Un
any després que diversos eurodiputats i diputats de països europeus solicitéssim que es crees desde la
societat civil un contra-poder ciutadà per als assumptes financers, avui té
lloc a Brussel·les, finalment, l’assemblea general que funda l’Observatori de Finances.
 
Fins ara cap organització de la societat civil tenia la missió de contrarestar
el poder dels bancs, gestors de fons, o el mercat financer com per exemple fan Greenpeace o WWF en temes ambientals.
 
Després d’un any de treball, Finance Watch
estarà operatiu des d’avui amb l’objectiu de pressionar a la indústria
financera. El monopoli financer és una amenaça per a la qualitat del nostre
debat democràtic.

Finance Watch té una triple missió: desenvolupar
una organització independent, esdevenir un lobby en favor de l’interès públic i
en contra dels interessos dels bancs, i actuar com a motor de comunicació
ciutadana per tal que la ciutadania esdevingui protagonista directa d’aquesta
mena de debats.

Sens
dubte, Finance Watch serà un factor clau per millorar l’equilibri de la pressió
sobre els assumptes financers.
 
Quan trenta organitzacions, que representen a 300 ONG, sindicats, associacions
de consumidors i inversors ja han volgut ser els membres fundadors de
l’Observatori de Finances, vol dir que alguna cosa molt important s’està movent.
És la primera vegada que tantes organitzacions s’uneixen per crear un contra-poder
en els assumptes financers. Juntament amb aquestes organitzacions, a més, vint
especialistes i experts en mercats financers (acadèmics, ex banquers, directors
de borsa, administradors de fons) s’han unit a l’associació.
 
El filòsof alemany Jurgen Harbermas ha acceptat ser el patrocinador oficial de
l’Observatori de Finances.
 
Per donar suport a
Finance Watch us podeu adreçar al seu lloc web: www.finance-watch.org.

Ahir vaig assistir, fascinat, a la festa commemorativa del desè aniversari de l’Agència literària Sandra
Bruna. Era la meva primera experiència en una activitat semblant, de caràcter tan marcadament literari, on els protagonistes eren els autors i les autores, les lletres eren l’eina i la paraula l’ànima. I el nexe de tot plegat una persona, al capdavant d’un equip fantàstic: la Sandra Bruna.

Tot van ser paraules d’agraïment i afecte per a la Sandra. Autors i autores de
tota mena, condició i estil reconeixien el paper determinant que l’agència
havia tingut en el seu projecte vital i literari: Care Santos, Coia Valls, Dr. Estivill, Martí Gironell, Gaspar Hernàndez, Teresa Roig, Francesc Miralles, Sònia Fernandez-Vidal, Víctor Amela, Purificación Hernandez, Agnès Rotger, i un llarg,
llarguíssim, etcètera, que van retre homenatge a l’Agència.

Són persones creadores d’històries, il·lustradores, contadores de contes,
fabuladores, habitants de planetes reals o imaginaris que ens ajuden a entendre
una mica més el nostre món, però que sobretot ens impulsen a trascendir les
fronteres d’una realitat autoimposada i no sempre agradable.

Quina gran medicina, la literatura!

Per uns moments vaig deixar la incòmoda i complexa realitat exterior a les
portes del Luz de Gas, i em vaig endinsar en la fantasia multidimensional de la
narrativa. I és que no hi ha res de més seriós que la ficció.

Jo també vull agrair a l’Agència que m’hagi acollit, si bé assumeixo humilment
la meva condició de novell. No ha estat fàcil passar de l’assaig (que havia
estat fins ara, com autor, el meu principal registre literari) a la ficció.
Però ha estat un viatge fascinant. Una aventura que m’ha transportat a les
meves èpoques juvenils, quan Salgari,
Verne, Blyton, Hergé o tants d’altres em feien
volar, bussejar, explorar terres verges i planetes desconeguts.

He iniciat aquest viatge amb la intenció que sigui llarg. La primera història
ja s’ha emancipat i busca el seu propi camí. Em va demanar permís per buscar-se
la vida, i l’hi vaig donar. Ara m’he de concentrar en la seva germana, que ja
creix. 

Però en aquest viatge no he estat sol. He comptat amb grans companys i
companyes, guies immillorables i inspiracions constants: Izaskun Arretxe, Joan Bruna, Anna Manso, Agnès Rotger, Francesc Pané, Francesc Miralles… i esclar, Sandra Bruna.

Escriure és una activitat solitària, però el procés literari és sempre molt més
divertit si es pot compartir.

Per molts anys, Sandra Bruna.
I que en vinguin molts més encara.

Foto: Sandra Bruna. Font: Jaume Vila.

La situació grega provoca frustracions de tota mena. Allà, per descomptat, però també arreu. Molta gent segurament pensarà: com és que ningú els ha dit als governs i a la Comissió que el problema de Grècia és en gran part culpa dels qui han especulat i s’han enriquit a costa d’endeutar el país? Com és que ‘els polítics’ (en aquest genèric tan desafortunat) no han retret mai a França i Alemanya que pressionin a Grècia per què els torni els préstecs que, de fet, els van fer per comprar-los avions o submarins militars? Com és que ningú proposa estalviar eliminant la despesa militar?

Doncs el cas és que alguns sí que hem advertit fa temps de tot això. Concretament el Grup dels Verds Europeus del Parlament Europeu portem mesos, sinó anys, lamentant aquesta absurda deriva de la UE i d eles principals institucions financeres que només porta a ofegar Grècia (i qui sap si algún altre després). Ho denunciem, tant en les comissions com en les intervencions en ple. Especialment significada va ser la intervenció fa uns mesos del nostre co-president, Dany Cohn-Bendit, que durant la presidència espanyola va llegir la cartilla al president de la Comissió Europea i a la presidència del Consell.

És bo saber-ho, sobretot per no caure en l’equivocada percepció que ‘ningú’ diu certes coses. El problema, en tot cas, és de número. És a dir, mentre els que diem aquestes coses siguem minoritaris (simplement per què la gent vota majoritàriament altres opcions), aquests discursos no tindran ni el ressò ni l’impacte en les polítiques que correspondria.

Sort que avui dia existeixen les hemeroteques, i esclar, també el Youtube.

La situació dels nostres mars i oceans és molt pitjor del que ens pensàvem (fins i tot els qui érem més realistes). Ens ho confirma un panel d’experts que compara l’actual situació amb les extincions massives que hi ha hagut al llarg de la història i que recull un article a The Independent.

Oceans on brink of catastrophe

Marine life facing mass extinction ‘within one human generation’ / State of seas ‘much worse than we thought’, says global panel of scientists

By Michael McCarthy, Environment Editor
Tuesday, 21 June 2011

The world’s oceans are faced with an unprecedented loss of species comparable to the great mass extinctions of prehistory, a major report suggests today. The seas are degenerating far faster than anyone has predicted, the report says, because of the cumulative impact of a number of severe individual stresses, ranging from climate warming and sea-water acidification, to widespread chemical pollution and gross overfishing.

The coming together of these factors is now threatening the marine environment with a catastrophe “unprecedented in human history”, according to the report, from a panel of leading marine scientists brought together in Oxford earlier this year by the International Programme on the State of the Ocean (IPSO) and the International Union for the Conservation of Nature (IUCN).

The stark suggestion made by the panel is that the potential extinction of species, from large fish at one end of the scale to tiny corals at the other, is directly comparable to the five great mass extinctions in the geological record, during each of which much of the world’s life died out. They range from the Ordovician-Silurian “event” of 450 million years ago, to the Cretaceous-Tertiary extinction of 65 million years ago, which is believed to have wiped out the dinosaurs. The worst of them, the event at the end of the Permian period, 251 million years ago, is thought to have eliminated 70 per cent of species on land and 96 per cent of all species in the sea.

The panel of 27 scientists, who considered the latest research from all areas of marine science, concluded that a “combination of stressors is creating the conditions associated with every previous major extinction of species in Earth’s history”. They also concluded:

* The speed and rate of degeneration of the oceans is far faster than anyone has predicted;

* Many of the negative impacts identified are greater than the worst predictions;

* The first steps to globally significant extinction may have already begun.

(keep reading…)

“The findings are shocking,” said Dr Alex Rogers, professor of conservation biology at Oxford University and IPSO’s scientific director. “As we considered the cumulative effect of what humankind does to the oceans, the implications became far worse than we had individually realised.

“This is a very serious situation demanding unequivocal action at every level. We are looking at consequences for humankind that will impact in our lifetime, and worse, in the lifetime of our children and generations beyond that.” Reviewing recent research, the panel of experts “found firm evidence” that the effects of climate change, coupled with other human-induced impacts such as overfishing and nutrient run-off from farming, have already caused a dramatic decline in ocean health.

Not only are there severe declines in many fish species, to the point of commercial extinction in some cases, and an “unparalleled” rate of regional extinction of some habitat types, such as mangrove and seagrass meadows, but some whole marine ecosystems, such as coral reefs, may be gone within a generation.

The report says: “Increasing hypoxia [low oxygen levels] and anoxia [absence of oxygen, known as ocean dead zones], combined with warming of the ocean and acidification, are the three factors which have been present in every mass extinction event in Earth’s history.

“There is strong scientific evidence that these three factors are combining in the ocean again, exacerbated by multiple severe stressors. The scientific panel concluded that a new extinction event was inevitable if the current trajectory of damage continues.”

The panel pointed to a number of indicators showing how serious the situation is. It said, for example, that a single mass coral bleaching event in 1998 killed 16 per cent of all the world’s coral reefs, and pointed out that overfishing has reduced some commercial fish stocks and populations of “bycatch” (unintentionally caught) species by more than 90 per cent.

It disclosed that new scientific research suggests that pollutants, including flame-retardant chemicals and synthetic musks found in detergents, are being traced in the polar seas, and that these chemicals can be absorbed by tiny plastic particles in the ocean which are in turn ingested by marine creatures such as bottom-feeding fish.

Plastic particles also assist the transport of algae from place to place, increasing the occurrence of toxic algal blooms – which are also caused by the influx of nutrient-rich pollution from agricultural land.

The experts agreed that when these and other threats are added together, the ocean and the ecosystems within it are unable to recover, being constantly bombarded with multiple attacks.

The report sets out a series of recommendations and calls on states, regional bodies and the United Nations to enact measures that would better conserve ocean ecosystems, and in particular demands the urgent adoption of better governance of the largely unprotected high seas.

“The world’s leading experts on oceans are surprised by the rate and magnitude of changes we are seeing,” said Dan Laffoley, the IUCN’s senior adviser on marine science and conservation. “The challenges for the future of the ocean are vast, but, unlike previous generations, we know now what needs to happen. The time to protect the blue heart of our planet is now, today and urgent.”

The report’s conclusions will be presented at the UN in New York this week, when delegates begin discussions on reforming governance of the oceans.

The five great extinctions

The Cretaceous–Tertiary extinction (the End Cretaceous or K-T extinction) 65.5 Mya (million years ago)

Plankton, which lies at the bottom of the ocean food chain took a hard hit in an event that also saw the demise of the last of the non-avian dinosaurs. The giant mosasaurs and plesiosaurs also vacated the seas. An asteroid or volcano eruptions are thought to be to blame.

The Triassic–Jurassic extinction (End Triassic) – 205 Mya

Having a profound affect on sea and land, this period saw 20 per cent of all marine families disappear. In total, half the species known to be living on Earth at that time went extinct. Gradual climate change, fluctuating sea-levels and volcanic eruptions are among the reasons cited for the disappearing species.

The Permian–Triassic extinction (End Permian) 251 Mya

A period known as the “great dying” was the most severe of the earth’s extinction events, when 96 per cent of marine species were lost, as well as almost three-quarters of terrestrial species. The planet took a long time to recover from what has also been called “the mother of all mass extinctions”.

The late Devonian extinction 360–375 Mya

Three-quarters of all species on Earth died out in a period that may have spanned several million years. The shallow seas were the worst affected and reefs would not recover for another 100 million years. Changes in sea level and climate change were among the suspected causes.

The Ordovician–Silurian extinction (End Ordovician or O-S) – 440–450 Mya

The third largest extinction in Earth’s history had two peak dying times. During the Ordovician, most life was in the sea, so it was sea creatures such as trilobites, brachiopods and graptolites that were drastically reduced. In all, some 85 per cent of sea species were wiped out.

Waves of destruction

Case Study One in the panel’s report assesses the “deadly trio” of factors – global warming, ocean acidification and anoxia (absence of oxygen). Most if not all of the five global mass extinctions in prehistory carry the fingerprints of these “carbon perturbations”, the report says, and the “deadly trio” are present in the ocean today.

Case Study Two looks at coral reefs, and the fact that these “rainforests of the sea” (so-called for their species richness) are now facing multiple threats. The panel concluded that these threats acting together (pollution, acidification, warming, overfishing) will have a greater impact than if they were occurring on their own, and so estimates of how coral reefs will respond to global warming will have to be revised.

Case Study Three examines pollution, which is an old problem, but may be presenting new threats, as a wide range of novel chemicals is now being found in marine ecosystems, from pharmaceuticals to flame retardants, and some are known to be endocrine disrupters or can damage immune systems. Marine litter, especially, plastics, is a huge concern.

Case Study Four looks at over-fishing: it focuses on the Chinese bahaba, a giant fish which was first described by scientists only in the 1930s, but is now critically endangered: it has gone from discovery to near-disappearance in less than 70 years. A recent study showed that 63 per cent of the assessed fish stocks worldwide are over-exploited or depleted.

 Foto: Millions of dead anchovies floating at a marina in Redondo Beach, California, in March. Font: AFP/Getty

Europa
no es de color de rosa (por Raúl Solís), para losEuros.eu

La Carta de Derechos
Fundamentales de la Unión Europea, en su artículo 21, prohíbe toda
discriminación, “en especial por orientación sexual”, y vincula jurídicamente a
los Veintisiete a construir espacios de dignidad para los seres humanos que
habitan Europa. No obstante, los europeos LGTB (lesbianas, gais, transexuales y
bisexuales) no viven bajo un espacio de libertades que garantice sus derechos
fundamentales.

Son
muchas las discriminaciones que padecen los europeos que tienen una orientación
sexual o identidad de género no acorde al patrón cultural de la UE. Sólo cinco
Estados juegan en la “Champions League” del respeto a las minorías
sexuales : Bélgica, España, Portugal, Suecia y Holanda. No obstante, si
los matrimonios de dos hombres o dos mujeres casados en su país de origen,
donde el ordenamiento jurídico interno lo faculta, instalan su residencia en
otro Estados de la UE, pueden dejan de ser matrimonio al cruzar las fronteras
de su país.

Algo
tan absurdo como que una pareja de mujeres casadas en Holanda dejan de estar
casadas si fijan su residencia en Lituania. Más absurdo aún, si una de estas
mujeres se va a Rumanía y se casa con un hombre puede ser bígama para las
autoridades holandesas. En Rumanía, por el contrario, sólo constaría que está
casada con un hombre rumano.

Siete
países de la UE (Austria, España, Francia, Hungría, Irlanda, Luxemburgo y
Portugal) respetan la legalidad de los matrimonios celebrados en Estados donde
sí es legal que dos mujeres o dos hombres se digan “sí quiero” ante el registro
civil de su pueblo o ciudad. Es decir, reconocen los derechos intrínsecos a la
institución matrimonial : derechos de sucesión, patrimoniales y el
reconocimiento social y cultural a la convivencia.

Este
grupo de siete, cantidad insuficiente para garantizar la libre circulación y de
residencia por los 27 países que conforman la UE, es el fiel reflejo de que los
derechos legalmente adquiridos en Portugal, Bélgica, España, Holanda o Suecia,
consecuencia del amor, se quedan al otro lado de la aduana. Rumanía, Estonia y
Bulgaria ya han dicho que no reconocerán a los residentes en sus países que
quieran exportar el estatus de personas casadas.

Raúl
Romeva, vicepresidente del Intergrupo LGTB, eurodiputado de Iniciativa per
Catalunya Verds (ICV), sostiene que Viviane Reding, responsable de la cartera
de Justicia de la Comisión Europea, dijo que “si un ciudadano LGTB ve
conculcado sus derechos, legítimamente adquiridos en un Estado miembro, eso
vulnera el derecho a la libre circulación”.

Cerca
de alcanzar la categoría de “Champions League” se encuentran catorce países que
sí contemplan en su ordenamiento jurídico una figura legal, llamada “unión
civil”, para amparar las convivencias entre personas del mismo sexo. Aunque las
organizaciones de defensa de los derechos LGTB no se conforman con las uniones
civiles. “A mismas realidades, mismos derechos”, proclaman éstas.

Muy
lejos del respeto a los derechos humanos está Hungría, que en una reciente
reforma de su Constitución encomienda a Dios la familia y queda bloqueado “por
antinatural” la aprobación de los matrimonios homosexuales ; Lituania,
donde está en vigor una ley que impide publicaciones o el activismo en favor de
la homoafectividad o Irlanda, que consiente que los médicos se puedan negar a informar
del estado de salud si la pareja es del mismo sexo e incluso negar el régimen
de visitas hospitalarias.

En
el mismo sentido excluyente se encuentra la República Checa, al realizar
pruebas falométricas a los solicitantes de asilo por orientación sexual. Acudir
a las manifestaciones del Orgullo LGTB en Eslovaquia, Rumanía o Bulgaria es
considerado de alto riesgo, debido a la ira de la ultraderecha que no duda en
usar todo su potencial violento contra los manifestantes.

Romeva
denuncia que la reforma constitucional de Hungría “no encaja dentro del Tratado
de Lisboa” y critica a la Comisión Europea porque “en materia de derechos LGTB
suele inhibirse”. El diputado ecosocialista es el ponente de la Directiva
Horizontal de Múltiples Discriminaciones, aprobada por los eurodiputados y
enviada para su aprobación definitiva, y su posterior entrada en vigor, al
Consejo Europeo. El diputado denuncia que los primeros ministros y presidentes
europeos la mantienen bloqueada y asegura que “Alemania está ejerciendo una
fuerte presión” para que no prospere la normativa aprobada en la sede del
Parlamento Europeo de Estrasburgo”.

La
entrada en vigor de la Directiva Horizontal permitiría ampliar el principio de
no discriminación a los ámbitos de servicio. Evitaría que el dueño de un
establecimiento expulse de su local a una pareja del mismo sexo, por
besarse ; que una compañía de seguros se niegue a asegurar a una persona
homosexual basándose en que ésta tiene más posibilidades de contagiarse del
Sida.

Según
el último informe de la Agencia Europea de Derechos Fundamentales (FRA, por sus
siglas en inglés) , sólo el 20% de los delitos motivados por prejuicios es
denunciado por las víctimas y el 50% de las personas LGTB han sido víctimas de
agresiones físicas.

De
los 27 Estados miembros, nada más que doce reconocen en su Derecho interno la
variante de homofobia en sus códigos penales (Bélgica, Dinamarca, Alemania,
Estonia, España, Francia, Irlanda, Letonia, Países Bajos, Portugal, Suecia o
Rumanía e Irlanda del Norte en el Reino Unido). En los 15 países restantes la
fobia puede campar a sus anchas, sin leyes que lo remedien.

Son
las personas transexuales las que juegan el campeonato más difícil de la
discriminación, sufrimiento y vulneración de los derechos humanos dentro de la
UE. Cuatro países no reconocen a las personas transexuales (Irlanda, Lituania,
Luxemburgo y Eslovenia) lo que les lleva a éstas, en muchos casos, a emigrar
fuera de sus países para poder ver reconocida la identidad de género que sus
genitales niegan. Por si fuera poco, la violencia de la que son víctimas las
personas trans es impune en once Estados, al no considerarse las agresiones por
identidad de género como agravante. Un limbo jurídico que deja en tierra de
nadie a los transexuales de Bulgaria, Chipre, República Checa, Estonia, Grecia,
Lituania, Luxemburgo, Malta, Rumanía y Eslovenia. Todo ello, ante la inacción
de la Comisión Europea que no se muestra tajante con los países que no protegen
a las personas transexuales.

Además,
en multitud de Estados la legislación exige el tratamiento quirúrgico de
reasignación de sexo para poder expedir un documento nacional de identidad,
coherente con el género de destino de las personas transexuales. En un 80% el
tratamiento médico del proceso transexualizador no lo cubre la sanidad pública.
En otros muchos casos el muro es el médico, al negarse éste por cuestiones
morales a tratar el caso con las diligencias profesionales que se esperan de un
profesional de la salud.

Aunque
Europa no sea de color rosa no es del color negro de los 76 Estados del mundo
que encierran en prisión a homosexuales y transexuales. Tampoco Europa viste el
luto de Mauritania, Sudán, Arabia Saudí, Irán, Yemén, Nigeria y Somalia, donde
el amor mata. Estos ciudadanos que huyen de la incomprensión e insensibilidad
pueden acudir a las representaciones diplomáticas de la Unión, repartidas por
el mundo, a solicitar asilo político “con necesidades especiales”, a merced del
nuevo Servicio Europeo de Acción Exterior, resultado de la entrada en vigor del
Tratado de Lisboa.

Esta
protección a las almas que vean perseguidas su libertad y su derecho a la vida
por razón de orientación sexual e identidad de género es uno de los avances en
materia de derechos humanos más celebrados y perseguidos por los colectivos
LGTB de nuestro continente. La alegría es incompleta. Cuatro Estados de la UE
se niegan a proteger dentro de sus fronteras a las lesbianas, gais, bisexuales
o transexuales que llamen a la puerta de Europa para salvar su vida y libertad.

A
pesar del odio visceral de los enemigos de la diferencia, el respeto hacia las
personas homosexuales y transexuales en la UE ha ganado muchas batallas en esta
guerra contra la intolerancia. La FRA considera que los prejuicios existentes
contra las personas LGTB se basan en opiniones sin fundamentos. Los argumentos
esgrimidos en contra de la igualdad con el objeto de mantener la barbarie son
que la homosexualidad es una enfermedad ; que los homosexuales son los
propagadores del Sida ; unos viciosos que cometen actos tan deplorables
como la pedofilia o una amenaza para la familia y valores tradicionales.

Por
su parte, los ciudadanos europeos parecen ir tomando posiciones favorables
hacia las minorías sexuales. Dos tercios de los europeos preguntados en la
encuesta de Eurostat respondieron que se sentirían muy cómodos con un vecino
homosexual. Suecos, daneses, holandeses y luxemburgueses son los que más
cómodos se sienten. Los más incómodos con que una lesbiana o gay resida en su
mismo bloque son los letones, búlgaros y rumanos, que en una escala de 1 al 10
(donde 1 es muy incómodo) se posicionan en el 6. Sólo un 10% de los europeos
encuestados se situaron entre 1 y 3.

Bruno
Selun, secretario del Intergrupo LGTB del Parlamento Europeo, recuerda que la
primera tarea de las autoridades comunitarias debe ser “obligar” a los Estados
miembros a cumplir con la Carta de Derechos Fundamentales de la UE y el Tratado
de Lisboa. “Si la Comisión Europea sigue siendo pasiva en exigir el
cumplimiento de las normativas comunitarias a los 27, la Unión queda
ilegitimada para defender los derechos humanos en su política exterior”,
sentencia este joven francés que conoce al dedillo cómo es la realidad de las
minorías sexuales en cada uno de los países vinculados al Tratado de Lisboa,
que en su preámbulo dice que la Unión Europea se inspira “en los valores
universales de los derechos inviolables e inalienables de las personas, así
como la libertad, la democracia, la igualdad y el Estado de Derecho”.

Foto: Mapa Rainbow Warrior de la UE

Comparteixo una entrevista que m’ha fet Raúl Solís, per a losEuros.eu.

El
eurodiputado gayfriendly

El
ecosocialista copreside el Intergrupo LGTB del Parlamento Europeo, que vela por
el cumplimiento de los derechos humanos de lesbianas, gais, transexuales y
bisexuales. 378 preguntas, 127 propuestas, 2 informes, 595 intervenciones y 4
declaraciones hacen de Raúl Romeva el eurodiputado más trabajador del
Parlamento Europeo (PE). Ecologista, europeísta federalista, de izquierdas y
apasionado por los ecosistemas marinos, de los cuales disfruta practicando el
submarinismo. Su otra gran pasión, fuera de la política. Catalán, de la hornada
de 1971, es licenciado en Economía y doctor en Relaciones Internacionales por la
Universidad de Barcelona. Militante de Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) y
adscrito al Grupo Los Verdes de Europa (55 escaños), quinta fuerza política en
el PE.

La
defensa de la igualdad y los derechos humanos de lesbianas, gais, transexuales
y bisexuales ocupa gran parte de su tiempo. De hecho, coepreside el Intergrupo
LGTB, en el que participan de forma transversal parlamentarios de todas las
sensibilidades políticas. Fundamentalmente los eurodiputados gayfriendlys se
dedican a hacer un seguimiento legislativo desde la visión LGTB y de movilizar
los votos, siempre que es necesario, para propiciar el apoyo a las propuestas o
normativas que favorezcan la tolerancia, respeto e integración de la población
homosexual y transexual europea.

La
hostilidad contra la población LGTB en Europa está más presente de lo deseable.
Contra esta animadversión a la diferencia tiene puesta su energía este diputado
que ocupa un escaño europeo desde el año 2004, legislatura en la que se
convirtió en el europarlamentario revelación. Funcionarios, políticos,
periodistas y personal auxiliar que trabajan en el PE destacan de él de su
afabilidad y dinamismo en temas de igualdad de género, medioambiente y derechos
sociales.En su agenda los sin voz siempre guardan una página preferente.

Romeva
sueña con el día en que la homofobia y transfobia sean un mal recuerdo del
pasado. Mientras tanto, tiene que batallar contra las voces más reaccionarias
del hemiciclo estrasburgués. Son frecuentes los chascarrillos homófobos y
transfóbicos provenientes de los Conservadores y Reformistas Europeos (ECR, 55
escaños) y de la Europa de la Libertad y la Democracia (EFD, 27 diputados),
grupo parlamentario que aglutina a la ultraderecha populista de Europa que
tiene como miembro ilustre al francés Jean-Marie Le Pen. A pesar de la fuerte
oposición, “acostumbramos a ganar las votaciones”, admite Raúl Romeva.

“La
Comisión Europea se suele inhibir cuando se trata de velar por los derechos
LGTB”, afirma el diputado verde que ha liderado la Directiva Horizontal de
Múltiples Discriminaciones. Aprobada por los eurodiputados, espera a que el
Consejo Europeo –presidentes y primeros ministros de la UE- la saquen del cajón
del olvido y la integren en el acervo comunitario o, por el contrario,
consientan con su inacción que lesbianas, gais, transexuales y bisexuales
continúen sin un mecanismo legal que les ampare ante la vulneración de sus
derechos de ciudadanía.

La
entrada en vigor de la Directiva Horizontal evitaría discriminaciones que se
producen en la vida diaria de miles de homosexuales y transexuales
europeos : expulsión de lugares públicos por mostrar actitudes
afectivas ; negación a cubrir seguros de vida por la condición sexual e
identidad de género ; situaciones desigualitarias en la sanidad pública
y/o privada ; uso de la violencia por parte de las fuerzas y cuerpos de
seguridad de los Estados o prohibición de entrada a lugares públicos “reservados
para heterosexuales”.

Otra
bandera que ondea Romeva es la de la libre circulación del amor por Europa.
“Las personas no pueden viajar perdiendo derechos”, sostiene en alusión a los
matrimonios del mismo sexo que no ven reconocidos su estatus jurídico,
conseguido legalmente, en Estados donde no reconocen el Derecho interno de
países que sí contemplan en su ordenamiento jurídico el casamiento homosexual.
Hasta que Europa se desprenda de sus tics homofóbicos, el eurodiputado español
aboga por el reconocimiento bilateral. “Aunque en mi país yo no tengo esta
figura, si tú vienes a mi país y en el tuyo está reconocida la institución
matrimonial yo te reconozco ese derecho”, es la solución intermedia que plantea
el ecosocialista para evitar un “pollo jurídico”.

El
Intergrupo LGTB también fiscaliza las legislaciones de los países candidatos a
entrar en la UE, si no cumplen con los requisitos mínimos de respeto a las
minorías sexuales. Se ponen en contacto con los activistas locales y desprenden
la artillería de la democracia para adaptar los marcos legales de éstos al
ordenamiento jurídico de la UE. Ahora mismo, admite Romeva, “estamos centrados
con Croacia (se prevé su ingreso a mediados de 2012) y Turquía donde “cada día
muere una mujer transexual ante la pasividad de las instituciones locales”.

“¿Con
qué autoridad moral puede pedir la UE a Turquía o Croacia el fin del
hostigamiento contra las personas LGTB, cuando en Lituania, Estonia o Rumanía –
dentro de las fronteras de la Unión- se persigue a la diversidad sexual
mientras la Comisión Europea mira hacia otro lado ?”, reflexiona el
eurodiputado ecologista.

Romeva
espera, para ello trabaja, que los 28 de Junios futuros (Día del Orgullo LGTB) nadie
salga apaleado, ni por la policía ni por la ultraderecha, por el simple hecho
de visibilizar su identidad de género u orientación sexual como arma política
para reclamar su sitio en Europa y en el mundo. Como sigue ocurriendo en
Rumanía, Croacia, Estonia, Letonia, Lituania, República Checa o Turquía.

Després del debat, ahir, i la votació, avui, de l’anomenat paquet sobre governança econòmica. Adjunto a continuació una explicació de com he votat en cadascun dels sis informes, i per què (versions en CAT i CAST).

De fet el que hem votat és simplement la postura del PE, és a dir, l’informe específic, ja que la votació de Resolució Legislativa s’ha posposat (a petició de l’ala dretaconservadora) fins al ple de juliol.

***

COM HE VOTAT EN EL PAQUET de GOVERNANÇA ECONÒMICA?

Des del compromís que em correspon, havent escoltat els ciutadans i ciutadanes que són al carrer demanant un model econòmic diferent, he optat, juntament amb molts altres col.legues, per votar a favor dels dos informes que assenyalen el camí pel qual hem d’avançar en una major coordinació i transparència econòmica i pressupostària, abstenir-me en el que pot implicar sancions greus per incompliments del dèficit, i votar en contra d’aquells que plantegen la sortida de la crisi a partir de la implementació d’uns plans d’austeritat que s’ha demostrat sobradament que no serveixen als propòsits de recuperació tan reiterats. A continuació explico cadascun dels vots amb més detall:

Dos vots a favor:

• Prevenció i correcció dels desequilibris macroeconòmics, FERREIRA, A7-0183/2011

Aquest informe pretén incloure mecanismes de prevenció i correcció quan els estats membres s’enfronten a desequilibris fiscals. De manera preventiva, s’inclouen mecanismes com una revisió anual de les balances fiscals, mecanismes d’alerta per part de la Comissió Europea, recomanacions preventives per afrontar desequilibris menors. De manera correctiva, s’implementarà un procediment per desequilibris excessius (EIP-sigles en anglès), i la necessitat de presentar plans d’acció concrets per part dels estats membres.

He votat d’aquest informe principalment perquè introdueix els desequilibris econòmics en el Pacte de Creixement i Estabilitat, en l’Estratègia UE 2020 i en el Semestre Europeu, és a dir que l’economia real s’integra en els procediments de control i coordinació econòmica. D’altra banda, s’inclouen una sèrie d’indicadors per determinar els desequilibris econòmics i conseqüentment les recomanacions, indicadors com ara inversió en R + D, sector energètic.

• Requisits aplicables als marcs pressupostaris dels Estats membres, FORD, A7-0184/2011

He votat a favor a favor d’aquest informe perquè implica una millora en l’harmonització de les previsions macroeconòmiques i pressupostàries, la introducció de regles numèriques fiscals i de consolidació fiscal, la introducció d’un marc sobre les principals categories de despeses a mitjà-termini; majors requisits sobre la comptabilitat i estadístiques i finalment, major transparència en els requisits generals sobre les finances i l’objectiu general del pressupost.

Una Abstenció

• Mesures d’execució destinades a corregir els desequilibris macroeconòmics excessius a la zona de l’euro, HAGLUND, A7-0182/2011

En negatiu, aquest informe introdueix la possibilitat de sancionar els estats que no apliquen mesures per corregir desequilibris excessius. Concretament, s’introdueix la possibilitat de sancionar als estats membres amb una sanció del 0,1% del PIB en cas de no aplicar les recomanacions. No obstant això, en positiu, inclou també l’exigència que s’inclogui la clàusula de “mecanisme de votació inversa”, la qual implica que les sancions seran adoptades llevat que el Consell (exclusivament els membres de la zona-euro) voti en contra amb majoria qualificada.

Quan demanem més governança econòmica i més coordinació, s’han d’acompanyar amb certes mesures de sanció, per descomptat, però, no queda clar quin seria l’efecte econòmic real i sobre els i les ciutadanes dels estats membres l’aplicació d’aquesta sanció tan rígida de sanció, per això, per falta d’informes que ho justifiquin, m’abstinc.

Tres vots en contra:

• Supervisió de les situacions pressupostàries i supervisió i coordinació de les polítiques econòmiques, WOORTMAN-KOOL, A7-0178/2011

He votat en contra pel fet que aquest informe pretén solucionar el dèficit públic exclusivament via ajustaments en la despesa pública. Concretament s’introdueix un objectiu a mig termini de creixement del PIB, l’aplicació serà controlada estrictament per la Comissió. De fet, s’atorguen poders extra a la Comissió Europea, la qual adquireix la capacitat de sancionar automàticament als membres de l’Eurozona llevat que el Consell decideixi el contrari amb majoria qualificada.

Aquest informe implica que la consolidació fiscal es prioritza als objectius de sostenibilitat a llarg termini, als objectius de creació d’ocupació de la UE i als objectius de lluita contra la pobresa i de cohesió social.

És el moll de l’os del paquet. Pretén posar tot l’èmfasi en l’aplicació de mecanismes d’ajustos i austeritat, excloent la utilització de mecanismes contra-cíclics. A més, no té incentius per complir els objectius de creixement a mig termini i es centra exclusivament en el sistema de sancions.

• Supervisió pressupostària a la zona de l’euro, GOULARD, A7-0180/2011

El grup Verds-ALE va intentar introduir esmenes clau demandant l’aplicació d’Eurobons, convergència fiscal i l’aplicació d’un màxim sobre les sancions financeres i altres incentius. Aquestes esmenes no van ser adoptades, i l’informe ha acabat sent una mera llista de sancions sobre aquells països que no respecten el seu pressupost. Aquesta directiva està intrísincamente lligada amb l’Informe Wortmann-Cool, ja explicat. Per això he votat en contra.

• Aplicació del procediment de dèficit excessiu, FEIO, A7-0179/2011

Aquest és el tercer dels informes que he votat en contra. La raó és que introdueix una mesura fortament pro-cíclica per afrontar el dèficit excessiu. Concretament la mesura 1/20, que implica la reducció en tres anys consecutius del 5% del deute públic anual si aquest supera el 60% del PIB, per més que el dèficit sigui menor al 3% del PIB.

Aquesta mesura basa el creixement econòmic exclusivament sobre la reducció de la despesa pública, és a dir que implica l’aplicació directa de plans d’austeritat, especialment rigorosos i en qualsevol circumstància, per fer front al deute públic.

ANTECEDENTS I EXPOSICIÓ DE MOTIUS GENERALS

El vot d’avui és un pas més en un procés que fa ja anys que dura.

Després de l’esclat de la crisi financera, hi ha hagut 3 rescats a la zona euro (Grècia, Irlanda i Portugal) i 3 fora d’ella (Hongria, Romania i Letònia). Aquests rescats van posar sobre la taula la necessitat d’enfortir els mecanismes de control de les polítiques econòmiques en la Unió Europea, facilitar la consolidació fiscal i afrontar el repte dels desequilibris fiscals, els quals no havien estat inclosos en el Pacte d’Estabilitat i Creixement, centrat exclusivament en les ràtios de dèficits i deute públic.

El problema del deute extern grega és un problema europeu, i s’ha de solucionar a través de mesures de solidaritat, però alhora aquesta crisi demostra la necessitat de moure’ns cap a una unió no només monetària sinó també econòmica i política. És impossible tenir una governança econòmica basada exclusivament en convergència nominal.

Lamentablement, les mesures que han estat adoptades fins ara es van basar en el control de la despesa pública, en la reducció de la despesa social, i en reestructuració del mercat laboral i del sistema de pensions. En cap moment s’ha posat sobre la taula la necessitat d’avançar cap a un model econòmic i polític europeu comú, ni tan sols de la necessitat de pujar impostos als que més tenen i més contaminen, o d’aplicar plans d’inversió per avançar en un model econòmic verd. A més, la majoria de les mesures van ser adoptades amb caràcter d’urgència o amb l’acord unilateral del Consell Europeu, sense ni tan sols debats previs en els Parlaments estatals.

Durant aquest mes de juny, el Parlament Europeu hem debatut un paquet de sis mesures legislatives per a la governança econòmica. Aquestes mesures formen part de les línies directrius adoptades pel Consell Europeu (24/25 de març) on també es va implementar l’anomenat “Euro-plus Pact” (mesures de caràcter estrictament intergovernamental per aconseguir una major coordinació de les polítiques econòmiques principalment entre els països de la zona euro).

Constato que l’única resposta a la crisi econòmica actual és Europea, i que la governança europea és clau per ajudar els països amb dèficits i deutes excessius.

La crisi grega és una crisi europea i per això la resposta ha de ser europea.

Per això són necessàries mesures que introdueixin l’economia real (desequilibris i altres indicadors) en els plans d’actuació del Consell i la Comissió. Però aquesta governança europea ha de garantir que la crisi no la paguin els de sempre, volem mesures econòmiques que permetin la aplicació d’un model progressista i la construcció d’una Europa social i verda.

En altres paraules, en el debat sobre governança econòmica hem de considerar 3 aspectes claus, que són els que he usat per determinar el sentit del meu vot en els sis informes esmentats més amunt:

• La contenció del dèficit / deute públic no pot basar-se exclusivament en la reducció de la despesa pública, mesura clarament regressiva i antisocial. Els desequilibris fiscals han d’incloure canvis en les polítiques fiscals, d’evasió fiscal i d’inversió.
• Que la crisi econòmica i el deute públic no la paguin els de sempre. Necessitem una distribució justa de la càrrega del deute, on les entitats financera i les empreses privades assumeixin la seva responsabilitat en la generació de la crisi actual.
• La reforma del Pacte de Creixement i Estabilitat no és més que un pegat a una mesura clarament neoliberal i demostradament insuficient per governar la zona euro enfront dels mercats financers internacionals. Sense una política econòmica i fiscal europea comuna no arribarem mai a donar una resposta realque faci front a l’especulació dels mercats financers, que garanteixi la distribució de la riquesa en la Zona euro.
  

  (versión en CAST más abajo)

CÓMO HE VOTADO EN EL PAQUETE de GOVERNANZA ECONÓMICA?

Desde el compromiso que me corresponde, habiendo escuchado a las ciudadanas y ciudadanos que están en la calle pidiendo un modelo económico diferente, he optado, junto a muchos colegas,por votar a favor de los dos informes que señalan el camino por el que debemos avanzar en una mayor coordinación y transparencia económica y presupuestaria, abstenerme en el que puede implicar sanciones graves para incumplimientos del déficit, y votar en contra de aquellos que centranla salida de la crisis en la implementación de unos planes de austeridad que se ha demostrado sobradamente que no sirven a  los propósitos de recuperación tan reiterados. A continuació explico cada uno de los votos con más detalle:

Dos votos a favor:

• Prevención y corrección de los desequilibrios macroeconómicos, FERREIRA, A7-0183/2011

Este informe pretende incluir mecanismos de prevención y corrección cuando los estados miembros se enfrentan a desequilibrios fiscales.  De forma preventiva, se incluyen mecanismos como una revisión anual de las balanzas fiscales, mecanismos de alerta por parte de la Comisión Europea, recomendaciones preventivas para afrontar desequilibrios menores. De forma correctiva, se implementará un procedimiento para desequilibrios excesivos (EIP-siglas en inglés), y la necesidad de presentar planes de acción concretos por parte de los estados miembros.

He votado a favor de este informe principalmente porque introduce los desequilibrios económicos en el Pacto de Crecimiento y Estabilidad, en la Estrategia UE 2020 y en el Semestre Europeo, es decir que la economía real se integra en los procedimientos de control y coordinación económica. Por otro lado, se incluyen una serie de indicadores para determinar los desequilibrios económicos y consecuentemente las recomendaciones, indicadores como por ejemplo inversión en I+D, sector energético.

• Requisitos aplicables a los marcos presupuestarios de los Estados miembros, FORD, A7-0184/2011

He votado  a favor de este informe porque implica una mejora en la harmonización de las previsiones macroeconómicas y presupuestarias; la introducción de reglas numéricas fiscales y de consolidación fiscal; la introducción de un marco sobre las principales categorías de gastos a medio-plazo; mayores requisitos sobre la contabilidad y estadísticas y por último, mayor transparencia en los requisitos generales sobre las finanzas y el objetivo general del presupuesto.

Una Abstención

• Medidas de ejecución destinadas a corregir los desequilibrios macroeconómicos excesivos en la zona del euro, HAGLUND, A7-0182/2011

En negativo, este informe introduce la posibilidad de sancionar a los estados que no aplican medidas para corregir desequilibrios excesivos. Concretamente, se introduce la posibilidad de sancionar a los estados miembros con una sanción del 0,1% del PIB en caso de no aplicar las recomendaciones. No obstante, en positivo, incluye tambíen la exigencia de que se introduzca la cláusula de “mecanismo de votación inversa”, la cual implica que las sanciones debe ser adoptada salvo que el Consejo (exclusivamente los miembros de la zona-euro) vote en contra con mayoría calificada.

Cuando pedimos más gobernanza económica y más coordinación, se deben acompañar con ciertas medidas de sanción, por supuesto, sin embargo, no queda claro cuál sería el efecto económico real y sobre los y las ciudadanas de los estados miembros la aplicación de esta sanción tan rígida de sanción, por eso, por falta de informes que lo justifiquen, me abstengo.

Tres votos en contra:

• Supervisión de las situaciones presupuestarias y supervisión y coordinación de las políticas económicas, WOORTMAN-KOOL, A7-0178/2011

He votado en contra debido a que este informe pretendesolucionar el déficit público exclusivamente vía ajustes en el gasto público. Concretamente se introduce un objetivo a medio plazo de crecimiento del PIB, cuya aplicación será controlada estrictamente  por la Comisión. De hecho, se otorgan poderes extra a la Comisión Europea, la cual adquiere la capacidad de sancionar automáticamente a los miembros de la Eurozona salvo que el Consejo decida lo contrario con mayoría cualificada.

Este informe implica que la consolidación fiscal se prioriza a los objetivos de sostenibilidad a largo plazo, a los objetivos de creación de empleo de la UE y a los objetivos de lucha contra la pobreza y de cohesión social.

Es el hueso duro del paquete. Pretende poner todo el énfasis en la aplicación de mecanismos de ajustes y austeridad, excluyendo la utilización de mecanismos contra-cíclicos. Además, carece de incentivos para cumplir los objetivos de crecimiento a medio plazo y se centra exclusivamente en el sistema de sanciones.

• Supervisión presupuestaria en la zona del euro, GOULARD, A7-0180/2011

El grupo Verdes-ALE intentó introducir enmiendas claves demandando la aplicación de Eurobonos, convergencia fiscal y la aplicación de un máximo sobre las sanciones financieras y otros incentivos. Dichas enmiendas no fueron adoptadas, y el informe terminó siendo una mera lista de sanciones sobre aquellos países que no respetan su presupuesto. Esta directiva está intrísincamente ligada con el Informe Wortmann-Cool ya explicado. Por ello he votado en contra.

• Aplicación del procedimiento de déficit excesivo, FEIO, A7-0179/2011

Este es el tercer de los informes que he votado en contra. La razón es que introduce una medida fuertemente pro-cíclica para afrontar el déficit excesivo. Concretamente la medida 1/20, que implica la reducción en tres años consecutivos el 5% de la deuda pública anual si esta supera el 60% del PIB por más que el déficit sea menor al 3% del PIB.

Esta medida se basa en el supuesto de que el crecimiento económico depende exclusivamente de la reducción del gasto público, es decir que implica la aplicación directa de planes de austeridad, especialmente rigurosos y en cualquier circunstancia, para hacer frente a la deuda pública.

ANTECEDENTES Y EXPOSICIÓN DE MOTIVOS GENERALES

El voto de hoy es un paso más en un proceso que hace ya años que dura. 

Por ello son necesarias medidas que introduzcan la economía real (desequilibrios y otros indicadores) en los planes de actuación del Consejo y la Comisión.l Pero dicha gobernanza europea tiene que garantizar que la crisis no la paguen los de siempre,  queremos medidas económicas que permitan la aplicación de un modelo progresista y la construcción de una europa social y verde.

En otras palabras, en el debate sobre gobernanza económica debemos considerar 3 aspectos claves:

0. La contención del déficit/deuda pública no puede basarse exclusivamente en la reducción del gasto público, medida claramente regresiva y anti-social. Los desequilibrios fiscales deben incluir cambios en las políticas fiscales, de evasión fiscal y de inversión.
   
0. Que la crisis económica y la deuda pública no la paguen los de siempre. Necesitamos una distribución justa de cargo de la deuda, donde las entidades financiera y las empresas privadas asuman su responsabilidad en la generación de la crisis actual.
   
0. La reforma del Pacto de Crecimiento y Estabilidad no es más que un parche a una medida claramente neoliberal y demostradamente insuficiente para gobernar la Zona Euro frente a los mercados financieros internacionales. Sin una política económica y fiscal europea común no llegaremos nunca a dar una respuesta real que haga frente a la especulación de los mercados financieros, que garantice la distribución de la riqueza en la Zonaeuro.

Font foto: CE

Demà
votem a Brussel·les un informe que ha impulsat el meu col·lega dels verds neerlandesos, Bas Eickhout (Groenlinks),
intitulat “Sobre l’anàlisi de les opcions per a ultrapassar l’objectiu
del 20 % de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i l’avaluació
del risc de fugues de carboni (2011/2012(INI))

L’informe ha fet que fins i tot els MEPS Tories s’hagin
enfrontat amb el seu líder, David Cameron, ja que s’oposen a que arribem al 30% tal i com sí s’ha compromès a fer el Premier britànic (ho explica The Guardian).

A continuació adjunto l’exposició de motius (en
cast) tal i com la va presentar en Bas (la negreta és meva).

Introducción

La amenaza que supone para
la humanidad el cambio climático no disminuye y los efectos de un calentamiento
de 2° C son bastante peores de lo que se creía anteriormente. Aunque no es
posible achacar los fenómenos meteorológicos extremos al calentamiento global,
es muy probable que el cambio climático agudice la frecuencia y la intensidad
de fenómenos extremos.

La incapacidad de la
comunidad internacional para alcanzar un acuerdo internacional amplio y
vinculante sobre el clima en Copenhague no significa que los países no estén
actuando. Los resultados de la reunión de Cancún demuestran que los países
están actuando y que las negociaciones han tomado un nuevo impulso. Las
emisiones de carbono en Europa son en este momento un 17,3 % inferiores a
las de 1990.
La Agencia Europea de Medio Ambiente prevé que las emisiones se estabilicen por
debajo de los niveles de 2008, incluso con la recuperación económica, y sin
medidas adicionales.

Los países europeos tienen
que adoptar decisiones cruciales para preservar su prosperidad y seguridad
futuras. El paso a un objetivo de reducción de las emisiones de gases de efecto
invernadero a nivel interno, en consonancia con los objetivos de la UE en
materia de cambio climático, es compatible con una economía más saludable y un
aumento de los puestos de trabajo ecológicos y la innovación.

Eficacia del RDCE de la
UE

Sin una reducción
significativa del límite máximo, el régimen de comercio de derechos de emisión
de la UE (RDCE UE) puede ser superfluo a la hora de impulsar las inversiones en
tecnologías ecológicas y en innovación. El análisis de la Comisión
muestra que, con el objetivo de reducción del 20 % de emisiones, el
excedente de derechos de emisión en el RCDE estará en torno a unos 2 400
millones de derechos acumulados y créditos internacionales no utilizados en
2020. Este excedente da lugar a unas señales de precios ineficaces y reducirá
significativamente los ingresos procedentes de las subastas, que podrían
utilizarse para fomentar las tecnologías destinadas a luchar contra el cambio
climático y las inversiones en ahorro de energía, creando de esa forma millones
de puestos de trabajo adicionales.

La propuesta del
ponente

A la vista de lo anterior,
el ponente pide a la Comisión que presente cuanto antes, y a más tardar antes
de finales de 2011, propuestas para establecer un objetivo ambicioso, de
reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero en un 30 % en
2020.

En opinión del ponente, el
enfoque propuesto es más bien moderado. El ponente considera que el paso a un
objetivo de reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero de un
40 % sería más apropiado desde el punto de vista de la ciencia y del
objetivo de limitar el cambio climático a 2° C, cuando no a 1,5° C,
objetivo también reconocido por la CMNUCC. El ponente se ha abstenido también
de pedir una consecución totalmente interna del objetivo de la UE en materia de
cambio climático, aunque ello aumentaría los beneficios para los ciudadanos
europeos gracias a una mejora de la calidad del aire europeo y al impulso de
las inversiones en la economía de la UE.

Font foto:
Murdo
Macleod/The Guardian

Aquest matí hem conversat amb en Manel Fuentes, sobre Europa i d’altres coses. Podeu escoltar l’entrevista aquí.

A continuació trobareu, també, alguns dels talls de la conversa extrets del Twitter del programa:

@raulromeva: “Més que ser l’eurodiputat que més treballa, m’agradaria que la gent fos conscient de tot el que es fa al Parlament europeu”

@raulromeva: “El Parlament europeu pinta més del que molta gent es pensa, però molt menys del que molta gent desitjaria”

@raulromeva: “S’ha de resoldre la confusió de la ciutadania sobre la responsabilitat dels eurodiputats. És un dels meus reptes”

@raulromeva: “El problema no és Europa, són alguns dels governs europeus. La crisi és intergovernamental i s’ha de resoldre amb solidaritat”

@raulromeva: “Una opció per apropar les elecc. europees al ciutadà és que les llistes siguin d’àmbit europeu, amb propostes supranacionals”

@raulromeva:”Brussel•les té competències sobre el 80% de les coses que es decideixen a Europa. Però es noten molt les pressions dels lobbys”

@raulromeva: “Fer política no és només fer de diputat. No he decidit en quin àmbit actuaré quan deixi de ser europarlamentari el 2014”

Foto: Caràtula del programa Els Matins de Catalunya Ràdio

En relació a les mesures d’austeritat que els Ministres de l’Ecofin exigeixen a Grècia, faig meves les reflexions que ahir feia el portaveu per a afers econòmics del nostre Grup (Verds/ALE), Philippe Lamberts.

En aquest sentit, en Philippe ha destacat que “els Ministres de finances europeus han retardat l’aprovació d’un nou tram dels préstecs per a Grècia, insistint que cal que el país passi adopti primer un nou paquet de mesures d’austeritat. Els Verds hem carregat de manera reiterada contra aquesta insistència en l’austeritat, i hem denunciat que els creditors privats no hagin assumit una quota major de responsabilitat en la solució de la crisi grega.

Retardar l’aprovació d’una nova ronda de préstecs és una lamentable tàctica de ‘matón’ per obligar a Grècia a aprovar de nou un seguit de mesures d’austeritat que s’han mostrat autodestrictives.

El fracàs de les receptes del trio UE-BCE-FMI, que consisteixen a apliar mesures d’austeritat sobre altres mesures d’austeritat, està fent que cada vegada sigui més dificil per a Grècia reduir la càrrega del seu deute. I això és dolent per a Grècia, però també per a la zona Euro.

A més a més, la reticència a garantir que els creditors privats participin adequadament en la lluita contra la crisi del deute grec comporta també la prolongació de l’agonia de la zona euro.

Es fa inevitable una reestructuració ordenada del deute. Fer rodolar la llauna carretera avall, com sembla que està fent l’Ecofin, només farà que al final acabin essent els contribuents europeus els qui acabin pagant.

Els Verds creiem que hi ha una necessitat urgent de reorientar el full de ruta del trio UE-BCE-FMI i que aquest abandoni la seva excessiva confiança en l’austeritat com a fórmula màgica, i que els governs de la UE afrontin la reestructuració del deute (en línia amb el sistema de bons Brady), abans no sigui massa tard.”

Foto: El Primer Ministre grec, Yorgos Papandreu, acompanyat de Durao Barroso (en una foto d’arxiu). Font: EFE.

Para cuando una primavera europea? (publicat a Euroblog, el blog d’EuroEFE)

por Raül Romeva i Rueda, Eurodiputado por ICV, vicepresidente de Verdes/ALE

Mientras seguimos con atención, y enormes expectativas, la llamada a la democracia de las sociedades del norte de África, la llamada primavera árabe, en Europa, donde a menudo nos consideramos la cuna de la civilización, seguimos sumidos en la incertidumbre.

Comparar las dos realidades puede parecer osado y ciertamente injusto, sobretodo para con los pueblos árabes. Aquí, aparentemente, podemos votar, presentarnos como candidatos/as o incluso crear partidos de la nada. Teóricamente aquí no corremos el riesgo a ser encarcelados, ni menos aún, asesinados, por ello. Sin embargo, si analizamos nuestra realidad, tan occidental, tan moderna, con mayor detalle, nos damos cuenta de que esto no es siempre así. Es cierto que los gobiernos son el resultado de la voluntad de la gente que, libremente, decide ejercer su derecho a voto, o no hacerlo. Pero siguen siendo grandes los déficits democráticos (control instituciones por parte de actores no elegidos, prohibición de participar en el juego democrático/electoral, impunidad de ciertas prácticas y corruptelas, distancia entre instituciones y ciudadanía, y hay incluso dónde, aunque sea de forma excepcional, se puede llegar incluso a pagar con la propia vida el hecho de ejercer un cargo público,…).

Aparentemente, la árabe y la europea son dos realidades bien lejanas la una de la otra. Y sin embargo tienen algo en común: el principio Democracia reclama un reinicio. En los países árabes se manifiestan en favor de la democracia, ¿pero estamos seguros que es nuestra democracia la que piden? A ojos de mucha gente, la nuestra es sin duda mejor que la que tienen allí. Yo también lo veo así, pero claro, yo soy de aquí.

Las revueltas en Grecia en contra de los recortes masivos y de la asfixiante presión de los llamados países amigos europeos, muestran lo absurdo de la situación actual. Son el ejemplo paradigmático de como una crisis que no han provocado las clases medias, y menos aún los más pobres la acaban pagando ellos, mientras los verdaderos culpable se salen de rositas. ¿Dónde están las sanciones a los bancos y a las grandes instituciones financieras? ¿Dónde está la persecución a los especuladores, griegos y de otras nacionalidades, que se han enriquecido a costa de hundir un país? ¿Dónde está la asunción de responsabilidades de quienes exigen recortes sociales en Grecia, pero  no renuncian a que, aunque esté en bancarrota, ésta pague por los aviones militares que le vendieron en su momento Francia o Alemania? Lo mínimo que puede suceder ante un escenario así es que la gente salga a la calle. Indignada, claro.

Posteriormente, fueron las plazas de las principales ciudades españolas las que se llenaron de gente indignada. De qué se quejan, si pueden votar? Se lamentaban algunas voces. Personalmente creo exagerada la comparación con la situación en la plaza Tahrir, y sin embargo sí percibo un denominador común: esto que tenemos aquí, no es lo que debería ser, y tampoco es lo que deberían querer los de allí. Por qué? Pues simplemente porque, como bien clamaban quienes a miles llenaban las plazas, la democracia es mucho más que votar cada cuatro años. Sólo un pero, por mi parte: si para castigar a los partidos en general, premiamos, aunque sea por pasiva, a quienes más culpa tienen de la preocupante deriva institucional actual, cometemos un error. Dicho queda.

Y el hartazgo ha llegado finalmente  incluso a la aparentemente dormida Italia, donde por tres veces (aunque en realidad fueron cuatro) la ciudadanía dijo No a las propuestas de Berlusconi: No al retorno a la nuclear, No al legítimo impedimento, y No a la privatización de la gestión del agua y de la gestión de los acueductos.

Pareciera que, inspiradas en la primavera árabe, las sociedades europeas han decidido decir basta. Y ahora toca a los partidos (y por ende a los gobiernos) poner de manifiesto si han entendido este mensaje.

Mi impresión, muy personal por supuesto, es que a algunos partidos estas muestras de indignación simplemente les han ratificado en sus postulados y les han hecho hacer un paso más hacia la revisión del concepto ‘democracia’, otros han percibido una realidad que creían adormecida y se preguntan ahora qué deben hacer, pero también los hay, no nos engañemos, quienes simplemente seguirán haciendo oídos sordos al clamor ciudadano, especialmente si, a pesar de éste, siguen ganando elecciones y dominando con mayorías absolutas municipios, comunidades, países o gobiernos supranacionales. 

Fa dies que rebo al meu correu del Parlament Europeu notificacions de persones que mostren la seva preocupació per com s’està duent a terme el debat sobre la Governança econòmica i les mesures concretes emmarcades en l’anomenat Pacte de l’Euro. Són cartes que encaixen perfectament en el marc de les nombroses i massives mobilitzacions d’aquest cap de setmana.

En concret, la petició que em fan centenars de ciutadans i ciutadanes és la que recull el text següent:

“Muy estimado Señor Raül Romeva i Rueda,

Estoy muy preocupado/a por las propuestas sobre la gobernanza económica, que en la actualidad  son objeto de debate en el Parlamento Europeo. El  dinero de los contribuyentes ha sacado de apuros a los bancos y  a los inversores ricos, mientras que para  la gente común se ciernen amenazas de recortes en los servicios públicos, salarios y pensiones. Las propuestas legislativas que se plantean ahora en Bruselas  continuarán manteniendo esta tendencia y otorgarán  demasiado poder a la Comisión Europea sobre delicadas decisiones de política económica, sin que exista  un control suficiente de las mismas por parte de instituciones democráticas como el Parlamento Europeo o los parlamentos nacionales de los Estados miembros de la UE.

¡Es hora de decir no!

¡Son necesarios procedimientos democráticos, no burocráticos, para garantizar la coordinación de las políticas económicas significativas y eficaces a nivel europeo, al servicio de los pueblos de Europa!

Como ciudadano/a europeo, les pido que rechacen las propuestas legislativas que se debaten actualmente, ya que causarán  más daño a la integración europea y  ala situación económica y social en los Estados miembros. Les pido que ,en su  lugar, establezcan la colaboración  con organizaciones de la sociedad civil y los ciudadanos europeos en un diálogo sobre qué tipo de gestión económica es la  que se necesita para estabilizar las economías europeas, y anteponer los intereses de las personas y el medio ambiente como objetivo prioritario.

Respetuosamente,

XXX

Personalment em sento interpelat per la demanda, a la qual miro de respondre amb la següent argumentació, que envió a  tothom qui se m’ha adreçat (versió en CAT i CAST): (segueix…)

Respuesta en CAST

Estimado/a….:

Atentamente

Raül Romeva i Rueda, MEP
Iniciativa per Catalunya Verds
Verdes/ALE Parlamento Europeo

*****

Resposta en CATALÀ

Benvolgut/da …,

T’agraeixo profundament la teva comunicació sobre el Pacte per l’Euro. Comprenc i comparteixo la teva preocupació i la necessitat de trobar respostes alternatives a la crisi econòmica i financera actual.

El 25 de març passat, els líders de la Unió Europea van acordar fundar la base dels seus acords per a facilitar possibles futurs rescats. Com deus saber, aquesta nova estructura que venen sota el nom de competitivitat econòmica, no és res més que l’enfortiment de les mesures d’austeritat que soscaven l’estat de benestar europeu.
Primer de tot vull aclarir que, malauradament, les mesures preses sota el nom de “Pacte per l’Euro” són de caràcter estrictament intergovernamental i per tant no seran debatudes al Parlament Europeu. Els quatre pilars d’aquesta estratègia, bastida pel Consell Europeu (Enfortir la competitivitat, creació d’ocupació, contribució a la sostenibilitat de les finances públiques i enfortir la estabilitat fiscal) no són més que títols bonics que amaguen un seguit de reformes de caràcter estrictament neoliberal com la  reducció dels salaris en el sector públic, la re-estructuració del sistema de pensions, la disminució del poder de negociació col.lectiva o l’aplicació de la flexiseguretat.

Així i tot, el Consell també va presentar un paquet de sis reformes legislatives al Parlament Europeu, les quals sí podem debatre aquesta setmana durant la sessió parlamentaria que tindrà lloc a Brussel.les. Les propostes, en comptes d’anar orientades a solucionar el problema dels desequilibris fiscals a la Zona Euro, van dirigides a enfortir els límits de despesa que marca el Pacte d’Estabilitat i Creixement. La Unió Europea està fallant a l’hora de proposar mesures alternatives basades en augmentar els impostos als que més tenen i als que més contaminen.

Concretament, el passat 19 d’abril, la Comissió d’Economia i Assumptes Monetàris (ECON) del Parlament Europeu va aprovar sis paquets de mesures per a enfortir el control pressupostari i la coordinació de polítiques econòmiques, particularment a l’Eurozona, inclòs l’informe Wortmann-Cool sobre el Reglament CE nº 1466/97. Aquestes mesures van ser adoptades amb el vot en contra dels grups Verds/ALE, Socialistes (S&D) i l’Esquerra Unitària (GUE).

Des dels Verds/ALE  vàrem rebutjar també el procediment ràpid amb el qual es van tractar els informes, procediment imposat per la Comissió Europea i el Consell per tal de procedir amb la votació final dels informes abans de les vacances d’estiu. Tot i així, a la Comissió ECON, els eurodiputats i eurodiputades del nostre Grup (Verds/ALE), juntament amb un grup d’assessors especialitzats, van treballar intensament durant el procés d’esmenes que es presentarà a la sessió parlamentària del Juny.

Sobre el procediment per a desequilibris fiscals excessius, creiem que és una política pro-cíclica que comportarà l’adopció d’encara més mesures d’austeritat. La inversió pública europea va caure del 3.5% al 2.5% durant els anys 90 i pràcticament mai es va recuperar. Les noves mesures no fan més que aprofundir aquesta tendència. La majoria política al Parlament Europeu ens impedeix eliminar restriccions com la regla 1/20 (reducció en tres anys consecutius el 5% del deute públic anual si aquesta supera el 60% del PIB) o les sancions del 0.1% del GDP per cada any de incompliment de les condicions de fiscalitat imposades directament per la Comissió.

Des d’Iniciativa per Catalunya Verds, sempre ens hem oposat a les retallades socials en salut, educació, pensions i altres serveis públics bàsics. A nivell europeu, creiem no tan sols en la solidaritat entre els estats membres, sinó també en la necessitat de redistribuir la riquesa a nivell de la Unió i de realitzar una política monetària i econòmica orientada a la convergència fiscal i real, la introducció de mesures anticícliques i d’instruments com els Eurobons.

Tant des d’ICV com des de Verds/Ale, tenim clar que les mesures a prendre de governança europea han de permetre la aplicació de polítiques progressistes, però també han de ser preses de manera transparent i democràtica.

Al Parlament Europeu lluitem per aquests principis, però no és suficient. Necessitem persones com tu que ens ajudin a explicar quina és la realitat i que lluitin amb nosaltres per a una Europa social i verda.

Resto a la teva disposició.

Atentament

Raül Romeva i Rueda, MEP
Iniciativa per Catalunya Verds
Verds/ALE Parlament Europeu

Font foto: ATTAC

Dijous vinent està previst que al Parlament Europeu (en minisessió plenària, a Brussel·les), votem diversos informes relatius a la Governança econòmica. Són els següents:

• Prevención y corrección de los desequilibrios macroeconómicos, FERREIRA, A7-0183/2011
• Aplicación del procedimiento de déficit excesivo, FEIO, A7-0179/2011
• Requisitos aplicables a los marcos presupuestarios de los Estados miembros, FORD, A7-0184/2011
• Supervisión presupuestaria en la zona del euro, GOULARD, A7-0180/2011
• Supervisión de las situaciones presupuestarias y supervisión y coordinación de las políticas económicas, WOORTMAN-KOOL, A7-0178/2011
• Medidas de ejecución destinadas a corregir los desequilibrios macroeconómicos excesivos en la zona del euro, HAGLAND, A7-0182/2011

Enceto amb aquest d’avui un seguit d’apunts en relació a l’anomenat Pacte de l’Euro en què miraré d’explicar la qüestió des de la perspectiva que el Grup Verds/ALE està aportant al tema. Es tracta d’una recopilació de documents d’anàlisi i de posicionament. Aquest d’avui, per exemple, l’han fet els nostres col·legues del Grup responsables dels afers econòmics. Durant aquesta setmana n’aniré penjant d’altres de complementaris. (Segueix…)

Economic Governance in the European Union

The European Union is facing challenges to provide to stability in their member countries. In May 2, 2010, Eurozone members and the IMF rescued Greece’s economy with 110bn-euro three-year bail-out package. The Portuguese Rescue Package of May 3, 2011 was also an ambitious programme of reforms that, in contrast with the Greek Rescue Package, gives a fair amount of discretion as to how it can be implemented. The Irish bail-out was also characterized but strong measures to reduce the public expenditure in social services.  Italy and Spain also are in precarious situation: public debt and deficit plus financial and baking crisis seem the common denominator. Now, the Eurozone doesn’t reach an agreement on how to aboard the Greek situation and the possibility of restructuration or sovereign default of the Greek public debt.

Difficulties of the crisis:

The main causes of the financial and sovereign debt crisis were fiscal profligacy, weakness of the banking system, and low competitiveness and productivity. The main effects have been a sharp increase in primary deficits and public debt, an increase in sovereign spreads, high financial volatility, and low liquidity in capital markets.

Why is difficult to handle this crisis?  The main reason why it has been so difficult to come to terms with these problems is that we are not just dealing with one crisis, but with three crises at the same time. We have, first, the kind of fiscal crisis that we see in countries like Greece and Portugal. We have, next, the kind of banking crisis that we see in countries like Ireland or Spain, where local banks have gone on lending sprees and nourished real-estate bubbles and, when the bubbles burst, their solvency was impaired. We have, finally, the kind of latent banking crisis that we see in countries like Germany or France where banks with very fragile balance sheets have large exposures to sovereign debt from Southern Europe and/or to bank debt from Ireland and Spain. These three crises are entangled with each other, and it is difficult to disentangle them. (EUI report on the Euro Crisis)

Under these financial crises, we find the economic and resource crisis that are endemic to the current system. But, what is the EU doing after the bail-outs?

The Commission main interest is to create all the necessary measures to avoid any disturbance of the economy, seems that the exclusive goal that it has is to veil for the free movement of capital within the union. The ECB plays his role and increase the interest rate of the Euro, when many countries would need a low interest rate to push their economies. In general, seems that the EU institutions are much worried about the movement of capital and the financial markets than about unemployment and recession.

The last European Council of the 24/25th of March 2011 the Council has approved a set of 5 instruments for the economic policy:

• The European Semester: Europe 2020, fiscal consolidation and structural reform: multi-annual consolidation plans, with specific deficit, revenue and expenditure targets, fiscal policies, etc
• Strengthening governance: Package of six legislative proposals on economic governance to be adopted by the European Parliament in June 2011.
• Euro-plus pact:  intergovernmental measures to achieve a higher degree of convergence reinforcing the “social market economy”
• Restoring the health of the banking sector: banks stress test and considering the introduction of a global financial transaction tax.
• strengthening the stability mechanisms of the euro area: Introduction of a new treaty within the Eurozone called “European Stability Mechanism” that will be an intergovernmental organization under public international law to mobilise funding and provide financial assistance to the Euro members, in cooperation with the IMF.

In all the measures the “austerity side” has been the priority and the common denominator.

The Pact for the Euro

At the end of last March the head of states or Governments of the Eurozone plus six other countries (Bulgaria, Denmark, Latvia, Lithuania, Poland and Romania) agreed in a set of measures to aboard the crisis and the public debt in Europe. They established a set of economic measures known as the “Euro-plus Pact”.

This is an intergovernmental agreement to strength the economic pillar of the monetary union. It is a set of recommendations and measures that fall under national competence and are crucial for the economic governance. In other words, are actions that have to be taken by the Member states, a policy mix that takes into account their specific challenges.

The pact is a set of measures that are subject to the control and recommendations of the European Commission, who acts as the principal supervisor and evaluator of the “Euro-plus Pact” development and application. The main goals of the pact are concretely:

• fostering competitiveness
• fostering employment
• contributing to the sustainability of public finances
• reinforcing financial stability

The first pillar includes points such us the revision of wage setting (eliminate indexation mechanisms and reduce bargaining power of unions) and reduce the wages for public servants, in order to guarantee the “competitiveness with the private sector”. In other words, the pact is against European workers and against the European economy, given the fact that low salaries mean also low demand and less economic activities. Those measures are neither beneficial for small and medium firms; the reduction of public expenditure will just lead to recession of our economic. We must say that under competitiveness there are no measures regarding the imperfection of the markets (concentration of market power, transparency and information or limitation of the monopolistic power).

The second pillar, it is all about life-long learning and flexicurity, well not only. Following the tradition of the EU policies, first they are trying to implement the flexibility and then we will see. In general this measures introduce a more regresive fiscal system, increase the inequalities and the poverty in our society.

The third pillar it is focus on the re-estructuration of the pension system in Europe, meaning the privatization of system and the increment of the retirement age. Of course it stresses the necesity of implement fiscal discipline and give the Commission the mission to ensure the EU rules of the Stability and Growth Pact and future regulations.

The Commission’s legislative package released last September has the aim of “strengthening surveillance of economic policies and ensuring effective compliance with fiscal consolidation in a one hand, as well as taking proper account of macro financial imbalances such as the levels of private debt on the other hand”.

The last pillar on reinforcing financial stability is about the coordination of the fiscal policy. Although it seems a nice willing, the creation of the European Stability Mechanism will conditionate any action in this direction.

In conclusion, the Pact for the Euro is a fallacy to build a neoliberal Europe, where measures are taken in favour of the banks and the big corporations. 

Resources

http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/en/ec/119809.pdf

http://www.eui.eu/Personal/Carletti/Life%20in%20the%20Eurozone%20ebook.pdf

Foto: Durao Barroso i Rehn, durant una roda de premsa. Font: AP

Adjunto la declaració/petició que aquest matí els eurodiputats catalans Oriol Junqueras, Raül Romeva i Ramon Tremosa, hem presentat al Parlament de Catalunya, la qual també està signada per Maria Badia, qui s’ha excusat per motius d’agenda, però que també ha signat la carta.

És l’hora de l’oficialitat del català a la UE

‘Demanem al Govern espanyol que sol·liciti l’oficialitat
del català en les negociacions d’adhesió de Croàcia a la UE’

La llengua catalana és la 13a amb més parlants de la UE
i, malgrat això, no és oficial a la Unió. Aquesta situació és especialment
preocupant atès que hi ha 14 llengües oficials a la UE que tenen menys parlants
que el català. Fa anys que la societat civil catalana, juntament amb els
eurodiputats catalans, el Parlament i el Govern de Catalunya han posat en
relleu, d’una forma persistent i rigorosa, el dèficit democràtic que suposa la
manca de reconeixement de la llengua catalana. Cal, doncs, redreçar la situació
per tal de garantir la igualtat de drets dels ciutadans de la Unió. En efecte,
la prolongació d’aquesta anomalia democràtica s’ha convertit en una qüestió de
drets de la ciutadania, precisament ara, que el Tractat de Lisboa reconeix, com
a origen de la legitimitat a la Unió, no només els estats, sinó també els
ciutadans.

L’oficialitat del català a la UE és, també, el que
correspon en estricta aplicació del Tractat de la UE en matèria de diversitat
cultural i lingüística (articles 3 i 165 del TUE). Així mateix, la
regularització de l’estatus de la llengua catalana és una responsabilitat
ineludible dels que pretenem apropar la Unió Europea als ciutadans catalans.

Per tots aquests motius, els signants d’aquesta
declaració demanem al Govern espanyol que sol·liciti l’oficialitat del català
en les negociacions d’adhesió de Croàcia, bo i aprofitant que cal esmenar el Tractat
de la Unió Europea per declarar el croat llengua de tractat i que,
posteriorment, caldrà reformar el Reglament 1/58 del Consell sobre el règim
lingüístic per afegir-hi també el croat. Com que l’oficialitat tant del català
com del croat requereixen la unanimitat al Consell, instem el Govern espanyol a
condicionar, si calgués, l’oficialitat d’una de les llengües a la de l’altra.

El Govern espanyol ha de defensar els drets de ciutadania
dels catalans amb la mateixa intensitat que els de la resta d’habitants de
l’Estat espanyol.

El Govern de Catalunya, per la seva banda, ha d’instar el
Govern espanyol a sol·licitar l’oficialitat del català a la Unió.

Creiem que el Govern espanyol torna a tenir una ocasió
immillorable per exigir l’oficialitat de la llengua catalana i, per tant, li
demanem que exerceixi la seva responsabilitat.

Maig del 2011

Parlament Europeu, Brussel·les

Parlament de Catalunya, Barcelona

Foto: Tremosa, Romeva i Junqueras aquest matí, al Parlament de Catalunya. Font: Europa Press.

La meva activitat habitual al Parlament Europeu va fer que hagués de seguir els fets d’ahir al Parlament de Catalunya des de la distància física, però en cap cas des d’un distanciament ni emocional ni polític. I és que, per bé o per mal, me’n considero part implicada i assumeixo la meva parcela de responsabilitat.

Amb alguna dificultat, vaig procurar combinar la meva tasca europarlamentària amb el seguiment dels fets al parc de la Ciutadella.

L’expectativa matinal, poc a poc, es va anar convertint en estupefacció, i finalment en indignació. Ahir hi van haver dos grans perdedors al Parc de la Ciutadella: l’exercici democràtic, i la legítima, comprensible i necessària movilització de ciutadania indignada. Però algú va guanyar? difícil de dir.

Durant el matí vaig fer algunes reflexions en veu alta, o més ben dit en tuit: “La indignació és legítima. La coacció contraproduent. Els motius eren, i són, vàlids, però la violència gratuïta els deslegitima. #aixino” o bé “Tan empobridor és dir que tots/es els indignats/des són violents, com dir que tots/es els polítics són iguals. #niunacosanilaltra“.

Al llarg de la meva vida he participat en nombroses manifestacions i movilitzacions. Incomptables. I les que em queden. I sovint he viscut amb tristesa com uns pocs embruten amb actituds que considero reprobables i contraproduents, el legítim discurs i la necessària reivindicació.

Lamento els fets d’ahir, com en el passat he lamentat i condemnat d’altres accions de caràcter violent, ja sigui per violència directa o estructural, personal o institucional, física o verbal.

Vaig acceptar la invitació a fer política institucional per què creia, i encara ho crec, que una de les vies per canviar models, sistemes i situacions que no ens agraden passa per incidir allà on es prenen les decisions més importants. Quan es pot, esclar, perquè hi ha àmbits importants que decideixen i que malauradament no podem escollir. Però és precisament per això que convé tenir ben present la importància que té la democràcia representativa com a complement necessari i obligat de la democràcia participativa.

Ahir, al Parlament de Catalunya, una part prou significativa es va manifestar contrària a les retallades, amb arguments clars, que comparteixo, i amb la legitimitat d’haver estat escollits per fer-ho. El problema, en tot cas, és que no eren prou per aturar els qui sí estaven a favor. No era, per tant, una qüestió d’arguments, sinó de número.

No obstant, confio (i si més no demano) que de la mateixa manera que els qui exercim responsabilitats representatives exigim que no se’ns tracti com si fóssim un col.lectiu homogeni, també em sembla necessari destacar que els fets d’ahir no són representatius del moviment de persones indignades, tal i com diverses assemblees ja s’han encarregat de posar de manifest, per activa i per passiva.

No hauríem de responsabilitzar mai un col.lectiu per les accions individuals d’uns pocs, per molt lamentables que siguin aquestes accions.

El dia que entenguem que no existeix cap ‘els’ indignats, ‘els polítics, ‘els’ periodistes, ‘els’ intel.lectuals, ‘els’ … sinó que tot són col.lectius heterogenis amb singularitats diverses i matisos importants, haurem començat a resoldre molts dels problemes de la nostra complexa societat actual.

Font foto: Directe.cat