ROCKVIU

Marc Almond, sala Apolo (Barcelona), 25 de febrer de 2007

El meu propòsit per aquest cap de setmana era fer una mica de bondat, un pinçament al braç on sempre porto penjada la càmera em feia repensar anar a la recerca de vibracions i concerts. Però el braç s’ha posat millor (tot i que encara està una mica ressentit), el vici enganxa i des de dijous la programació musical de Barcelona m’ha portat quatre nits consecutives a la sala Apolo, tant la gran com La [2], amb un petit parèntesi al Teatre Joventut de L’Hospi.

La setmana no podia haver acabat millor, amb un concert de Marc Almond en carn viva i una passió escènica que ni Raphael en les seves millors nits pot aconseguir. Icona gai des dels temps de Soft Cell, capaç de fer que la pitjor cançó mai composta per Manolo García ("Cara a cara", sobre toros i toreros l’any 1985) sigui una obra mestra del kitsch o sorprendre amb un concert acústic al Sònar de l’any 2000, quan es feia al Pavelló de la Mar Bella.

A l’Apolo el passat diumenge es va presentar només acompanyat per un pianista i la col·laboració puntual de Baby Dee al piano i l’arpa, i posant tot el glamour a un repertori cabareter i decadent. Mesurant teatralment cada gest expressiu i cada moviment dels braços, va signar un final de traca i mocador amb la versió en anglès del "Ne me quitte pas" ("If you go away") de Jaques Brel. Pell de pollastre.