Charles Aznavour, Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 5 d’agost de 2008
“Je suis désolé” es potser la frase que més vam sentir els tres dies del festival. El primer dia per un error les nostres acreditacions no apareixien per enlloc, finalment només vam tenir una acredita per poder entrar a la zona Vip. Sort que en Gerard va aprendre el rudimentari funcionament del “truco del almendruco” i va estar entrant i sortint contínuament amb el passi de son pare ben amagat per que sa mare pogués entrar al jardí de les delícies. Al final el tema es va solucionar i vam tornar a casa amb set acreditacions diferents!
Pitjor, molt pitjor va ser el segon dia…
Un diari de Barcelona necessitava una foto d’Aznavour per enviar-la
aquella mateixa nit. El problema es que no se’ns autoritzava a
fotografiar-lo fins les dues darreres cançons, ja passada la mitjanit.
Cap problema, ja ens havien dit que el creador de “La bohême” aniria
sortint durant tot el concert i així em vaig plantar al mig del públic
amb la càmera. Però les cançons i els intèrprets s’anaven succeint
sense la presència d’Aznavour mentre que a mi m’augmentaven les ganes
d’assasinar al presentador de l’homenatge, un tipus de l’escola rància
de Matías-Prats que no feia més que repetir tòpics ensucrats.
I quan portàvem ja unes deu cançons es va desfermar la tempesta. Cinc
minuts de pluja intensa que semblava que ens llencessin cubells d’aigua
al damunt. 4.500 persones en una zona de platja buscant on guarir-se.
Llampecs i trons, tot enfangat, tothom corrents i jo buscant un lloc on
poder salvar la càmera de l’aigua. Finalment un tendal de la zona Vip
amb deu persones per metre quadrat va ser la meva salvació.
Podia haver estat una catàstrofe? Si, però quan va deixar de ploure el
públic va tornar al seu lloc i l’espectacle va continuar amb tothom xop
de cap a peus, però amb total normalitat. És aleshores quan la noia de
premsa em diu que puc anar a fer fotos quan vulgui, que no cal
esperar-me. Agafo la bossa i me’n vaig al foso corrents ja que Aznavour
ja és a l’escenari però descobreixo que aquesta indicació allà no ha
arribat. Intento explicar-li al goril·la que vigila el foso amb una
mescla de català, castellà i el francés que vaig aprendre a Maristes
quan feia EGB… Ell es fa entendre amb un idioma més universal: una
espitjada amb cara de gos i el dit senyalant-me la sortida. La mateixa
cara de gos que jo li vaig fer a la noia de premsa mentre em repetira
que estava trés desolée i a punt de plorar. Ja no hi ha temps de res,
és tard, el diari ha de tancar i tot queda pel dia següent.
Al final de les dues cançons que podiem fer, tot va quedar només en una
(“Boum” de Chalres Trenet) amb Aznavour fent d’estaquirot al costat
dels convidats (especialment sense deixar anar a la mallorquina Concha
Buika), sense gairebé cantar i deixant l’escenari a mitja cançó. Ara
qui estava désolé, per no dir cabrejat, era jo. Aquesta era potser una
de les darreres aparicions públiques del mestre de la chanson francesa.
-Us imagineu a un músic català amb tupé i ple de tatuatjes (sí, deixem a
El Pardal Roquer de banda) fent cançons de, per exemple, Raimon? Aquest
és el cas de Sanseverino, un iclonoclasta rocker francés que va
participar a l’homenatge:
-Molt curiós és aquest tipus aquest anomenat Grand Corps Malade, un
cantant-rapsode de veu profunda i impressionant, que surt a l’escenari
amb crosses i que deu el su nom (gran cos malalt) per les seqüeles a
les vértebres que li va deixar un accident:
Final feliç! dels pocs minuts que Aznavour va estar a l’escenari he acabat publicant les fotos a El Periódico i a l’Avui, i també crònica amb foto a El Punt d’avui:
El festival polièdric
Aznavour, homenatjat als 84 anys enmig d’una
tempesta d’estiu. Sonic Youth, sorollosos tot i el «jetlag». Buika
deixa tothom bocabadat i Pascal Comelade, fent de discjòquei. Les
Méditerranéennes han tornat a deixar empremta al Rosselló
XAVIER MERCADÉ.
Leucate (El Rosselló)
+ Charles Aznavour i la mallorquina Concha Buika, a Les Méditerranéennes. Foto: XAVIER MERCADÉ
|
La dotzena edició del festival Les
Méditerranéennes ha tornat a repetir emplaçament, el municipi
nord-català de Leucate, però enguany en un punt del litoral diferent i
allunyat de nuclis urbans. El que no ha faltat ha estat la sorra i
l’esperit ecologista del festival que la deixava neta de qualsevol
deixalla, ni tampoc la bona música, que enguany s’ha teixit en un
cartell polièdric i, com a mínim, força curiós, on s’ha mesclat en tres
jornades diferents la passió pel soroll dels nord-americans Sonic Youth
amb un tribut a la chanson francesa de Charles Trenet i Charles
Aznavour i les músiques del món, encapçalades pels venerables clàssics
de l’Orchestre Baobab. Tres dies que, segons l’organització, van
comptar amb una assistència global de 12.000 espectadors i que convida
a l’optimisme per la continuïtat del festival.
La nit inaugural
el dilluns passat es va basar en el llenguatge de les guitarres, tenint
com a mestre de cerimònies els històrics Sonic Youth. El grup venia de
Nova York fins a Barcelona per ser traslladats en bus directament al
festival. Amb el jetlag a sobre, sense ni descansar semblava
difícil que el grup pogués defensar amb la mínima dignitat possible el
seu repertori. Però després d’unes cançons un pèl dubitatives i de
prendre les mides a l’escenari, Kim Gordon i els seus van desfermar la
tempesta sònica i sorollosa que els caracteritza. És realment un goig
veure Thurston Moore maltractar amb mala llet les guitarres mentre
sonaven clàssics del grup com 100%, Bull in the heather, Schizophrenia, Eric’s Trip, Teenage riot o Brother James,
amb què van oferir una hora i mitja intensa de concert. Abans d’ells
també van triomfar uns altres mestres en cercar la bellesa en el soroll
i la distorsió: els belgues dEUS. Entre les actuacions dels grups es va
poder gaudir d’un discjòquei força especial: Pascal Comelade, que es va
posar al darrera dels plats ben amagat del públic per oferir una
selecció extreta de singles polsosos de rock& roll fosc dels anys
50, psychobilly, punk-rock i clàssics com ara Neil Young.
La segona jornada va estar especialment dedicada als dos Charles imprescindibles per entendre la chanson francesa, Trenet i Aznavour, en un espectacle de creació pròpia anomenat Autour de Trenet et Aznavour
(«Al voltant de Trenet i Aznavour»). Aznavour va ser presentat com al
gran reclam de la nit, però la seva presència a l’escenari va ser
mínima, en un espectacle que va ser truncat per una tempesta d’estiu
que va deixar els 4.500 espectadors completament xops. Tan sols va
aparèixer per tornar la calma després de l’aiguat i cantar Hier encore del seu repertori i Le grand café,
del cançoner de Charles Trenet. A les acaballes de l’homenatge va
tornar a sortir per cantar a duet amb la cantant quebequesa Lynda Lemay
(Je deteste) i l’actriu i cantant francesa Agnès Bihl (Avant la guerre)
i ja en els bisos va ser requerida de nou la seva presència gairebé
testimonial per acompanyar els participants de l’homenatge a cantar Boum
de Trenet. Entre els participants va destacar la cantant mallorquina
Concha Buika, convidada especial per la organització del festival, que
va deixar tothom bocabadat amb una versió nua i sincera de La bohême.
Tot i la fredor de l’homenatjat a sobre de l’escenari en la que, als
seus 84 anys, podria ser una de les seves darreres aparicions en
públic, el que més sorprenia era la calorosa acceptació per part d’un
públic que omplia tot el recinte. No només hi havia gent de la seva
quinta, sinó que també hi havia el jovent que la nit anterior havia
estat fent bots amb Sonic Youth o rockers amb els braços tatuats que
s’emocionaven en sentir La mer interpretada per la Chorale Ostiato de la mateixa vila de Leucate.
La
tercera nit del festival va ser la que va comptar amb el cartell més
fluix del festival i la que menys públic va atraure. Basant-se
principalment en les músiques del món, entre la proposta força vulgar
de reggae-ska dels Sinsemilia i la idea de multiculturalitat de
Watcha Clan amb la brúixola orientada al nord d’Àfrica, va destacar
sense cap mena de dubtes l’Orchestre Baobab, una experimentada
orquestra africana en funcionament des dels anys 70 que va mesclar
ritmes llatins amb tot l’univers musical del continent africà.