ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Calaix de-sastre (i III) ? Pistoles i roses

Guns n’Roses, Pavelló Olímpic (Badalona), 23 d’octubre de 2010

Per mil raons que ara no venen al cas, em va quedar al tinter tot el report dels GNR quan van oferir un dels millors concerts (contra tot pronòstic) d’aquest 2010 que avui s’acaba.

El set list de Gansanrousis a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Calaix de-sastre (II)

ANNA ROIG, La Confiteria (Barcelona), 23 de novembre de 2010

Presentació del disc “Je t’aime” de la revista Enderrock del mes de novembre

MIQUEL PUJADÓ, La Confiteria (Barcelona), 23 de novembre de 2010

Presentació del disc “Je t’aime”

BURNINGBLACK, sala Salamandra (L’Hospitalet de Llobregat), 6 de desembre de 2010

Absolutament oblidables teloners de Lordi tot i que els leggins de lleopard són, com a mínim, reveladors

THE DOGMA, sala Salamandra (L’Hospitalet de Llobregat), 6 de desembre de 2010

Els altres tediosos (italians i gòtics) teloners de Lordi

PAU VALLVÉ, Barri Guinardó (Barcelona), 21 de desembre de 2010

Concert casolà enregistant un clip amb els lectors d’Enderrock

GATOS LOCOS, Espai Harley (Barcelona), 18 de desembre de 2010

Presentació del llibre “Cultura Custom”

GATOS LOCOS, sala Zeleste (Barcelona), 16 d’abril de 1985

i per acabar per avui una d’aquestes comparatives (en aquest cas un quart de segle) que tant han agradat en els darrers mesos
si, demá encara una miqueta més per acabar l’any amb la cirereta del pastís

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Confirmat: Radiohead al Senglar Rock 2011

Emir Kusturica, Palau de la Música (Barcelona), 27 de desembre de 2010

Aquesta matinada s’ha donat la campanada i s’ha confirmat l’actuació exclusiva de Radiohead al país dins de la programació del renascut Senglar Rock. Després de dos anys sabàtics el festival torna amb renovades forces a terres de Ponent però, en comptes de fer-ho al Parc de les Basses de la capital Lleidatana, ressuscita un espai mític en la història musical de Catalunya: els prats històrics entre Escalarre i la Guingueta d’Àneu i on aquest 2011 farà quinze anys en que es va celebrar la primera edició del Doctor Music Festival. El festival es celebrarà el primer cap de setmana del mes de juliol.

La banda de Tom Yorke no és la primera exclusiva anunciada per aquest Senglar Rock. Damon Albarn abandona momentàniament el seu projecte Gorillaz per tornar a la carretera amb Blur i farà la seva primera actuació de la gira mundial dins del festival. Brams, que actualment estan enregistrant un nou disc, també han anunciat per Facebook la seva presència al que ja es comença a conèxier com “el festival dels retorns”. Titot ha mostrat la seva il·lusió en actuar en un festival on ja hi van ser l’any 1997 en sustitució de Ziggy Marley.

Sopa de Cabra (també van actuar a l’edició de 1997 del Doctor Music Festival i a la primera edició del Senglar a Prades) també ha anunciat la seva intenció de reunificar-se per estar presents la primera setmana de juliol per terres pallarenques en un concert únic i exclusiu. Xavier Fortuñ de la promotora RBG Management, organitzadora del festival, ha declarat “el cartell encara no està tancat i hi ha moltes sorpreses inesperades que anirem desvetllant”. Entre els rumors que corren per Twitter està la presència de Nirvana en una nova formació en la que juntament amb Dave Gorhl i Krist Novoselic estarà també Courtney Love que ha anunciat la seva intenció d’agafar el baix i posar-se al lloc del desaparegut Kurt Cobain.

Al saber la notícia el cineasta serbi Emir Kusturica no va poder amagar ahir la seva alegria al concert que va oferir al Palau de la Música juntament amb la seva Non Smoking Orchestra.


 
 

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Calaix de-sastre (I)

Qui dia passa any empeny: s’acaba l’any i s’ha de fer net. A l’arxiu queden bons i millors moments, instants històrics i també d’altres per oblidar. Durant els darrers mesos d’aquest 2010 hi ha hagut concerts que per mil raons diferents (teloners anecdòtics, teloners memorables o teloners que busquen la seva oportunitat, concerts en que ‘passava per allà i portava la càmera a sobre’, acumulació d’actes d’actualitat, presentacions o, per què enganyar-nos, simplement mandra…) se m’han quedat en el tinter, perduts al fons d’un llistat camaleònic i mutant. Però tothom ha de tenir un lloc i un espai i per acabar aquest 2010 vull dedicar-lis els darrers posts d’aquest any a Rockviu.

BANDA JACHÍS, Cotxeres de Sants (Barcelona), 23 d’octubre de 2010

Coincidint involuntàriament amb els Guns N’Roses, a les Cotxeres es va celebrar el 100è aniversari de la CNT.

CARLES BELDA I JAUME ARNELLA, CAT (Barcelona), 22 d’octubre de 2010

Primer concert del Circuit Folc 2010

SIRO BERCETCHE, sala Apolo (Barcelona), 25 d’octubre de 2010

Els prescindibles teloners de Johnatan Richman

BUHOS, Plaça de Sants (Barcelona), 30 d’octubre de 2010

Concert de la Nit de Bruixes 2010 organitzada per la colla de diables Guspires de Sants

DINERO, Drassana Unió Naval (Barcelona), 4 de novembre de 2010

Teloners del concert secret de Franz Ferdinand

FOUR TET, Sant Jordi Club (Barcelona), 12 de novembre de 2010

El teloner del concert de !!!

WILD NOTHING, sala Apolo (Barcelona), 25 de novembre de 2010

Quan vaig anar a buscar l’acreditació del Primavera Club estaven tocant aquesta gent

IDIOT WIND, sala Razzmatazz II (Barcelona), 2 de desembre de 2010

Telonera i companya de The Tallest Man on Earth

Demà més…

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Els homes dels nassos

Músics amb Nassos, sala Apolo (Barcelona), 23 de desembre de 2010

SAMITIER

GENTLE MUSIC MEN

LA BRIGADA

ANNA ROIG I L’OMBRE DE TON CHIEN

SANJOSEX

CARLOS CROS

GOSSOS

SIDONIE

LOVE OF LESBIAN

Crònica publicada a El Punt i Avui el dia 25 de desembre de 2010

Els homes dels nassos

Els barcelonins Samitier van ser els primers a posar-se el
nas de pallasso, i els van seguir els vilanovins Gentle Music Men, que
van aprofitar per estrenar una nova cançó, Sueño infinito. La Brigada, també de Vilanova, van comparèixer amb la baixa per malaltia del seu cantant, Pere Agramunt, i versionant Nadal és neu
de Jaume Sisa. També es van posar el nas vermell Anna Roig i L’Ombre de
ton Chien i Sanjosex, mentre que Sidonie van recuperar el format de
trio original amb un accidentat final de concert. Les actuacions van ser
fluïdes (dues o tres cançons per grup) i intercalades amb vídeos de
l’ONG i d’altres músics recolzant el projecte. Love of Lesbian, banda on
toca el baix l’impulsor de l’acte, Joanra Planell, va ser l’actuació
més esperada de la vetllada, que es va tancar amb Carlos Cros i tots els
participants al concert cantant Soy un pallaso, un tema compost
expressament per a la ocasió. Tal com va definir, amb optimisme
nadalenc, Natxo Tarrés, dels manresans Gossos: “Pallapupas són el futur i
el futur són somriures”.

Músics amb nassos
Sala Apolo (Barcelona), 23 de desembre de 2010.

L’escaleta del concert a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

El patriarca

Motörhead, Sant Jordi Club (Barcelona), 17 de desembre de 2010

Crònica publicada a El Punt i a l’Avui en data 20 de desembre de 2010

El patriarca

Fa unes dècades el camí d’aquest cronista es va creuar amb el dels
Motörhead a les portes d’un hotel de Sants, amb l’imponent Lemmy
Kilminster al capdavant. Un tornava de l’escola, els altres es dirigien
al Palau d’Esports a presentar el mític No Sleep ‘til Hammersmith.
A l’autògraf que van signar al bocabadat estudiant també van deixar-hi
impreses les empremtes digitals. Així eren els Motörhead: els més bruts,
els més durs, els més potents… I així d’intacte ha quedat la seva
llegenda gairebé 30 anys després. Lemmy s’ha convertit en un personatge
mitològic, com queda reflectit al documental Lemmy, estrenat en la passada edició de l’In-Edit.

La
seva anterior actuació a la ciutat va ser en un territori a priori
enemic, el Primavera Sound 2006. Ara jugaven a casa. Poc importava que
el joc de llums no il·luminés un Kilminster gairebé impassible, que de
lluny només es veiés la bateria o que mostressin un repertori gens
complaent que va deixar el nou disc, The wörld is yours, al marge (només dues cançons) i els grans temes (Killed by death, Ace of Spaces i Overkill)
per al final del repertori. Tot això no importava ja que un concert
dels Motörhead va més enllà de la posada en escena. És una actitud, un
estat vital que es va viure en tota la seva plenitud celebrant-se en
comunitat, amb una cervesa a la mà i l’altre amb el puny alçat. Tal com
van fer les 5.000 persones que divendres van posar a prova la capacitat
del Sant Jordi Club, amb cues inesgotables davant les barres de bar i
els lavabos.

Motörhead
Sant Jordi Club. 17 de desembre

El set list de Motörhead a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Quan no pot set no pot ser, i, a més, és impossible

30 Seconds To Mars, Sant Jordi Club (Barcelona), 18 de desembre de 2010

Quan creia que totes les fronteres i barreres ja estaven instaurades, sempre n’hi ha algú que sap alçar el llistó i pujar posicions en la llista d’honor dels grups que es dediquen a putejar als periodistes gràfics. L’actor i músic Jared Leto al capdavant dels seus 30 Seconds To Mars, va ajudar a fer-nos-ho una miqueta més difícil del que és habitual situant-nos a la sempre soferta i allunyada taula de so (un espai on hi han uns guiris treballant, ple de cables i màquinetes i que mai està condicionada per a nosaltres). Fins aquí més o menys normal encara que gens satisfactori. El pitjor va ser que, un cop començat el concert, no hi havia cap focus que apuntés als músics, tot contrallums on era gairebé impossible diferenciar un guitarrista d’un baixista o si Jaret portava ulleres o tocava la bateria. Un absurd. Tot pot ser pitjor: les TV’s  només va tenir l’oportunitat de filmar 90 segons d’un escenari a les fosques només a la primera cançó i sense àudio.

I tot va anar en consonància amb el concert. No va passar allò tant punyetero que en la quarta cançó, quan ja nos ens permeten fer més fotos, s’encenguin els focus. Tot el concert va seguir la mateixa tònica davant d’un públic excessivament histèric que intuïen, més que veure, a un senyor que no parava de cridar “jump, jump, jump!” i que mai acabava ni de cantar les cançons cedint sempre tot el protagonisme a un personal que, en una quota important, vivien la seva primera experiència ‘rockera’ després d’haver-se inciat a la Festa dels Súpers. Molt/es d’ell/es ja estaven esperant a les portes del Sant Jordi Club patint un fred hivernal la nit anterior al concert…  tant de bó se’ls encomenés alguna cosa del concert dels Motörhead

L’egocentrisme de vegades porta a aquests despropòsits.

El set list de 30 Seconds to Mars a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Una miqueta d’spam nadalenc

FREAKS. LA CARA OCULTA DEL ROCK (Quarentena Ediciones)

S’acosten un dies en que toca fer amics invisbles, cagatió, pare Noel, Santa Claus, regals de Nadal, innocentades o simplement quedr com un rei la Nit de Reis. Sabeu quin regal ha d’anar sens falta? Està clar que una còpia de FREAKS. LA CARA OCULTA DEL ROCK no us pot faltar. Un fantàstic llibre que el podeu trobar a les millors llibreries del món mundial (FNAC, Abacus, La Casa del Llibre) i a les botigues de discos del carrer Tallers, entre molts altres establiments.

Què hi trobarem a FREAKS. LA CARA OCULTA DEL ROCK? Doncs aquí en teniu una petita mostra i entre altres preciositats hi trobareu fotos i històries de:

RAMMSTEIN

ALICE COOPER

EROCKTICA

FLAMING LIPS

KISS

GWAR

LAS BURRAS

HAUNTED GARAGE

JIM JONES CIRCUS

JOSMAR

MARILYN MANSON

LOVE OF LESBIAN

MOJINOS ESCOZÍOS

THE POGUES

SLIPKNOT

TEXAS TERRI

TWISTED SISTER

Time to pretend

MGMT, sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de desembre de 2010

Al PS’08 els MGMT eren d’aquella mena de grups que, malgrat tocar a primera hora de la tarda, lluitaven per sorprendre al públic i ficar-se’l fos com fos a la butxaca. Una eufòria que no es va repetir ahir a la sala Razzmatazz en un dels sold out’s més cridaner de la temporada. Allà un grup apàtic i estàtic, tan avorrits que fins i tot en els pitjors moments en que ho omplien tot de passatges planejadors semblaven un alumnes dels Camel. Ni tan sols l’eferverscència de “KIDS” els perdona la barrila que va ser el quart d’hora miserablement perdut amb “Siberian Breaks”. Una actitud que contrastava brutalment amb l’eufòria adolescent i hormonal que es vivia des del públic.

El set list d’MGMT a vull llegir la resta de l’article


Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Va per vos, mestre!

Enrique Morente, Festival Womad — Parc de la Ciudadella (Barcelona), 29 de juliol de 1989

Tothom que em coneixi una mica sabrá que el flamenc i les seves variants no són  precisament una de les meves preferències musicals. Però a Enrique Morente li he guardat sempre un gran respecte per no quedar-se assegut en la seva cadira de fusta a repetir un cop i altre cop els mateixos pals de flamenc.

Ell també va saber posar la seva veu en el necessari suport al moviment antiglobalització (va actuar l’any 2002 al Sot del Migdia juntament amb Manu Chao, Xavier Ribalta, Cheb Balowski i altres) i va unir forces amb Lagartija Nick o Los Planetas per que, sense sortir de l’ortodòxia, el flamenc donés un necessari pas endavant i s’obrís a altres públics.

A la foto, en la primera i única edició dels Womad celebrat a Barcelona en el que va compartir cartell, entre altres, amb Etta James i Van Morrison.

 

Divina de la mort

Ke$ha, sala Razzmatazz II (Barcelona), 11 de desembre de 2010

Perquè us feu una idea: Ke$ha (23 anyets) és a Lady Gaga el mateix que Cindy Lauper va ser per Madonna. Una es va menjar la fama i l’altre, tot i que inspirava més simpaties i proximitat, s’ho va menjar tot amb patates. I sembla que, si les xarxes social no ho impideixen, Ke$ha es farà un fart de menjar fècula.

En una hora peladíssima de concert va tenir l’oportunitat de lluïr la seva dent d’or, mostrar el símbol del dòlar com a senya d’identitat, treure la guitarra tunejada de metralleta, cagar-se en els ex nuvis, llençar a la primera filerera el contingut de llaunes de cervesa o dedicar la tercera cançó als “orgasmes monstruosos”. També va llençar uns quans kilos de confetti, va picar el tambor, va fe moure als seus ballarins transvestits de cheerleaders, es va vestir d’os de peluix i va fer una versió de “(You Gotta) Fight for Your Right (to Party)” dels Beastie Boys per rematar l’espectacle. Definitivament Kiss Kittin i Peaches han perdut el tren.

I tot regat amb missatges intransecendents dirigits a adolescents que es preparen per ser les marujes del futur. Tampoc cal capficar-s’hi gaire, és només una fugida al buit dels problemes i de la crisi que envolta el món mundial.

Una reflexió: Veurem com aquestes divines de la mort (Ke$ha, Lady Gaga, Rihanna, Miley Cyrus..) en les seves futures autobiografies definiran aquests anys com un infern de drogues, depressions i addiccions sense control?

I la música? Com us ho he de dir, aquest no és el tema!

 

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

D’un temps… d’un país…

El Dúo Dinámico, Palau de la Música Catalana (Barcelona), 10 de desembre de 2010

Fa pocs mesos el mític Micky va fer una campanya per posar-se al dia i autoreivindicar-se a l’enregistrar “La cuenta atràs” envoltat per gent dels Doctor Explosion, Raunch Hands, The Kaisers, The Real McCoyson i Bubblegum. Una operació revitalista i amb uns resultats força sorpenents. Però cal ser realistes: de ben segur que el balanç comercial no ha estat el somniat i l’home de goma tornarà a la carretera juntament amb Tony Ronald, Jeanette i Lorenzo Santamaría presentant l’espectacle caspós de revival “Míticos 70”. Però al menys tindrà la consciència tranquil·la per haver-ho intentat.

A què ve això? doncs que jo em vaig plantar ahir al concert del duet dinàmic amb la vana il·lusió que Manuel de la Calva i Ramón Arcusa intentessin també buscar alguna manera d’obrir la seva proposta a les noves generacions.

Però el que vam veure al Palau és un espectacle de festa major, acompanyats per una banda de la seva quinta que no canviaven ni una nota de l’original i on sobresortien dos teclats per fer el coixí sintètic de gairebé totes les cançons. Ells dos seguint un guió que porten aprés des de fa dècades. Les cançons sonaven ràncies i els comentaris estaven a l’alçada, dirigits expressament al públic que fa mig segle que els segueix. Si la fòrmula funciona, per què canviar-la? deuen pensar.

Mirem admirats -sempre més enllà de les nostres fronteres- com un Johnny Halliday, Neil Diamond o un Johnny Cash han aconseguit traspassar barreres generacionals. Però aquí encara tenim el que ens mereixem, figures encara incrustades en una època, un temps i un país.

El set list d’El Dúo Dinámico a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

L’espurna adequada

Bunbury, Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 8 de desembre de 2010

Crònica publicada a El Punt i Avui el dia 10 de desembre de 2010

L’espurna adequada

Las consecuencias, fosc i dur, no és precisament el millor
disc de Bunbury, però tampoc s’entén que per la seva gira estatal només
hagi triat nou dates i, en canvi, hagi dedicat mig centenar de concerts
al continent americà. Aquesta gira s’ha tancat aquesta setmana amb dos
concerts al Liceu (el segon, avui divendres, amb entrades exhaurides),
un teatre que li ha obert les portes per tercera vegada. “Estem molt
agraïts, ens han acollit com si fóssim de la família”, va reconèixer el
saragossà davant d’un públic fidel i rendit als seus peus al final del
seu primer concert. Un concert que va deixar més que satisfet el més
exigent dels seguidors amb un repertori antològic de tota la seva
carrera, inclosa, fins i tot, una recuperació del llegat d’Héroes del silencio amb una posada al dia de Senda i la versió d’Apuesta por el rock and roll, amb uns nous arranjaments country.
Les cançons del nou disc van ser només una excusa per començar a
escalfar màquines, ja que les cinc que van sonar ho van fer per obrir la
nit. Durant la resta del recital va fer anar el seu repertori com li va
donar la gana, amb una seguretat gairebé insultant. En dues hores va
passar del cabaret i els ritmes balcànics (El extranjero, Enganchado a ti, Desmejorado) a moments musculosos (Hay muy poca gente, El hombre delgado que no flaqueará jamás), tot despullant la seva ànima (Canto… el mismo dolor), invocant Bowie (Lady Blue) i arribant el zenit creatiu amb , d’Umpah-pah, i l’èpica Infinito.
Acompanyat per una banda amb forta presència de músics catalans (Los
Santos Inocentes), Enrique Bunbury va demostrar un cop més que sobre
l’escenari continua sent convincent i tot un senyor.

Bunbury
Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 8 de desembre

El set list de Bunbury a vull llegir la resta de l’article

  1. Las Consecuencias 
  2. Ella Dijo No 
  3. De Todo El Mundo 
  4. Frente a Frente 
  5. Los Habitantes 
  6. Enganchado a Ti 
  7. El Extranjero 
  8. Desmejorado 
  9. Alicia 
  10. Hay Muy Poca Gente 
  11. Senda 
  12. Que Tengas Suertecita 
  13. Solo Si Me Perdonas 
  14. Sacame de Aqui 
  15. Si 
  16. Infinito 
  17. Apuesta Por el Rock and Roll
  1. El Rescate 
  2. El hombre delgado que no flaqueara jamas 
  3. Lady Blue
  1. Canto El Mismo Dolor 
  2. Porque las Cosas Cambian 
  3. Y al Final 
Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari