ROCKVIU

Answer, Plaça d’Osca-Festes de Sants, 27 d’agost de 2008

En els darrers anys semblava que les festes alternatives de Sants gaudien de cert vistiplau de l’ajuntament. Fins i tot s’havien carregat ja aquells concerts unitaris on tantes vegades hi va tocar La Década Prodigiosa, per deixar que la gent fluís a les alternatives. Tenint en compte la poquíssima imaginació i risc d’alguns carrers al programar actuacions, aquesta programació al marge havia anat creixent en qualitat i quantitat. Aquest anys només la zona de Vallespir que programen els Castellers de Sants (ahir amb Dijous Paella) o el carrer Rosés amb Luís Aguilé han estat honroses excepcions de la programació d’aquest any.

Però no, enguany no se’ls hi ha ofert cap possibilitat als alternatiu d’establir-se als límits del barri i han hagut d’aixoplugar-se a la Plaça d’Osca, un espai ínfim i insuficient que des del primer dia s’ha quedat petit, brut i intransitable. Una situació que no beneficia a ningú.

L’espai lògic que demanen els alternatius és el Parc de l’Espanya Industrial, un gran parc infrautilitzat i darrerament molt deteriorat per la deixadesa de l’ajuntament, que esdevindria perfecte per organitzar aquestes activitats. Demà ho reivindicaran amb una mani-festa-acció amb les actuacions a sobre d’un camió dels santsencs Ràbia Positiva i Pirat’s Sound Sistema i els castellonencs Gargamboix a més d’una batucada i un correfoc.

Els que no estiguin a l’Acústica de Figueres (com és el meu cas), ja ho saben: demà a partir de dos quarts de nou al barri de Sants.

el pitjor de les festes de Sants:

Ja fa dos anys que m’han posat la fira
d’atraccions davant de casa. Cap problema, són festes, és només una setmana, tenen la seva
autorització i està clar que això atrau a uns determinats veins de la ciutat. Només tinc una queixa però: els caballitos que van a parar a sota de la finestra del menjador tenen posat des de la tarda fins la nit el mateix CD amb els grans èxits de Los Pallasos de la Tele i de Teresa Rabal. Estar tota la tarda escoltant ininterrompudament cançons com “Como me pica la nariz”, “El coche de papá” o “Veo, veo” és una molt cruel tortura.

I a sobre se m’ha mort la moto, però això ja és una altre història.