i resposta sembla gaudir del silenci. Pocs dies abans que sortís Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011) vam quedar a casa seva per escoltar-lo i xerrar una estona. En Feliu ha viscut molts anys entre Xàtiva i Gràcia, però el cas és que ara ha fugit una mica més de la ciutat i s'ha instal·lat gairebé a la perifèria ferèstega. Entre senglars i mosquits tigre, vam conversar llarga estona i d'aquella conversa hem parit diversos textos que anirem publicant –en la mesura del possible– durant els pròxims temps. Un d'ells surt imprès a la Directa d'aquesta setmana amb un d'aquells titulars que entren a matar: "Hi ha cançons d'amor que són feixisme". Pam. [Més]
Per complementar la tercera entrega de La Nevera TV, protagontizada per El Belda i el Conjunt Badabadoc, us oferim avui l'entrevista –és un dir– que vam realitzar amb el grup després de gravar la particular versió d'Esquirols. Una interviu en què no només parlem de l'"Arrels" i de les nombroses aportacions que han fet els Esquirols a la cultura popular del país, sinó també de la importància de tenir cançons i cantar-les. "Quan hi ha cançons que trascendeixen el seu autor és que el país està molt sà", reflexiona en Carles Belda, que reivindica el background sonor català. "Cal fer públic que no som anormals. Som gent normal que sabem moltes cançons que li agraden a molta gent, i desacomplexar-nos en públic". [Més]
Després d'un parell de mesos d'inactivitat, anunciem amb goig que reemprenem les emissions de La Nevera TV! Avui presentem un clip de la versió que fa El Belda i el Conjunt Badabadoc d'un clàssic del folk català: l'"Arrels" d'Esquirols. Amb els companys de Funky Monkey, la productora audiovisual amb la que compartim aquesta eixelabrada aventura de La Nevera TV, vam desplaçar-nos a finals d'agost als estudis Can Pardaler de Taradell, els dominis de David Rosell (Dept., Brams). Els Badabdocs hi tenien sessió de gravació per enregistrar, precisament, l'"Arrels", que publicaran pròximament. I, com a escalfament, vam capturar aquest tema en directe a l'estudi d'en David. Teniem clar, en engegar el projecte de La Nevera TV, que volíem comptar amb El Belda. I quan li vam proposar a en Carles si volia participar a La Nevera TV, tots dos vam tenir clara una cosa: si ho feien, havia de ser necessàriament gravant l'"Arrels". I és que poques coses hi ha més pròximes a l'ADN musical català que Esquirols. [Més]
Arran del retorn de Sopa de Cabra hem llegit als mitjans força llocs comuns. El més habitual ha estat aquella expressió que diu que el retorn dels Sopa "ha transcendit el fet estrictament musical", i que tot plegat ha estat “més que un concert”. El que importa, doncs, no és tant la música, sinó les més de cinquanta mil entrades venudes, la comunió generacional dels assistents als recitals, el moment de catàrsi emotiva de retrobar-se per cantar "L'Empordà"... És lògic que els mitjans hagin reaccionat així, sobretot en temps de crisi, quan sembla que tot es mesura quantitativament. Però aquest discurs, en alguns casos, amaga certa malícia. Destacant el fenomen i minoritzant la música, potser deixem entendre que el factor artístic és el de menys. Que, musicalment, la cosa no és gaire rellevant. De fet, algunes cròniques han afirmat que Sopa de Cabra, com la resta de grups catalans dels noranta, en realitat no és gran cosa: un boom prefabricat per a adolescents àvids de testosterona nacionalista. Una cosa rància, cursi, antiquíssima, caduca.
El cineasta i activista polític Ken Loach gairebé sempre l’encerta. Fa pocs dies, en una entrevista realitzada per l’agència EFE, el director de Terra i llibertat comentava que “la censura segueix viva a l’Europa del segle XXI” i que la crítica al sistema dominant “és ara més difícil que mai”. Segons Loach, “el capitalisme s’ha tornat més agressiu i envaeix tots els aspectes de la vida”. El director lamenta que el cinema hagi deixat de ser un mitjà de comunicació per passar a ser “un bé de consum”. On heu llegit cinema hi podeu llegir qualsevol altra branca de la cultura, ja sigui la literatura, la música o, és clar, el periodisme. [Llegiu l'article sencer a Mèdia.cat]
No hi ha cap dubte que és a València on s'estan gestant algunes de les propostes musicals més interessants dels Països Catalans. Ja no parlem només d'Obrint Pas i de les seves exitoses gires internacionals. O de Feliu Ventura i el seu darrer treball, Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011), de qui parlarem també properament en aquest bloc. O del grandiós Pep 'Gimeno' Botifarra o l'incombustible Raimon. Continuament apareixen bandes, solistes, grups i formacions que desafien les difícils condicions de treball al País Valencià, amb uns mitjans de comunicació públics hostils i el PP fent malvestats des de les institucions. Per a aquest blocaire, una de les perles encara massa poc conegudes de la València musicalment insurrecta són els autors del clip que il·lustra aquest apunt: Orxata Sound System. Feu clic al reproductor i flipeu una estoneta. [Més]
De ben segur que hauran tingut notícia de Pío Moa. És un dels suposats intel·lectuals que qüestionen la visió de la Guerra Civil consensuada per la historiografia solvent. El seu discurs es basa en defensar que la Guerra no va començar el 18 de juliol de 1936 arran del cop d'estat contra la República, sinó l'octubre de l'any 1934, amb la proclamació fallida de l'estat català i la vaga revolucionària d'Astúries. L'alzamiento només hauria estat la reacció definitiva de la gent de seny davant d'una República que, segons Moa, caminava cap a un procés soviètic. D'aquest batibull de mentides, en alguns països avançats se'n diu revisionisme i se soluciona per la via penal. A Espanya, però, la cosa té prou predicament i als Pío Moa de torn encara els riuen les gràcies.
Hi ha una certa tradició de grups gironins que és especialista en fer cançons amb un punt de bogeria. És aquesta la branca de la nostra música a la que podem adscriure el duet Pulpopop. Aquest parell de personatges tocats del bolet debuten amb un disc, Cuit (DiscMedi, 2011), facturat amb la complicitat del productor Miqui Puig, amb qui van coincidir arran del seu pas pel concurs Sona 9. En l'edició de 2010 aquesta formació de la Cellera i Sarrià de Ter va guanyar el Premi Joventut. La col·lecció de cançons que ara presenten són fruït, en gran part, d'aquella experiència. Hi ha pop, sí, però hi ha molt més. Expliquem-ho. [Més]
Ens explicava Roger Mas en una entrevista publicada a l'Enderrock ja fa uns quants mesos que el so de la cobla tenia, per a ell, una trascendència especial i inimitable, que ubicava a mig camí entre l'allò culte i l'allò popular. "Quan sento la cobla, trempo. Veig el dia de la independència de Catalunya més aprop", venia a dir el cantautor de Solsona. La reflexió de Mas ens venia de nou a la ment arran de l'escolta del darrer disc de Pascal Comelade, on el músic rossellonès revisita la seva obra en companyia de la Cobla Sant Jordi. Una formació que, sigui dit de passada, sembla haver-se especialitzat en cercar col·laboracions amb músics de pop o cançó (el propi Roger Mas està enllestint un espectacle complet amb ells). Amb la Cobla Sant Jordi en Comelade ja fa temps que gira un espectacle conjunt, que ara finalment ha pogut plasmar-se en dis, Retrospectiva (1990-2010). [Més]
En aquest país hi ha paraules prohibides. Mots que han estat esborrats, talment com si mai no haguessin figurat en cap diccionari. Un bon exemple són les dues paraules que donen nom a la pròpia nació: Països Catalans. El concepte fa referència a una realitat lingüística, cultural i nacional innegable, en la qual hi conviuen gairebé onze milions de persones. Els Països Catalans podrien ser, si els seus ciutadans lliurement ho volguessin, també una realitat política. En canvi, no existeixen a nivell oficial enlloc. Cap mitjà de comunicació els contempla en el seu llibre d’estil. Cap institució pública ni pràcticament cap partit polític en fa esment. Els Països Catalans, oficialment, no existeixen. [Llegiu l'article sencer a Nació Digital]
Hi ha entrevistes que són molt fàcils i a l'hora molt difícils. Fàcils, perquè si l'entrevistat és qüestionat amb les preguntes que toquen, és relativament senzill extreure'n un bon text i un bon titular. Difícils, precisament perquè no és senzill saber quina és la pregunta que toca en cada moment (i de vegades no és fàcil, tampoc, atrevir-se a fer-la). Amb en Feliu Ventura passa una mica això. L'hem entrevistat força vegades, en alguna ocasió amb certa profunditat. Amb el temps hem assolit aquella perillosa complicitat entre entrevistador i entrevistat que sovint ens apropa al límit del que és periodísticament ètic. En Feliu pensa molt cada paraula que diu, i també com la diu. És d'aquells entrevistats que entre pregunta i resposta sembla gaudir del silenci. Pocs dies abans que sortís Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011) vam quedar a casa seva per escoltar-lo i xerrar una estona. En Feliu ha viscut molts anys entre Xàtiva i Gràcia, però el cas és que ara ha fugit una mica més de la ciutat i s'ha instal·lat gairebé a la perifèria ferèstega. Entre senglars i mosquits tigre, vam conversar llarga estona i d'aquella conversa hem parit diversos textos que anirem publicant –en la mesura del possible– durant els pròxims temps. Un d'ells surt imprès a la Directa d'aquesta setmana amb un d'aquells titulars que entren a matar: "Hi ha cançons d'amor que són feixisme". Pam. [Més]
Arran del retorn de Sopa de Cabra hem llegit als mitjans força llocs comuns. El més habitual ha estat aquella expressió que diu que el retorn dels Sopa "ha transcendit el fet estrictament musical", i que tot plegat ha estat “més que un concert”. El que importa, doncs, no és tant la música, sinó les més de cinquanta mil entrades venudes, la comunió generacional dels assistents als recitals, el moment de catàrsi emotiva de retrobar-se per cantar "L'Empordà"... És lògic que els mitjans hagin reaccionat així, sobretot en temps de crisi, quan sembla que tot es mesura quantitativament. Però aquest discurs, en alguns casos, amaga certa malícia. Destacant el fenomen i minoritzant la música, potser deixem entendre que el factor artístic és el de menys. Que, musicalment, la cosa no és gaire rellevant. De fet, algunes cròniques han afirmat que Sopa de Cabra, com la resta de grups catalans dels noranta, en realitat no és gran cosa: un boom prefabricat per a adolescents àvids de testosterona nacionalista. Una cosa rància, cursi, antiquíssima, caduca.
El cineasta i activista polític Ken Loach gairebé sempre l’encerta. Fa pocs dies, en una entrevista realitzada per l’agència EFE, el director de Terra i llibertat comentava que “la censura segueix viva a l’Europa del segle XXI” i que la crítica al sistema dominant “és ara més difícil que mai”. Segons Loach, “el capitalisme s’ha tornat més agressiu i envaeix tots els aspectes de la vida”. El director lamenta que el cinema hagi deixat de ser un mitjà de comunicació per passar a ser “un bé de consum”. On heu llegit cinema hi podeu llegir qualsevol altra branca de la cultura, ja sigui la literatura, la música o, és clar, el periodisme.
De ben segur que hauran tingut notícia de Pío Moa. És un dels suposats intel·lectuals que qüestionen la visió de la Guerra Civil consensuada per la historiografia solvent. El seu discurs es basa en defensar que la Guerra no va començar el 18 de juliol de 1936 arran del cop d'estat contra la República, sinó l'octubre de l'any 1934, amb la proclamació fallida de l'estat català i la vaga revolucionària d'Astúries. L'alzamiento només hauria estat la reacció definitiva de la gent de seny davant d'una República que, segons Moa, caminava cap a un procés soviètic. D'aquest batibull de mentides, en alguns països avançats se'n diu revisionisme i se soluciona per la via penal. A Espanya, però, la cosa té prou predicament i als Pío Moa de torn encara els riuen les gràcies.
En aquest país hi ha paraules prohibides. Mots que han estat esborrats, talment com si mai no haguessin figurat en cap diccionari. Un bon exemple són les dues paraules que donen nom a la pròpia nació: Països Catalans. El concepte fa referència a una realitat lingüística, cultural i nacional innegable, en la qual hi conviuen gairebé onze milions de persones. Els Països Catalans podrien ser, si els seus ciutadans lliurement ho volguessin, també una realitat política. En canvi, no existeixen a nivell oficial enlloc. Cap mitjà de comunicació els contempla en el seu llibre d’estil. Cap institució pública ni pràcticament cap partit polític en fa esment. Els Països Catalans, oficialment, no existeixen.
