ROCKVIU

The Pinker Tones, sala Apolo (Barcelona), 15 de febrer de 2007

Roda el món i torna al Born

Article publicat a El Punt el dia 17 de febrer de 2007

Música/The Pinker Tones
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 15 de febrer

Roda el món i torna al Born

Xavier Mercadé

L’ascensió dels Pinker Tones en els darrers mesos ha estat imparable. Si a l’estiu ja van passar de tocar en el PopArb d’Arbúcies a fer-ho a Moscou o Nova York, aquest 2007 ha començat fort amb una gira per Argentina i actuacions a Sidney, convertint-se en un dels grups més exportables que ha donat Barcelona. El duet compost per Mister Furia i Professor Manso, que la premsa australiana ha batejat com els ?Gaudís de la electrònica?,  estan preparant ara un disc de remescles del seu celebrat segon disc, The Million Color Revolution, que comptarà també amb la col·laboració dels seus seguidors gràcies a un concurs de mescles que fan a través del seu MySpace. Abans  el grup ha volgut fer una petita gira estatal (Girona, Barcelona i Madrid) per donar-se un bany de masses i recollir el que han sembrat els darrers mesos.
La exuberància de The million colour revolution traslladada al directe la fan a sobre d’una gran taula on tenen situats teclats, plats, seqüenciadors, thereminds, samplers, percussions electròniques i tota mena d?artefactes. Es a dir, tot preparat per una sessió de dj?s més que per un concert ortodox amb instruments analògics. La seva actitud front les maquinetes però te molt de rockera, l’acció es constant a sobre l’escenari, de vegades fins i tot exagerada. En les presentacions en viu, The Pinker Tones deixen de banda els gran part dels elements vocals i es centren amb el ritme sempre ben conjuntat amb les imatges que es projectaven al fons de l?escenari. I estableixen un pont comunicatiu amb el públic al qual provoquen amb pujades indiscriminades dels bpm amb els baixos rebentats. Com quan va sonar Sonido Total, el tema més ballat del seu segon disc, on van fer tremolar literalment el terra de la sala Apolo. Saben con fer que en pocs segons la sala es converteixi en un mar de braços alçats i cossos botant tots al mateix temps, ja sigui amb temes propis com aliens. El duet (trio en l’escenari amb la col·laboració de Dj Gato) van demostrar no tenir problemes en posar una base de break beat sobre un tema de Perez Prado o crear el seus propis bootlegs (mescles de discos no autoritzades) a base de retalls del Please Mister Postman (The Marvelettes), Funkytown (Lips Inc.), Revolution (Beatles) o Could you be loved (Bob Marley). Mestres en l?art del talla i enganxa, durant tota l?actuació The Pinker Tones van comportar-se com a xefs de la nova cuina electrònica creant la banda sonora d?una pel·lícula imaginaria amb ingredients tant diversos com bossa nova, electrònica, swing alemany i cançó francesa, calypso, mambo, funk i també cants tirolesos. Un xoc d?estils, cultures i sabors facturat dels del barri del Poble Nou i exportat arreu del planeta.

La Polla Records, Zeleste – Argenteria (Barcelona), 15 de febrer de 1985

Tal dia com avui era també el meu aniversari però era vint-i-dos anys més jove. Coincidia també amb el Carnestoltes, però en comptes de disfressar-me (cosa que mai m’agradat) vaig decidir ser més transgressor i anar a veure a La Polla Records a l’enyorada sala Zeleste, previ pas pel Rodri a posar-me ben torrat. Un munt d’empentes, la sala plena com un ou i jo aguantant la càmera de la família a la primera filera, esquivant escopinades i puntades de peu mentre tots corejàvem allò tan bonic de “los enanitos buenos al patrón han de matar”.

Era molt especial aquest concert per a mi, ja que el meu primer article publicat en una revista va ser justament la crítica del disc “Salve” del grup d’Andoain Agurain a finals de 1984. Va ser per la revista Rock-In, un artefacte de paper i amb una grapa al mig dirigida per la mateixa tenebrosa i estranya gent que també portaven el segell discogràfic Wilde Records. I que jo sàpiga també és la primera ressenya que va sortir de La Polla Records en un mitjà que no fos fotocopiat

Xavier Baró – BarnaSants, sala Luz de Gas (Barcelona), 10 de febrer de 2007

o el pitjor client de les barberies i perruqueries d’Almacelles…

Pepet i Marieta, Taverna Dublín (Barcelona), 09 de febrer de 2007

Diuen que Barcelona és una ciutat hermètica amb les propostes cantades en català, però en una sola nit va ser possible veure quatre concerts en català en una mateixa nit (be, el de Pep Sala era a L’Hospitalet). El més sorprenent va ser el de Pepet i Marieta del qual me’n vaig assabentar mentre era al lavabo de la sala Be Cool i vaig comprovar que se sentia una música que no era la del concert. Porta amb porta, a una taverna irlandesa del costat, allà estava el d’Ulldecona sol amb la seva guitarra i un grapat d’amics.

Rosa Luxemburg i Junts, Sala Be Cool (Barcelona), 09 de febrer de 2007

Pep Sala – BarnaSants, Teatre Joventut (L’Hospitalet), 09 de febrer de 2007

Fangoria, Espacio Movistar (Barcelona) 8 de febrer de 2007

La vaig veure per primera vegada l’any 1983 a l’enyorat Zeleste del carrer Argenteria. En aquest quart de segle ha aconseguit reinventar-se contínuament i renovar el seu públic any rera any i seguir sent la diva del petardeix i l’hedonisme. Però calia inflar-se d’aquesta manera?
Article publicat a El Punt el dia 10 de febrer
«Glam» de blanc
música / Fangoria

És
sorprenent el poder d’autoclonació i reinvenció creat per Alaska. Ja
poden passar colles i anys, dècades de permanència en el món de la
música, que ella continua sent el més in, el més cool i
el més modern. Ara van vestits de blanc, l’escenari fa mal a la vista
amb tanta claror, però ho podrien fer de rosa o de verd que Alaska
continuaria sent la diva divina de les revistes de moda i les
discoteques fashion. Alaska ja no és aquella imitadora de
Siouxsie que volia ser un pot de detergent. Amb el temps ja no
necessita ningú que la reivindiqui ja que ella mateixa se sap vendre
molt bé, creant un personatge amb un estil propi i definit que en
alguns moments arriba a la caricatura sobretot quan ens fixem en la
desmesurada crescuda artificial dels seus pits. Fa uns quants anys van
descobrir la veta del públic gai i van traspassar les seves influències
punk i glam al camp de l’electrònica amb la inspiració indispensable dels Pet Shop Boys.

Amb
gairebé tota la instrumentació precuinada, Nacho Canut ja no es penja
el baix sinó que s’amaga al darrere d’una torre de teclats, mentre que
com a músics l’acompanyen dos guitarristes, un cantant de reforç i dos
coristes ballarins amb el sexe dels àngels. L’actuació de Fangoria a
Barcelona va tenir més d’espectacle televisiu que no pas de concert.
Els canvis de vestuari i coreografia provocaven que l’estètica estigués
pel damunt de la música. Una escenografia que va canviar a mig concert
per passar-se a la foscor i al dol habitual en la imatge del grup. Amb
un repertori basat pràcticament en la seva obra més recent, les cançons
noves d’El extraño viaje, com ara Criticar por criticar, s’han adaptat bé en el seu repertori. I per als més antics seguidors del grup va deixar per al final Rey del glam,
un dels èxits de la primera etapa de Dinarama, en què va convidar a
l’escenari els teloners Miranda i Nancys Rubias i a La Terremoto de
Alcorcón, personatge que faria la seva performance un cop
acabada l’actuació de Fangoria. Tot això amb la sala plena de gom a gom
i tot el paper venut per les seves dues actuacions consecutives. Tal
com diuen a Miro la vida pasar, tot podria ser pitjor.

L’estirada
d’orelles en aquesta ocasió és per als gestors de l’Espacio Movistar,
un gran envelat asèptic i funcional situat al Fòrum i patrocinat per
una marca de telefonia que en el seu mig any de vida ha tingut una
programació de concerts en què la presència de grups catalans ha estat
més aviat escassa, mentre que la de grups que cantin en la llengua del
país ha estat pràcticament nul·la. Una absència del català que també és
palpable en el mateix nom del local i que tampoc brilla en les
indicacions internes ni en els comunicats de premsa.

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 8 de febrer.

Jordi Fàbregas – BarnaSants, Sala Luz de Gas (Barcelona), 06 de febrer de 2007

Aina, Sala Apolo (Barcelona), 3 de febrer de 2007

Per a molts, com el col·lega del públic que surt a la foto matxacant-se les vertebres, el retorn d’Aina per una nit ha estat una alegria inesperada però el rerefons era més aviat trist. El concert a la sala Apolo va ser per recaptar fons i pagar el costós tractament de Callum Robbins, el fill d’un any de Jay Robbins (Jawbox). En un país com els Estats Units on la sanitat no sols no és pública si no un gran negoci, un tractament com aquest és gairebé impossible de sufragar i menys amb el sou d’un músic. Per sort, la sala era plena de gom a gom i tothom vam haver de passar per taquilla (10 euros per cap).

Article publicat a El Punt el dia 6 de febrer de 2007

Música/No More Lies + Aina
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 3 de febrer

Bon core

Xavier Mercadé
Pocs grups podran dir com Aina, amb la cara ben alta i l?orgull sencer, que la seva tornada als escenaris per una nit, ha estat purament per motius econòmics. Però en aquest cas no ha estat pensant en les seves pròpies butxaques, tal i com passa en el 99 % dels retorns, sino per una causa justa i donar un cop de ma a Jay Robbins, músic de bandes com Jawbox o Burning Airlines i que també va ser el productor de Bipartite, el tercer disc d?Aina. El seu fill, el petit Callum Robbins d?un any, pateix d?una atròfia muscular, una d?aquelles malalties anomenares rares, i que si no es paga un costós tractament (als EUA la sanitat no sols no és gratuïta si no un gran negoci) morirà abans de dos anys o patirà seqüeles molt greus. La resposta del públic a la crida va ser la merescuda. La sala Apolo va registrar un ple absolut amb tota la família hardcore arribada dels més diversos punts de l?Estat i on tothom va haver de retratar-se a taquilla i deixa-hi els 10 euros de la entrada, no hi va haver cap llista de convidats.
Va obrir la nit No More Lies amb Santi García al capdavant, el músic i productor de prestigi que des dels seus estudis Ultramarinos ha posat la població de Sant Feliu de Guixols al capdavant de l?escena hardcore europea. No More Lies van construir un concert intens però excessivament curt ja que quan la sala ja s?estava escalfant i els primers cossos volaven sobre els caps del públic, van decidir plegar per deixar tot el protagonisme i l’única oportunitat per veure Aina cinc anys després que pengessin els instruments.
Amb només un lustre de silenci, Aina han passat a convertir-se en tot un mite de la segona generació del hardcore català, aquella que va canviar la velocitat per la melodia. ?Veig que internet ha fet la seva feina!? va confessar el cantant i guitarrista Artur Estrada al veure la resposta estusiasta del públic a les primeres cançons: Mnemotechnics, Hellicopters i 150 w. Mai van ser un grup de grans vendes, però sí de gran prestigi entre la premsa i un nivell envejable en els seus directes. Només havien pogut assajar unes hores el dia abans ja que el bateria Pau Santesmasses va venir expressament des de Washington (ciutat on resideix actualment) per la ocasió, però aquesta qualitat de gran grup en viu no l?han perduda en els anys d?inactivitat. Si que hi va haver algunes errades, algun acord extraviat, frases oblidades i necessàries mirades de complicitat entre la secció rítmica, però ho van suplir amb tones de complicitat per part del públic i fent pujar el marcador de decibels que hi ha al costat de l?escenari de la sala Apolo. Un públic que els va acollir amb una pluja de confeti i que des del sector més fester de seguida es va posar en pràctica l?anàrquic art del pogo.
Un retorn intens i màgic i sense continuïtat que si aconsegueix el seu resultat (intentar salvar la vida d?un infant) haurà valgut la pena.

L’Odi Social, Plaça de la Guineueta (Barcelona), 8 de març de 1986

Va ser un concert compartit amb bandes com Anti-Manguis, Snuffo i Últimos de Cuba, dins dels actes anti-OTAN, sota el títol de "L’últim cap de setmana sente OTAN es NOTA". I tant que ho vam notar, una setmana més tard ja haviem perdut part de la ingenuitat i de la confiança amb la humanitat. Sempre quedaran els lemes immortals de L’Odi: "Que pagui Pujol!" i el que dona títol a aquest post.

Fa deu anys aquesta xicota amb prou feines mig omplia la sala Bikini amb un públic format majoritariament per compatriotes seus. Ara ven discos a cabassos, les ràdios ens torturen contínuament amb les seves cançons i el Sant Jordi l’omple gairebé sense proposar-s’ho.

La solució a "vull llegir la resta de l’article"

Shakira, sala Bikini (Barcelona), 7 de febrer de 1987