ROCKVIU

Lexu’s, Espacio Movistar (Barcelona), 9 d’octubre de 2008

Com si fos una norma no escrita, quan a l’entrada d’un concert l’encarregat/da de premsa et diu que aquells nit és diferent, que al grup no l’importa que facis fotos durant tot el concert i que si vols usar el flash que ho facis amb discreció, doncs resulta que justament en aquell concert les condicions tècniques seran perfectes i òptimes com per deixar-ho ja tot enllestit des de les primeres cançons i sense haver d’utilitzar il·luminacions externes.

Fa una miqueta de ràbia que això passés ahir amb un lloc com és l’Espacio Movistar on -tot i tenir un voluminós equip de llums-, per regla general semblen voler-se estalviar les bombetes utilitzant una il·luminació tènue i sempre envoltat d’una estranya i inexplicable boirina.

Doncs ahir amb les Lexu’s el cantant brillava sota un potent focus mentre que la resta de la banda també se’ls podia fotografiar amb un nivell acceptable. Hauran fet cas de les reiterades queixes del gremi de foteros o serà només una excepció?

set-list

Steve Vai, sala Razzmatazz II (Barcelona), 25 de novembre de 2001

… un dia d’aquests se’ns enramparà a sobre de l’escenari.

Extremoduro, Parc del Fòrum (Barcelona), 4 d’octubre de 2008

Tot i que Extremoduro es van lluir de veritat quan li van dir al seu disc en directe “Iros todos a tomar por culo”, sempre m’agradat més la samarreta que han difós amb la frase “No quiero ser como tu” (18 euros al lloc de merchandising). Un missatge gairebé entranyable sobretot quan el veus que el porten grups de més de dues persones.

Ahir al Fòrum era maco veure com arribaven colles de joves que no volien ser com el seu veí, vestits tots amb la mateixa samarreta i armats amb la seva Xibeca sota el braç disposats a convertir l’entrada al recinte en el botellón més gran i popular que  s’ha vist mai a la ciutat de Barcelona.

Robe Iniesta, atent a aquest públic tant fidel —alguns en estat de coma etílic quan estaven tocant els Doctor Deseo (“La chica del batzoki”!!!)—, va voler ser també fidel als seus principis sortint a escena amb una hora de retard.

(conclusió)
Podria ser que algú de més de 40 anys que ens vagi veure als que vam anar al Nicaragua Rock 1987 al Palau d’Esports l’any 1986, opinés el mateix que jo opino del públic que va anar ahir a Extremoduro?

Amaral, Palau Sant Jordi (Barcelona), 3 d’octubre de 2008

El mes de febrer de 2002 la revista valenciana FM em va demanar que fes una sessió al duet saragossà per la portada de la revista. Un bon encàrrec però jo no l’acabava d’entendre. El grup tot just estava publicant el seu tercer disc, “Estrella del mar”, i amb els dos anteriors discos no havia passat res de res. Amb els anys he vist que aquella portada va ser tot un encert ja que el grup va petar de debó amb les cançons d’aquell disc gràcies a uns quants exponents clars de cançó popular.

El primer contacte que vaig tenir amb Amaral s’ha de reconèixer que va començar amb mal peu però amb un resultat exitós.

(segueix)
Havia quedat amb ells en un hotel de la plaça Castella, al centre de Barcelona. Ja m’havia planificat la tarda i havia reservat tota una hora en la meva agenda per fer les fotos i així poder arribar a temps a la guarderia per anar a buscar al Gerard que tot just havia complert els dos anyets. Em trobo a la promocionera de Virgin a l’hotel i esperem, esperem i esperem. El temps passa, resulta que Eva Amaral s’està preparant per la sessió… i el rellotge que avança inexorablement. Quan ja portem tres quarts d’hora i ja no em queden ungles per mossegar-me per fi aparèixen ells. Ell, Juan Aguirre, amb la seva millor gorra de llana i ella, Eva Amaral, pintada com una porta a cops de brotxa i amb un vestit horrible.

Però va ser en aquell moment quan vaig descobrir que Amaral podrien ser un grup amb esperit professional: es van desfer en disculpes, van entendre la meva situació i el fet de que la sessió s’havia de despatxar en deu minuts. Ells sabien com volien sortir a la portada, gairebé no els vaig haver d’indicar res. Com si fossin dos models van anar posant al mig del carrer amb un resultat final em va sorprendre fins i tot a mi. Llàstima que el retoc final de la portada no m’acabés de convèncer.

Quan les coses han de sortir bé, surten bé. És una llàstima que els dies en que tot pot sortir malament, acabin encara pitjor.

Dictators, sala La [2] (Barcelona), 1 d’octubre de 2008

Com ja he comentat alguna vegada, les darreres setmanes he estat retirat d’alguns escenaris per qüestions de salut. He anat només al que era imprescindible i de la meva agenda han caigut concerts com els de Living Colour, Mother Superior, el comiat de Hellacopters, Blind Guardian o Killing Joke. Però he fet bondat i em mereixia un premi en forma de clàssic com són els Dictators, pur punk de la vella escola.

Tota una experiència per una rentrée com cal: una sala atapeïda fins les vigues, a primera filera amb les cames immobilitzades per la pressió del públic, mig cos dins de l’escenari, vigilant l’esquena no sigui que cap eixelebrat del pogo salvatge em cardi la càmera i/o el flaish, i vigilant també el que passa a la escena no sigui cas que Ross The Boss, tot un Manowar històric, em faci menjar el màstil de la seva guitarra.

Si, força distret, però jo estava una mica desentrenat i vaig haver de passar a la reraguarda a la quarta cançó.

set-list

Cancerberos, La [2] (Barcelona), 1 d’octubre de 2008

Cancerberos és d’aquells grups que viuen de i pel rock. Inconcebible que dels seus instruments surti cap acord que no tingui a veure amb el rockandroll més greixós, fumejant i autèntic. Lluitant com herois sense futur des de temps llunyans (El Legado, Los Guarriors, Snobs, Discípulos de Dionisios), són els hereus per dessignació directa de La Banda Trapera del Rio.

Un clar exemple del rock en al seu màxim nivell de testosterona, sonant a vinil gastat, amb un parell de pebrots i sortint-se’n amb dignitat fins i tot quan se’ls peta el bombo de la bateria.

No cal a dir que grups amb l’actitut de Cancerberos resulten absolutament imprescindibles.