El setè cel
Xesco Boix, Escola del Mar (Barcelona), 12 d’abril de 1983
De manera excepcional la foto d’avui no és meva.
En Josep era el gran d’una família amb set germans. A més del meu germà, era també el meu padrí. El “Sgt Pepper’s” dels Beatles i jo vam entrar el mateix any a casa. Quan vaig fer quinze anys em va regalar el “The Game” de Queen, “Flesh & Blood” de Roxy Music, “A horse with no name” d’America i el “4” de Gwendal. Una bona inversió.
Era mestre de l’Escola del Mar on hi convidava a en Xesco Boix a cantar als seus alumnes. També feia fotos, un dia em va ensenyar a la seva habitació la màgia del revelat en blanc i negre i de la fotografia en general.
Avui fa un quart de segle que va morir d’accident de trànsit. Segur hi que sonava alguna de les K7’s d’en Sisa que sempre portava al cotxe.
D’herència va deixar-me l’amor per la fotografia i la passió per la música. Crec que puc estar-ne molt agraït.
…ostres!
…bé primer de tot,sento molt això del teu gremà,no ho sabía…
…després que aquesta fotografía d’en Xesco Boix m’ha fet retornar a la infància per uns moments…ja que a l’any 83 i soposo que dincs la mateixa gira en Xesco també va venir a la meva escola (Mare Nostrum) a cantar i dibuixar les seves cançons i encara que jo feia 3r d’EGB ho recordo com si fos avui… també havía vingut vàries vegades l’Àngel Daban,que fins i tot va escollir la classe del meu germà gran per grabar l’Lp de”Peixos amb Sabates”…
..quan al cap d’un temps ens van comunicar que en Xesco ja no hi era ens vam posar tota la classe súper trist@s… i com que no hi havia cap fotografia d’ell li vàrem fer dibuixos i els vam penjar a l’escola,i jo no vaig despenjar el póster que tenía d’ell a l’habitació i un dibuix que hem va fer fins al cap ven bé de 3 o 4 anys…
Vaig veure un documental sobre Xesco Boix fa anys a la TV catalana, quin gran personatge i quin trist final.
Sento lo del teu germà, espero que de les tristors hagis fet molt de fum. Jo crec que de la mateixa manera que res no es crea, tampoc res no desapareix, simplement es transforma. I els que encara no ens hem transformat, a gaudir!
Una abraçada,
Jonathan
Compartim el sentiment…
Hola Xavier,
El meu germà m’ha informat d’aquest escrit teu i he entrat per llegir-lo.
Dir-te
que jo, juntament amb la meva germana bessona i els meus companys de
classe, vaig ser afortunat de tenir en Josep com a mestre el curs
1979-80, quan féiem 1r d’EGB. Si no recordo malament, era el primer any
d’en Josep a l’Escola del Mar com a mestre. També recordo que tenia uns
24 anys aquell curs…
El motiu del meu escrit és poder-te
comunicar que tots tenim un gran record d’en Josep. Era un mestre
exemplar, renovador, modern, molt comunicatiu amb els nens i nenes, amb
ganes d’implicar-s’hi… Només et diré que sovint jugava amb nosaltres
al pati a futbol, que hi deixava la suor i més d’un forat a la sola de
la sabata…; encara el veig com es treia les ulleres per assecar-se la
suor.. El munt de records que tenim d’ell són molt fantàstics,
d’aquells que quan els recordes se’t dibuixa un somriure automàticament
a la cara.
Recordo les colònies que va organitzar conjuntament
amb una mare d’un company d’escola a Sant Feliu de Buixalleu, van ser
genials, una descoberta de la natura i de la convivència…: unes piles
per a la vida que mai no s’acaben… Recordo la sessió de cuïna de
pastissos que vam fer amb ell; recordo la vegada que va venir a sopar a
casa, per als meus germans, els meus pares i per a mi va ser tot un
honor…; recordo els casets que ens posava d’en Xesco Boix…; recordo
quan ens ensenyava a escriure…
Recordo que el dia que tornant
de vacances ens van comunicar la seva mort, em vaig posar a plorar
sense parar al pati de casa, vaig sentir una profunda pena en el meu
interior…
No obstant, el seu esperit i la seva manera de fer
sempre va perviure a l’Escola del Mar i, sobretot, dins de cada
ex-alumne seu; és un comentari que la meva germana bessona i jo sempre
hem fet i, també, amb els companys d’escola (fa pocs mesos en un sopar
organitzat a través del Facebook).
T’ho dic perquè és cert, en
Josep és de les persones que més m’ha marcat a la meva vida i, ara, que
tinc molts nebots, sovint el tinc molt present, penso en com ens
tractava i en la seva magnífica capacitat de trasmetre amor i fer-nos
sentir nens i nenes vius i especials…
Bé, no em vull
allargar més; només repetir-te que quan la meva germana i jo veiem una
foto d’ell (assegut en una cadira a Sant Feliu de Buixalleu, amb els
cabells mullats per un ruixat que ens va arreplegar durant una
passejada pel Montseny) se’ns dibuixa un somriure al rostre, …perquè
a cap persona se li obliden els bons moments viscuts durant la
infantesa..