Al darrera la nevera

Del Linòleum (Amniòtic, 2009) de Maria Coma en van trascendir amb més força cançons coloristes com “Gat” o “Bigarrat”. La resta del disc no anava en aquesta línia, però ja se sap què de vegades les etiquetes musicals fan més mal que bé, i des de llavors Maria Coma i l’adjectiu “naïf” han anat indissolublement associats. Fins ara. Aquest novembre, Coma publica Magnòlia (Amniòtic, 2011). En aquest nou treball, els colors s’han enfosquit, com si aquesta jove compositora, pianista i cantant volgués posar distància entre allò que és i allò que han explicat d’ella. El nucli central de Magnòlia és el piano, instrument a partir del qual s’han composat totes les cançons. De fet, la Maria dedica el disc a la seva àvia Carmina, que li va regalar el primer piano, a patir del qual va aprendre a tocar. Després, les cançons han estat tenyides de multitud de textures sonores, gràcies al mestratge a la producció del músic Pau Vallvé. El resultat són temes com el que il·lustra aquest videoclip, “Tots els colors”. [Més]

La referència cinematogràfica és constant en un disc que genera un
‘efecte banda sonora’ que en moltes ocasions ens ubica de ple dins del metratge
d’un film de Tim Burton. El concepte magnòlia, que apareix a la cançó
que tanca el disc –“Dins magnòlies”– fa referència a un món particular,
innocent i lliure, com si davant d’un present inhòspit i complex
trobessim el gust en retornar a l’allò més bàsic. Malgrat que es tracta
d’un disc intensament arranjat, amb la presència d’una secció de corda
gentilesa del Quartet Brossa, és aquest un disc molt més natural que
Linòleum, més visceral: de fet molts dels passatges s’han enregistrat
fora de l’estudi, per captar ambients i textures naturals, i també s’ha
gravat sense metrònom, un símptoma més de la voluntat de l’autora de
fugir de cotilles estilístiques i musicals.

Sempre que parlem de Maria Coma sembla obligat a fer referència a
veus del pop anglosaxó independent com Joanna Newsom, Cat Power o la inimitable
Björk. Però potser mirant més aprop també hi trobarem referents, encara
que no siguin assumits ni reivindicats. Escoltant la veu de Maria Coma a
Magnòlia –instrument que rivalitza en importància amb el piano al llarg
de totes les composicions– es fa difícil obviar la tradició que
representen grans veus catalanes com Maria del Mar Bonet. Una veu
carregada de força i matisos, que no s’arronsa davant de qualsevol repte
ni filigrana. El conjunt és un disc pletòric a nivell creatiu, que
busca la perfecció sonora sense defugir la visceralitat i
l’espontaneïat. Sens dubte un dels grans discos catalans de 2011.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!