Al darrera la nevera

Avui és un dia especial per al bloc Al Darrera la Nevera. Aquest que esteu llegint és el post número 1.000. Ni el 999 ni el 1001: 1.000. Han passat gairebé cinc anys des que vam posar-lo en marxa, sense saber gaire bé què voliem fer ni si tindria molt sentit. Durant tot aquest temps, el bloc ha anat prenent vida pròpia i s’ha convertit en una part molt especial de la feina del seu autor, probablement la més divertida i enriquidora. Per celebrar l’efemèride, hem decidit que, per variar, avui aquest bloc no reproduïrà l’article d’un periodista que parla de música. Ho farem a l’inrevés: seran una sèrie de músics i responsables del sector els qui parlaran del periodisme musical que es fa a Catalunya. Hem demanat el parer de cinc artistes que, en major o menor mesura, han passat per les pàgines digitals d’aquest bloc i crec que representen, cadascú a la seva manera, diferents sensibilitats i formes d’entendre l’ofici de músic: Feliu Ventura, Pau Vallvé, Carles Sanjosé (Sanjoex), Natxo Tarrés (Gossos) i Núria Lozano (La Carrau). També hem demanat l’opinió de cinc personatges del sector musical català que tenen el comú demoninador que no són periodistes. Són Àlex Eslava (del segell DiscMedi), Joni D (mànager de l’agència Hace Color), Dani Castellano (del segell Propaganda pel Fet!), Xavier Urbano (programador de l’Ateneu Popular de 9 Barris) i Jordi Novell (gerent del Grup Enderrock). En total 10 veus. Tots ells responen tres preguntes… [Més]

1. Té algun sentit el periodisme musical en l’era 2.0?
2. Què li sobra i què li falta al periodisme musical que es fa a Catalunya?
3. Digues una cosa que els periodistes musicals no fem bé i hauriem de corregir.

Feliu Ventura

1. Esperem que almenys tinga el sentit de l’oïda. També el del tacte, la vista, l’olfacte i el gust!
2) Visió de Països Catalans i universalització en l’espai i el temps, vull dir, entendre que l’àmbit i el criteri és el cultural quan es parla de la nostra música i no autonòmic, i que s’ha de buscar influències i fonts arreu i en totes les èpoques. M’agrada el periodisme musical que em fa descobrir músiques abans que ningú, el periodisme musical que es a tot arreu parant l’orella sense prejudicis.
3) No preguntar-li mai a un music que no feu bé ni que hauríeu de corregir. Però, per respecte als musics, no abaixar en cap moment el llistó ni mai “auto-considerar” el “musical” com un periodisme de segona. I sobretot fer periodisme -musical- d’investigació. O és que n’hi ha d’altre?

Carles Sanjosé (Sanjosex)

1) Tothom pot opinar sobre l’actualitat musical. Dir-ne periodisme musical crec que comença a tenir sentit quan el periodista que escriu és seguit i respectat pels seus lectors, ha demostrat que sap de què parla i en té una opinió personal que pot esdevenir un referent. El 2.0 crec que no té massa importància.
2) Li sobren línies. Es parla de tot i a vegades costa de diferenciar què pot ser interessant i què no… I això despista al personal. Per tant, a vegades li falta un criteri més estrictament musical.
3) Parlar de música. No tinc clar que es pugui “parlar” música, però s‘ha d’intentar destacar més la musicalitat i no tant les lletres, la imatge, la idoneïtat de la proposta… Una bona proposta musical imprescindiblement ha de tenir qualitat musical, si no és així, les lletres perden importància. Ja se que tot va junt i és difícil de diferenciar una cosa de l’altra, però si estem parlant de música, és important incidir-hi.

Pau Vallvé

1) Sí. Per mi el sentit que hauria de tenir és el de destriar d’entre tota l’oferta i sobreestimulació cultural a la que estem exposats allò que realment no ens podem deixar perdre. Recomanar amb arguments i opinió en comptes de senzillament promocionar o enfonsar. Hi ha mitjans que estan funcionant exclusivament així, sobretot a internet, i els està funcionant moltíssim.
2) Hi ha tres coses que em semblen totalment desfassades: Les estrelletes en els discs, les etiquetes d’estil i el dedicar espai a algú per parlar-ne malament. M’explico. Lo de catalogar en estrelletes un disc ho trobo denigrant i totalment subjectiu, de tot menys periodístic. Lo de les etiquetes d’estil… realment hi ha algú que s’ho miri? I si hi ha algú que s’ho mira, realment hi ha algú que li aporti algo? Per fer-te una idea del que fan ho escoltes directament a Spotify o Youtube veient el vídeo, però que posi “Pop/rock” o “Folk electrònic” realment crec que no té sentit. A l’època on si no et compraves el disc no sabies com era vale, però avui en dia no té sentit, quan te’l compres és perquè ja saps que t’agrada. I lo de dedicar espai a algú per deixar-lo malament em sembla inútil. Realment amb la d’oferta que hi ha avui en dia que no paren de sortir bandes i discos i concerts, dedicar el poc espai que hi ha (que no dóna per parlar ni d’un 5% del que passa) a deixar malament a algú no només és denigrant per la persona que amb totes les seves ganes i coneixements ha fet el que ha sabut i pogut, sinó que treus espai de parlar de coses que estan bé i vols recomanar. A més, que simplement deixant allò que no agrada fora de la publicació ja fas que no tingui ressò i no acabi arribant a la gent, no cal anar a enfonsar-ho tampoc, perquè, a més, potser és que senzillament tu no has entès la proposta. Mai se sap.
3) No es pot generalitzar, de periodístes musicals n’hi ha de molt bons i n’hi ha d’infumables, com a tot arreu. I molts cops els més bons no són pas els que estan en llocs reconeguts, i molts cops els que estan a llocs reconeguts són els més dolents. Amb excepcions a tot arreu, es clar.

Natxo Tarrés (Gossos)

1) Segur que si. El periodista ha de seguir ajudant a digerir la multitud d’informació que tenim al nostre abast, seguir l’actualitat i si s’escau fer un diagrama de la situació en cada moment.
2) Li sobren etiquetes i ganes de compartimentar, i li falta no mirar-se tant el melic. És un sector (com la majoria) molt endogàmic. En general al periodisme d’avui li costa molt fer investigació i anar més enllà de la repetició.
3) Trobo a faltar que es surtin de la cadira, del despatx i la pantalla i tinguin il·lusió per veure el que es cou arreu del país, als carrers, llocs de trobada. Els que vivim fora de Barcelona sentim que el periodisme de gran abast desconeix el món de les comarques.

Núria Lozano (La Carrau)

1) La informació satura la xarxa. És per això que, enmig d’aquest mar immens, sempre és d’agraïr que hi hagi qui et faci de brúixola.
2) Falta una mica de música i sobra tomàquet. De vegades costa trobar una entrevista que aprofundeixi exclusivament en temes musicals o artístics. Trobo a faltar apostes i continguts més arriscats.
3) La crítica és un mitjà imprescindible per ajudar a fer créixer la música del país, i és per això que considero que s’hauria de prendre més seriosament. Com a músics agraïm molt quan es parla de la nostra música amb arguments ben fonamentats.

Jordi Novell (gerent del Grup Enderrock)
 
1) Sí, esclar. Allò que permet la comunicació 2.0 és afavorir la interactivitat de la informació, que el canal comunicatiu emissor-receptor no acabi aquí, sinó que el propi receptor tingui eines per a convertir-se en un nou emissor. El periodisme ha d’aportar criteri, i això no té perquè entrar en conflicte amb les noves tecnologies.
2) Segurament li manquen periodistes; l’actual cojuntura impedeix que es produeixin relleus i la formació de gent jove en els propis mitjans de comunicació. La capacitat d’anàlisi d’una escena musical no es forma a partir de l’enciclopedisme –el wikipedisme–, sinó amb el treball diari i la interacció amb d’altres professionals.
3) És impossible generalitzar. Els periodistes musicals no poden analitzar-se col·lectivament, a la vegada que els mitjans de comunicació pels quals treballen tenen les seves pròpies especificitats i criteris. Sí però que s’observa una tendència cap a la gurutització de l’ofici i de les tribunes per a les que es treballa.

Joni D (mànager de l’agència Hace Color)

1) En té si es retorna als origens. Fa falta un periodisme independent, que es faci preguntes i que investigui. El periodisme musical té el mateix sentit que qualsevol altra professió sempre i quan sigui fet per gent que s’estimi la seva feina i la faci lliurement. Per desgràcia això no passa en cap àmbit del periodisme d’avui en dia…
2) Li falta esperit crític i a l’hora diversificació. Li falta consciència que hi ha d’haver música per a tothom i que dins dels molts i diversos estils hi ha gent que comunica millor que altra, hi ha gent que toca millor que altra, i hi ha gent que transmet més que altra.
3) Excepte els que treballen a revistes especialitzades tipus Metal Hammer, els periodistes musicals haurien de ser capaços de gaudir de les diverses propostes estilístiques. No és bo per la música que es demonitzi un estil des del lloc privilegiat de l’informador. Però és la realitat planetària que tenim ara mateix en tots els àmbits de la nostra vida: la uniformització social i cultural també la patim en forma de periodisme musical. Per sort, hi ha excepcions.

Àlex Eslava (Director del segell DiscMedi)

1) És clar que si. Són nous temps i hi ha nous formats, pero tot segueix igual. Mentre hi hagi creació musical té sentit tenir l’opinió de persones especialitzades.
2) Li sobra arrogància i supèrvia, i li falta humilitat, obertura de mires i receptivitat a qualsevol tipus d’estil. També caldria que anés una mica més al compàs dels llançaments discogràfics, i tingués més en compte el producte local en comptes de limitar-se als llançaments globals.
3) Una de les coses que sempre m’han sabut greu és l’enlluernament periodístic general quan un grup català fitxa per una multinacional. Ho trobo una falta de respecte cap a les companyies catalanes que fa gairebé trenta anys que ens hi dediquem i mai han estat tingudes en consideració ni s’ha sabut valorar la seva dedicació. L’èxit actual dels grups catalans també té a veure amb la feina d’aquestes companyies que des de fa anys anem construïnt un espai sonor català. Si no haguessim existit, qui sap què tindriem ara.

Xavi Urbano (programador de l’Ateneu Popular de 9 Barris)

1) Sí: cal que davant de la multitud de propostes hi hagi periodistes o crítics que puguin fer de recercadors i posar llum a iniciatives que per manca de recursos o habilitats es queden a l’ombra. També és necessari recuperar propostes interessants que ja han passat a la història, teixir cert fil argumental sumant generacions.
2) Li sobra parlar dels mateixos musics sempre, conservadorisme i bones formes. Li falta criticai aprofundiment. Abunda un cert “bon rotllisme” que no ajuda a ser més ambiciosos i arriscar. El caràcter propi no hauria de ser només patrimoni dels músics.Més enllà d’un consum ràpid, la critica o el reportatge musical hauria d’ajudar-nos a crear un relat col·lectiu de tot l’univers musical del país.
3) Hi ha un univers massa autoreferencial, no només dins de l’ambit del periodisme. Tots els que ens movem al voltant de la música hauriem de fer un esforç per interconectar-nos més. Propostes com el cicle ‘I es diuen crítics’ em semblen meravelloses.

Dani Castellano (Propaganda pel Fet!)

1) El periodista ha perdut el monopoli de la informació, avui dia tens molts amics 2.0 que escolten música, que pengen vídeos i amb els quals comparteixes criteris artístics. Però la sobreinformació genera desinformació i algú ha de posar seny, analitzar, contextualitzar i veure-hi més enllà del consum compulsiu i efímer que generen les noves tecnologies.
2) Li falta connexió emocional amb la música. Si la tinguessin, no ens trobaríem amb un divorci tan gran entre la crítica i el públic. Els periodistes moltes vegades s’obliden de que no estan parlant de matemàtiques sinó d’art, i si alguna cosa té gran l’art és la capacitat d’anar directe a les emocions. En aquest espai no hi ha lloc per l’esnobisme, ni pel virtuosisme, és un espai molt reduït, t’agrada o no t’agrada. Intentar dotar una crítica de criteris objectius és el més gran dels errors.
3) Exceptuant alguns mitjans, la tendència natural del crític és sobrevalorar la música de fora (sobretot l’anglosaxona) en detriment de la feta a casa.