ROCKVIU

Paul Weller, Espacio Movistar (Barcelona), 17 d’octubre de 2008

Un inici de concert incendiari i aclaparador, una demostració de força rockera que deixava sense respiració. I un final de concert per fer caure la llagrimeta a base de clàssics dels The Jam rescatant “The Butterfly Collector” i acabant als bisos amb “That’s Enterteiment” i “Town Called Malice”, cançons de més d’un quart de segle que mantenen una eterna adolescència.

Llàstima que el bloc del mig del concert fos, com diria Rajoy, un conyasu. Què hi feia un solo de bateria (“Night Lights”) en un concert del modfather?

Set-list

Crònica publicada a El Punt el dia 19 d’octubre de 2008

Triomfador però no vencedor

música

PAUL WELLER / XAVIER MERCADÉ.

En el darrer número de la revista Ruta 66
Paul Weller declarava que als seus cinquanta anys només vol ser
recordat com algú que va escriure bones cançons. Si algú en té cap
dubte pot submergir-se en els 21 talls que conté el seu darrer disc, 22 dreams,
un treball polièdric, complex i ambiciós en què, com en una botiga de
queviures de les de tota la vida, hi trobarà de tot i bo, fins i tot
per als paladars més exigents. Weller amb aquest disc ha volgut
demostrar que és capaç de tocar tots els pals (soul, blues, pop,
psicodèlia, experimentació…) sense perdre la seva habitual elegància
que li ha valgut el sobrenom de Modfather, el padrí dels mods.
Ara bé, portar tot aquest aparador calidoscòpic a l’escenari és tot un
risc, i més quan en els seus 35 anys de carrera ha compost desenes de
cançons que qualsevol seguidor es negaria a treure del set list.

Amb l’Espacio Movistar força ple d’un públic variat i intergeneracional, el músic de Woking i la seva banda van obrir foc amb Wild blue yonder,
una semidesconeguda cançó que només va sortir publicada en senzill
l’any 2006. Acompanyat per una banda solvent en què destacava el seu
deixeble Steve Cradock (Ocean Colour Scene) a la guitarra, Weller va
oferir una primera part de concert aclaparadora, tota una demostració
de força rockera que va deixar sense respiració els assistents.
Submergint-se en els temes més elèctrics de 22 dreams (All I wanna do (is be with you),
22 dreams) mesclat amb temes del seu disc anterior, As is now (Paper smile i Floor Boards). Una mirada al passat amb el Shout to the top d’Style Council i un record al seu disc de 1995, Stanley Road, amb Porcelain gods,
va marcar un punt i a part en el concert. A partir d’aquest moment
Weller es va endinsar en la part més espessa del concert, en què va
mostrar el seu vessant més experimental i de més difícil digestió.
Basant-se sobretot en les noves cançons, el concert va passejar-se pel
ritme poc habitual de tango de One bright star, va tocar Invisible assegut al teclat, va entrar en terrenys lisèrgics a 111 i va incloure un solo de bateria a Night lights,
totalment fora de lloc. Una sèrie de canvis imprevisibles que van
provocar que l’ambient sobtadament es refredés i el concert baixés en
intensitat. Només alguns del públic van deixar les converses quan va
rescatar en format acústic la balada The butterfly collection, de la seva època primerenca al capdavant dels The Jam.

Paul Weller va intentar solucionar-ho a la tanda de bisos posant de nou
benzina a la maquinària a base d’un parell de clàssics de The Jam absolutament inqüestionables: That’s entertaiment i Town called malice,
cançons amb més d’un quart de segle a l’esquena, però que mantenen una
eterna adolescència. Amb aquest final de traca i mocador, Paul Weller
va triomfar però no va vèncer per culpa d’un repertori amb massa
daltabaixos.

Lloc i dia: Espacio Movistar, 17 d’octubre de 2008.