ROCKVIU

Pascal Comelade, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 30 d’octubre de 2008

Qué dur resulta tornar al món real després d’un concert de Comelade…

El set list, Enderrock i Comelade

En el proper número d’Enderrock, el 157, hi ha una joia molt especial. Pascal Comelade ha cedit en una edició única, inèdita i exclusiva el disc “Compassió pel dimoni”, un treball amb vuit versions dels Rolling Stones. A dins la revista hi ha també una sucosa entrevista feta per Helena Morén Alegret i una fantàstica sessió de fotos d’en Carles Rodríguez.

Si voleu, en Roger Palà en fa també cinc cèntims sobre Comelade al seu bloc.

Marianne Faithfull, Casino de l’Aliança de Poble Nou (Barcelona), 8 de maig de 1997

… / …

Quan va tornar a tocar a Barcelona l’any 2005 al Teatre Grec, en el moment en que va encendre una cigarreta a sobre l’escenari va ser com donar esplícitament el permís a que tothom que volgués encengués una cigarrera.  Una lleugera transgressió de les lleis d’un personatge que en el seu moment va saber transgredir-les totes i sobreviure amb una dignitat absoluta.

Lax’n’Busto, Espacio Movistar (Barcelona), 24 d’octubre de 2008

Crònica i vídeo
Crònica publicada a El Punt el dia 27 d’octubre de 2008

El Belda i el Conjunt Badabadoc, Cotxeres de Sants (Barcelona), 25 d’octubre de 2008

Ahir no vaig anar ni a veure als Quireboys (KGB), ni a Anne Clark (Apolo), ni No Age (La [2]) i ni tan sols a l’exMission Wayne Hussey (Luz de Gas). La meva agenda em va portar a quedar-me al barri, deixar la càmera gran descansant, agafar a l’Adrià i anar als actes del Correllengua que hi havia al barri. Principalment al correfoc i al concert de’n Belda i els seus Badabadocs. Certament se’m feia estrany no portar pes carregant a l’esquena, però de tant en tant va bé provar experiències noves.

… / …
Si, a primera filera a gaudir del concert. En Carles va i em diu “com que veig que avui no portes càmera, aprofitarem per destrossar els instruments” (en referència al seu concert a les festes de Gràcia). Per sort la M+, ella sempre ben previsora, duia la compacta que porta sempre a la bossa per si troba alguna cosa per penjar al seu Blocviu.

Finalment no van destrossar els instruments, però l’Adrìa s’ho va passar teta ballant alló tan maco de “Vull viure entre herbes, vull cuidar el meu hort sí! m’ensiborno amb l’esperit de llibertat. Sembla, sembla un antic somni dolç d’amor d’un vell morrut, hippiós, grenyut, sarnós,escarràs, geniüt…”

Lax’N’Busto, Espacio Movistar (Barcelona), 24 d’octubre de 2008

Bé, molt bé. A la gira de “Relax” Salva R. Alberch semblava un afegit gairebé forçat als Lax’n’Busto, l’ombra d’en Pemi Fortuny és allargada i les comparacions es van fer inevitables. Però amb el directe d'”Objectiu: la lluna” es nota que ha trobat el seu propi espai a l’escenari, es mostra convincent tot i que encara massa teatral. Ha donat sang nova a una banda que deixa la transició i s’endinsa a una nova ètapa amb les guitarres ben carregades.

L’Adrìa menjant-se el set-list
L’Adrìa amb el set-list dels Lax mentre veu un capítol del “Dr. Slump” —a la llista hi falta “Per una copa” que van tocar al final del concert—.

Queen + Paul Rodgers, Palau Sant Jordi (Barcelona), 22 d’octubre de 2008

Bé, el que sonava en el moment de la foto no era el “We will rock you”, sino que era el “Radio Gaga”.

… / …
Moltes, moltíssimes gràcies als que ahir vàreu posar algún comentari aquí (i al fotolog i al facebook) sobre les 200.000 visites rebudes en aquest bloc.

Queen + Paul Rodgers, Palau Sant Jordi (Barcelona), 22 d’octubre de 2008

Quan falta un mes pel segon aniversari de Rockviu hem assolit ja la fita de les 200.000 visites. Dos centenars de milers de persones que han fet click per entrar a aquest bloc, alguns només de passada però també em consta que n’hi ha un bon grapat que en són fidels. Doncs moltes gràcies a tots, moltes gràcies per visitar aquesta col·lecció de retrats d’una obsessió, d’històries viscudes i seguiment diari a la moguda musical del país.

Seguiré amb les mateixes ganes de divertir-me, que, a fi de comptes, és la missió principal d’aquest bloc.

i els Queen? tens el set-list?

Queen + Paul Rodgers van fer la cerimònia de rock and roll d’estadis que tothom esperava. Ja hi podien ficar palla del nou disc en estudi o dels discos en solitari que el que ahir van triomfar van ser els clàssics per deixar-se la gola amb el puny alçat. Fums a dojo, estructures de llum mòbils, moment de llagrimeta amb Freddie Mercury cantant “Bohemian Rapsody” des de la pantalla de vídeo i frases per emmarcar: “estic feliç de tornar a aquest país, a Catalunya!”.

Virtuts però també defectes: un Paul Rodgers que ja no sembla creure-s’ho, llegint totes les lletres del teleprompter i participant en poc més de la meitat del concert. El parell de supervivents de la formació original amb ganes de protagonisme constant: el solo de Roger Taylor mentre li muntaven la bateria era força original en les formes però no en el fons, extremadament llarg i insubstancial; mentre que Brian May intentant fer ell solet el “Barcelona” —sense Montserrat Caballé— dins de gairebé mitja hora de protagonisme en solitari, era de jutjat de guàrdia. Però a fi de comptes l’invent de Queen+Paul Rodgers van escenificar el millor que podria donar la millor banda de versions de Queen.

Ani DiFranco, L’Auditori (Barcelona), 19 d’octubre de 2008

D’on van sortir tants fotògrafs (perdó, fotògrafes) en el concert d’ahir? Fins i tot la senyora DiFranco va quedar sorpresa/emprenyada de la poca discreció d’alguns/es.

set list

Paul Weller, Espacio Movistar (Barcelona), 17 d’octubre de 2008

Un inici de concert incendiari i aclaparador, una demostració de força rockera que deixava sense respiració. I un final de concert per fer caure la llagrimeta a base de clàssics dels The Jam rescatant “The Butterfly Collector” i acabant als bisos amb “That’s Enterteiment” i “Town Called Malice”, cançons de més d’un quart de segle que mantenen una eterna adolescència.

Llàstima que el bloc del mig del concert fos, com diria Rajoy, un conyasu. Què hi feia un solo de bateria (“Night Lights”) en un concert del modfather?

Set-list

Crònica publicada a El Punt el dia 19 d’octubre de 2008

Triomfador però no vencedor

música

PAUL WELLER / XAVIER MERCADÉ.

En el darrer número de la revista Ruta 66
Paul Weller declarava que als seus cinquanta anys només vol ser
recordat com algú que va escriure bones cançons. Si algú en té cap
dubte pot submergir-se en els 21 talls que conté el seu darrer disc, 22 dreams,
un treball polièdric, complex i ambiciós en què, com en una botiga de
queviures de les de tota la vida, hi trobarà de tot i bo, fins i tot
per als paladars més exigents. Weller amb aquest disc ha volgut
demostrar que és capaç de tocar tots els pals (soul, blues, pop,
psicodèlia, experimentació…) sense perdre la seva habitual elegància
que li ha valgut el sobrenom de Modfather, el padrí dels mods.
Ara bé, portar tot aquest aparador calidoscòpic a l’escenari és tot un
risc, i més quan en els seus 35 anys de carrera ha compost desenes de
cançons que qualsevol seguidor es negaria a treure del set list.

Amb l’Espacio Movistar força ple d’un públic variat i intergeneracional, el músic de Woking i la seva banda van obrir foc amb Wild blue yonder,
una semidesconeguda cançó que només va sortir publicada en senzill
l’any 2006. Acompanyat per una banda solvent en què destacava el seu
deixeble Steve Cradock (Ocean Colour Scene) a la guitarra, Weller va
oferir una primera part de concert aclaparadora, tota una demostració
de força rockera que va deixar sense respiració els assistents.
Submergint-se en els temes més elèctrics de 22 dreams (All I wanna do (is be with you),
22 dreams) mesclat amb temes del seu disc anterior, As is now (Paper smile i Floor Boards). Una mirada al passat amb el Shout to the top d’Style Council i un record al seu disc de 1995, Stanley Road, amb Porcelain gods,
va marcar un punt i a part en el concert. A partir d’aquest moment
Weller es va endinsar en la part més espessa del concert, en què va
mostrar el seu vessant més experimental i de més difícil digestió.
Basant-se sobretot en les noves cançons, el concert va passejar-se pel
ritme poc habitual de tango de One bright star, va tocar Invisible assegut al teclat, va entrar en terrenys lisèrgics a 111 i va incloure un solo de bateria a Night lights,
totalment fora de lloc. Una sèrie de canvis imprevisibles que van
provocar que l’ambient sobtadament es refredés i el concert baixés en
intensitat. Només alguns del públic van deixar les converses quan va
rescatar en format acústic la balada The butterfly collection, de la seva època primerenca al capdavant dels The Jam.

Paul Weller va intentar solucionar-ho a la tanda de bisos posant de nou
benzina a la maquinària a base d’un parell de clàssics de The Jam absolutament inqüestionables: That’s entertaiment i Town called malice,
cançons amb més d’un quart de segle a l’esquena, però que mantenen una
eterna adolescència. Amb aquest final de traca i mocador, Paul Weller
va triomfar però no va vèncer per culpa d’un repertori amb massa
daltabaixos.

La Mode, sala Apolo (Barcelona) 5 d’abril de 1994

Jo tenia 16 anys, a punt per fer els 17 quan vaig veure que en una sala anomenada Zeleste, al barri de Rivera, deixaven de banda la seva programació de grups laietans i s’obrien als nous sons i a noves bandes de la new wave estatal. El 23 de gener de 1984, sense dir res als pares, vaig decidir provar l’experiència d’anar a un concert pel meu compte. L’entrada no era gaire cara (250 pesetes) i al cartell anunciàven que començava a les set de la tarda (mentida podrida!). Les cerveses anaven 60 pessetes, però en aquells anys l’economia adolescent no donava per tant. I el grup també s’ho valia, els Aviador Dro y sus Obreros Especializados, que amb himnes com “Nucleares, si, por supuesto” prometien experiències excitants. Tant que a partir d’aleshores em vaig plantejar fer aquestes escapades al Zeleste cada mes… fins convertir-se en un hàbit. Després vindrien Dynarama (si, al principi es feien dir amb i grega), Golpes Bajos, Brighton 64, Glutamato Ye-Ye i unes quants dotzenes de concerts més al carrer Argenteria.

La següent vegada que vaig anar a Zeleste el 6 de març va ser per veure a La Mode, grup que ja em tenia atrapat amb “El eterno femenino” i em fascinava com movia el serrell el seu cantant anomenat “El Zurdo”. Aleshores no feia fotos (vaig començar uns mesos després quan ja estava fart de retallar revistes pels meus fanzines) però portava una gravadora per enregistrar els concerts amb una qualitat pèsima… no se que n’hauré fet d’aquelles cintes. Però el que si que encara guardo com un tresor són els cartells d’aquelles actuacions:

La foto del post correspon al retorn de La Mode l’any 1994, deu anys després quan es va editar el recopilatori de les seves gravacions de la etapa amb El Zurdo al capdavant (la seva segona època més val que quedi en l’oblid més absolut).

Per què se m’ha despertat la neurona?

Feia anys i panys que no els escoltava tot i que en el seu moment vaig deixar més que inservible el vinil de “El eterno femenino” a base de posar-lo una vegada i altre al tocadiscs. Aquest estiu quan preparava la meva mixtape per les vacances se’m va ocòrrer baixar-me (si, que ningú m’ho retregui: porto anys buscant-lo a les botigues i mai l’he trobat) la compilació “Todas sus grabaciones” (1994) i provar si les sensacions que em provocava fa un quart de segle seguien en actiu.

Certament em va sorprendre tornar a sentir la pell de gallina al escoltar de nou “Aquella chica”, “En cualquier fiesta”, “El eterno femenino”, “Cita en Hawaii”, “Aquella canción de Roxy” o “Wild Puppets (We love you so)”, cançó aquesta darrera que en el seu moment també va donar nom a un dels meus fanzines que feia al 84. 

Fins i tot tornar retrobar-me amb “Para ti” de Paraiso (banda prèvia de La Mode) em va fer caure la llagrimeta:

Tot aquesta admiració que tinc per La Mode és, es clar, deixant de banda la discutible filosofia política del que fou el seu líder Fernando Márquez “El Zurdo”.

Per si fos poc ahir l’amiga i companya fotògrafa Imma Varandela em va fer tornar a recordar-los a través del seu perfil al Facebook.

No m’importa reconèixer que els grups de l’anomenada movida (aquí li dèiem “meneo”) van ser una influència iniciàtica. I s’ha de reconèixer que l’indie de fa un quart de segle era molt més divertit que el d’ara.

Nacho Vegas – La llegenda de Los Planetas, L’Auditori (Barcelona), 15 d’octubre de 2008

Deixem-ho clar: si Los Planetas són del tipus de bandes que o bé s’estimen amb passió o bé s’odien irremeiablement, la meva postura està més a prop de la segona opció que no pas de la primera.

Em dec haver creuat amb ells més d’una vintena de vegades en diferents escenaris durant quinze anys. Només un parell o tres de vegades m’han atrapat tot i que segurament seria per estar sota la influència de diferents estats anímics, psicotròpics i/o alcohòlics.

Així que no em veig amb gaire autoritat d’opinar gaire de l’homenatge d’ahir a L’Auditori i m’abstindré de donar el meu punt de vista per estalviar-me la fúria dels talibans planetaris. Us deixo amb una foto de Nacho Vegas que va estar molt ocurrent explicant les seves aventures amb J. mentre passejava per un polígono granadí.

Bé, només voldria remarcar un parell de cosetes:

Que la gent hauria d’aprendre a fer concerts d’homenatge. No pot ser que els canvis de backline siguin tan lents i farragososos i que durant la primera hora haguessin sonat poc menys de mitja dotzena de cançons.

I que part del la opino que pugui tenir sobre l’indie estatal, Los Planetas i els seus hereus la va deixar molt clar en Diego Apunt Manrique en aquest article d’El País.

Sergi Mas, Estudis Ideal (Barcelona), 15 d’octubre de 2008

Cabòries!

Bunbury, Palau Sant Jordi (Barcelona), 11 d’octubre de 2008

La retirada dels escenaris d’Enrique Bunbury ha estat una de les més estranyes del rock estatal ja que pocs mesos després de deixar penjats als fans i a la seva banda a Zuera, va tornar a pujar als escenaris amb Nacho Vegas per presentar “El tiempo de las cerezas” i no cal oblidar la gira de l’impossible ressurgiment d’Héroes del Silencio.

Acompanyat per una banda gairebé catalana (el baix i les guitarres Jordi Mena i la bateria de Jorge Rebenaque juntament amb el baix de Roberto Castellanos i Álvaro Suite, ambdós del grup barceloní Suite) que encara està per engreixar per fer funcionar el concepte de banda de rockandroll. Un concepte com el que està portant Calamaro en la seva darrera gira o que va acunyar fa anys Loquillo. No són la màquina de precissió que era El Huracán Ambulante, però dota al repertori de Bunbury un caràcter més rocker.

Quan va presentar la cançó “Porque las cosas cambian” va recordar les vegades que havia trepitjat el Sant Jordi: una juntament amb l’Adrià Puntí per celebrar el 25 aniversari de l’Avui el 23 d’abril de 2001 (“vaig cantar en català, però ho vaig fer molt malament”) i una altre que, segons va dir, compartint escenari amb Marc Parrot. Per aquells més desmemoriatsi com que soc així de punyetero, recordar-los que aquest concert el van fer els Héroes del Silencio la vigilia de la Mercé de l’any 1993, juntament amb Parrot i, també, amb Sangtraït!

I a què ve el títol del post? Què tenen a veure Kortatu amb Bunbury?
Doncs sembla que Bunbury no ha estat gaire subtil a l’hora de buscar inspiracions en el nou disc, sobretot en la cançó “El hombre delgado que no flaqueará jamás”.
Primer es va descobrir que contenia versos no acreditats del poeta madrileny Pedro Casariego Córdoba. I ara resulta que —tal i com informava El País— a la mateixa cançó també hi ha un fragment d’un poema de Joseba Sarrionandia (amdós extrets de l’antologia “Ocho poetas raros”). Qui és Sarrionandia? Doncs aquell activista basc que es va fugar de la presó de Martutene l’any 1985 amagat en un ampli del cantautor Imanol i que va ser immortalitzat per Kortatu.

Pep Gimeno “Botifarra”, Centre Artesà Tradicionarius (Barcelona), 10 d’octubre de 2008

El Botifarra, geni i figura,  va inaugurar ahir al CAT una nova edició del Circuit Folc. Preneu-ne nota i després no digueu que no us han avisat. Tota la programació aquí.

Kevin Johansen, sala Bikini (Barcelona), 10 d’octubre de 2008

Tot i que ja havia vist a Kevin Johansen un parell de vegades (2005 i 2006), no ha estat fins aquest 2008 en que li he donat l’atenció merescuda a aquest músic alaskoargentí. Va ser posar el seu darrer disc “Logo” al cotxe quan tota la tropa anàvem cap la Fira de Música al Carrer de Vila-Seca i entrar de ple en el seu univers. Allà a Vila-Seca va oferir un concert de traca i mocador que encara em va acabar de convèncer més.

Ahir vaig tornar a repetir l’experiència a la Bikini i de nou va valer la pena. Per desgràcia no em vaig poder quedar el concert sencer, altres escenaris m’esperaven a l’altre banda de la ciutat. Això si, vaig aguantar tot el possible per poder escotar aquesta meravella de cançó:

Set-list