Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

5 de desembre de 2011
Sense categoria
2 comentaris

Homenatge a Antònia Font: les segones parts sí són bones

Encetem el mes de desembre, s’apropa Nadal i, inevitablement, les discogràfiques enceten el seu habitual bombardeig de productes de temporada. Al llarg dels pròxims dies, al bloc ‘Al Darrera la Nevera’ mirarem d’anar destriant el gra de la palla i destacar algunes de les produccions més interessants d’entre tot el material que veurà la llum. Comencem amb un tribut a un dels grups més rellevants del pop català: Antònia Font. En vam tenir un primer tastet en el disc Alegria revisitat (EDR/DM, 2011), que es va encartar amb la revista Enderrock el passat mes de juliol. Hi destacava el que sens dubte va ser el gran èxit de l’estiu: Tomeu Penya versionant “Alegria”. Aquest Nadal tindrem ocasió de rebatre un tòpic: que les segones parts no són mai bones. L’homenatge al grup liderat pel compositor Joan Miquel Oliver té continuïtat en forma d’El pop d’Antònia Font. Versions halògenes (DiscMedi, 2011). [Més]

Aquest nou llarga durada inclou tant les cançons que ja van ser editades al sàmpler de la revista –les nou adaptacions del disc Alegria (Drac/Virgin, 2002) executades per artistes com Mishima, The New Raemon, Oliva Trencada, Marcel Cranc, La Bien Querida, Gertrudis, Joan Colomo o Litoral– com deu noves versions que veuen la llum per primera vegada. Així, descobrim Anímic transformant totalment “Tokio m’és igual”, Erm vestint d’electrònica futurista “Robot”, Glissando* calçant-se les “Bastiscafo Katiuskas”, Ix! executant una versió fidel de “Holidays”, Pulpopop realitzant l’embogida revisitació de “Tots els motors” que ressona en aquest apunt, La Iaia transportant al seu territori la frenètica “Wa Yeah”, Inspira atacant “Portavions”, una de les peces de l’històric àlbum Taxi (DiscMedi, 2004), 4t 1a revisitant “Me sobren paraules”, Raydibaum portant al seu terreny la inspirada “Armando Rampas” i Very Pomelo rockeritzant “Clint Eastwood”. És un disc produït per Enderrock i DiscMedi que, a més de ser absolutament recomanable, trenca amb el tòpic que diu que només mereixen rebre homenatges els artistes retirats.

  1. Segur que té molt bona pinta (la primera part és genial), però hagués sigut curiós veure què feia algun grup de tradicional o de jazz o de clàssica. Però no obstant, un cd com aquest demostra que avancem cap a un país normal. Felicitats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!