ROCKVIU

Festival Acústica, Figueres, 30 d’agost de 2008

Quina calor que va fer ahir. A les deu de la nit el termòmetre de la Plaça Major marcava 31 graus!

Albert Fibla

Menaix a Truà

Mishima

Marc Parrot

Jaume Arnella

Marlango

Quico Pi de la Serra

Papawa (l’Onclu Chacho)

Les fans de l’Onclu Chacho

.crònica..

Porto ja quatre anys anant a Figueres per l’Acústica i encara no he trobat el moment per anar a verue ni el Museu Dalí ni el Museu de les Joguines. Crec que comença a ser greu.

Crònica publicada a El Punt el dia 1 de setembre de 2008

L’Acústica bat rècords aplegant més de 30.000 espectadors

Marlango i Papawa All Stars van oferir dissabte els concerts més multitudinaris

XAVIER MERCADÉ.
Figueres
L’intimisme de Marlango i la festa rumbera
de Papawa All Stars van ser els concerts més multitudinaris de dissabte
a la nit en un Acústica que ha batut rècords d’assistència amb prop de
30.000 espectadors pels carrers de Figueres els dies forts d’un
festival que ja es planteja créixer sense renunciar, però, a la màgia,
i que veu les dificultats de fer-hi front sense la implicació de les
administracions. Menaix a Truà, Mishima i Marc Parot van oferir les
altres actuacions estel·lars de dissabte.

Jaume Arnella i els seus romanços; el retorn de
Menaix a Truà als escenaris; la cançó representada per Quico Pi de la
Serra de manera robusta i per Albert Fibla des de la quotidianitat;
l’hiperactiu Marc Parrot,o el pop independent de Mishima van completar
el calidoscopi. La setena edició de l’Acústica ha aplegat 30.000
espectadors en els concerts celebrats al centre de la ciutat. «Tot i
que la nostra intenció era que hi hagués un augment de públic, ens ha
sorprès», reconeixia Xavier Pascual, un dels organitzadors. Amb un 93%
de programació catalana, l’Acústica demostra un cop més que hi ha un
públic disposat a gaudir de la música del país i amb molt d’interès a
viure-la en directe. Així, dissabte, propostes emergents com la del
cantautor empordanès Nen Magem o del grup barceloní El Nido del Cuco,
tots dos sense discos al mercat, van tenir una gran afluència de
públic, mentre a la mateixa hora Mishima, Marlango i Menaix a Truà
convertien el centre de la ciutat en intransitable. La tercera fira de
Menjars del Món també s’ha convertit en un èxit: «Aquí també s’han
complert les expectatives, i és un complement perfecte per al
festival», comentava Pascual. Aquest creixement de l’Acústica permet
afrontar amb optimisme el futur del festival, tot i que aquest portaveu
reconeix que «hi ha determinats concerts que en espais més grans
podrien perdre màgia». Les intencions de convertir aquest aparador en
un mercat professional per a espectacles acústics i en petit format
«necessitaria una implicació molt elevada de diferents administracions
per orientar el festival». Tot i que hi ha «una base social atreta per
la proposta, amb el pressupost amb què treballem és impossible»,
afegeix.

No només d’aglomeracions viu l’Acústica: la de dissabte
va ser una nit amb una calor també inusual. Mentre un termòmetre que hi
ha a la plaça Major marcava els 31º, l’actriu i cantant Leonor Watling
deia: «Havíem estat gravant prop d’aquí [als estudis Music Lan
d’Avinyonet de Puigventós], però no recordàvem aquesta calor!» Mishima
i Marc Parrot, tots dos en format elèctric, també van suar la cansalada
per presentar les seves cançons al públic que omplia la plaça Museu
Dalí. Al mateix espai, a mitja tarda In*Digna, Moix i Espart van actuar
en la semifinal del concurs de maquetes Sona 9. I si la plaça Major es
va omplir en part atreta pel ressò mediàtic de Watling i en part també
per l’intimisme d’arrels jazzístiques del seu grup Marlango, també va
tenir el gran fi de festa amb els Papawa All Stars, un grup format per
mestres de la rumba catalana nascut al carrer de la Cera i al barri de
Gràcia que van comptar amb la col·laboració de l’Onclu El Chacho, que
als anys seixanta va ser una de les peces fonamentals en la creació de
l’estil. Un gran fi de festa ballable que va culminar ahir, diumenge,
amb l’actuació de Refuig, el projecte personal de Joan Reig, que va
posar punt final a l’Acústica 2008.

Festival Acústica, Figueres, 29 d’agost de 2008

Meritxell Gené + Ivette Nadal + Bikimel

Tres veus femenines, tres apostes de futur

Facto Delafé y las Flores Azules

Vinga, per un cop no trec a l’Elena, lÒscar també te dret a sortir encara que, a canvi, ha de pegar bots com aquest.

Shuarma

Joan Miquel Oliver

Signant el set list, allà hi han apuntades un munt de cançons noves que ahir va estrenar.

Kiko Veneno

La plaça plena de gom a gom. Avui hi haurà als carrers de Figueres overbooking segur.

Crònica

I en penjaria una de l’Adrià Puntí (no, no va tocar) però encara l’aprecio molt…..

Crònica publicada a El Punt el dia 31 d’agost de 2008

El verí de l’Acústica

Kiko Veneno i Facto Delafé col·lapsen Figueres el primer dia gros del festival

XAVIER MERCADÉ.
Figueres
Després
de dues jordanes en què l’assistència de públic ha sorprès fins i tot
l’organització de l’Acústica, ja es preveia que divendres les
aglomeracions serien notables. El concert dels barcelonins Facto Delafé
y las Flores Azules va col·lapsar la plaça de l’Església, i Kiko Veneno
va omplir la plaça Major de la ciutat on va néixer.

Una de les grans fites que està aconseguint
l’Acústica en les seves set edicions és que l’interès del públic no se
centri només en els grans caps de cartell sinó que també pari atenció a
propostes novelles o més desconegudes. Aquesta sensació es va tornar a
viure divendres a la tarda amb la quantitat notable de públic que va
seguir la proposta de producció pròpia del festival sobre el nou pop
català a partir de tres veus femenines emergents, alguna de les quals
ni tan sols té cap disc editat. La lleidatana Meritxell Gené va ser la
cantautora més convencional, amb elements tradicionals; la barcelonina
Ivette Nadal va mostrar un registre més dur i àrid, i la vallesana
Bikimel va ensenyar un pop experimental i arriscat.

A primera
hora de la nit era també difícil trobar lloc per seure a la fira de
Menjars del Món, i a la vora, als jardins Puig Pujades, fugint del
brogit i del soroll, Toti Soler, sol a la guitarra, oferia una classe
magistral que va ser seguida amb atenció i un silenci gairebé absolut
pel púbic que omplia l’espai. Enguany l’escenari situat a la plaça de
l’Església ha tingut una millora considerable en el so. Això es va
confirmar en el concert de Shuarma, el que va ser cantant dels
Elefantes, que es va presentar en format acústic i revisant els temes
del seu primer disc en solitari, Universo, però sense oblidar clàssics de la seva antiga banda com ara Al olvido, Me falta el aliento o Azul.
Per la seva banda, Joan Miquel Oliver va ser a la plaça Major
acompanyat per Pere Dabon (bateria dels Antònia Font), un format
minimalista i un repertori de caire naïf que hauria estat més adequat
per a un espai més reduït. Oliver va presentar un bon grapat de noves
cançons que en pocs dies arribaran a l’estudi per donar forma al seu
segon disc

A partir de mitjanit moure’s pels carrers cèntrics de
Figueres era força difícil, i acostar-se a les primeres files del
concert de Facto Delafé y las Flores Azules era gairebé impossible. Amb
Òscar Daniello ja totalment recuperat de l’accident que ha tingut
aquest agost en un concert a Sant Sebastià, van vèncer i convèncer amb
un repertori tan carregat d’alegria i estats positius, que fins i tot
feien una mica de ràbia. Kiko Veneno es va convertir en el gran
triomfador de la nit. Després de cantar Un catalán fino, va
saludar amb un «hola, Figueres, el meu poble! A la meva mare lleidatana
se li va ocórrer parir-me aquí», en una plaça on difícilment podia
cabre-hi ningú més i rematada amb una pancarta des d’un balcó que deia «Kiko, dame veneno, que quiero morir».
Kiko va respondre a aquestes expectatives amb un concert modèlic en
format acústic, com manen els cànons del festival, acompanyat per un
altre guitarrista i desgranant èxits de la cançó popular com ara Joselito, La casa cuartel, Está muy bien esto del cariño o el clàssic Volando voy.

Answer, Plaça d’Osca-Festes de Sants, 27 d’agost de 2008

En els darrers anys semblava que les festes alternatives de Sants gaudien de cert vistiplau de l’ajuntament. Fins i tot s’havien carregat ja aquells concerts unitaris on tantes vegades hi va tocar La Década Prodigiosa, per deixar que la gent fluís a les alternatives. Tenint en compte la poquíssima imaginació i risc d’alguns carrers al programar actuacions, aquesta programació al marge havia anat creixent en qualitat i quantitat. Aquest anys només la zona de Vallespir que programen els Castellers de Sants (ahir amb Dijous Paella) o el carrer Rosés amb Luís Aguilé han estat honroses excepcions de la programació d’aquest any.

Però no, enguany no se’ls hi ha ofert cap possibilitat als alternatiu d’establir-se als límits del barri i han hagut d’aixoplugar-se a la Plaça d’Osca, un espai ínfim i insuficient que des del primer dia s’ha quedat petit, brut i intransitable. Una situació que no beneficia a ningú.

L’espai lògic que demanen els alternatius és el Parc de l’Espanya Industrial, un gran parc infrautilitzat i darrerament molt deteriorat per la deixadesa de l’ajuntament, que esdevindria perfecte per organitzar aquestes activitats. Demà ho reivindicaran amb una mani-festa-acció amb les actuacions a sobre d’un camió dels santsencs Ràbia Positiva i Pirat’s Sound Sistema i els castellonencs Gargamboix a més d’una batucada i un correfoc.

Els que no estiguin a l’Acústica de Figueres (com és el meu cas), ja ho saben: demà a partir de dos quarts de nou al barri de Sants.

el pitjor de les festes de Sants:

Ja fa dos anys que m’han posat la fira
d’atraccions davant de casa. Cap problema, són festes, és només una setmana, tenen la seva
autorització i està clar que això atrau a uns determinats veins de la ciutat. Només tinc una queixa però: els caballitos que van a parar a sota de la finestra del menjador tenen posat des de la tarda fins la nit el mateix CD amb els grans èxits de Los Pallasos de la Tele i de Teresa Rabal. Estar tota la tarda escoltant ininterrompudament cançons com “Como me pica la nariz”, “El coche de papá” o “Veo, veo” és una molt cruel tortura.

I a sobre se m’ha mort la moto, però això ja és una altre història.

Luís Aguilé, carrer Rosés-Festes de Sants, 26 d’agost de 2008

Leonard Cohen, Engelbert Humperdinck, Tom Waits, Paco Ibáñez, Carles Belda, Frank Sinatra, Paul Anka, Joan Manuel Serrat, Tom Jones, Charles Aznavour, Barry Manilow… ens deixem a algú? es clar que si: a Luís Aguilé! L’autor, compositor i inèrpret de 480 cançons, dues vegades finalista del premi Planeta però que en els darrers anys ha estat injustament relegat al circuit de l’Imserso. Músic rocker a la seva Argentina natal, cantant ie-ié quan va emigrar fins Barcelona on va viure 22 anys i mestre avanguardista d’allò que posteriorment es va donar a conèixer com “La cançó de l’estiu”.

Ahir aquest mite vivent va visitar les festes de Sants amb un concert de l’alçada d’un campanar. Exigent amb el seu propi playback, va haver de parar fins a cinc vegades l’inici del concert ja que el CD que portava la seva dona no sonava com havia de sonar. Fet un cromo (l’edat no perdona) i amb una bonica americana blava rematada per un mocador vermell i l’inevitable corbata ostentosa, Aguilé va repassar els seus grans èxits.

Himnes proletaris com “Es una lata el trabajar”, la seva visió de la lluita obrera a “Soy currante” o aquella cançó infantil reivindicativa amb versos com”el heroe es mi papa, que sale a trabajar y que hace muchas cuentas para poder pagar. El hada es mi mama,que todo hace brillar”. Tampoc van faltar notes d’humor amb acudits sobre Thatcher, Gorbachov i Castro que feia dècades que no escoltàvem. Himnes d’inquebrantable caire positiu com “Camina camina” i desenterrant oldies de la música en català com aquell contestatari “Tornaré aimada Catalunya” que va enregistrar l’any 1975, dos mesos abans de la mort de Franco, cançó que va ser rematada per una lectura a capella de “Rosó”.

I això per no parlar de clàssics de la cançó testimonial i la música popular com són “Dile”, “La chatunga”, “El tio calambres” o”Juanita banana” que van posar en èxtasi al públic que omplia el carrer Rosés. Un públic amb una pole position formada principalment per senyores i senyors integristes prop de la cinquantena que cantaven totes les cançons i on ni els sectors més freakistes s’atrevien a endinsar-se.

Un extasiat integrista fotografiat…

Després d’haver-se fotografiat amb Sonic Youth, Lou Reed o Mick Jagger, l’Ignasi Julià (Ruta 66) no va voler deixar passar l’oportunitat de immortalitzar-se al costat de Luís Aguilé.

Twisted Sisters, sala Razzmatazz (Barcelona), 3 d’abril de 2004

Grotescos, decadents i autors del “We ‘re not gonna take it”… perfectes!

N’hi ha a qui segur que no els agrada:

És un documental de 58 minuts, que paga la pena veure’l sencer. Hi ha molts malalts als EUA però crec que aquesta família/secta són el pitjor.

El Belda i el Conjunt Badabadoc, Plaça del Sol (Gràcia), 21 d’agost de 2008

Com que sembla que el concert de dijous de’n Belda i el Conjunt Badabadoc passarà a l’infrahistòria musical d’aquest país, un deixem amb una altre bonica instantània que reflecteix el bonic caos que es va desfermar a l’escenari.

Nashville Pussy, sala Razzmatazz II (Barcelona),  30 d’agost de 2002

La saviesa popular te refranys molt interessants per definir aquesta foto:

Bon menjar al matí és or, a la tarda plata, i a la nit mata.
Bon pa, bon vi i bona carn fan bona sang.
Bona teca i bona cara, a ningú no desagrada.
Com més brut el cuiner, més gras l’amo.
Convidat massa atent al plat, altre cop no és convidat.
Del plat a la boca ningú s’equivoca.
Déu dóna faves a qui no té queixals.
Dones i vi donen goig i fan patir.
El bon vi i l’home valent no solen durar molt temps.
El que amb aigua viu, amb vi s’ofega.
El que menja sopes, se les pensa totes.
Gallina vella, fa bon caldo.
La tomata, com la dona, tot l’any és bona.
Menjar i beure, fotre i no creure.
No hi ha alegria amb la panxa buida.
No vols caldo? Tres tasses!
Per a la gola, farigola.
Qui bada boca, es queda sense coca.
Si aixeques massa el porró, aniràs potser de cantó.
Si vols agafar gana, menja magrana.
Sopes amb vi aixequen el padrí.
Tabac, dones i vi si se n’abusa donen mala fi.
Un poc de vi fa pair, molt és verí.

…/…

Cal agraïr l’ajut del Bar Restaurant Torrent per el talla i enganxa d’aquesta col·lecció de dites populars.

Si en teniu alguna més la podeu deixar aquí.

El Belda i el Conjunt Badabadoc, Plaça del Sol (Gràcia), 21 d’agost de 2008

Senyor Belda i senyors Badabadocs,

la propera vegada que decideixin destrossar els instruments a l’escenari, és a dir, tirar al terra l’acordió i trinxar el contrabaix, els hi pregaria que avisèssin amb uns breus segons d’anticipació per poder treure la càmera, tenir l’equip preparat i allargar-lo una miqueta per que les nostres objectius -allà i érem na Roser Ortiz i un servidor- ho puguin captar o,  al menys, enfocar.

L’imatge del “London Calling” feta amb el contrabaix de Lo Pardal Roquer pagava la pena immortalitzat-la.

… / …

Després de la desfeta el grup va sortir immediatament fins el públic per ballar agosaradament amb tothom. Em vaig trobar al mànager, en Jordi Escobet, per preguntar-li si això ho feien sovint. Em va dir “què va! els hi ha sortit tant bé el bolo que ho han volgut celebrar així. Tampoc ho entenc, et pots carregar un micro però un contrabaix em sembla una mica bèstia.”

Pau Riba, Festigàbal-Plaça Rovira (Gràcia), 19 d’agost de 2008

Sort en te en Pau Riba d’anar acompanyat dels De Mortimers, els Mu, la Principal de la Nit o els 1000Simonis. En alguns moments de la nit hi va haver més de vint-i-cinc persones a sobre l’escenari fent el boig.

… / …

Si es presentés ell solet amb la seva guitarra, els peus descalços i la veu de paper de vidre que li queda, el públic no trigaria gaire fer miques la llegenda.

Lax’n’Busto, Casamurada (Llorenç del Penedés), 19 d’agost de 2008

S’ha de reconèixer que, entre moltres altres qualitats, els Lax’n’Busto són bons cuiners.

Objectiu: la lluna
Si, l’onzè disc dels Lax es dirà “Objectiu: la lluna”, una picada d’ull als tintinòlegs i una ambiciosa producció. Pel que vam poder escoltar ahir en estat maquetari i encara sense acabar d’enregistrar, la cosa promet molt.

Per cert, quina maravella d’estudi que s’ha muntat en Jesús Rovira. Tot un luxe en una masia del segle XIII.

Aina, Festigàbal-Plaça Rovira (Gràcia), 18 d’agost de 2008

“Com m’has dit que es deien aquests? sonen molt bé!” li deia ella, mentre ell —amb la samarreta d’Aina amb les lletres d’AC/DC— li llençava una nova mirada d’odi i incompresió. Hi ha parelles que de ben segur que no duraran gaire.

“Hi ha molta gent, però estan molt amuermats” li deia el cantant a un amic que estava al lateral de l’escenari. Home, voler reviure el concert de l’Apolo de l’any passat és gairebé un somni utòpic tot i que la màgia a sobre de l’escenari encara hi és.

Per portar cinc anys separats, no està malament haver-los vist un parell vegades en dos anys.

— / —
Aina ho van deixar còrrer fa cinc d’anys i de tan en quan s’ajunten i fan concerts de costellada. De vegades amb fins benèfics i d’altres senzillament per que els hi dona la gana. Com el concert d’ahir a les festes de Gràcia. Va fallar l’Ainara Legardon, Artur Estrada (cantant d’Aina i Nueva Vulcano) va decidir escurçar el nom avisar als excompanys i tornar a pujar a l’escenari i, en aquest cas, de passada fer-se un parell de bolos més per Euskadi.

Els Surfing Sirles, Festigàbal-Plaça Rovira (Gràcia), 18 d’agost de 2008

Aquest senyor anomentat Martí Sales, encara que no ho sembli, és tot un poeta i que, a sobre, surt a l’escenari amb una samarreta de Roberto Bolaño, poeta xilè fundador del moviment infrarrealista i autor de frases com “l’humor i la curiositat són la forma més pura d’intel·ligència” (collons, el que fa la wikipèdia, fins i tot semblo un erudit en la matèria!).

Cafres…

El millor però era  la colla de cafres que tenien del públic, amb un nivell intel·lectual similar al del grup que utilitzaven adjectius com “socialdemòcrata!” per insultar-los després d’haver llençat la cervesa a sobre dels músics.

I mira que jo volia plegar d’hora aquesta nit i aquí em teniu a les tres de matí actualitzant el bloc… La culpa de tot la tenen aquestes noies poc-modernes  que em lien i després passa el que passa.

Els Aina? Ho deixo per demà, ok?

Caetano Veloso, L’Auditori (Barcelona), 26 de juny de 2002

S’ha acabat fer comparatives amb les formes dels núvols, sentir com crèixen les meves patilles o gaudir de la vida en estat immòbil.

Demà ja toca anar a currar, a fer aixecar i la revista i el país i a superar aquesta crisi que tothom diu que tenim a sobre.

i què més?
Tot en una primera setmana sol a Barcelona, d’autèntic rodrígues sense
nens i amb les festes de Gràcia al barri del costat. Yaba daba doo!

Xesco Boix, Escola del Mar (Barcelona), 12 d’abril de 1983

De manera excepcional la foto d’avui no és meva.

En Josep era el gran d’una família amb set germans. A més del meu germà, era també el meu padrí. El “Sgt Pepper’s” dels Beatles i jo vam entrar el mateix any a casa. Quan vaig fer quinze anys em va regalar el “The Game” de Queen, “Flesh & Blood” de Roxy Music, “A horse with no name” d’America i el “4” de Gwendal. Una bona inversió.

Era mestre  de l’Escola del Mar on hi convidava a en Xesco Boix a cantar als seus alumnes. També feia fotos, un dia em va ensenyar a la seva habitació la màgia del revelat en blanc i negre i de la fotografia en general.

Avui fa un quart de segle que va morir d’accident de trànsit. Segur hi que sonava alguna de les K7’s d’en Sisa que sempre portava al cotxe.

D’herència va deixar-me l’amor per la fotografia i la passió per la música. Crec que puc estar-ne molt agraït.