Conxita + Joan Miquel Oliver, sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007
Segur que mai els cridaran per formar part ni de Il Divo ni dels tres tenors, ni tampoc per cap concurs de bellesa. Però són dos dels més grans creadors de cançons pop del país.
Jofre Bardagí i Beth, sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007
Quimi Portet, sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007
Amb les lleganyes encara posades, un mal de cap estany i la satisfacció d’haver aprovat un any més i amb bona nota. Un cop més s’han superar els nervis i la tretzena edició dels Premis Enderrock es pot dir que ha estat un èxit amb cues que van arribar fins la Diagonal.
Un dels moments culminants va ser l’actuació de l’astre d’Osona, el senyor Quimi Portet amb qui un cop més (ja en van uns quants) vam escenificar la performance l’èxit de la vetllada. Aquí està el resultat per part d’"el millor fotògraf del món" ("del món que coneixem, allà on es mengen canalons", Portet dixit).
El mateix Astre em va demanar propostes per repetir l’escena durant el seu World Tour 2007 però a lo bèstia. Aquí en van unes quantes a les que afegiré les que em proposeu i altres que se m’acudeixin quan tingui el cap més clar:
-Amb el públic fen el pi
-En plant Spencer Tunick: tothom en boles
-Amb sticks de hoquei amenaçant als músics
Em temo que els concerts de Quimi Portet seran un tema recurrent en aquest bloc durant aquest 2007. I això que la gira encara no ha començat.
Avui i sense que serveixi de precedent, trenco la dinàmica d’aquest bloc i no penjo cap foto, ja en faré prou aquesta nit. A canvi teniu aquesta imatge perduda en els racons de la memòria: el primer flyer propagandístic d’Enderrock d’ara fa catorze anys. Algun dia parlaré d’aquells temps heroics. Amb el temps la revista ha millorat en moltíssimes coses, sobretot el logotip.
Ja ho sabeu, avui esteu tots convidats. Hi actuen:
-Jofre Bardagí + Beth, abans de sortir pitant cap a Luz de Gas on Jofre presenta el seu disc
-El galàctic Eduard Canimas
-L’estrena mundial en viu i en directe de les noves cançons de l’astre Quimi Portet
-L’Helena Casas i els seus Conxita, el disc de l’any "Amb lletra petita"
-Fi de festa amb la rauxa de Xerramequ Tiquis Miquis
No hi ha futbol, a la tele no fan res de bo ("House" el podeu deixar gravant-se) i el Meteocat no preveu pluges. Així que no hi ha excusa possible.
Marc Almond, sala Apolo (Barcelona), 25 de febrer de 2007
El meu propòsit per aquest cap de setmana era fer una mica de bondat, un pinçament al braç on sempre porto penjada la càmera em feia repensar anar a la recerca de vibracions i concerts. Però el braç s’ha posat millor (tot i que encara està una mica ressentit), el vici enganxa i des de dijous la programació musical de Barcelona m’ha portat quatre nits consecutives a la sala Apolo, tant la gran com La [2], amb un petit parèntesi al Teatre Joventut de L’Hospi.
La setmana no podia haver acabat millor, amb un concert de Marc Almond en carn viva i una passió escènica que ni Raphael en les seves millors nits pot aconseguir. Icona gai des dels temps de Soft Cell, capaç de fer que la pitjor cançó mai composta per Manolo García ("Cara a cara", sobre toros i toreros l’any 1985) sigui una obra mestra del kitsch o sorprendre amb un concert acústic al Sònar de l’any 2000, quan es feia al Pavelló de la Mar Bella.
A l’Apolo el passat diumenge es va presentar només acompanyat per un pianista i la col·laboració puntual de Baby Dee al piano i l’arpa, i posant tot el glamour a un repertori cabareter i decadent. Mesurant teatralment cada gest expressiu i cada moviment dels braços, va signar un final de traca i mocador amb la versió en anglès del "Ne me quitte pas" ("If you go away") de Jaques Brel. Pell de pollastre.
Lucero, La [2] (Barcelona), 24 de febrer de 2007
Javier Ruibal – BarnaSants, Teatre Joventut (L’Hospitalet), 24 de febrer de 2007
Eagles of Death Metal, sala Apolo (Barcelona), 23 de febrer de 2007
Heu vist mai la sèrie "Me llamo Earl" ("My name is Earl")? La fan a La Sexta a dos quarts de deu i també a la Fox cada dia a mitjanit, i és en aquest segon canal on la veig molts dies quan torno dels concerts. I m’he tornat addicte. Una recomenació molt especial que em va fer en un sopar de Nadal en Jordi Vidal del diari El Punt i una sèrie de culte a l’alçada d’"Els joves", ?Dr Slump? o "Dancing Days". I no exagero. Va sobre un cabró amb totes les lletres (Jason Lee), amb tota una vida dedicada a fer el filldeputa fins que un bon dia, després d’un greu accident, decideix portar-se bé, restituir tot el mal fet i perseguir el karma per poder ser una bona persona. Tot envoltat per una colla de secundaris que, començant amb un germà encara més brètol i gamarús, no tenen cap desperdici.
I a què venia això? Ah si, doncs que Jesse Hughes, líder dels Eagles of Death Metal i exQueens of the Stone Age, recordava poderosament al cantó més barroer d?Earl J. Hickey (ben mirat, també te un aire a James Hetfield dels Metallica, encara que, si fa o no fa ,és el mateix). Tot un pinxo, un xuloputes amb ulleres fosques preocupat entre cançó i cançó per enclenxinar-se els cabells i el mostatxo, i si calia també col·locant-se bé el paquet. I durant tota l?actuació va dedicar-se a tirar els trastos a totes i cada una de les xicotes que hi havia a la primera filera i també a les de la segona i de la tercera i així fins arribar a les cambreres del segon pis. És a dir, a qualsevol ésser humà amb pits que hi corregués per la sala. Estava clar que aquella nit Jesse Hughes volia cardar. I si no ho aconseguia ja tenia previst un plan B: per la tarda, després d?una sessió de fotos ja va ficar-li l?ull al Bagdad de Nou de Rambla i va assegurar que possiblement acabaria la nit allà buscant el karma entre les cuixes de les vedettes.
Chocadelia Internacional, La [2] (Barcelona), 22 de febrer de 2007
Article publicat a El Punt el dia 26 de febrer de 2007
Música/Chocadelia Internacional
Lloc i dia: Sala La [2] (Barcelona), 22 de febrer
Anartistes del groove
Xavier Mercadé
L’anartisme va ser un corrent avantguardista que partia del Manifest Anarquista de 1914 de Mijail Bakunin. Una teoria d’alliberació cultural que volia traslladar els valors àcrates als terrenys artístics. Una tendència que va ser seguida pel cineasta José Val de Omar o el dadaista Marcel Duchamp i que ara ha retrobat Chocadelia Internacional pel seu segon treball, Anartismo y Chocadelia. En el resultat del disc no queda gaire clar si han aconseguit traspassar aquesta teoria a la música però al menys si que han lograt que aquest segon treball soni més compacte que el seu disc de presentació Ranchory!!! (2004), ampliant registres amb les idees més clares i lletres sense embuts. En aquest disc no tenen problemes en cantar a l’onanisme (Me hago una paja y pienso en ti sobre la masturbació masculina i Scratch sobre la femenina), a la droga i el poder (Opio para Escorpio) i també hi ha un lloc per les relacions tempestuoses amb títols com Me enamoré de una nazi o Pégame. Cançons que a la seva presentació a Barcelona no van tenir vergonya en cantar-es davant dels seus pares i altres familiars, presents entre el públic.
Chocadelia és, juntament amb el grup de boogaloo Los Fulanos, una de les ramificacions de la nombrosa Fundación Tony Manero. I allà on la FTM hi posa glamour i elegància, a Chocadelia es transformen en una colla de brètols anarco-comunistes que posen a la portada d?Anartismo i Chocadelia a Lenin amb orelles de Mickey Mouse. Lalo López i Master Maik (Miguelito Superstar) són els caps més visibles del septet juntament amb el cantant Foxy J dels Discípulos de Otília. Per aquesta gravació i pels directes s?ha incorporat també Jordi Picazos (aquí sota l?àlies de Sr. Chokapic), el guitarrista que ha acompanyat durant set anys a Els Pets. En directe el grup actua sota els manaments del p-funk de George Clinton, és a dir, enllaçant una cançó rera l?altre sense treva i mantenint sempre el groove en un nivell alt. Tot amenitzat pels discursos i les arengues de l?ideòleg, guitarra i cantant Lalo López. La seva actuació a La [2] va comptar amb la col·laboració de Paquito Sex Machine en un Pégame al més pur estil d?Screamin? Jay Hawkins, i les versions de dos himnes de lluita de la classe negra: The revolution will not be televised de Gil Scott-Heron i Fight the Power de The Isley Brothers. El funcanrol, com ells anomenen al seu estil, és un calaix de sastre on hi cap el funk, el hip-hop o el rock and roll, tot amenitzat per una estètica amb les orelles del ratolí de Disney posades i encomanant-se a una estranya santíssima trinitat formada per George Clinton, Elvis i Lenin.
Gwar, Garatge Club (Barcelona), 14 de febrer de 1996
Hola amigues, amics i simpatitzants d’aquest bloc inclosos els nombrosos fans de NIN que han fet una pujada monumental als comptadors d’aquesta humil bitàcora. Entre tots heu fet que en tres mesos de vida a la blogosfera hagi superat les 10.000 visites.
I com que sembla que els freaks del rock us agraden molt i fan molt de riure, aquí teniu a Oderus Urungus dels Gwar per felicitar aquells que cliqueu per veure aquest bloc inclòs dintre dels Endeblocs. Un dels concerts en que he sortit més guarro, brut i pringat de la meva vida… ah! i amb el flaix de la càmera de la meva dona escapçat.
NIN, Hotel Arts (Barcelona), 13 de novembre de 1999
Ja que els fans de Nine Inch Nails de mig món estan envaint aquest bloc (de moment més 1.400 visites des de dilluns), doncs aquí tenen un petit regal amb una foto de la la roda de premsa que van oferir a l’Hotel Arts el dia abans de la seva primera actuació a Barcelona al Pavelló de la Vall d’Hebron l’any 1999.
NIN, sala Razzmatazz (Barcelona), 19 de febrer de 2007
Bé, si abans d’ahir vaig comprovar que tothom que no fos fotògraf podia fotografiar el show de Nine Inch Nails, ahir vaig decidir fer de públic i provar sort fent fotos a ma alçada amb la càmera compacta. Tot i tirar indiscriminadament cops de flaix, els de seguretat només em van haver de cridar l’atenció pel greu atemptat d’encendre una cigarreta.
El concert? Tot un luxe poder veure als NIN sense haver-me d’empassar el colze del company, veure un tros d’escenari entre cap i cap o rebre tota mena de trepitjades. Si el primer dia va haver sold-out, dilluns es pot parlar de punxada amb només unes mil entrades venudes. Però la comoditat de veure a Reznor i companyia en la intimitat i poder headbangejar "Head like a hole" gairebé a primera filera, va ser tota una excepció a les quatre visites que ha fer el grup a Barcelona.
El títol del post? docs que Nine Inch Nails era ni més ni menys que la mida dels claus (uns vint centímetres) amb que van clavar a Jesús a la creu. Ja sabeu una cosa més per quedar de conya en qualsevol tertúlia. Per que després diguin que els blocs no són cultura!
Article publicat a El Punt el dia 24 de febrer de 2007
NINE INCH NAILS / XAVIER MERCADÉ.
Veure
dos concerts seguits d’una mateixa gira acostuma a ser decebedor ja que
en la majoria hi ha una repetició d’esquemes, repertoris i fins i tot
salutacions. Però amb Nine Inch Nails prometia ser diferent i així va
ser durant les seves actuacions a la sala Razzmatazz diumenge i dilluns
passats. D’un repertori amb una vintena de referències diàries, només
nou van sonar en els dos concerts. Entre les dues nits van tocar
gairebé sencer el seu històric The downward spiral (1994), inclosa una brutal March of the pigs i un Hurt interpretat
sol al piano i amagat en la intimitat de la foscor, cançó que amb els
anys ha acabat sonant més propera a la versió de Johnny Cash que a la
pròpia. Les dues jornades van comptar amb una il·luminació de forts
contrastos, amb contrallums, uns fanals zenitals i llums estroboscòpics
que buscava atordir i donar la sensació de claustrofòbia similar a la
que sortia dels altaveus.
En la seva primera nit el grup va ser
més agressiu. Trent Reznor va posar tota la carn a la graella i fins i
tot el guitarrista Aaron North semblava enfadat amb el món sencer, es
va atrevir a fer una passejada pels caps dels assistents a la cinquena
cançó i va enviar a fer punyetes el pal del micro cada dos per tres. En
canvi, en la segona nit van fer la impressió que les paelles i les
visites a la Sagrada Família van convertir NIN en un grup més reflexiu
i relaxat però igualment efectiu i electritzant. El guitarrista Twiggy
Ramírez (ex-Marilyn Manson) va saber-se mantenir discret en les dues
actuacions.
La major diferència, però, va ser també en
l’assistència del públic. Si en el primer concert es va registrar un
ple total amb totes les entrades exhaurides, dilluns, en canvi, van
quedar la meitat de les entrades mortes de riure a les taquilles i la
sala Razzmatazz va haver-se d’estalviar obrir la segona planta. Això es
va traduir en una major comoditat per poder seguir el concert, sense
haver d’estar assaborint el colze del company i amb un espai vital
inèdit en les quatre visites de NIN a Barcelona. Els voluntaris de la
Creu Roja que van haver de treballar de valent assistint lipotímies
quan el grup va actuar a la mateixa sala el 2005, miraven relaxats el
concert des del lateral de l’escenari.
El concert de dilluns també va servir també per presentar un tast del seu nou disc Year zero ?previst per a l’abril?, amb la interpretació de Survivalism, una cançó de potència hardcore
que, segons una llegenda que ningú ha desmentit, va ser trobada en un
llapis de memòria perdut en un lavabo de Lisboa al principi de la gira
Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona), 18 i 19 de febrer de 2007
Nine Inch Nails, Sala Razzmatazz (Barcelona), 18 de febrer de 2007
No, avui no m’ha sortit la vena arty. De vegades hi han grups o artistes que s’ho passen com a micos posant difícil allò que hauria de ser fàcil. Músics que no volen veure a un fotògraf ni en pintura i que ens envien a la quinta forca a fer les fotos. Són els casos de Madonna, Art Garfunkel, Prodigy, Paul McCartney, Tool, Eric Clapton i molts altres que exilien als fotògrafs a la taula de so per sortit ben petitets a la foto i no se’ls hi vegin les arrugues. I alguns, com els NIN, a sobre es dediquen a omplir-ho tot de fum i posar els contrallums més bèsties per posar-ho més difícil encara durant les tres cançons que ens deixen fotografiar.
I des de la nostre talaia podem veure com tot el públic treu les seves càmeres digitals i dispara indiscriminadament amb flaix
Tot i amb això, el primer concert de NIN (avui repeteixo) va ser tota una bestiesa encara que sense la calor angoixant que es va viure en el seu anterior concert a la mateixa sala el 29 de juny del 2005.
A la foto, el que porta una guitarra és Aaron North en el moment de llançar-se a la piscina, el que aguanta el micro és, es clar, Trent Reznor.
Mando Diao, Sala Apolo (Barcelona), 17 de febrer de 2007
Collons, quin calor que fotia!
Entre el públic que va anar al Razzmatazz 2 veient a Sean Lennon, hi havia Marc Ros dels Sidonie, un element que podria ser considerat perillós en aquest context: en un article publicat recentment a l?edició espanyola de Rolling Stone sobre David Bowie, va fer una irònica apologia a la figura de Marc David Chapman, l?assassí del pare de la criatura. Per sort, dificilment el bo d’en Marc buidaria el carregador contra ningú.
Article publicat a El Punt, el dia 18 de febrer de 2007
Música/Sean Lennon
Lloc i dia: Sala Razzmatazz 2 (Barcelona), 16 de febrer
El fill del mestre
Xavier Mercadé
Explica la llegenda que Yoko Ono va voler immortalitzar els crits, renecs i plors del part de Sean Taro Ono Lennon en una gravació que sens dubte ha de ser un dels documents sonors més esgarrifosos que es puguin escoltar. Un enregistrament que per altra banda, va significar l?inici més prematur de la carrera musical de Sean amb els primers plors. Una carrera que tampoc ha estat gaire prolífica: només dos discs en vuit anys, Into the sun el 1998 i Friendly fire el 2006, a més de col·laborar en infinitat de grups de la escena underground de Nova York.
Tot i que Sean Lennon vulgui fugir de les obvies referències del seu cognom oferint un concert amb un repertori majoritàriament propi i sense cap referència explícita a la obra del seu pare, l?ADN el delata: la fesomia, les ulleres rodones, el to de veu i fins i tot una americana passada de moda mostren al fill del seu pare. Però les diferències també són palpables: John Lennon mai hauria demanat a la gent que passes per la parada de marxandatge a comprar samarretes i dubto que s?hagués disculpat per encendre una cigarreta en públic.
Sean Lennon no és un estrany en els escenaris barcelonins, ja va debutar l?any 1998 a la sala Apolo com a teloner dels francesos Air, Les cròniques d?aquell concert parlen d?un músic confús i d?una banda amateur. Les coses han canviat, el nivell del quartet que l’acompanyava era força alt i les idees ja les te molt més clares encara que no ha perdut la timidesa que intenta superar com bonament pot. A Sean Lennon però li va fallar el factor de risc. A més de la influència de la seva mare, en la seva carrera ha format part de grups experimentals i sorollosos com IMA o Cibo Matto i ha col·laborat en discs de Lenny Kravitz, Vinicius Cantuaria o Soulfly. El concert que va oferir divendres en una mig plena sala Razzmatazz 2, en canvi va sonar massa convencional, remetent inequívocament als Beatles però del sector més proper a McCartney que no pas de Lennon, tot i que algunes vegades la seva veu va recordar també a Elliott Smith o Ryan Adams. Cançons marcades per la melangia, d?un disc, Friendly fire, composat des la tragèdia: està dedicat a l?amic que li va pispar la nòvia (l?actriu Bijou Philips) i que va morir en accident de trànsit. Una improvisació amb la guitarra elèctrica del Masters of reality de Black Sabbath i una versió còsmica del Word I be the one de Marc Bolan van ser les excepcions a un repertori massa lineal. De les seves pròpies cançons van destacar Parachute i Falling ouf of love, dos grans temes que no admeten discussions.