ROCKVIU

The Prodigy, Festimad-Móstoles, 3 de maig de 1997

Si, aquesta foto havia de caure tard o d’hora.

No era gens agradable estar pujat a la tanca de seguretat amb tot el públic del Festimad a sota i aquest senyor al costat deixant anar babes contínuament.

.

El dia de l’aniversari de la M+ i jo fent fotos a aquest energúmen, deumeusenyor…

Sobren el comentaris…

Brian May, sala Zeleste (Barcelona),17 de setembre de 1998

Certament Brian May ha tingut poc de freak, ja complia amb la quota sobradament el seu company de grup Freddie Mercury.

Però a l’actuació que va fer a la sala Zeleste per presentar el disc Another World va voler afegir el seu granet de sorra al gran llibre dels freaks. Una veu en off va anunciar en català que “degut a problemes de trànsit, l’actuació de Brian May es retrasarà uns minuts. Mentre us deixem amb T.E.Conway” i tot seguit va aparèixer un impersonator d’Elvis amb ulleres de sol, grans patilles, tupé, levita vermella i cantant Only Make Believe, una balada dels anys 50. Era Brian May.

No cal a dir que molts fans de Queen no es podien creure allò que estaven veient els seus ulls.

Una foto més normaleta de Brian May a vull llegir la resta de l’article.

Christina Aguilera, Palau Sant Jordi (Barcelona), 23 d’octubre de 2003

En tots els concerts –especialment d’estrelles nordamericanes– existeix la figura de “el guiri”, personatge fosc i tenebrós encarregat que res es mogui del guió, que tot estigui al seu lloc i que ningú es surti de mare, tot amb un excés de cèl innecessari. La seva feina la realitza al peu del canó, on pot haver-hi personatges sospitosos d’entorpir la tasca de la seva representada. Evidentment el foso dels fotògrafs és una zona d’alt risc on hi pot haver algún pertorbat que se li acudeixi llençar un objectiu a l’estella de torn.

Era el primer concert que feia la Laia com ajudant de promoció i el seu cap, liat en un altre concert a Madrid, l’havia deixat sola davant del perill. “Cuideu-la bé i doneu-li un cop de ma si s’escau” ens havia dit el jefe a un parell de fotògrafs de confiança. Però hi ha situacions per les que ningú està preparat i enlloc et poden ensenyar com haver de lluitar contra un armari caoba amb potes sense cap mena d’escrúpols a qui han posat com a cap de seguretat d’una estrella amb ínfules, pretensiosa i vanitosa. Un ex marine traumatitzat sense cap neurona viva que tenia molt poc a veure amb la professionalitat habitual del road-manager.

… / …

Per començar, va agafar la llista de les televisions que hi havia
convocades i va deixar-ne la meitat sense cap explicació, i d’aquesta
meitat només hi podia entrar el càmera. Dels fotògrafs va decidir que
ja no calia esperar (encara no havia passat l’hora de convocatòria) i
que qui arribés tard es fotés.

La presència de l’armari sense escrúpols era intimidatòria. Ens va
donar permís per fer fotos a una sola cançó amb la signatura prèvia
d’un contracte. Mentre que esperàvem a una de les boques laterals del
Sant Jordi (podíem fer fotos a la tercera o quarta cançó) havíem
d’estar amb les càmeres mirant al terra i gairebé en la posició de
firmes. Però un dels fotògrafs va tenir la gosadia d’aixecar la càmera
i posar l’ull al visor mentre començava el show. No hi havia cap intenció de fer fotos, només mesurar la llum. Sense cap mirament i de manera violenta, el filldeputa el va agafar i el va acompanyar directament a la sortida sense donar-li temps ni a reclamar ni a queixar-se.

Al final, la cançó que podíem fotografiar no tenia res a veure amb el show
ni amb les acrobàcies ni amb les coreografies i ni amb el pit i cuixa
que lluïa en la resta del seu espectacle. La senyora castament vestida
de negre rigorós i més pintada que una porta i nosaltres, sempre
vigilats per l’armari, a una distància prudencial de seguretat no fos
cas que li tirèssim els objectius al cap.

I la Laia? va fer tot el que humanament  possible, però és força difícil lluitar contra aquesta mena d’anormals.

Benavarri (Ribagorça), 8 d’agost de 2008

Per segon any s’ha representat a la vila de Benavarri “El ball dels salvatges”, una representació perduda en la memòria i recuperada amb les ganes i l’esforç de tot el poble amb més d’un centenar de benavarrins donant forma a aquest espectacle que en el seu moment va ressenyar el costumari de Joan Amades. Feia goig veure finestres, balcons i balconades que, d’una manera espontània, van anar decorant-se amb branques, fulles de palmes i tota mena d’estris antics trets de les golfes. La xavalada de casa s’ho van passar teta triant i remenant el polsós magatzem i buscant cordes, sacs, falçs i aixades per posar-les al balcó.

(…segueix…)
En aquesta segona representació el ball ha fet un salt qualitatiu digne de menció. S’ha suprimit la figura dels turistes per un grup de borratxos que donen molt més joc.

I, per fi, s’ha introduït el català en la seva variant local dins dels diàlegs, tal com es reclamava des d’aquest bloc.  Els presentadors de l’obra segueixen utilitzant el castellà, però la veu del poble (cavallers, caçadors, dames i bolingues) sona més propera amb expressions en català que se senten habitualment al carrer amb tota naturalitat. El programa de mà que es va repartir entre els espectadors també estava escrit en català i castellà.

Esperem que aquest esforços augmentin en properes edicions i que no amaguin la llengua quan aquest cap de setmana vagin a representar-ho a l’Expo de Saragossa.

Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 4, 5 i 6 d’agost de 2008

(Aquí s’acaba el repàs del festival Les Méditerranéennes, un repás que he hagut de fer en diferit des de Benavarri, ja que a l’hotel de la platja de La Franquí no hi havia cap mena de connexió. I tenint el mar a pocs metres tampoc era qüestió d’anar fent el xorra en banyador i amb l’ordinador al damunt buscant wi-fis)

Un fet que es constata quan veiem festivals més enllà dels Pirineus és que aquí hem perdut tota una generació de públic. Allà resulta del més normal veure a parelles de més de cinquanta anys o famílies senceres veient plegats a Sonic Youth o, des d’un altre punt de vista, joves que segueixen amb respecte i passió un homenatge a Charles Aznavour i a Charles Trenet.

Sembla que aquí un cop et cases o t’ajuntes, tens criatures i comences a pagar la hipoteca, això d’anar a concerts i festivals passa a ser una d’aquelles bogeries que feien quan eren joves. Hi ha un sector social i una franja d’edat a qui sembla fer-li vergonya gastar-se la pasta per passar-s’ho be escoltant música en viu. A no ser, es clar, que hi hagi un massificat concert de Bruce Springsteen o que Phil Collins torni als escenaris. Per sort en Gerard creixerà amb un concepte ben diferent.

Però també hi ha una diferència cultural… (+ la foto de KIM GORDON)

Hi ha també una diferència cabdal en el referent a la cultura musical. A França a les seves grans glòries del passat  (Johnny Hallyday, Jacques Higelin, Aznavour i molts més…) se’ls segueix admirant, renoven el públic i sempre tindran un raconet reservat a l’Olympia. A aquí, en canvi, se’ls fa directius de l’SGAE.

-A la foto el resultat de la suma de Télephone + Johnny Hallyday + Chrissie Hynde = Mademoiselle K, que van tocar la primera jornada del festival:

-I per petició popular, una foto de Kim Gordon (Sonic Youth):

Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 6 d’agost de 2008

No se si era el cansament propi d’un festival o senzillament és que el meu regne no és del món de la fusió multiculti, el bonrotllisme i la world music, però la darrera jornada de Les Méditerranéennes no va ser per tirar cohets.

Dels Watcha Clan m’havien arribat bones referències i no van estar gaire malament. Fusió d’estils multiculti amb la bruíxola posada al nord d’Àfrica amb un guitarrista vestit de tuareg i el teclista amb xilaba. Però al cap d’una estoneta de fusió de cultures i bones intencions fins i tot vaig creure que La Kinky Beat eren millors.

La Baobab porten en actiu des dels anys 70 i va ser de bon tros el millor de la jornada. Potser van sonar massa llatins i menys africans del que a primera vista podria semblar.

El que si que no te nom eren els Sinsemilia. Provinents de Grenoble fins i tot tenen  uns quants gosflauters en la seva nombrosa formació i porten amb la tonteria des de principis dels noranta. Un reggae-ska carregat de bones intencions, infantils crítiques socials i coreografies que farien enrogir als mateixos Ska-P i que elevaria a la categoria de poesia els textos de Mama Ladilla.

Tan bon rotllo em posa massa violent:

Ho enteneu, no? No us agradaria ser Johnny Rotten davant d’aquest subjecte?

Charles Aznavour, Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 5 d’agost de 2008

“Je suis désolé” es potser la frase que més vam sentir els tres dies del festival. El primer dia per un error les nostres acreditacions no apareixien per enlloc, finalment només vam tenir una acredita per poder entrar a la zona Vip. Sort que en Gerard va aprendre el rudimentari funcionament del “truco del almendruco” i va estar entrant i sortint contínuament amb el passi de son pare ben amagat per que sa mare pogués entrar al jardí de les delícies. Al final el tema es va solucionar i vam tornar a casa amb set acreditacions diferents!

Pitjor, molt pitjor va ser el segon dia…

Un diari de Barcelona necessitava una foto d’Aznavour per enviar-la
aquella mateixa nit. El problema es que no se’ns autoritzava a
fotografiar-lo fins les dues darreres cançons, ja passada la mitjanit.
Cap problema, ja ens havien dit que el creador de “La bohême” aniria
sortint durant tot el concert i així em vaig plantar al mig del públic
amb la càmera. Però les cançons i els intèrprets s’anaven succeint
sense la presència d’Aznavour mentre que a mi m’augmentaven les ganes
d’assasinar al presentador de l’homenatge, un tipus de l’escola rància
de Matías-Prats que no feia més que repetir tòpics ensucrats.

I quan portàvem ja unes deu cançons es va desfermar la tempesta. Cinc
minuts de pluja intensa que semblava que ens llencessin cubells d’aigua
al damunt. 4.500 persones en una zona de platja buscant on guarir-se.
Llampecs i trons, tot enfangat, tothom corrents i jo buscant un lloc on
poder salvar la càmera de l’aigua. Finalment un tendal de la zona Vip
amb deu persones per metre quadrat va ser la meva salvació.

Podia haver estat una catàstrofe? Si, però quan va deixar de ploure el
públic va tornar al seu lloc i l’espectacle va continuar amb tothom xop
de cap a peus, però amb total normalitat. És aleshores quan la noia de
premsa em diu que puc anar a fer fotos quan vulgui, que no cal
esperar-me. Agafo la bossa i me’n vaig al foso corrents ja que Aznavour
ja és a l’escenari però descobreixo que aquesta indicació allà no ha
arribat. Intento explicar-li al goril·la que vigila el foso amb una
mescla de català, castellà i el francés que vaig aprendre a Maristes
quan feia EGB… Ell es fa entendre amb un idioma més universal: una
espitjada amb cara de gos i el dit senyalant-me la sortida. La mateixa
cara de gos que jo li vaig fer a la noia de premsa mentre em repetira
que estava trés desolée i a punt de plorar. Ja  no hi ha temps de res,
és tard, el diari ha de tancar i tot queda pel dia següent.

Al final de les dues cançons que podiem fer, tot va quedar només en una
(“Boum” de Chalres Trenet) amb Aznavour fent d’estaquirot al costat
dels convidats (especialment sense deixar anar a la mallorquina Concha
Buika), sense gairebé cantar i deixant l’escenari a mitja cançó. Ara
qui estava désolé, per no dir cabrejat, era jo. Aquesta era potser una
de les darreres aparicions públiques del mestre de la chanson francesa.

-Us imagineu a un músic català amb tupé i ple de tatuatjes (sí, deixem a
El Pardal Roquer de banda) fent cançons de, per exemple, Raimon? Aquest
és el cas de Sanseverino, un iclonoclasta rocker francés que va
participar a l’homenatge:

-Molt curiós és aquest tipus aquest anomenat Grand Corps Malade, un
cantant-rapsode de veu profunda i impressionant, que surt a l’escenari
amb crosses i que deu el su nom (gran cos malalt) per les seqüeles a
les vértebres que li va deixar un accident:

Final feliç! dels pocs minuts que Aznavour va estar a l’escenari he acabat publicant les fotos a El Periódico i a l’Avui, i també crònica amb foto a El Punt d’avui:

El festival polièdric

Aznavour, homenatjat als 84 anys enmig d’una
tempesta d’estiu. Sonic Youth, sorollosos tot i el «jetlag». Buika
deixa tothom bocabadat i Pascal Comelade, fent de discjòquei. Les
Méditerranéennes han tornat a deixar empremta al Rosselló

XAVIER MERCADÉ.
Leucate (El Rosselló)

+ Charles Aznavour i la mallorquina Concha Buika, a Les Méditerranéennes. Foto: XAVIER MERCADÉ

La dotzena edició del festival Les
Méditerranéennes ha tornat a repetir emplaçament, el municipi
nord-català de Leucate, però enguany en un punt del litoral diferent i
allunyat de nuclis urbans. El que no ha faltat ha estat la sorra i
l’esperit ecologista del festival que la deixava neta de qualsevol
deixalla, ni tampoc la bona música, que enguany s’ha teixit en un
cartell polièdric i, com a mínim, força curiós, on s’ha mesclat en tres
jornades diferents la passió pel soroll dels nord-americans Sonic Youth
amb un tribut a la chanson francesa de Charles Trenet i Charles
Aznavour i les músiques del món, encapçalades pels venerables clàssics
de l’Orchestre Baobab. Tres dies que, segons l’organització, van
comptar amb una assistència global de 12.000 espectadors i que convida
a l’optimisme per la continuïtat del festival.

La nit inaugural
el dilluns passat es va basar en el llenguatge de les guitarres, tenint
com a mestre de cerimònies els històrics Sonic Youth. El grup venia de
Nova York fins a Barcelona per ser traslladats en bus directament al
festival. Amb el jetlag a sobre, sense ni descansar semblava
difícil que el grup pogués defensar amb la mínima dignitat possible el
seu repertori. Però després d’unes cançons un pèl dubitatives i de
prendre les mides a l’escenari, Kim Gordon i els seus van desfermar la
tempesta sònica i sorollosa que els caracteritza. És realment un goig
veure Thurston Moore maltractar amb mala llet les guitarres mentre
sonaven clàssics del grup com 100%, Bull in the heather, Schizophrenia, Eric’s Trip, Teenage riot o Brother James,
amb què van oferir una hora i mitja intensa de concert. Abans d’ells
també van triomfar uns altres mestres en cercar la bellesa en el soroll
i la distorsió: els belgues dEUS. Entre les actuacions dels grups es va
poder gaudir d’un discjòquei força especial: Pascal Comelade, que es va
posar al darrera dels plats ben amagat del públic per oferir una
selecció extreta de singles polsosos de rock& roll fosc dels anys
50, psychobilly, punk-rock i clàssics com ara Neil Young.

La segona jornada va estar especialment dedicada als dos Charles imprescindibles per entendre la chanson francesa, Trenet i Aznavour, en un espectacle de creació pròpia anomenat Autour de Trenet et Aznavour
(«Al voltant de Trenet i Aznavour»). Aznavour va ser presentat com al
gran reclam de la nit, però la seva presència a l’escenari va ser
mínima, en un espectacle que va ser truncat per una tempesta d’estiu
que va deixar els 4.500 espectadors completament xops. Tan sols va
aparèixer per tornar la calma després de l’aiguat i cantar Hier encore del seu repertori i Le grand café,
del cançoner de Charles Trenet. A les acaballes de l’homenatge va
tornar a sortir per cantar a duet amb la cantant quebequesa Lynda Lemay
(Je deteste) i l’actriu i cantant francesa Agnès Bihl (Avant la guerre)
i ja en els bisos va ser requerida de nou la seva presència gairebé
testimonial per acompanyar els participants de l’homenatge a cantar Boum
de Trenet. Entre els participants va destacar la cantant mallorquina
Concha Buika, convidada especial per la organització del festival, que
va deixar tothom bocabadat amb una versió nua i sincera de La bohême.
Tot i la fredor de l’homenatjat a sobre de l’escenari en la que, als
seus 84 anys, podria ser una de les seves darreres aparicions en
públic, el que més sorprenia era la calorosa acceptació per part d’un
públic que omplia tot el recinte. No només hi havia gent de la seva
quinta, sinó que també hi havia el jovent que la nit anterior havia
estat fent bots amb Sonic Youth o rockers amb els braços tatuats que
s’emocionaven en sentir La mer interpretada per la Chorale Ostiato de la mateixa vila de Leucate.

La
tercera nit del festival va ser la que va comptar amb el cartell més
fluix del festival i la que menys públic va atraure. Basant-se
principalment en les músiques del món, entre la proposta força vulgar
de reggae-ska dels Sinsemilia i la idea de multiculturalitat de
Watcha Clan amb la brúixola orientada al nord d’Àfrica, va destacar
sense cap mena de dubtes l’Orchestre Baobab, una experimentada
orquestra africana en funcionament des dels anys 70 que va mesclar
ritmes llatins amb tot l’univers musical del continent africà.

Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 4, 5 i 6 d’agost de 2008

Una cosa que poques vegades veurem a la vida (menys l’any passat i, esperem, que el proper –vam rebre una invitació formal per tornar-hi– en el mateix festival) és l’exquisit tracte i les viandes que hi ha a la zona Vip de Les Méditerranéennes que fins hi tot ha valgut l’esforç de memoritzar com l’escriptura del seu nom amb totes les es, les enes i els accents.

La primera nit eren productes catalans i vedella rostida. La segona el ja consabut menú a base d’ostres i gambes en una quantitat insultant i ofensiva, menjant ostres fins a fartar-nos, fins a haver de dir prou. I a la tercera més carns guisades, fruites i pops a la planxa. Tot en un ambient de convit de boda i amb aspersors per crear un microclima refrescant.

Espero que en Gerard no es pensi que totes les zones Vip dels festivals siguin iguals i que aquesta és la excepció que confirma la regla. Que sàpiga que en cap altre festival podrà fartar-se, també fins a dir prou, de gelats Ben & Jerry’s.

Entre els convidats de luxe previstos hi havia en Gérard Depardieu. Llàstima que no vingués, m’hagués encantat fer-li una foto amb el meu Gerard. Sempre que ens pregunten si li vam posar Gerard per en Quintana els diem que no, que li vam posar el nom de Gerard en honor a Depardieu.


Però tot te un límit…

Una cosa curiosa és que els menjars, els tasts de vi de la regió, la
barra lliure de whisky Jamerson, de xampany (no, aquí no se l’hi ha de dir
cava) i d’aquella cosa fastigosa que es diu Ricard, només durava fins a
dos quart de deu. A partir d’aquella hora tot desapareixia i
s’instaurava una barra normal i corrent de cerveses i cocacoles que
s’havien de pagar tot i que a un preu sensiblement inferior al que
apoquinàven la resta de mortals del públic.

Es a dir, primer s’agafava
la xufla monumental i gratis amb productes de luxe a mitja tarda (hora
de sopar per ells) i després baixar el nivell alcohólic la resta de la
nit.

I per no deixar-me bolos penjats, aquí us deixo una foto de Phoebe Killdeer & The Short Straws, una ex Nouvelle Vague o Basement Jaxx que segueix l’estela de l’exhibicioniste rocker de Juliette Lewis i que va obrir el festival dilluns per la tarda.

No tot va ser tant perfecte, demà ja explicarem per que odio la frase “je suis desolée” i altres històries…

Sonic Youth, Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 4 d’agost de 2008

Els Sonic Youth venien de Nova York fins a Barcelona per ser traslladats en bus directament al festival. Amb el jet-lag a sobre, sense ni descansar fins i tot un expert en el grup com Ignasi Julià veia difícil que el grup pogués defensar amb la mínima dignitat possible el seu repertori. Però després d?unes cançons un pel dubitatives i de prendre les mides a l?escenari, Kim Gordon (57 anys que te la col·lega!) i els seus van desfermar la tempesta sònica i sorollosa que els caracteritza aconseguint que el -ja de per si- fred públic francés acabés movent el cul de mala manera. És realment un goig veure a Thurston Moore maltractant amb mala llet les guitarres.

I Comelade Dj?
Ens les prometíem molt felices quan vam veure que l?hotel on ens havien posat estava només a deu metres d?on l?any passat es va fer el festival. De conya, si en Gerard ?que viuria una experiència iniciàtica en el món dels festivals? es cansava podia pujar a l?hotel a dormir. Però, vatua l?olla, quan arribem allà no hi ha festival, enguany l?havien traslladat a un altre punt del laberíntic municipi de Leucate i el cotxe era imprescindible tal i com ens va recomanar Pascal Comelade, la primera persona amb qui vaig ensopegar només arribar a l?hotel.

Pascal punxava entre grup i grup de la primera jornada i per allà van sonar clàssics foscos del rock and roll a 45 rpm?s dels cinquanta, psichobilly hipnòtic, Johnny Thunders (Born to lose), Johnatan Richman o Neil Young. Però al músic nordcatalà no se?l veia per enlloc. Vaig mirar per tot l?escenari o per la taula de so, però ni rastre.

Al dia següent a l?hora d?esmorzar li vaig preguntar on s?havia ficat. Em va dir que estava al costat de la taula pero ?per què em volies veure?? em va preguntar, ?doncs per fer-te una foto com a Dj.?, li vaig dir. ?Doncs, posa una foto d?una cortina, d?una cortina negre ja que estava amagat?.

 
No poso cap foto d’una cortina fosca, peró a canvi una dels fantàstics dEUS que també van tocar la mateixa nit.

Murderdolls, Palau Sant Jordi (Barcelona), 12 de juny de 2003

Les sorpreses que et trobes quan arribes abans d’hora a un concert d’Iron Maiden i et trobes a uns teloners a l’alçada.

… / …

Demà comencem un nou festival, aquest com al punt més nord de la Catalunya Nord, a la platja de Leucate (el Rosselló). Veurem com suporta la sorra de la platja el baix de Kim Gordon i desvetllarem la incògnita de què pot fer Pascal Comelade com a Dj a les Méditerranéennes.

Suede, sala Zeleste (Barcelona), 11 de maig de 1995

Actualment estic a La Palma de Cervelló a casa de la mare cuidant a l’Adrià i esperant que la M+ comenci les vacances. Demà ens haurem d’anar fins la Bisbal d’Empordà a veure al Gerard que està de campaments amb el seu cau, és el dia dels pares i hi hem de ser. Diumenge viatjarem fins Benavarri (Ribagorça) per deixar al petit amb l’altre avia i al dia següent tornarem a buscar al gran a La Bisbal per anar tot seguit fins a Leucate (Catalunya Nord) per estar a Les Méditerranéennes, el festival amb més “e”, “n” i accents del món. Allà combinarem a Sonic Youth, dEUS, Charles Aznavouz o Watcha Clan (si, un cartell d’allò més polièdric) amb visites als castells occitans i jornades de platja a tocar dels concerts. Ah… i l’excel·lent tracte que ens donen al festival.

Tal i com ha fet en Jordi Garrigós jo també us explicaré la meva pròpia mixtape en mp3 per amanir les hores de carretera que tinc al davant els propers dies. Una pila de kilòmetres que necessiten banda sonora.

Des de fa temps al meu ITunes tinc una carpeta on vaig emmagatzemant cançons que m’agraden o temes que vaig descobrint mes a mes. Cançons soles, mai discos sencers. Un dia d’aquest us parlaré del valor de la cançó i faré una apologia dels singles a 45 rpm.

De vegades hi afegeixo alguna cançó perduda que està dormida en alguna neurona dormida. Tot això ho junto, ho mesclo, li dono al mode aleatori i d’aquest còcktail en faig un CD. De tornada del viatge, deixo abandonat el CD en qualsevol lloc -a l’espera que algú l’aprofiti-, elimino les cançons que no han funcionat i n’afegeixo de noves. Hi ha una base fixe que no falla mai i que ha aguantat molts viatges (Esclarecidos, Calamaro, Lucio Dalla, Love of Lesbian, Suede, Andy Chango, Beach Boys o les versions heavy d’ABBA…) i aquest any m’ha agafat fort la neurona vuitentera (d’on venim? on anem? qui som?). Un calaix de sastre en que hi ha més pop del que se’m podria suposar.

A vull llegir la resta de l’article teniu el resultat de les 100 cançons triades, més de sis hores de música:

Aguas De Março-Carlos Berlanga
Un Agujero En El CieloEsclarecidos
al amanecer-Los Fresones Rebeldes
Alien Divino-German Coppini
Amazones en sa lluna-Antònia Font
anno che verrà-Lucio Dalla
Atrás-Nacha Pop
As Time Goes By-Bryan Ferry
Azul-Elefantes y Bunbury
El Bar De La Esquina-Albert Plá
Beautiful Ones-Suede
El Bello Verano-Family
Bourbon-Dinamita Pa Los Pollos
La Casa De La Bomba-Brighton 64
Buffalo Gals-Bruce Springsteen
Carabás-Germán Copini
Carta a todas tus catastrofes-Love Of Lesbian
Cita En Hawaii-La Mode
Com fulles mortesLa brigada
Common People-Pulp
Villancico Para Mi Cuñado Fernando-Love Of Lesbian
De Mayor-Enrique Bunbury
Descafeinat-Els Pets
Desde El Este-Facto Delafé Y Las Flores Azules
Dios Por Dios Es Cuatro-Love Of Lesbian
Els meus ulls aquí-Lluís Llach
En Cualquier Fiesta-La Mode
En Familia-Andy Chango
El Eterno Femenino-La Mode
Exótico-Germán Copini
El Far-Ktisch
Flors i Violes-Adrià Puntí
La Forma D’un Sentit-Mishima-Set tota la vida
Glow – Dancing Queen-ABBA
Igual, Nos Da Igual-Brighton
Houston, tenemos un poema-Love Of Lesbian
Una imatge més-La brigada
Indicios De Arrepentimiento-Carlos Berlanga
Insurrección-El último de la fila
Jacob’s Ladder-Bruce Springsteen
La Juani-Facto Delafé Y Las Flores Azules
Lipstick To Japan-Suzy & Los Quattrro
La Luz De La Mañana-Facto Delafé Y Las Flores Azules
Maniobras de escapismo-Love Of Lesbian
Mariposa Tecknicolor-Fito Paez
Me Amo-Love Of Lesbian
El Mejor Cocktail-Brighton
Mi personulidad-Love Of Lesbian
Aquella canción de Roxy-La mode
Música de ascensores-Love of lesbian
Nation – Waterloo    ABBA
Neighborhood #1 (Tunnels)-Arcade Fire
Neuronas-Andy Chango
Que idea  –  New Trolls
No me acostumbro  –  El úlitmo de la fila
La Noche Inventada –   Family
O Mary Don’t You Weep  –  Bruce Springsteen
Ocea  –  Ktisch
País Petit  –  Lluís Llach
Palabras Con Sabor – Brighton  
Paloma  –  Andrés Calamaro
Pandilleros  –  Dinamita Pa Los Pollos
Para ti  –  Paraiso
La Parte De Adelante  –  Andrés Calamaro
La parte de atrás  –  Andrés Calamaro
Pay Me My Money Down  –  Bruce Springsteen
Piedad  –  Elefantes
Y al final (Carolina) –   Paraiso
Por Amor Al Comercio  –  Esclarecidos
¿por qué me tengo yo que enamorar?  –  Los Fresones Rebeldes
Purita Dinamita  –  Dinamita Pa Los Pollos
Querida milagros  –  El último de la fila
Qui N’ha Begut –  Mishima-Set tota la vida
Quién eres tú  – El último de la fila
La revolución sexual  –  La Casa Azul
Rough Silk – Take A Chance On  –  ABBA
Saturday Night  –  Suede
Se me va  –  Elefantes
Sé que l’amor no durarà per sempre  –  La brigada
Ses Al·Lotetes   –  Cris Juanico
Spiral Tower – Chiquitita    ABBA
Surfin’ U.S.A. –   The Beach Boys
La Tarda Esclata  –  Mishima
Te Quiero Igual  –  Andrés Calamaro
El Temple –   Mishima-Set tota la vida
Wa Yeah! – Antònia Font
Trash  –  Suede
Un Tros De Fang  –  Mishima-Set tota la vida
UA – La cantante de opera   
El Único Juego En La Ciudad  –  La Mode
Universos Infinitos  –  Love Of Lesbian
Viaje a los sueños polares  –  Family
Viva La Vida  –  Coldplay
Wake Up  –  Arcade Fire
Wild Puppets (We Love You So)  –  La Mode
Willy Joe Bronca  –  Dinamita Pa Los Pollos
Accidente  –  Kiki d’Akí
Groenlandia  –  Zombies
Ull per ull – Adrà Puntí
7 Novias Para 7 Hermanos  –  Dinamita Pa Los Pollos

Si, ja se que Dinamita Pa Los Pollos o Los Fresones Rebeldes no arribaran al mes de setembre, però tot s’ha de provar. Per si no en tingués prou també porto algunes de les novetats (Mercury Rev, Calexico…) que han arribat recentment a la redacció.