Raül Romeva i Rueda

En
l’article que adjunto, José Ignacio Torreblanca exposa de manera
extraordinària el gran problema de fons que afecta la construcció europea
des de la vessant esquerra/dreta. I és que, malgrat que encara hi ha qui pensa
que això de les esquerres i les dretes està passat de moda, la
realitat s’obstina a fer-nos veure que no és així. I a Europa, encara
menys.

Europa
no es de izquierdas, per José Ignacio Torreblanca (El Pais,
27/04/2009)

Un transbordador de la compañía Viking sale de Helsinki a las diez menos cuarto
en dirección a Tallin. A la misma hora, un transbordador de una compañía
estonia sale de Tallin en dirección inversa. Pero la pregunta no es, como en
los cuadernos del colegio, a qué hora se cruzan, sino por qué, si los dos hacen
el mismo trayecto y dan el mismo servicio a los pasajeros, uno va lleno y otro
vacío. Respuesta correcta: el ferry finlandés no puede competir porque opera
con trabajadores que cobran salarios finlandeses mientras que en el otro los
trabajadores cobran salarios estonios.

¿Qué
es lo que hace la compañía Viking? Crea una filial en Estonia, rematricula su
transbordador Rosella bajo pabellón estonio, despide a sus empleados
finlandeses y contrata a otros estonios por salarios más bajos. ¿Qué es lo que
hacen los trabajadores finlandeses? Denunciar el caso ante la Federación
Internacional de Sindicatos del Transporte e ir a la huelga para forzar a
Viking a firmar un convenio colectivo que le obligue a mantener los salarios
aunque contrate trabajadores estonios. La empresa acude al Tribunal de Justicia
Europeo, con sede en Luxemburgo, y argumenta que las medidas de presión de la
federación de sindicatos y la huelga suponen una coacción a la libertad de
establecimiento. El tribunal, en su sentencia de diciembre de 2007, da la razón
a la empresa argumentando que la presión sindical impide a Viking ejercer su
legítimo derecho a establecerse en otro Estado miembro. (segueix…)

Golpe
a los sindicatos

Esa
sentencia se produce en paralelo a otras similares (Laval o Rüffert), que se
refieren a hechos parecidos acaecidos en Suecia o Luxemburgo, y en las que la
justicia europea ha venido dando la razón a las empresas. Al decir de la Confederación
Europea de Sindicatos, estos pronunciamientos del tribunal reducen las
posibilidades de los sindicatos de garantizar condiciones de empleo iguales
para los trabajadores independientemente de su nacionalidad. Sumadas a
directivas como la Bolkenstein o las 65 horas son interpretadas por los
sindicatos (y por gran parte de la sociedad) en términos de desarme forzoso de
herramientas clave (como la negociación colectiva o el derecho de huelga) para
asegurar los derechos de los trabajadores en una economía abierta y globalizada.

Todo
ello apunta a un problema que merece la pena discutir en profundidad con motivo
de las próximas elecciones europeas del 7 de junio: que Europa no es de
izquierdas. Ni lo es estructuralmente, ya que la construcción europea tiene un
evidente sesgo liberal, ni lo es coyunturalmente, porque la izquierda política
está en minoría, y casi seguramente lo seguirá estando tras los comicios
europeos, ya que la crisis no parece afectar a las perspectivas electorales de
los partidos conservadores.

Desde
los años ochenta, las políticas liberalizadoras y de mercado han avanzado
imparablemente por la senda de la mayoría cualificada mientras que las
políticas correctoras de mercado o de carácter redistributivo o bien han estado
explícitamente excluidas de la construcción europea o bien han avanzado al paso
de tortuga marcado por la unanimidad, el mínimo común denominador y las
idiosincrasias nacionales. Además, la última ampliación ha reforzado esta
tendencia de tal manera que la Europa social es hoy poco más que un eslogan.

La
solución no está, sin embargo, en transferir el Estado de bien-estar al ámbito
europeo (las encuestas dicen que los europeos quieren que las prestaciones
sociales se mantengan en el ámbito nacional), sino en pensar conjuntamente de
qué forma pueden las políticas europeas compensar a aquellos mismos que
perjudican. Obviamente, esto no va a ocurrir vía el presupuesto europeo: con el
1% del PIB europeo a su disposición (y bajando), Europa apenas alcanza a
compensar a los agricultores y a las regiones más pobres. Pero el poder de
Europa no está en sus presupuestos, sino en su capacidad de elaborar leyes,
leyes que priman sobre el derecho nacional y que tienen efecto directo sin
necesidad de ser traspuestas al ámbito nacional, leyes que pueden proteger a
los trabajadores, a los consumidores, a los ciudadanos o al medio ambiente.

Es
por esa razón que el Parlamento Europeo es tan importante y, también, la razón
por la que las elecciones europeas importan tanto. En la actualidad, y, más
aún, si finalmente se aprueba el Tratado de Lisboa, el Parlamento Europeo
tendrá la última palabra a la hora de aprobar legislación, pudiendo rechazar o
enmendar la legislación que proponga la Comisión o los Estados miembros,
legislación que afecta muy profundamente las vidas de los ciudadanos. Hay veces
que Europa parece estar muy lejos, otras veces está aquí mismo, aunque más a la
derecha de lo que nos gustaría.

Foto:
Ferry de la Compa ía Viking. Font: Ålandstidningen

Seguint amb les diverses entrevistes que aquestes dies estem fent a diversos mitjans, adjunto avui una de ben extensa que em va fer Carolina Clemente, de eldebat.cat

“Europa ha de ser la solució a la crisi” (entrevista a Raül Romeva, a càrrec de Carolina Clemente)

El candidat d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) a les eleccions europees del 7 de juny, Raül Romeva, presenta Europa com la solució a les crisis econòmica, mediambiental i governativa que es donen en aquests moments. Això no implica renunciar a reivindicacions d’identitat i de llengua però tenint clar que aquests temes no se solucionaran fins que “no es posin les piles des de Madrid”.

En aquesta entrevista, Romeva destaca la importància de les decisions del Parlament Europeu per a la nostra vida quotidiana tot i que moltes vegades, degut a pressions lobbistes, es vulgui silenciar el seu pes polític.

El candidat d’ICV, escollit segon eurodiputat més productiu de la cambra, aspira a repetir mandat, una experiència que presenta com a valor afegit davant els seus rivals, amb qui no descarta col•laborar en temes de país.

ICV ha assenyalat els eixos bàsics de la seva campanya superar la crisi econòmica i la defensa del medi ambient. Quines són les principals propostes en aquest sentit?
El que és molt important és entendre que les crisis són plurals i estan vinculades i parlem de tres crisis, l’econòmica i financera, l’ambiental i la crisi política, governativa. Les mesures estan vinculades les unes amb les altres i els reptes es donen a mig i llarg termini, reclama un canvi d’estratègia, sobretot econòmica i política. S’ha de generar ocupació en sectors que (segueix…)

no generin problemes en les altres crisi. Des de la meva perspectiva europea hem de tenir molt clar quin és el model que volem i, sobretot, quin és el model de generació de benestar i de riquesa que volem. I això passa per fer compatibles les tres crisi. La crisi governativa és especialment important perquè el problema que hem tingut fins ara ha sigut el descontrol del sector econòmic, i sobretot financer, des del punt de vista del control polític. Ha calgut una crisi perquè se n’adonessin. )

Sentim a parlar molt de la crisi econòmica des del punt de vista financer però existeix alguna mesura concreta pel que fa a una protecció social de la ciutadania?
Polítiques públiques. Hi ha casos molt extrems, persones que s’estan quedant sense cap tipus d’ingrés, que està creixent, i té cada cop més dificultats per reincorporar-se al mercat laboral. I això s’ha d’afrontar amb polítiques públiques no només des del punt de vista de l’atenció directa sinó també des del punt de vista que garanteixi també generació d’ocupació. El que interessa en una economia, com diu el principi keynesià, és que la gent tingui activitat productiva. El que han fet és basar el creixement i el desenvolupament de diferents sectors en una economia fictícia, l’anomenada economia financera, i s’ha desactivat l’economia productiva.

“El sector immobiliari ha estat la gran vergonya d’aquest país financera, econòmica i ambientalment”

La política social no només passa per una política assistencial i garantista sinó també per mesures més estructurals. La gent no vol un subsidi, vol feina. I això s’ha de fer atacant el problema de fons que és l’especulació. El sector immobiliari ha estat per mi la gran vergonya d’aquest país no només financerament sinó també en termes econòmics i no diguem en termes ambientals.

Tot i això, des de Catalunya la campanya per a les eleccions europees està prenent un perfil sobiranista. Quina cabuda tenen aquestes reivindicacions a Europa?
No és incompatible. La construcció d’Europa s’ha de fer des de realitats concretes i tinc molt clar que el problema de fons és com vertebrem Europa i qui ho fa. Jo tinc una doble funció, el marc global, l’europeu i la segona, entendre que això ho faig des d’una realitat específica. Una realitat social, econòmica, política, cultural, lingüística, nacional molt concreta i específica que té tot el dret de sentir-se partícip del procés de construcció col·lectiu d’Europa des de la seva identitat.

“Catalunya té tot el dret de sentir-se partícip del procés de construcció europea des de la seva identitat”

Em sembla tan equivocat plantejar que en aquestes eleccions no es pot parlar d’una altra cosa que no sigui Catalunya com plantejar que no es pot fer una aproximació catalana a la construcció europea. Catalunya ha de fer valer la capacitat política, tècnica i econòmica, ha de ser un actor per ella mateixa en el procés de construcció europea i ho hem de fer valer també al Govern de Madrid. Perquè en moltes ocasions qui negocia a Brussel•les determinades coses que ens afecten a Catalunya no és el Govern de la Generalitat és el Govern de l’Estat malgrat que en alguns temes no tingui la competència. Això és un error des del punt de vista de l’eficiència i de la justícia política. És molt important recordar que si algú espera que des del Parlament Europeu s’aconsegueixi, per exemple, la independència de Catalunya, s’equivoca perquè no és allà on s’ha de reclamar i aconseguir aquest resultat.

Quin és el valor afegit de Catalunya a Europa?
Molts aspectes. Catalunya ha estat sempre una realitat molt particular des del punt de vista de manera de fer, capacitat de treball, voluntat de transformació, d’innovació…Catalunya ha sigut una realitat de clara voluntat europea i europeista i és significatiu veure, i aquí és on hem d’invertir des de país i d’institucions catalanes, de quina manera Catalunya pot contribuir a millorar les institucions europees, la governabilitat europea, la situació econòmica, política, ambiental europea…El que jo reclamo, per exemple en termes ambientals, és que Catalunya sigui exemplar en termes ambientals, que hauria de poder fer bandera.Ens han de copiar a nosaltres com les 73 mesures per combatre la contaminació ambiental, que són absolutament innovadores.

Tornant a la campanya de les europees i la deriva sobiranista que està prenent, els principals exponents d’aquesta ‘lluita’ s’estan personalitzant entre el candidat de CiU, Ramon Tremosa i el d’ERC, Oriol Junqueras. Com afecta això a Iniciativa?
Jo crec que aquesta polarització no és tal, la campanya va molt més enllà. Porto cinc anys treballant al Parlament Europeu i hi ha el balanç de la feina feta. Jo faig una campanya en funció del que vull fer però també de què he fet. Des del punt de vista de la campanya són perfils molt diferents.

“No és el moment pel debat entre sobiranisme i no sobiranisme sinó d’escollir diputats al Parlament Europeu”

Junqueras i Tremosa comencen de zero i els hi desitjo molta sort en lo personal però políticament cadascú té el seu projecte. Jo crec que no és cert que hi hagi un debat entre sobiranisme i no sobiranisme perquè el debat no és aquest en el moment d’escollir diputats en el Parlament Europeu. I en aquest tema jo no seria un problema. A Brussel•les he defensat sempre que des del punt de vista de determinats temes de país, lingüístics, culturals, ampliació i promoció de competències, no només no hi ha d’haver un enfrontament sinó una aliança entre els partits que ho vulguin. De la mateixa manera que he treballat amb l’Ignasi Guardans i el Bernat Joan amb absoluta complicitat en certs temes, ho seguiré fent amb el senyor Tremosa i el senyor Junqueras. El repte és entendre que a Brussel•les hem de reivindicar allò que puguem perquè si no ho fem com a país no ens en sortirem, i és complementari al que es pugui fer a Madrid.

Un exemple d’aquesta col•laboració seria la reivindicació de poder parlar català al Parlament Europeu
Per exemple. Una qüestió que ens demana paciència i constància és la del català a Europa. No només perquè nosaltres com a diputats tenim voluntat i desig i moltes ganes de fer servir el català a les sessions plenàries, perquè és una qüestió de país, de justícia. I és absurd que una realitat lingüística com la catalana no estigui reconeguda a Europa al costat de moltes altres realitats que són molt inferiors en termes numèric i de salut. Els eurodiputats han d’entendre que no és un caprici, que hi ha una injustícia històrica com a poble a què els teus representants puguin fer-ho en la meva llengua també en l’àmbit europeu. Tenim nombroses iniciatives ciutadanes que ens estan instant a això, hi ha una demanda ciutadana perquè això es faci. Aquesta coalició d’eurodiputats catalans, i a més ja he parlat amb en Ramon Tremosa, l’Oriol Junqueras i la Maria Badia, continuarà existint i estic content de què així sigui. Però insisteixo que això ho resoldrem quan des de Madrid es posin les piles.

Avançant-nos una mica al resultat d’aquestes eleccions, les enquestes que s’han donat fins ara pronostiquen que es repetirà una majoria dels populars a la cambra. Hi ha un cert temor a què totes les mesures que abans comentaves puguin agafar una deriva més dretana…
Totalment cert. Tenint en compte totes les corrents de dretes que hi ha des del centre liberal econòmic fins a l’extrema dreta, de la que hi ha un increment, i aquest és el risc. Des del punt de vista de temes com la gestió de la immigració, l’ascens de l’extrema dreta és un problema gravíssim. I no només l’extremadreta sinó també la dreta i cada vegada més, per desgràcia, determinada socialdemocràcia, converteix el debat en la gestió dels moviments migratoris en un problema de seguretat. No és un problema de seguretat, és un problema de drets i de com enfrontem la igualtat d’obligacions i de responsabilitats al mateix temps que garantim els mateixos drets.

Una altra de les qüestions que pot capgirar la majoria del Parlament Europeu fa referència a la transparència que puguin tenir les responsabilitats polítiques. Recordem que si hi ha hagut un deixar fer dels sectors econòmics ha estat per la voluntat desregularitzadora que té aquest sector econòmic. La dreta aspira a privatitzar el benefici i socialitzar el cost, el que nosaltres demanem, des d’una lògica d’esquerres, és socialitzar el benefici i, sobretot, garantir que el cost el paga qui el produeix.

Vostè s’ha presentat com “l’única veu catalana d’esquerres present a Europa” per la “capacitat de donar veu a sensibilitats que no són presents ara”. Quins serien aquests sectors?
Una de les principals tasques al Parlament Europeu que sempre reivindico és portar al Parlament veu dels sectors que no se’ls escolta massa, sectors socials, ONG’s, àmbits sindicals, grups animalistes, associacions de dones que lluiten contra la violència de gènere, els feminicidis, etc… És molt important poder canalitzar aquestes inquietuds i jo no sóc el seu portaveu, sóc el seu altaveu, la meva missió és fer de transmissió perquè en el marc europeu han de poder influir. Si no, estem condemnats a viure de la pressió que fan els lobbies econòmics i financers que, et garanteixo, que s’escolten i molt, i això és indignant. Aquests sectors desmenteixen la fal•làcia que el Parlament Europeu no serveix per res. Brussel•les és el segon centre després de Washington en nombre de lobbistes, 11.000 que en sapiguem i després hi ha els que no sabem.

“Brussel•les és el segon centre, després de Washington, en nombre de lobbistes”

Les eleccions europees tradicionalment presenten uns índexs d’abstenció elevats. Ho atribueix al desconeixement de les institucions europees?
No només, en part, però crec que el desconeixement de les institucions europees tampoc és casual. Moltes vegades se silencien coses que es fan al Parlament europeu per voluntat de no reconèixer el pes polític que té aquesta institució. Per exemple, recentment estan sortint moltes informacions sobre les mesures del Govern espanyol a Somàlia per combatre la pirateria. Jo he aconseguit, després de molt batallar-ho, que el Parlament Europeu aprovi la meva proposta d’informe sobre el reglament de control de la pesca. El problema de fons no és garantir la seguretat dels tonyinaires a Somàlia sinó a aquells que viuen de la pesca perquè puguin continuar comptant amb el recurs bàsic que és la pesca.

“Moltes vegades se silencien coses que es fan al Parlament europeu per voluntat de no reconèixer el pes polític que té aquesta institució”

Si tenim tanta flota pescant a Somàlia és perquè tenim una flota sobredimensionada, gràcies a les subvencions públiques de la Unió Europea, i segon, perquè els estocs més propers a nosaltres estan gairebé exhaurits. Això planteja el tema de la pirateria a Somàlia des d’una altra dimensió. Si mires la premsa el que destaquen són les mesures portades a terme pel Govern espanyol per protegir els tonyinaires a Somàlia. Però el Govern espanyol ha liderat a Europa que no es puguin establir quotes i no s’estableixi una moratòria sobre la captura de tonyina, que està en risc de desaparició. Potser si la gent sabés que al Parlament Europeu es treballa per capgirar determinades situacions, la participació augmentaria.

A més, hi ha la imatge de què els diputats no fan ni brot. I s’ha donat l’enquesta sobre productivitat dels eurodiputats i ho he vist publicat a pocs mitjans. I el proper 7 de juny toca votar cinquanta noms a l’estat espanyol. La pregunta és saber quins seran aquests noms i en base a quin criteri. Quan partits, com per exemple els socialistes, el que fan és alimentar aquesta visió de què el Parlament Europeu és un espai de retirada que els càrrecs que aquí no tenen massa futur, el que fan és desincentivar la ciutadania a anar a votar. I amb el Partit Popular passa el mateix.

De fet, a l’enquesta de productivitat ha estat escollit com el segon eurodiputat més productiu. Com valora la tasca d’aquests cinc anys que erigia com a valor afegit davant altres candidats?
No nego que han estat cinc anys d’aprenentatge per això quan parlo dels candidats que entren, ho faig amb tot el respecte perquè sé el que és. Cal un rodatge i un temps d’adaptació i saber com funcionen les lògiques i, especialment, quan ets l’únic eurodiputat pel teu grup i t’obliga a un desplegament de forces i energies perquè no se t’escapi res. Al mateix temps no et fas amb la institució si no treballes i he intentat ser molt actiu. M’hagués agradat fer més coses, la llista és immensa, però les coses fetes també són moltes i això em permet explicar que amb cinc anys més es poden consolidar determinades línies de treball que ja tinc engegades i fer coses que m’han quedat pendents. És això el que jo reivindico com a valor afegit.

“Serà el meu últim mandat”

Això són cicles i aquest serà el meu últim mandat. Em sembla molt preocupant veure persones que porten al Parlament Europeu des de l’any 1979 i volen tornar a ser eurodiputats. Em sembla contraproduent per la democràcia, per la política i, fins i tot, per la salut personal.

Quins serien els reptes pendents?
Hi ha diversos però el que em motiva més és que Europa ha de ser la solució a la crisi, ha d’aportar solucions. I des del punt de vista de la ciutadania, ha d’entendre que moltes de les qüestions no es poden resoldre des de l’àmbit estrictament català o de l’Estat espanyol. Des del Parlament Europeu s’ha de pensar amb lògica europea per solucionar problemes locals, fins i tot personals i es fa des de molts punts de vista. Hem de compatibilitzar poder construir un espai europeu més conseqüent amb els reptes actuals i això fer-ho des d’una realitat pròpia i singular que mereix el respecte d’altres realitats.

Tornant a l’autodefinició que feia de la seva candidatura com a “catalanista i d’esquerres” , quins assenyalaria com les principals diferències d’ICV amb altres formacions que es defineixen d’esquerra com el PSC o ERC? Es van plantejar una coalició.
Respecte al PSC hi ha un aspecte molt significatiu com què van votar a favor de la directiva de retorn, i és un aspecte central del que és la política actual i futura. En el tema de les 65 hores, els socialistes van impedir que la proposta es retirés, nosaltres havíem presentat una esmena de retirada. Des del punt de vista del model energètic, nosaltres hem dit no a les energies nuclears, apostant per les renovables i l’eficiència energètica i a ells encara no els he sentit dir més.

Amb Esquerra hi ha una realitat social que és la que és i en alguns temes hi ha coincidències en d’altres potser no tanta i a escala europea fins ara hem compartit grup i encara no he tingut temps de parlar amb detall amb l’Oriol Junqueras sobre quin és el repte que es planteja com a objectiu immediat però en tot cas hem de parlar de quina manera això es concreta.

Font foto: eldebat.cat

Ahir vaig poder exposar en el marc d’Òmnium Cultural, entitat de la que, per altra banda, sóc soci, tant la feina feta al llarg dels darrers cinc anys al Parlament Europeu, així com les principals línees programàtiques de cara a un eventual nou mandat (veure nota de Directe.cat). A banda de retrobar-me amb persones amigues de fa molt de temps i que per circumstàncies professionals no ens havíem vist darrerament, va ser un honor ser presentat i acompanyat a la taula per en Jordi Porta, per a qui tinc un personal i profund respecte des que el vaig conèixer quan jo treballava al Centre Unesco de Catalunya, sota la direcció de Fèlix Martí, i ell era el Director de la Fundació Jaume Bofill. De fet, vaig tenir la sort de poder aprendre molt d’ells dos, així com d’altres il.lustres personalitats com Josep Maria Terricabras, entre d’altres, quan vaig exercir de Secretari de l’Associació per a les Noves Bases de Manresa, i va ser la Fundació Bofill qui va també fer possible que el Centre Unesco m’enviés a Bòsnia i Herzegovina com a responsable del Programa Educatiu de la UNESCO els anys 95 i 96, en plena fase de final de guerra i inici de la postguerra.

Pel què fa al contingut de la xerrada, vaig exposar, entre d’altres coses, que una de les dinàmiques que sempre hem mirat de dur a terme al llarg del mandat els i les representants catalans/es a Brussel.les/Estrasburg, i que confio que els/les qui resultem (o resultin) elegits el propera 7J, seguirem/seguiran mantenint, és la d’establir un front d’acció comú en termes de llengua i competències. Així doncs, he transmès una invitació formal a la resta de candidats i candidates convidant-los a que en aquestes qüestions deixem de banda les nostres diferències i ens posem d’acord per tal de donar un clar missatge d’unitat, i per tant de país. Adjunto a continuació el contingut de la carta: (segueix…)

Carta de Raül Romeva dirigida als candidats de PSC, CIU i ERC a les properes eleccions europees.

Ens trobem en els inicis d’una precampanya per a les eleccions al Parlament Europeu en la que competirem per guanyar-nos el suport de la ciutadania. Es tracta, òbviament, d’una dinàmica pròpia del sistema democràtic i que es basa en les idees i propostes diferenciades que els partits als que representem cada candidat defensen i promouen.

Tanmateix tot i les nostres diferències no és menys cert que també compartim posicionaments polítics claus i d’enorme importància pel nostre país. I és extraordinàriament valuós que així sigui. M’estic referint molt especialment a la defensa i promoció de Catalunya a Europa com a una plataforma també vàlida per aconseguir l’avenç nacional del nostre país i la seva participació amb veu pròpia en el procés de construcció europea. 

En aquest sentit crec que és possible, i que pot ser enormement positiu, establir uns compromisos mínims compartits per tots els partits catalanistes i que esmento a continuació:

–          La construcció d’una Europa federal entesa com l’Europa dels pobles. Una Europa federal que funcioni partint de la base de la separació de poders i avançant molt més en el  principi de subsidiarietat; que tingui en compte i respecti el paper que correspon a les  “regions europees”  que a més de poders legislatius, tenen una forta identitat nacional i una clara vocació de participar amb veu pròpia en la construcció europea,  com és el cas de Catalunya.

–          Reconeixement de Catalunya com a nació, i de la seva personalitat institucional i política, que impliqui tenir veu pròpia a Europa, amb un paper propi en la seva construcció.

–          Reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficial comunitària per estendre en la pràctica l’ús del català en les institucions europees.

–          Aconseguir una participació efectiva de Catalunya en les institucions europees i en la definició de les polítiques públiques que ens afecten, com ara participant en els Consells de Ministres europeus,  participant plenament en les tasques d’un consell convertit en cambra territorial o reconeixent el dret a recórrer directament al Tribunal de Justícia en qüestions que afectin directament o indirectament Catalunya.

Davant de la coincidència en aquests principis bàsics jo vull fer una crida a la solidaritat catalana. Solidaritat i unió en aquestes qüestions de país de tots els partits polítics catalanistes per tal que les defensem amb una sola veu a Brussel·les i Estrasburg.

Tant CIU, com PSC, com ERC han impulsat en els darrers temps plataformes que pretenen aglutinar els i les catalanistes del nostre país més enllà de la seva identificació partidista. Des d’ICV compartim aquesta voluntat de sumar esforços per impulsar Catalunya a Espanya, a Europa i al món. Però no volem generar més divisió impulsant una nova plataforma que inevitablement acaba generant la malfiança dels adversaris. Ans al contrari, considerem que la millor contribució que tots els partits catalanistes podem fer, PSC, CIU, ERC i ICV, és fer pública la nostra coincidència en aquests aspectes bàsics i tan transcendents, i comprometre’ns a defensar-los conjuntament a Europa.   

Les campanyes electorals impliquen marcar diferències, que en molts camps són evidents, entre les candidatures. Però també és una esplèndida oportunitat per a fer pedagogia i mostrar a la ciutadania que també som i serem capaços d’unir les nostres forces i anar junts en aquelles qüestions que ens afecten com a nació.

Per tant vull convidar-te a sumar-te a un doble compromís: d’una banda a evitar la baralla i la confrontació entre nosaltres en aquest camp donat la gran coincidència i comprometre’ns a treure aquestes qüestions del terreny de l’atac a l’adversari polític; i d’altra banda a fer pública la nostra voluntat i compromís de defensar i promoure conjuntament a Europa aquestes propostes bàsiques. Aquesta serà la millor contribució que podem fer per al nostre país.

Esperant la teva resposta aprofito per saludar-te molt cordialment.

Raül Romeva i Rueda

Foto: Ahir durant la intervenció a Òmnium Cultural. Font: Directe.cat

ENTREVISTA: Raül Romeva Número 1
d’ICV a les eleccions europees

“Per una Europa de dretes o
d’esquerres, cal anar a votar”

PUGNA · “Tremosa ha fet
referències favorables als ultres flamencs, que tenen tesis sobre immigració
que no comparteixo” RELLEVÀNCIA · “El 80% de les lleis del Congrés de
Diputats són transposicions de lleis que s’aproven a Brussel·les” CATALÀ ·
“El problema de la llengua a Europa és polític”

Albert Balanzà

Raül Romeva repetirà com a número u d’ICV a les eleccions europees del 7
de juny sense resignar-se a creure que aquests comicis poden estar condemnats a
tenir una baixa participació.

Com es pot motivar el ciutadà davant d’unes eleccions europees que ja
estan acostumades a una baixa participació i a les quals els partits dediquen
pocs recursos econòmics?

D’entrada el que és molt important recordar és que el 7 de juny sortiran
de les urnes 50 noms, sigui quina sigui la participació. Quins són els 50 noms
que volem que surtin? Es motiva la ciutadania fent saber que les diferents
candidatures suposen apostar per una Europa de dretes o una Europa d’esquerres.
El Parlament Europeu no pot fer la sensació que és una realitat que sorgeix com
una ordre de l’Esperit Sant: són vots i noms concrets. I, atenció, el 80 per
cent de les lleis del Congrés de Diputats són transposicions de lleis que
aproven a Brussel·les.

Vint anys de les primeres eleccions a Europa i no s’ha perdut aquesta
sensació de realitat virtual… Per què? (segueix…)

Perquè hem d’enviar a Europa gent que s’ho cregui i que sigui conscient
que ens hi juguem moltíssim.

I els partits s’ho creuen?

Jo parlo per mi; si no, estaria en un altre partit. Però
aquí hi ha un altre problema: no tenim una crisi d’Europa, sinó una crisi de
lideratges. Els Estats han de ser més generosos, perquè més
Europa és bo: els paradisos fiscals, la directiva de les 65 hores, la directiva
del retorn, la del foc… Tot això es decideix a Europa.

A Catalunya això li ha servit de ben poc en la seva projecció.

Per això també és molt important visibilitzar que hi ha d’haver una
responsabilitat des de la identitat pròpia, que en el meu cas és la catalana.
Brussel·les no és només un espai per demanar sinó per oferir.

Un estudi revela que la segona queixa que els ciutadans de l’Estat
adrecen a Europa té a veure amb el reconeixement del català.

I els diputats catalans, d’això n’hem fet bandera i és injust dir que no
hem aconseguit res. Ens falta que els diputats puguin intervenir al ple, perquè
no hem tingut el suport necessari del govern central. Paradoxalment, la solució
del català a Europa no és a Brussel·les sinó a Madrid. No és un problema
econòmic ni tècnic sinó polític.

Digui’m una iniciativa de la qual se senti particularment satisfet.

Te’n diré tres, perquè no es digui que estic obsessionat amb una: el control
del comerç d’armes, els feminicidis a l’Amèrica central i la sobreexplotació
dels recursos pesquers.

I una en la qual hagi fracassat.

La gestió de la immigració. Ha estat una de les vergonyes més grans de
la política del Parlament Europeu. La directiva del retorn és una deriva cap a
la dreta del grup socialista.

Vostè ha començat fort la precampanya acusant el candidat de CiU, Ramon
Tremosa, de defensar en alguns articles les tesis dels ultres flamencs.

Ell ha fet referències favorables en diverses ocasions al Vlaams Belang,
que vol fer un partit europeu a escala ultra i que té tesis sobre immigració
que no comparteixo i que fins i tot em semblen inquietants.

Què li agrada i què li desagrada dels seus adversaris
catalans?

Tremosa i Junqueras han anat europeïtzant el seu discurs amb el pas dels
dies. Però sí que els vull proposar, a tots, i també a Maria Badia, amb qui hem
coincidit aquests anys, que ens posem d’acord en temes de país com la llengua o
les competències.

Com explica que IU i ICV es presentin a la mateixa llista i després
vagin a grups diferents?

IU forma part del Partit de l’Esquerra Europea i nosaltres del Partit
Verd Europeu, i tots dos acaben col·laborant en temes fonamentals.

Però, a veure, no li sembla un cert descrèdit dels
resultats aquestes sumes a les llistes que fan tots els partits?

No, perquè a cada àmbit les aliances es fan de manera diferent. El que
compta és el grup i que hi hagi una altíssima coincidència que justifica de nou
la coalició. Jo hauria volgut que fos més àmplia, però hi ha circumstàncies que
se m’escapen.

Està pensant en Esquerra?

Ampliar hauria estat bé.

¿Es veu acabant aquest nou cicle de cinc anys a Europa o tornant al
partit a liderar alguna cosa?

Acabaré els cinc anys. El que m’hagi de plantejar, ho faré el 2014. Per mi, ser a Brussel·les és un dels honors més grans
que et poden fer a la vida.

Qui serà el pròxim president d’ICV?

No ho sé.

Li agradaria que hi hagués una separació més nítida entre govern i
partit?

ICV està fent una cosa gens fàcil: influir en el govern i ser útils. El
que compta és el que podem transformar.

Font foto: Marta Pérez / AVUI

Seguim construint missatge. Al matí, des del ‘Seminari sobre energies renovables i sortides a la crisi’ de les Fundacions Heinrich Böll i Nous Horitzons. El repte energètic europeu passa per: primer, apostar fermament per l’estalvi energètic i l’ecoeficiència (això implica convertir la proposta del compromís de la UE d’arribar a un estalvi del 20% el 2020 en un compromís jurídicament vinculant, i no en una simple declaració de bones intencions, com és ara); segon, aposta ferma per les renovables (cosa que implica inversions públiques que permetrien arribar a ocupar fins a cinc milions de persones a tota la UE, mentre que actualment són unes 290.000); i finalment, si tot això encara no és possible, o no en el ritme i la profunditat que toca, és perquè encara hi ha massa dependendència d’un fals debat en relació a les nuclears. Jo dic ‘No a les nuclears’, i insto a la resta de formacions polítiques a posar data per a la clausura. No fer-ho ens impedeix avançar seriosament en mesures d’estalvi i de promoció de renovables. Ara no toca debatre si calen o no calen les nuclears. Les nuclears són cares, ineficients, perilloses, insegures, depenents de l’urani (i per tant de l’exterior) i contaminants. Ara toca, per tant, procedir al tancament de les nuclears. Resulta especialment important recordar avui el 23 aniversari de Txernòbil. Massa lliçons no s’han après fins ara.

Per la tarda visita de l’Ecofesta de Rubí. Un exemple més de com el canvi social i global comença amb accions i iniciatives locals. Tant de bo l’Ecofesta deixés de ser un espai de trobada de persones ja convençudes per esdevenir un punt de trobada massiva de tota la societat. Som en el camí. No ens aturem ara.

Foto: Central nuclear de Garoña, que acaba de produir una nova ‘parada tècnica‘. Font: nucleanor.

A la pàgina web de Parlorama ( http://www.parlorama.eu/en/european-deputies/0-0-0/1/ ) podíeu trobar fins avui una classificació dels diputats i diputades europeus en funció de la seva activitat parlamentària. L’han el.laborat a partir de combinar diversos criteris com intervencions en ple, presència, seguiment informes, propostes de resolució presentades, etc… Alguns mitjans ja se n’han fet ressò (Avui, Efe, Adn, Directe.cat,…). Segons informa el lloc web, però, l’han hagut de clausurar degut a pressions diverses. Si bé aquesta mena de classificacions mai són del tot justes, ja que hi ha molts aspectes de la feina que fem que són certament no quantificables, sí mostren, si més no, una indicació general, i per tant em preocupa que una dada tant important com aquesta, i que hauria d’ajudar a decidir el vot del proper 7 de juny, hagi quedat silenciada. Personalment sempre he reivindicat el compromís i la transparència com a valors intrínsecs de qualsevol activitat pública i de representació. A punt d’acabar el mandat és evident que se’m poden criticar moltes coses: que si no he fet prou d’això o prou d’allò, que si no agrada o convenç el to o el contingut d’algunes de les iniciatives que he emprès, etc.. Tot això és més que legítim i forma part del debat i de la necessària crítica constructiva política. Tanmateix, tal i com ja he posat de manifest en d’altres apunts, crec que puc vindicar sense cap complexe, primer, feina i compromís (les dades són públiques, i ara a més analitzades i processades per Parlorama), i segon, transparència (tant important és fer feina com fer-la pública i accessible, cosa que he procurat fer a través de la xarxa). Que cadascú en tregui les conclusions que consideri pertinents.
Font foto: Parlament Europeu

En una nota difosa ahir em vaig sumar a la proposta d’instaurar la diada de Sant Jordi, 23 d’abril, com el
Dia del Llibre a Europa, a banda de proposar d’altres iniciatives de caràcter cultural. Avui seré per Barcelona, en diferents punts de trobada amb motiu de la Dia del llibre.

Nota de 22.04.09

L’eurodiputat Raül Romeva signarà
exemplars del seu número del Pensament i Acció de la Fundació Nous Horitzons
demà (per avui) a l’estand d’ICV a la Rambla de les Flors

L’eurodiputat per ICV en el Parlament Europeu i candidat a les pròximes
eleccions del 7 de juny, Raül Romeva, ha proposat, en el marc de la festivitat
de Sant Jordi que es fa demà (per avui) a Catalunya, “la instauració del Dia del
Llibre a Europa”. Actualment ja existeix, des de 1996, el dia mundial del
llibre, una celebració instaurada per la UNESCO i que va partir precisament de
casa nostra i que ja de manera espontània estan adoptant altres països. Ara ICV
proposem que específicament a nivell europeu, dins de la Unió Europea, es
promocioni com a celebració i festivitat del llibre, de la cultura europea i de
la diversitat de llengües que coexisteixen a Europa”, ha dit Romeva alhora
que apostat per “l’harmonització en tots els països de la UE de l’IVA superreduït
del 4% a tots els serveis i productes culturals, com ara els llibres així com
també els DVD, entrades a espectacles i altres productes d’aquest àmbit”. (segueix…)

Per Romeva aquesta jornada a nivell europeu “promocionaria la
cultura europea, contribuint a intensificar l’intercanvi i el contacte entre
literatures de països i de llengües diverses” i en aquest sentit també ha
defensat un “augment dels ajuts a les traduccions i difusió de l’obra
literària europea”. L’eurodiputat ecosocialista creu que amb el dia del
llibre europeu “donaria protagonisme a totes les llengües i de manera
especial a les llengües no oficials com ara l’occità, el bretó, i per suposat,
el català i ajudaria a promocionar-les”. 

Amb aquests objectius, Romeva proposa “el reforçament i la promoció
del dia del llibre a tots els països de la Unió i que la festivitat de Sant
Jordi que es porta a terme a Catalunya pugui traslladar-se al conjunt de la
ciutadania europea”.

Amb tot Romeva també ha posat sobre la taula la creació de
“programes per afavorir la mobilitat dels creadors, mitjançant un ERASMUS
per creadors i professionals de les arts de l’espectacle” així com
“garantir les produccions culturals amb la incorporació de les llengües
europees anomenades minoritàries”, ja que, segons l’eurodiputat ecosocialista
“els suports actuals i els formats digitals possibiliten i afavoreixen la
incorporació de totes les llengües de forma fàcil i pràctica”.

El candidat d’ICV a les pròximes eleccions europees estarà demà (per avui), en el
marc de la celebració de la diada de Sant Jordi a la caseta d’ICV signant
exemplars del seu llibre que ha editat la Fundació Nous Horitzons dins la
col·lecció del ‘Pensament i Acció’. 

Font foto:Directe.cat

Ahir vàrem debatre i avui votem l’ Informe Raül Romeva i Rueda (A6-0253/2009) – Régimen de control comunitario de la Política Pesquera Común
sobre la propuesta de Reglamento del Consejo por el que se establece un régimen de control comunitario para garantizar el cumplimiento de las normas de la Política Pesquera Común [COM(2008)0721 – C6-0510/2008 – 2008/0216(CNS)]

En l’exposició de motius plantejo la importància del mateix, i per què és urgent establir mesures que corregeixin algunes de les males pràctiques actuals, i en la meva intervenció davant del ple d’ahir al vespre vaig exposar els aspectes més significatius de la proposta, relacionant-los especialment amb diversos temes d’actualitat com són la pirateria a Somàlia, la política espanyola de subvencionar armadors condemnats per pesca il.legal i l’inici la setmana passada de la pesca de la tonyina, en un moment en què ja sabem que està a punt de col.lapsar. A continuació trobareu la intervenció (segueix…) 

Intervención pleno de Raül Romeva

Informe Raül Romeva i Rueda (A6-0253/2009) – Régimen de control comunitario de la Política Pesquera Común
sobre la propuesta de Reglamento del Consejo por el que se establece un régimen de control comunitario para garantizar el cumplimiento de las normas de la Política Pesquera Común
[COM(2008)0721 – C6-0510/2008 – 2008/0216(CNS)]

21 abril de 2009

Hace unas semanas, Greenpeace denunció ante la fiscalía que una empresa gallega, Armadores Vidal, había estado recibiendo subvenciones del gobierno español (3,6 millones de euros entre 2003 y 2005) a pesar de que ésta acumula desde 1999 numerosas sanciones en varios países por pescar ilegalmente en medio mundo.

La semana pasada, empezó la temporada de pesca del Atún. Los científicos nos dicen que hace ya tiempo que hemos superado los límites aceptables de pesca sostenible de esta especie en claro riesgo de desaparición.

Estos días la Ministra española de defensa se encuentra en Somalia dirigiendo el operativo de protección a la industria atunera desplegada en el Índico, frente a la piratería. Si los atuneros europeos tienen que alejarse tanto de sus casas para trabajar se debe, primero, a que los estocs más cercanos están a punto de colapsar, y segundo, porque contamos con una flota excesivamente subvencionada y claramente sobredimensionada que busca rentabilidad a costa, incluso, de acabar con el principal elemento que sustenta su actividad: los peces.

El problema común a todos estos casos es, una vez más, la sobrepesca, la sobredimensión de las flota europea, y…. la falta de control y de capacidad sancionadora.

Por ello defendemos en este informe que la aplicación no discriminatoria y efectiva de la normas debe ser uno de los pilares fundamentales de la Política Pesquera Común.

Por ello pedimos, por ejemplo, que se prohíba explícitamente dar ayudas públicas a quien actúe de forma ilegal, cm es el caso de Armadores Vidal.

El cumplimiento de las normas y la adopción de un enfoque coherente constituyen la mejor manera de proteger a largo plazo los intereses del sector pesquero. Dicha política está condenada al fracaso si los agentes del sector pesquero, desde la gente de mar hasta los comerciantes que venden el pescado a los consumidores, no cumplen las normas. Las poblaciones de peces están condenadas a desaparecer, junto con quienes que dependen de ellas.

La Comisión y el Parlamento Europeo hemos lamentado en varias ocasiones el bajo grado de cumplimiento y hemos pedido, entre otras cosas, que los Estados miembros intensifiquen los controles, que armonicen los criterios de inspección y las sanciones, que los resultados de las inspecciones sean transparentes y que se fortalezca el sistema de inspecciones comunitarias.

La propuesta de Reglamento motivo de este informe aborda la necesaria reforma del régimen de control existente, y plantea una serie de recomendaciones que hay que añadir a las existentes tras la aprobación del Reglamento INDNR (IUU) y del Reglamento relativo a la autorización de las actividades pesqueras.

Probablemente, la cualidad más importante de un sistema de control que se aplica a 27 Estados miembros consiste en que todas las partes sean tratadas por igual, que todos los agentes de la cadena de producción ?pescadores, intermediarios, compradores, recreativos y otros? sientan que no están siendo discriminados y que tienen su parte de responsabilidad. Debe asegurarse la igualdad de condiciones en toda la Comunidad y en toda la cadena de custodia.

La propuesta incluye una serie de aspectos que permitirían avanzar considerablemente en esa dirección, lo cual sería de agradecer. La Agencia Comunitaria de Control de la Pesca tiene un papel especialmente importante que desempeñar al respecto, dada su naturaleza comunitaria y su mandato de imparcialidad.

Font foto: Earthfirst

Pirates a Somàlia (publicat a cronica.cat)

Actualment hi ha mig centenar de tonyinaires amb bandera d’un estat de la UE (sobretot espanyol, francès i italià) operant  a Somàlia. Tot plegat suposa prop de 1.200 persones a bord, segons dades de l’Associació Nacional d’Armadors de Vaixells Tonyinaires Congeladors (Anabac). És més que evident que no ho deuen estar passant massa bé. L’escalada de tensió que suposa la pirateria i la lluita contra ella és per preocupar-se. Aquesta vaixells reclamen, lògicament, més garanties per poder treballar sense posar en risc la seva vida. Els armadors fa temps que reclamen més protecció de part de la UE. Fa poc, a la Comissió de Pesca del parlament Europeu, precisament quan discutíem el meu informe sobre com implementar més i millors normes de control en l’activitat pesquera comunitària, representants dels armadors tonyinaires van venir a exposar la seva situació i a demanar més ajut. Es lamentaven que malgrat que l’operatiu europeu (Atalanta) és una bona operació, es concentra fonamentalment en la vigilància del Golf d’Aden (costa nord de Somàlia) i prioritza la protecció que transporta ajut humanitari en el marc del Programa Alimentari Mundial (PAM).

No seré jo qui qüestioni el legítim dret a la seguretat laboral, i menys en les condicions en les quals es troben treballant actualment a Somàlia. Sí voldria, però, ampliar una mica més l’espectre (segueix…)

i enfocar las possibles vies de gestió d’aquest conflicte en una altra
direcció. La primera, recordar que el problema de fons és que en
aquests moments Somàlia és un no Estat, i que els esforços esmerçats
fins ara en ajudar a la recuperació de les institucions somalís que són
les que haurien de dur a terme les tasques de protecció no han estat,
de moment, massa exitoses. L’objectiu, per tant hauria de ser enfocar
l’ajuda internacional, també l’europea cap a la construcció d’un Estat
que pogués ser autosuficient cosa que, en qualsevol cas, no serà fàcil
ni, encara menys, immediata. 

I
segon, i actualment molt important, precisament la setmana passada va
començar la temporada de pesca de la tonyina. La comunitat científica
fa temps que ens alerta que ens trobem prop del col·lapse i fa uns dies
WWF assenyalava el 2012 com la data en què començarà ja a desaparèixer
definitivament la tonyina del Mediterrani. És precisament aquesta
irresponsabilitat, la sobrepesca, la sobredimensió de la flota, la
ceguera front les dades, la pressió de determinats lobbies
macroindustrials vinculats a la captura de tonyina qui ha provocat
aquest col·lapse, i és això el què fa que moltes embarcacions hagin de
desplaçar-se a d’altres latituds i longituds per poder seguir
capturant-ne, com a Somàlia. A la reunió que es va discutir sobre les
quotes i les temporades de captura de tonyina, a Marraqueix, a la qual
vaig poder assistir, vaig constatar com grans armadors i governs dels
Estats de la UE, juntament amb la Comissió Europea,
pressionaven per augmentar quotes i temps de pesca, en contra d’alguns
que reclamàvem que s’establís una moratòria per tal de garantir la
recuperació de l’espècie.

En altre paraules, m’hauria
agradat veure per part del govern espanyol una actitud més ferma i
coherent en favor de la promoció de la pau i la governabilitat, i en
favor d’una pesca més responsable i sostenible. Potser així la missió
de la Ministra a Somàlia seria més creible, i consistent. Ara com ara,
però, aquesta no és sinó un símptoma més de manca de visió global i de
respecte intergeneracional. Però és clar, les tonyines no voten, i la
població somalí queda lluny, tan lluny.

Font foto: La Ministra de Defensa Carme Chacón i el Cap de l’Estat Major de la defensa (JEMAD), Julio Rodriguez. Font: EFE

Ahir vaig ser a Andorra on vaig poder participar en diversos actes de suport als amics i amigues dels Verds d’Andorra. Vàrem poder parlar de diversos temes, entre els quals, lògicament, la necessitat d’acabar amb la perversa condició de paradís fiscal que caracteritza el principat, o el fet sigui tant difícil afrontar debats de fons com l’avortament o els drets de les parelles del mateix sexe o els drets laborals de les persones immigrades. Només els Verds d’Andorra en parlen, de tot això, amb un missatge clar, valent i honest. I per això els dono el meu suport, i confio en què, aquest cop, s’acabarà la injustícia a la qual es veuen sotmesos per la llei electoral andorrana, i aconseguiran entrar al Consell. De la visita en recullo algunes notes als mitjans:

Nota de premsa d’ICV sobre la visita de Romeva a Andorra

Romeva aposta per l’entrada d’Andorra a la UE (El Periòdic d’Andorra)

Romeva considera que l’entrada dels Verds al Consell és per Justícia (Bondia)

Lozano i Romeva creuen que una Andorra és possible (El Periòdic)

Romeva promet treballa per tal que la UE persegueixi els paradisos fiscals (Directe.cat)

Foto: en l’acte de presentació amb Isabel Lozano i altres amigues i amics dels Vreds d’Andorra. Font: Bondia

Després del gran èxit de la manifestació d’ahir a Saragossa a favor d’una UE lliure de transgènics (veure nota d’ICV, notícies a tv3, rtve, La Vanguardia, el Periódico d’Aragón), on vaig aprofitar per emanar a la resta de partits polítics a Catalunya que no presenteni esmenes a la totalitat a la ILP sobre Transgènics al Parlament de Catalunya (que deixin almenys que fem el debat i contraposem arguments, i que permetin la ciutadania que pogui expressar-se a través d’aquesta eina democràtica com és la ILP), vaig agafar l’AVE cap a Lleida i d’allà cap a la Seu d’Urgell, per parlar d’Europa, de quina Europa volem, i de tot allò que ens juguem el dia 7J. Ho vaig fer acompanyat d n‘Isabel Lozano, candidata pels Verds d’Andorra al Consell andorrà, amb qui ens vàrem donar suport mutuament, i amb qui ens en seguirem donant també avui, a Andorra, on farem campanya per tal que, entre d’altres coses, Andorra deixi de ser un paradís fiscal.

“Me queda mucho trabajo por hacer” Entrevista para Eurotribune.eu a
Raül Romeva, candidato de ICV

El candidato ecosocialista al Parlamento Europeo ha
sido esta legislatura el eurodiputado español con una media de actividad más
alta de todos sus compañeros, según las estadísticas difundidas por la misma institución.
Pocas semanas más tarde, se hizo pública su nueva candidatura de su formación
ICV y, posteriormente, el acuerdo llegado con IU para ir conjuntamente en la
lista.

– ¿Por qué se vuelve a presentar como candidato a las elecciones europeas?
– Básicamente, lo diré muy claro, porqué me queda mucho trabajo por hacer. Yo
he estado aquí cinco años y entiendo que son los suficientes para empezar a
hacerte con la institución pero lógicamente es en el final del mandato que he
empezado a sentirme activo en muchas cosas y necesito cinco años más para
concretar muchas de las líneas de trabajo que he empezado. Me presento por un
nuevo mandato, que será el último, pero para concretar algunas cosas que había
empezado.

–¿Así
continuará con las misma áreas de trabajo que ha desarrollado esta legislatura?
(segueix…)

– Quiero seguir trabajando en la protección de derechos fundamentales de
personas y comunidades, es decir, en un sentido muy amplio desde los derechos
fundamentales a los derechos de orientación sexual, de colectivos como mujeres,
las personas inmigradas, de las personas que se quedan sin trabajo, etc. tanto
dentro como fuera de la Unión Europea.

– ¿Cuáles son, pues, los retos que se marca para
estos próximos y últimos cinco años?
– Una de las cosas que es importante hacer es conseguir que se hable de los
temas que uno quiere que se hable, es decir, colocar determinados temas en la
agenda. Para mi, el papel más importante que debe hacer un europarlamentario es
abrir debates, europeizar debates en el sentido que hay temas que hay que
enfocar de una manera más amplia de la estrictamente nacional. Así pues, lo que
a mi me gustaría es primero que de los temas que haya que hablar, se hable de
ello, como la necesidad de controlar estructuras en un ámbito financiero, de la
realidad lingüística y cultural… una redefinición del modelo económico que
tenemos. A partir de aquí, cosas concretas es muy difícil ya que uno sólo poco
puede conseguir y sólo si se pueden construir sinergias con otros actores que
se puede conseguir que se apruebe o no una directiva.

– Hay quien dice que estas elecciones no son lo
suficientemente importantes…
– Una cosa que digo siempre es que se equivoca quien piense esto ya que quien
sabe que estas elecciones son importantes es el capital, está muy bien
organizado y sabe muy bien como utilizar esta institución. Es muy importante
que recuperemos políticamente el control de esta institución, y no lo digo con
voluntad de hacer alarmismo pero es así. En estos momentos el déficit
fundamental que tiene las instituciones europeas en general es que se están
despolitizando, en el sentido correcto del término, y hay que recuperar el
control político de estas instituciones. ¿Y como se hace esto? Demostrando que
la ciudadanía tiene alguna cosa a decir y que determina el color de las
mayorías que deben hacer funcionar estas instituciones. Así pues, en absoluto
estas elecciones son de segundo nivel y vender esta idea sólo beneficia esta
idea a estos sectores que ya les va bien que las instituciones estén poco controladas.
Está bien que hagamos la reflexión de a quienes les interesa que el Parlamento
Europeo no sea la institución política en muchos ámbitos.

– Usted fue uno de los eurodiputados más activos de
la legislatura. ¿Usted trabaja demasiado o los otros trabajan poco?
– (Risas) Hay muchos factores: de entrada ser el único diputado de mi grupo me
obliga a trabajar mucho más y me obliga a multiplicarme ya que los grupos más
grandes pueden repartirse el trabajo. En este sentido, en este parlamento no se
trabaja ni más o menos que en otro, depende si te gusta, te lo crees y si
dedicas el esfuerzo que debes dedicar. Creo que cuando se hacen las cosas con
esfuerzo y convencimiento, se consiguen cosas pero no es el resultado de un
trabajo individual. Uno de los trabajos que no se ve y es de la más importante
es conseguir aliados y conseguir una suma mayor de la que está en contra de tu
propuesta. Este trabajo que no se puede cuantificar es a veces más importante
que la que se cuantifica, una va vinculada con la otra.

– ¿Cómo ve la apatía general de los ciudadanos de
estas elecciones y de lo que se decide en Bruselas y Estrasburgo?
– Lo veo con preocupación. No se trata de culpabilizar a nadie pero sí hay que
alertar y decir: cuidado, porqué las instituciones europeas existen, funcionan
etc. en función de los que hay dentro y por tanto, desentenderse no quiere
decir que dejen de funcionar, quiere decir que los que hay dentro tendrán menos
control desde fuera y, por tanto, más opacidad y más riesgo que se puedan aprobar
directivas en contra de colectivos y algunos ciudadanos. El mensaje que debemos
enviar a los ciudadanos: el Parlamento Europeo decidirá el nombre de 751
personas del marco legislativo de los próximos cinco años y es muy importante
convertirse en un actor activo de este proceso. Y esta es nuestra
responsabilidad, primero como candidatos y, si somos elegidos, como diputados.

Ja som en precampanya. L’agenda d’aquests díes no para de recordar-m’ho. Aquest matí ens trobarem per primera vegada amb la resta de candidats i candidata a la UPC per abordar estratègies de cara a seguir treballant per fer del català una llengua normal a les institucions europees, cosa que li pertoca per dret i per justícia. A la tarda parlaré de l’Estat del Món al Curs d’introducció a la conflictivitat del segle XXI, al Servei Civil Internacional (espai que per cert em porta molts records ja que sóc dels milers de joves que en el seu moment vàrem poder gaudir de la magnífica experiència de participar en camps de treball arreu del món, gràcies al SCI). Al vespre seré a Sant Boi explicant ‘En què ens afecta Europa?’ (que és molt, per descomptat). Finalment, a la nit, el Programa Thalassa (un dels meus programes de referència) emet el reportatge sobre la situació de la Tonyina vermella, per al qual em van entrevistar, i que espero serveixi per fer-nos a totes i tots una mica més conscients de la gravetat de la situació d’aquesta espècie.

Doncs això, que ja som en precampanya. I és important ser-ne conscients, per què la gent té dret a saber què podem oferir, tant en quant a missatge com en quant a feina, les diferents candidatures que ens presentem a les eleccions europees. I és que, en qualsevol cas, i sigui quina sigui la participació a aquestes eleccions, el proper 7 de juny elegirem 50 noms (que seran 54 si entra en vigor el Tractat de Lisboa) els quals durant cinc anys treballaran a Brussel.les i Estrasburg, cadascú a partir del seus programes i tendències polítiques. La pregunta és, simplement, quins seran aquests 50 noms (o 54), i per tant, quina serà la correlació de forces que existirà el proper quinqueni a l’Eurocambra, i per tant, qui decidirà les lleis que s’acaben aplicant als 500 milions de ciutadans i ciutadanes de la UE. Tenint en compte que el 80% de les lleis que s’aproven al Congrés de diputats són simplement adopcions de les lleis europees, crec que val la pena, com a mínim, que durant aquests dies expliquem, i escoltem, quins són les propostes de cadascú, i puguem decidir el proper 7 de juny amb més coneixement de causa. Jo, en qualsevol cas, seguiré explicant a través d’aquest bloc què faig, per què, i què vull seguir fent si compto amb la confiança suficient per seguir cinc anys desenvolupant aquesta activitat. Queda molta precampanya i campanya. Ens seguirem trobant.

Font foto: Thalassa

Dimarts vaig convidar a Brussel.les una delegació d’entitats i col.lectius de persones que conformen allò que anomenem la nova ciutadania catalana. És a dir, gent que ha nascut fora de Catalunya, però que un dia van decidir venir a viure aquí, on treballen, cotitzen i estan obligades a complir amb la llei com tothom. El problema és, però, que si bé tothom tenim clar que són persones que han de complir amb les mateixes obligacions i deures que qualsevol, no tothom coincideix en el fet que, al mateix temps, és just i legítim que comptin amb els mateixos drets. Un dels qui no  comparteix aquesta petició de ‘a iguals deures, iguals drets‘, és el candidat de CiU al Parlament Europeu, Ramon Tremosa, qui ja en un article a El Temps advertia dels ‘riscos’ de concedir un dels drets més bàsics com és el del sufragi, tant actiu (votar) com passiu (ser votat), a aquesta nova ciutadania. Per altra banda, confesso també que m’inquieta força les simpaties que l’amic Tremosa té amb un partit, el Vlaams Belang, el qual forma grup a Brussel.les i Estrasburg amb partits tan significats amb les tesis d’extrema dreta com la Lega Norte o el Front Nacional francès. De tot això en vàrem parlar a Brussel.les amb les entitats, vàrem
intercanviar punts de vista, vaig escoltar les seves propostes i
peticions i em vaig comprometre a seguir-hi treballant des del
Parlament Europeu en el cas de renovar la confiança de l’electorat. I, com no, vaig alertar que els vents que bufen no són necessàriament favorables a moltes de les tesis que algunes i alguns defensem. Caldrà, per tant, implicar-s’hi amb ganes i convicció. (segueix…)

Nota de premsa, 15/04/2009

El candidat d’ICV als comicis del
7 de juny proposa que el Parlament hauria de fer una iniciativa legislativa per
derogar la directiva de la vergonya en el marc d’una visita d’entitats sobre
immigració a la cambra europea

L’eurodiputat per ICV en el
Parlament Europeu i candidat de la formació ecosocialista a les pròximes
eleccions del 7 de juny, Raül Romeva, ha qualificat avui d’”hipòcrites” a PSOE
i PP pel sentit del seu vot a la Directiva Retorn en el Parlament a Europa.
“Hipòcrita perquè si garanteixen les mateixes obligacions també ha d’haver-hi
igualtat de drets. Tu no pot sno donar unes mínimes garanties socials com el
dret a vot i exigir-los el mateix que la resta”, ha dit Romeva en el marc d’una
xerrada que ha fet amb entitats que representen el col·lectiu immigrant a
Catalunya i Espanya i que ha convidat durant dos dies a Brussel·les per
conèixer la feina que s’està fent des de la cambra europea.

En aquest sentit l’eurodiputat
ecosocialista ha demanat l’ampliació del dret de vot per tothom a les pròximes
eleccions europees del dia 7 de juny. Actualment són 127.000 els immigrants
llatinoamericans que ja gaudeixen del dret a vot perquè ja tenen la
nacionalitat espanyola. Amb tot Romeva ha indicat que les eleccions del 7 de
juny “ serveixen per aconseguir majories al Parlament Europeu perquè Brussel·les
decideix i legisla en funció” de l’aritmètica de la cambra. “Amb una majoria
diferent podríem fer una derogació que anul·lés aquesta Directiva Retorn”, ha
explicat Romeva alhora que s’ha mostrat partidari perquè sigui el Parlament a
Europa qui “plantegi una iniciativa legislativa per la igualtat de drets que
vingui del Parlament i que la Comissió l’hagi de fer”.

L’eurodiputat ecosocialista ha
assenyalat com a responsables també aquells diputats del grup socialista que es
van abstenir en la votació de la directiva. “L’abstenció és tant responsable
com el vot favorable perquè en casos així s’ha d’evitar que tiri endavant i la
iniciativa i amb l’abstenció permets que surti”, ha dit el candidat
ecosocialista al mateix temps que ha indicat que “l’argument d’Espanya en la
votació d’aquesta normativa va ser primer que no afectaria a Espanya perquè és
per països sense una harmonització en moviments migratoris i llavors van trigar
dies en justificar l’augment de 45 a 60 dies l’estada en centres
d’internament”.

En aquest punt Romeva ha
coincidit amb les intervencions dels representats de les associacions en la
presència d’una forta desigualtat entre autòctons i immigrants a Espanya.
Alguns membres de la delegació han coincidit amb l’eurodiputat en la dretanització
que està patint Europa i en la necessitat de donar força a l’esquerra per
capgirar aquesta situació que dóna preeminència a personatges com Berlusconi.

Per això Romeva ha alertat del
perill que pot córrer el Parlament Europeu després dels resultats del 7 de
juny.  “Compte perquè hi ha alguns que diem coses i altres que diuen coses
absolutament diferents”, ha dit Romeva als representants de les entitats en
referència al discurs sobre immigració de la resta de partits. “I si el 7 de
juny guanyen les tesis de Tremosa serà el mateix que el partit d’ultradreta a
Flandes”.

Foto: Volen Siderov, lider del Partit Búlgar radical ATTACK, Frank Vanhecke, President del partit d’extrema dreta Vlaams Belang, Heinz – Christian Strache, líder del partit d’extrema dreta austríac FPÖ, i el President del Front National Jean-Marie Le Pen en una reunió de principis de l’any passat. Font: Reuters

Dissabte tinc intenció de ser a Saragossa en la manifestació a favor d’una agricultura lliure de Transgènics. Fa temps que alguna gent proposem aplicar de manera seriosa el Principi de Precaució, també, pel què fa a l’agricultura de caràcter transgènic. I cada cop en som més. La ciutadania catalana fa temps que cada cop es pregunta més coses al respecte, i demana més responsabilitat a les institucions polítiques, i sobretot que aquestes deixin d’estar tant condicionades als interessos comercials de les grans multinacionals agroalimentàries. Però és que aquesta preocupació s’extén de fa temps per tota Europa. Fa poc va ser França, la conservadora França de Sarkozy, que els va prohibir. Ahir va ser Alemanya, la conservadora Alemanya d’Angela Merkel qui va fer el mateix ( Alemania también veta el transgénico más común en España ). Entre totes i tots estan deixant sol i en evidència el govern socialista i progressista de Rodríguez Zapatero i la Ministra Espinosa. Les pressions de determinats lobbies es fan sentir amb força a l’Estat espanyol i les seves estructures, sobretot en temes com la pesca i l’agricultura. Ja va essent hora que comencem a posar límits, a marcar perfil diferent, a expulsar dels despatxos ‘oficials’ els venedors ambulants de falses ‘fórmules miraculoses tot ho cura’ a l’estil Monsanto i cia, on semblen haver-s’hi instal.lat amb gran acceptació i oferint-los tota mena de comoditats per part de Moncloa. Ho estan fent fins hi tot països amb governs clarament conservadors. La gent i la comunitat científica cada cop ho reclama més insistentment i en major nombre. Poc a poc els governs europeus escolten i reaccionen. Alguns amb més convencient, d’altres probablement per motius de caràcter més estratègic (el lobby dels consumidors/es també és força potent). A Madrid, de moment, esperen, i esperen, i esperen. Fins que es quedin sols del tot. (segueix…)

R. MÉNDEZ – El Pais, Madrid – 15/04/2009

El Gobierno alemán aumentó ayer la confusión sobre los transgénicos en la UE al anunciar la prohibición de cultivar el maíz Mon 810, modificado genéticamente por la multinacional Monsanto. El ejecutivo alemán justificó la decisión en que ha detectado efectos adversos sobre el medio ambiente. Alemania apenas cultiva este producto, que, sin embargo, es el más plantado en España (un 75% del utilizado en la UE crece en la Península). El Gobierno español mantiene su apoyo a los transgénicos y pide que la Comisión Europea ponga orden ante la cascada de prohibiciones (Francia, Austria, Hungría, Grecia, Luxemburgo y ahora Alemania).

La ministra de Agricultura alemana, Ilse Aigner, anunció que la prohibición llegaba tras “dos estudios” con “nuevos elementos científicos” que constatan que el Mon 810 causa daños al medio ambiente. La planta está diseñada genéticamente para acabar con el taladro, una plaga que afecta al maíz. En enero de 2008, Francia ya lo prohibió con el argumento de que no sólo dañaba al taladro, sino también a otros insectos.

Alemania activa la “cláusula de salvaguardia” prevista en la directiva sobre transgénicos. Ésta fija que si un país dispone de nueva información de que un transgénico “constituye un riesgo para la salud humana o el medio ambiente podrá restringir o prohibir provisionalmente en su territorio el uso o la venta”. “No es una decisión política, sino científica”, declaró la ministra, de la CSU, partido conservador de Baviera aliado a la CDU de Angela Merkel.

La multinacional Monsanto recibió la noticia con desconcierto. El director de asuntos regulatorios y científicos, Jaime Costa, se mostró “muy sorprendido” con la decisión. “No existe evidencia científica de efectos adversos sobre el medio ambiente o la salud. Hay informes independientes que certifican que esta variedad disminuye el uso de insecticidas”. Costa destaca que la Autoridad Europea de Seguridad Alimentaria defiende la seguridad del maíz.

El goteo de prohibiciones deja en una situación complicada a España. El secretario de Estado de Medio Rural, Josep Puxeu, destacó que la decisión no afecta al consumo de este maíz y pidió a la Comisión Europea que “defina una postura única para dar seguridad a los productores y a las autonomías y que el cultivo se rija por criterios científicos”, al igual que existe con el consumo de transgénicos.

Los ecologistas se mostraron encantados. “Nos parece una noticia maravillosa. España se queda sola, y esperamos que cambie de postura”, afirmó Juan Felipe Carrasco, de Greenpeace.

Foto: Protesta d’activistes de Greenpeace a Seelow, Alemanya. Font: AFP.