Raül Romeva i Rueda

No és la primera vegada que autoritats russes es destaquen per comentaris i actituds homòfobes, però és preocupant que aquestes arribin al nivell que estan arribant darrerament, amb insults i agressions constants cap a la comunitat LGBT. El darrer lamentable incident té per protagonista Yuri Luzkov, alcalde de Moscú, el qual ha qualificat les celebracions del Dia de l’Orgull Gai (Prides) de festes satàniques (veure noticia segons BBC). Des del Parlament Europeu, l’intergrup pels drets LGBT hem reaccionat a través d’un comunicat. (Segueix…) 

"Intergroup shocked by remarks made by Moscow Mayor"

The Intergroup on Gay and Lesbian Rights reacted with shock to the remarks made by Moscow Mayor Yuri Luzhkov. The remarks were made by the mayor upon hearing of the news that the ban on Gay Prides would be taken to the European Court of Human Rights in Strasbourg. The mayor of Moscow called Gay Prides a ‘Satanist Happening’ and promised further bans of Gay Prides.

"The Intergroup is shocked by these remarks, they are unbecoming of an elected official," Michael Cashman, President of the Intergroup on Gay and Lesbian Rights remarked, "We further condemn the Mayor’s tirades. Equality and the fundamental freedom to assembly are universal human rights. As the mayor of the capital city of one of the permanent members of the U.N. Security Council, his disregard for fundamental rights is all the more surprising."

Sophie in ´t Veld, one of the Intergroup’s Vice-President and the Intergroup’s delegate to last year’s Moscow Pride, highlighted how serious these statements were; "These statements are absolutely unacceptable. Mr. Luzhkov‘s comments alienate and degrade the gay and lesbian community of Moscow. Mr. Luzhkov must ensure all of Moscow’s citizens, regardless of their faith or orientation, enjoy the fundamental freedoms that are, as far as I know, still a part of Russian law. After all, Russia has subscribed to these principles as a member of the Council of Europe."

The Intergroup on Gay and Lesbian Rights adopted as part of its work programme the follow-up on prides. In 2006, a number of pride marches for equality and diversity were summarily banned or otherwise impeded either by authority decisions or by violent actions of extreme right groups, "We do not want a repeat of 2006, disrupting any group’s right to their freedom of assembly is a challenge on the fundamental rights for all," Alexander Stubb, Vice-President of the Intergroup confirmed, "That is why we will be coordinating our actions closely in the European Parliament in order to ensure that Prides in Central and Eastern Europe have a strong presence from MEPs."

Raul Romeva, who also sits on the steering committee of the Intergroup, called upon the European Union’s Council of Ministers and Commission to monitor the situation for the Russian LGBT community closely, "The fact that the decision to ban this Pride March has had to be taken to the Strasbourg Court of Human Rights highlights the virulent hatred being faced by the Russian LGBT community. Europe owes it to the Russian LGBT community to offer political support and to raise awareness of the discriminatory practices facing them – something we are committed to doing."    

ENDS

Board of European Parliament’s Intergroup on Gay and Lesbian Rights; Michael Cashman (President), Sophie in ´t Veld, Raül Romeva and Alexander Stubb.

For further information on the European Parliament’s Intergroup on Gay and Lesbian Rights, please visit our website at http://lgbt-ep.eu.

For information about our actions concerning the follow-up of Gay Prides, we invite you to visit our website’s page on this action: http://www.lgbt-ep.eu/plugins/content/content.php?content.24

For further information on the Moscow Mayor’s comments, please read the article published at GayRussia.ru (http://gayrussia.ru/en/news/detail.php?ID=8425)

and UK Gay News (http://ukgaynews.org.uk/Archive/07/Jan/2902.htm)

Foto: Yuri Luzhkov. Font: BBC

Avui serà un dia llarg a Brussel.les. En el marc de la minisessió plenària de gener toca concretar les presidències i vicepresidències de les comissions parlamentàries per a la segona meitat del mandat (queden 2 anys i mig fins a les eleccions de 2009). El fet que la Presidència de l’Eurocambra hagi passat d’un socialista espanyol, Josep Borrell, a un conservador alemany, Hans Gert Poettering, així com l’entrada de 53 nous diputats i diputades de Romania i Bulgària, ha obligat a revisar tots els equilibris tant nacionals com de famílies polítiques en el conjunt de les Comissions. Així mateix, també les meves responsabilitats es veuran lleugerament modificades en aquesta segona meitat del mandat. (segueix…) 

Entre d’altres modificacions, al Grup Verds/ALE ens correspon una nova vicepresidència, en aquest cas a la Comissió de Dones i Igualtat d’Oportunitats. Aquest matí el Grup ha decidit que fos jo qui ocupés l’esmentada vicepresidència. De fet, la primera meitat del mandat ja era membre de la Comissió FEMM i he seguit de prop nombrosos temes que tenen a veure amb la perspectiva de Gènere i les polítiques d’Igualtat. Per altra banda, el fet d’assumir, en tant que home, una de les vicepresidències de la Comissió de Dones i Igualtat d’Oportunitats, té per a la la família ‘verda’ molt de simbolisme donat que posa de manifest el nostre compromís per tal que aquestes qüestions siguin assumides per la societat en el seu conjunt, i no només per les dones.

Pel què fa a les meves altres funcions, a més a més de Vicepresident de la Comissió FEMM, seguiré essent membre de la Comissió d’Afers Exteriors (AFET), i de les subcomissions de Seguretat i Defensa (SEDE) i Drets Humans (DROI), de la qual, a més a més, en sóc el coordinador per part del Grup Verds/ALE, i afegiré a les meves tasques el seguiment de la Comissió de Pesca (PECH), en la qual es tracten molts i importants temes relatius a la preservació de la biodiversitat marina, el tractament de les reserves marines, els efectes del canvi climàtic o la dimensió socioeconòmica de la població pescadora, entre d’altres.

Així mateix, em toca també seguir les dues Assemblees paritàries: EUROMED (relacions UE-Mediterrània) i EURALAT  (relacions UE-Amèrica Llatina), així com la Delegació UE-Amèrica Central, de la qual en sóc també vicepresident.

Finalment, pel què fa als Intergrups, mantindré les meves prioritats establertes durant la primera meitat del mandat, és a dir: drets per a les persones LGBT (vicepresident); pau per al poble saharaui (vicepresident); regions i minories; i Tibet.

Entre avui tarda/vespre i demà matí quedaran configurades les diferents Comissions en el marc de les quals haurem de treballar fins a les eleccions europees de juny de 2009.

Foto: Plenària a Brussel.les. Font: Parlament Europeu.   

Davant la preocupant proliferació de casos de d’assetjament (bullying) en els quals la motivació dels assetjadors rau en l’orientació sexual de la víctima, alguns diputats i diputades del Parlament Europeu estem impulsant una Declaració Escrita que s’obrirà demà a la signatura dels i de les nostres col.legues. El text de la Declaració Escrita, presentada d’acord a l’article 116 del Reglament per Michael Cashman, Sophia in ‘t Veld, Raül Romeva i Rueda, Alexander Stubb i John Bowis, sobre la lluita contra l’assetjament a les persones homosexuals pretén posar de manifest el següent (segueix…): 

0011/2007

Declaración por escrito sobre la lucha contra el acoso a los homosexuales

El Parlamento Europeo,

?          Visto el artículo 116 de su Reglamento,

A.         Considerando que una gran cantidad de datos científicos demuestra la existencia de acoso homófobo en los centros de enseñanza, afectando a un gran número de jóvenes homosexuales de ambos géneros, bisexuales y transexuales,

B.         Considerando que las víctimas pueden también ser heterosexuales o individuos que dudan de su orientación o identidad sexual,

C.         Considerando que en determinados casos, dicho acoso ha dado lugar a suicidios,

D.         Considerando que la discriminación y la violencia influyen en la salud mental, los resultados escolares, la transición de la etapa educativa a la vida laboral de los jóvenes y que por consiguiente puede conducir a la exclusión social,

E.         Considerando que la mejora de la condición de los jóvenes en situación de vulnerabilidad y la prevención del fracaso escolar son prioridades de la Agenda de Lisboa,

F.         Considerando que el artículo 13 del Tratado constitutivo de la Comunidad Europea tiene por objetivo luchar contra la discriminación por motivos de sexo,

1.         Condena firmemente todas las formas de acoso homófobo;

2.         Pide a los Estados miembros que luchen contra la homofobia en la educación mediante campañas en los centros de enseñanza y en los medios de comunicación, respaldadas por los medios administrativos y legislativos necesarios;

3.         Pide a los Estados miembros que organicen evaluaciones por especialistas para diseminar las mejores prácticas sobre la lucha contra el acoso a los homosexuales en los centros de enseñanza;

4.         Pide a los Estados miembros que muestren su reconocimiento y su apoyo a estos jóvenes y los inviten a participar en un diálogo estructurado sobre el acoso y la discriminación;

5.         Pide a las Agencias de la UE y a la Comisión que lleven a cabo una investigación paneuropea sobre el acoso a los homosexuales y otras formas de exclusión que este grupo de jóvenes sufre en los centros de enseñanza;

6.         Encarga a su Presidente que transmita la presente Declaración, acompañada del nombre de los firmantes, al Consejo, a la Comisión a los Gobiernos de los Estados miembros y a las organizaciones de la sociedad civil.

Hi ha temps fins el 30.4.2007 per aconseguir les 393 signatures necessàries (la meitat de la Cambra) per tal que la Declaració quedi adoptada. 

Font foto: BBC

El proper cap de setmana (1-3 febrer) té lloc a Paris el 3er Congrés Mundial contra la Pena de Mort. El tema, malauradament, segueix essent de gran actualitat. Fa tan sols unes setmanes parlava del cas de les infermeres búlgares condemnades a mort a Líbia (veure Pena de Mort a Libia: una provocació perillosa) tot i que ara sembla que Gaddafi assumeix que els veredictes no van ser justos i diu que no s’aplicarà la pena màxima. També l’execució de Saddam Hussein ha estat motiu de comentaris diversos (veure per exemple Penes de mort: Hussein, ETA, Corominas). A la Subcomissió de Drets Humans (segueix…)

del Parlament Europeu vàrem poder escoltar tot just ahir testimonis colpidors de l’actual situació a països com Singapur (el país amb la ràtio d’execucions per habitant, més elevada del món), Grans Llacs o Estats Units. 

Les dades són certament preocupants. Segons Amnistia Internacional, hi ha prop de 20.000 persones que esperen ser executades a hores d’ara. L’any 2005, es van decretar 5186 condemnes a mort en 53 països, i almenys 2148 poersones vàren ser executades a 22 països. El 94% de les execucions van tenir lloc a la Xina (malgrat que les xifres oficials indiquen que han estat ‘només’ 1770 persones les executades, alguns investigadors  creuen que podrien arribar fins a 8000 execucions anuals), l’Iran (94), Aràbia Saudita (86) i els Estats Units (60).

Malgrat tot, sembla que es confirma una certa tendència cap a l’abolició. Tal i com se’ns explicava ahir a la reunió de la Subcomissió de DDHH, ‘avui és possible que un candidat a president dels Estats Units no guanyi degut a mantenir postures abolicionistes, però ja no passa, com passava fins fa poc, que el fet de tenir aquestes postures el faci perdre’.

De fet, és cert que al llarg dels 20 darrers anys el nombre d’estats que han aplicat la Pena de Mort s’ha dividit per dos i l’any 2005 ha mostrat una baixada per quart any consecutiu del nombre total mundial d’execucions.

En la minisessió plenària d’aquesta setmana, a Brussel.les debatrem i votarem una Resolució en el marc del 3er Congrés contra la Pena de Mort (aquesta és la proposada pel Grup Verds/ALE i aquesta la consensuada amb d’altres grups).

Foto: Joaquín José Martinez, actualment en llibertat després d’haver estat anys enb el corredor de la mort de Florida (EUA). Font: 3er Congrés contra la Pena de Mort.

Llegeixo amb preocupació la crònica d’Òscar Pinilla, a El Punt d’avui, relativa a les dades segons les quals hem arribat a la xifra de 100 milions d’hectàrees de cultius transgènics arreu del món, essent l’Estat espanyol un dels top ten. Així les coses, no sorprèn la preocupació mostrada per Greenpeace (veure la seva postura sobre OMG) i molts d’altres grups ecologistes i productors que opten per altres maneres de cultivar aplicant el principi de precaució. (Segueix…)

Trascripció de l’article d’El Punt:

ÒSCAR PINILLA.
Malgrat la polèmica que en molts països hi ha entorn als organismes modificats genèticament, els cultius transgènics continuen creixent a tot el món. El Servei Internacional per a l’Adquisició d’Aplicacions Agrobiotecnològiques (ISAA), en el seu darrer informe, destaca que la superfície dedicada a aquest tipus de cultius ha superat per primera vegada els 100 milions d’hectàrees. A més, destaca que 10 milions d’agricultors, la majoria amb recursos escassos, apliquen la biotecnologia en els seus cultius, fet que portarà avantatges no només al camp sinó també als consumidors i al medi ambient.

Per primera vegada s’ha batut la marca de 100 milions d’hectàrees cultivades. I és que el creixement respecte al 2005 va ser de 12 milions d’hectàrees més, fins a situar-se en 102 milions, cosa que suposa un augment del 13% respecte a l’any anterior. Aquesta taxa representa el segon creixement dels darrers cinc anys. Tanmateix, el nombre d’agricultors que planten aquests cultius va experimentar un gran augment i va assolir per primera vegada els 10,3 milions d’agricultors, respecte als 8,5 milions del 2005.

Clive James, president i fundador de l’ISAAA i autor de l’informe, va explicar que el 2005 més del 90% dels agricultors de cultius transgènics eren agricultors de pocs recursos i procedien de països en vies de desenvolupament. Tot i així, el cert és que la majoria de la producció continua en mans de les grans empreses de biotecnologia dels països desenvolupats, amb el 60% de la superfície mundial cultivada, i són els receptors principals de les exportacions dels països en vies de desenvolupament, sobretot pel que fa a la fabricació de pinsos per a l’alimentació de bestiar.

Com gairebé en tot, els Estats Units se situen al capdavant dels països productors, amb 54,6 milions d’hectàrees d’aquests tipus de cultius. En total, són 22 els països del planeta que van cultivar transgènics el 2006, encara que cal destacar que un ha sortit de la llista. És Romania, ja que el seu govern va decidir interrompre el cultiu de soja transgènica després d’ingressar a la UE l’1 de gener passat. És per això que l’Estat espanyol continua sent el major productor de la UE, i les seves 53.667 hectàrees cultivades el 2006 el situen també entre els catorze «megaproductors» (els països que superen les 50.000 hectàrees) de tot el planeta.

La perspectiva de comercialització per a la pròxima dècada, des de l’any 2006 fins a l’any 2015, és un creixement continu de la superfície mundial en hectàrees dels cultius transgènics, fins a sobrepassar els 200 milions d’hectàrees, amb prop de 20 milions d’agricultors que cultiven cultius biotecnològics en un total de quaranta països.

Font foto: El Punt

Representants dels divuit Estats de la UE que han ratificat el Tractat per a una Constitució Europea, juntament amb Portugal i Irlanda, es van reunir divendres a la Casa Amèrica de Madrid en una jornada en defensa de l’actual Tractat Constitucional, i van destacar que la Unió ‘no necessita una solució minimalista sinó maximalista, que millori i completi el text aprovat el 2004 i no que el retalli’. També van expressar el desig d’una Europa política com a millor fórmula per respondre als reptes del món globalitzat. Per a un europeïsta convençut com jo la idea, aparentment, és bona, però em temo que no respon a la realitat del moment, ni en el plantejament ni en la lectura del problema. (segueix…)

En primer lloc, aquests governs sembla que estiguin pensant exclusivament en trobar una fórmula que permeti que els dos països que en referèndum van votar no al Tractat tal i com està redactat en aquests moments (Països Baixos i França), es puguin incorporar al club dels que ja han dit que sí (sigui per referèndum o per decisió parlamentària). En canvi, en cap moment es plantegen com convèncer als milions de persones que, formant part d’un país on finalment s’ha imposat el sí, des d’una postura manifestament europeïsta s’han mostrat decebudes per un text i un procés que no senten que les representi, raó per la qual, quan se les ha consultat, han decidit abstenir-se o, fins i tot, votar no.

Segueix, per tant, imperant la lògica intergovernamental. Allò que preval no és la construcció d’un demos europeu, d’una ciutadania europea en tant que ciutadans i ciutadanes d’un projecte comú que és la UE, sinó consolidar un projecte que no és capaç de superar el seu complexe de Peter Pan perquè els governs dels Estats es resisteixen a créixer, a madurar i, per tant, a abandonar el llastre que suposa la lògica intergovernamental. I sinó, per què tantes reticències a convertir el Parlament Europeu en la veritable Cambra Representativa i legislativa Europea, o per què tanta por a fer referèndums a escala europea?

En segon lloc insisteixen, aquests divuit governs amb l’espanyol al capdavant, que allò que convé és mantenir intacte l’actual text del Tractat i, en qualsevol cas, ampliar-lo. Aquesta opció, però, oblida que per a molta gent europeïsta, la decisió de votar no al Tractat responia al fet que legitimava un model d’UE que enteníem equivocat, basat en una excessiva lògica funcionalista del ‘primer el mercat i, només després, la política’. El problema no és que hi faltin coses al Tractat, sinó que en alguns casos n’hi sobren, en altres es tracta de consolidar una opció en la direcció equivocada, i en d’altres el problema és, fonamentalment, que les prioritats estan mal establertes. Sigui com sigui, no sembla desitjable (i em temo que tampoc factible) pretendre resoldre l’assumpte afegint al Tractat actualment congelat un simple protocol sobre els criteris d’adhesió. Ans al contrari, algunes persones seguim insistint en què allò que ens cal és un text ‘clar, concís, comprensible i votat en referèndum europeu’. Res a veure amb la proposta que va sortir de la reunió de Madrid. 

Finalment, en el terreny de les propostes alternatives i les solucions possibles, em remeto a les reflexions que ja vaig fer en el seu moment en els apunts Present i futur de la UE: propostes concretes (el Pla A + de Gérard Onesta) o El Partit Verd Europeu i el futur d’Europa.

En suma, ja és hora que els governs superin el seu complexe de Peter Pan pel què fa a la construcció europea i permetin que aquesta es faci gran.

Foto: reunió a Madrid dels governs que defensen encara la vigència de l’actual text del Tractat Constitucional. Font: El Punt.

L’ultraconservadora Lliga de les Famílies Poloneses (LPR), actualment membre de la coalició de govern d’aquell país, acaba de proposar que s’introdueixi una esmena a la Constitució polonesa la qual, en cas de ser aprovada, modificaria l’article 38 incorporant-hi la prohibició d’avortar ‘en qualsevol circumstància’. Després d’enunciar aquesta iniciativa, diversos eurodiputats i eurodiputades hem cosignat una carta que hem enviat al govern i al Parlament polonesos, demanant-los que no tingui lloc aquesta modificació ja que suposa una vulneració flagrant dels drets de les dones a decidir. (segueix...)

Si la proposta d’esmena constitucional prospera (calen dos terços del Parlament, la qual cosa ara seria factible donada l’actual correlació de forces manifestament conservadora), es prohibiria el dret a avortar fins i tot a les dones víctimes de violacions o a aquelles dones per a les quals seguir endavant amb l’embaràs comportés un risc pel nadó o per a la mare.

En aquest sentit, els eurodiputats i eurodiputades cosignataries hem manifestat la nostra preocupació i hem demanat al govern polonès que compleixi les conclusions de la Conferència sobre població i desenvolupament del Caire de 1994 i de la Plataforma de Beijin, segons la qual els drets sexuals i reproductius de les dones són drets humans. Així mateix, la proposta de reforma contradiu tambe la Carta de Drets Fonamentals de la UE.

Foto: manifestació antiavortament a Polònia. Font: BBC

Malgrat trobar-me a Nairobi he pogut seguir a distància la votació que va tenir lloc dimarts passat a la Comissió Temporal del Parlament Europeu que investiga les activitats de la CIA a Europa. Un cop avaluats els resultats de la votació, i en tant que membre de l’esmentada Comissió per part del Grup Verds/ALE, vaig treure una nota de premsa en la qual feia les següents consideracions:  "En el transcurs del darrer any, la investigació sobre les activitats de la CIA ha aportat proves que la CIA va usar territori de la UE com a lloc de trànsit (segueix…)

en les seves operacions de detenció i transport il.legal de persones detingudes en el marc de l’anomenada ‘guerra contra el terrorisme’ duta a terme pels Estats Units. L’informe final que es va adoptar en la comissió temporal el passat 23 de febrer (ara resta la votació en plenària) aporta importants dades relatives a aquests abusos i pel què fa al punt de complicitat que alguns governs han mantingut al llarg d’aquests fets, ja sigui per cooperació activa o per deixadesa de funcions.

La investiagció del Parlament Europeu ha provocat certament algun mal de ventre a nombrosos governs de la UE. Alguns d’aquests governs semblen haver esperat, mantenint-se en l’ombra o fins i tot rebutjant de cooperar activament amb la Comissió Temporal del Parlament Europeu, que aquests mals de ventre es dissiparien sols. La manca de cooperació demostrada per part d’alguns governs, així com del Consell, representa en ella mateixa una acte que manifestament els implica i els fa còmplices de les activitats de la CIA.

Malgrat que l’adopció de l’informe posa punt i final als treballs de la Comissió Temporal, no podem parlar de final d’un procés que busca aportar tota la llum als nombrosos casos d’abusos que han tingut lloc i, sobretot, que aspira a establir les estructures i els mecanismes per tal que aquesta mena de fets no es repeteixin mai més en el futur.

Mitjançant la votació final de l’informe, la Comissió Temporal del Parlament Europeu reclama al Consell que obriu una investigació independent així com que imposi sancions a aquells Estats membres dels quals es demostri la seva paricipació directa en aquestes violacions’  

Foto: Detingut a Guantanamo, destí de molts dels vols de la CIA que han passat per la UE. Font: BBC

Lògicament, el fet que el Fòrum Social Mundial tingui lloc a un país africà fa que els temes i problemes d’aquest continent estiguin fortament presents en tots els debats. Una preocupació, però, destaca per sobre de totes: l’actual negociació entre els governs de la UE i els dels països Africans dels Acords d’associació Econòmica (EPAs). La sensació majoritària en el marc del Fòrum, defensada tant per ONG i moviments socials locals i regionals com internacionals és que la proposta actual presentada per la Comissió no és sinó un simple conjunt d’Acords de Lliure Comerç basats en  (segueix…)

l’anomenat principi de reciprocitat, la qual cosa vol dir simplement que els països africans es veuran obligats a obrir les seves fronteres i eliminar els aranzels sobre els bens i serveis provinents de la UE.

La Comissió Europea assegura que els EPA ajudaran a la integració regional dels països ACP; promouran el comerç i la inversió; enfortiran la cooperació entre àrees tals com les Barreres Tècniques al Comerç (Technical Barriers to Trade) de tal manera que ajudarà als països als exportadors ACP acomplir amb les regles de la UE i internacionals; eliminarà les barreres al comerç de serveis; i mantindrà, i fins i tot incrementarà, l’accés al mercat.

La meva percepció, però, és força diferent, i coincideix més aviat amb la dels moviments socials i les ONG reunits a Nairobi (veure per exemple la iniciativa de Stop. Think. Resist EPAs). En realitat, el més probable és que els EPA comportin les següents conseqüències:

• Es produirà una pèrdua de nombrosos ingressos com a resultat de l’eliminació de les barreres tarifàries. La pèrdua de renda tindrà un immediat impacte negatiu sobre els ja pobres serveis socials mes bàsics tals com salut i educació, així com sobre la capacitat d’invertir en sectors clau com l’agricultura.
•  L’agricultura local patirà una nova i major crisi degut a la impossibilitat de competir amb els productes europeus, cada vegada més subsidiats, la qual cosa incrementarà la seva dependència de la importació d’aliments i reduirà, per tant, la sobirania alimentària.
• Comportarà pèrdues significatives de benestar, disminuint la capacitat de consumidors i consumidores i reduint també la capacitat dels governs locals per garantir l’oferta de serveis socials bàsics.
•  Quedarà reduït l’espai polític i la llibertat per pensar i dissenyar polítiques destinades a protegir els drets humans degut a que els EPA abocaran fonamentalment els governs africans cap a un esquema de liberalització econòmica.
• Es debilitarà el procés d’integració regional i es produirà una reversió de tot allò que s’ha aconseguit fins el moment, ja que les negociacions dels EPA es sobreposen als acords comercials ja existents.

En altres paraules, malgrat les constants promeses segons les quals els EPA serviran per reduir la pobresa, aquests acords només serviran per a soscavar els objectius de desenvolupament dels països africans. La liberalització no ha servit per tal que la població africana en general en sortís beneficiada, especialment per a la gent més pobra. Els EPA suposen un pas més en una direcció equivocada que ha demostrat ja abastament ser desastrosa pels països en desenvolupament.

Tal i com afirmen des de la campanya africana Stop. Think. Resist EPAs, el comerç ha de servir per promoure el ple respecte pels drets humans i no per a soscavar i violar aquests drets. I pel què hem constatat fins ara, els EPA es troben molt lluny de satisfer aquesta premisa tan bàsica i fonamental.

Finalment, com que la reflexió ha d’anar acompanyada de la mobilització, ahir pel matí ens vàrem manifestar davant la seu de la Delegació de la Comissió Europea a Nairobi per denunciar, conjuntament amb els moviments socials africans i nombroses ONG, com Oxfam, aquesta situació, i per reclamar un gir en la gestió de la situació per part de les institucions europees.

Foto: Raül Romeva acompanyat de l’eurodiputat francès Alain Lipietz durant la manifestació contra les EPAs davant la delegació de la UE a Nairobi.

Constato que un dels aspectes més destacats de l’actual Fòrum és la gran quantitat d’organitzacions de dones o d’organitzacions dirigides per dones que copen els diferents escenaris. Un dels actes més destacats és el que ha tingut lloc aquest matí al poliesportiu de Kasarany. Sota el títol Women building a better world s’ha presentat la iniciativa de les dones guardonades amb el Premi Nobel. Entre les ponents que han assistit avui a l’acte n’hi havia tres de Premis Nobel: Jody Williams (Campanya Mines Antipersona) (foto), Wangari Maathai (Green Belt Movement) i Shirin Ebadi (defensora DDHH Iran). Les tres han posat de manifest la gran responsabilitat que comparteixen pel fet de ser dones i guardonades amb el Nobel de la Pau, ja que això (segueix…)

les permet sovint esdevenir la veu de milions de sense veu d’arreu del món.

Ha començat na Jody Williams, coneguda activista pacifista que va rebre l’any 1997 el Nobel conjuntament amb la Campanya Internacional contra les Mines Antipersona. El seu discurs ha estat simple, en el sentit de clar. ‘Sovint em veuen com un exemple individual de canviar el món’ deia. ‘Doncs bé, no és cert’. ‘Sóc simplement una entre milers, milions, de persones que, juntes, aconseguim canviar el món’. Així mateix ha reclamat la llibertat d’una altra premi nobel que es troba en arrest domiciliari, la birmanesa Aung San Suu Kyi, i ha lamentat que entre els països que es van oposar a signar una resolució del Consell de Seguretat de NNUU condemnant el règim d’apartheid d’aquell país hi hagi Sudàfrica. ‘Un país que ha patit l’apartheid és intolerable que es negui a condemnar-lo quan són d’altres qui el pateixen’.

L’iraniana Shibin Ebadi, ha abordat les dues lluites que es veuen obligats a fer els defensors i defensores de drets humans del seu país: primer lluitar contra un govern totalitari i gens respectuós amb els drets humans, i segon lluitar contra els intents dels Estats Units de dur el pais a la guerra. Així mateix denunciava la hipocresia del govern Bush quan amenaça l’Iran d’anar a la guerra per impedir-li tenir armament nuclear mentre, al mateix temps, està col.laborant en el rearmament nuclear d’altres països com, per exemple, l’Índia. Així mateix ens animava a fer campanyes per reduir els pressupostos militars dels nostres països i substituir-los per despesa en educació.

Wangari Maathai, finalment, ha recordat un cop més la importància de vincular medi ambient, democràcia i pau. I ha insistit sobre el paper fonamental que desenvolupen les dones en aquesta equació. Sobre el canvi climàtic s’ha lamentat que l’acció humana hagi estat, i sigui encara, tant devastadora en la transformació del clima i apel.lava a considerar la lluita contra el fenòmen una prioritat mundial. Així mateix, ha denunciat com els governs del nord, els principals responsables d’emetre gasos efecte hivernacle, es neguen a ajudar els països de l’Amazònia o de la regió del Congo per tal que aquests puguin mantenir els ecosistemes boscosos que són, de fet, els grans pulmons mundials actuals. Gran hipocresia aquesta: els rics contaminem, però que siguin els pobres els qui protegeixin no només la natura, sinó els principals motors de l’el.liminació del tan perjudicial CO2.  

Tres veus, per tant, que parlen en nom de milers, milions de veus. Tres discursos que potser no han estat il.luminadors pel què fa al contingut, però sí prou reveladors dels aspectes que algunes de les persones més influents de l’actualitat consideren els greus problemes que cal afrontar.

Tres veus però una sola crida: transformar el món exigeix unitat d’acció, suma d’esforços, objectius estratègics, i molta, molta convicció.

Foto: Jody Williams. Font: Nobelprize.org.

En el context del Fòrum Social hem tingut avui l’oportunitat (i l’honor) de poder conèixer de prop el projecte del Green Belt Movement el qual, encapçalat per la Professora Wangari Maathai, va rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 2004. La visita ha comptat amb una trobada amb Wangari Maathai a la seu del GBM i amb una visita al terreny per conèixer de prop com funciona la iniciativa de crear comunitat i apoderament de la societat civil keniata, amb especial èmfasi en les dones, a través de projectes de reforestació comunitaris. (segueix…) 

La delegació estava formada per diputats/des de la família dels Verds i dels Socialistes europeus i comptava amb el suport de l’Agència de Cooperació francesa, una de les cofinançadores dels projectes del GBM.

El Green Belt Movement és una organització que treballa en projectes de creació de comunitats de base a través del desenvolupament rural i ambiental. Va ser creada l’any 1977 per Maathai sota els auspicis de National Council of Women of Kenya.

La conversa amb Maathai ha estat de les que no s’obliden. El caràcter, la passió i al mateix temps el sentit comú amb el qual s’expressa ha captivat tothom. Convincent des del primer moment, ha posat de manifest els principals reptes per a Kènia, i per a l’Àfrica en general, i ha argumentat el per què d’un projecte com el seu.

La lògica és ben simple. Es tracta de movilitzar les consciències de la comunitat per tal que la gent enforteixi (i en alguns casos adquireixi) el sentiment d’autodeterminar el seu destí personal i comunitari a través de desenvolupar dinàmiques participatives i de creació de comunitat a partir de la necessitat ecològica i econòmica de recuperar els boscos de Kènia.

En altres paraules, GBM duu a terme projectes de desenvolupament sostenible a partir de la formació de base social. A data d’avui el GBM ha aconseguit crear i dinamitzar 6.000 grups de dones, els quals per la seva banda, han establert 600 xarxes arreu del territori.

Els objectius del programa de replantació i conservació ambiental consisteix a motivar que les comunitats plantin espècies autòctones, en terres tant públiques com privades, per tal de rehabilitar les zones degradades i protegir i restaurar els hàbitats de cara a garantir la presevació de la biodiversitat local.

Pel què fa al programa de creació de comunitat, els objectius són, entre d’altres, la promoció de l’apoderament (individual i comunitari), la formació en drets humans, la bona governabilitat, i la responsabilitat intergeneracional en relació a l’ús i explotació dels recursos naturals i sobre la Carta de la Terra.

Els resultats d’aquests més de 30 anys de feina són espectaculars: més de 30 milions d’arbres plantats i creació de milers de llocs de treball, a més a més de la mobilització de milions de persones a tots els nivells de cara a promoure els diferents projectes.

El GBM és, per tant, un excel.lent exemple sobre com capacitar des de la base i posa de manifest com allò que manca avui dia per tal de canviar determinades societats no és la manca d’idees, sinó la manca de voluntat política per tal que aquestes idees floreixin i es desenvolupin.

Els mèrits i el reconeixement que té Wangari Maathai dins i fora del país la presenten com una ferma candidata a presentar-se a les properes eleccions presidencials a Kènia. Potser ja va essent hora que una dona verda assumeixi el lideratge d’un dels principals països africans.

En qualsevol cas, avui s’ha guanyat el suport i la confiança de totes i tots els qui hem pogut veure la seva feina.

Foto: Amb Wangari Maathai.

Ahir, diumenge, va començar la meva activitat al Fòrum Social Mundial. A la tarda, presidint un dels actes organitzats per la Fundació Heinrich Böll i el Grup Verds/Ale del Parlament Europeu en què vàrem abordar la qüestió de l’explotació dels recursos a l’Àfrica (veure apunt anterior), particularment el petroli, i en la qual vàrem establir una agenda de treball per tal d’afrontar la responsabilitat que tenen empreses, bancs i governs europeus a l’hora de no fer front als reptes de la pobresa i a les conseqüències que sovint comporta la mala explotació d’aquests recursos, especialment la promoció de conflictes violents. Al vespre ens va rebre l’Embaixador espanyol a Nairobi a la seva residència (segueix…)

en una de les habituals recepcions que solen fer els embaixadors. Entre d’altres coses, va ser molt interessant constatar la gran diversitat de procedències territorials i ideològiques que es troben en un espai com el Fòrum Social Mundial.

Avui anem a visitar la Premi Nobel de la Pau, Wangari Maathai i el seu projecte Green Belt Movement.

Foto: Embaixada espanyola a Nairobi. Font: MAE

M’assabento des de Nairobi que finalment el Consell Nacional d’ICV (al qual no he pogut assistir per trobar-me participant en el Fòrum Social Mundial) ha ratificat aquest matí els nous nomenaments a la direcció d’ICV: Jordi Guillot com a Secretari General i Joan Herrera en tant que vicepresident. Les dues decisions em semblen encertades i oportunes, a la vegada que coherents amb el nou moment que viu ICV després de les eleccions de novembre.

En Jordi Guillot fa temps que està assumint les tasques de coordinació interna del partit especialment davant l’augment de responsabilitats institucionals que ha assumit en Joan Saura. Vénen ara temps que (segueix…)

no seran tampoc senzills d’afrontar: eleccions municipals al maig, eleccions generals d’ací a un any (si no hi ha sorpreses) i, ja més llunyanes (tot i que potser no tant) les eleccions europees de juny de 2009. A banda, ICV es troba en una fase de creixement i expansió que reclama d’una estructura de partit cohesionada, dinàmica, transparent i que permeti espais de reflexió i debat.

Tot això calia fer-ho ja que, especialment després de les eleccions catalanes de 2003, l’entrada d’ICV al Govern havia deixat una mica orfe el partit, cosa que lògicament calia corregir. Per altra banda, sóc clarament partidari de reduir al mínim la duplicitat de càrrecs, i això no sempre és senzill en un partit petit.

Per altra banda, en Jordi Guillot ha estat també un dels artífex de l’apertura d’ICV cap a l’espai verd europeu, el qual és manifestament un espai en constant creixement i consolidació, no només a escala de la UE sinó a escala mundial (més espai no és sempre necessàriament sinònim de més partits o més votants, tot i que sí ho és, almenys, de més consciència, i per tant de potencials suports). 

Pel què fa al nomenament de’n Joan Herrera com a Vicepresident em sembla també una decisió lògica en dos sentits almenys: el primer, tenint en compte que el projecte d’ICV s’ha basat darrerament en una important i valenta renovació generacional, era, trobo, desitjable que qui millor representa aquest canvi, en Joan Herrera, formés part tambe del nucli de més capacitat directiva (presidència i vicepresidències). El segon argument l’aporta la capacitat demostrada pel propi Joan en la gestió de la seva tasca parlamentària al Congrés. Recordem que en el moment en què se’l va nomenar cap de llista per a les generals de 2004 les expectatives per a ICV eren simplement integrar-se al Grup Mixt en un context amb nova majoria absoluta del PP. En canvi, el fet que acabés guanyant el PSOE, que ICV acabés finalment formant grup conjunt amb IU, i que el nou govern necessités del seu suport va fer que, de sobte, en Joan esdevingués no només un diputat jove i novell que anava a Madrid a preparar-se, sinó que es convertís en portaveu d’un dels Grups amb més influència i pes dins la Cambra Baixa, amb tota la responsabilitat i el pes que aquest fet comporta.

Malgrat tot, en Joan ha demostrat de sobra la seva capacitat política per gestionar aquesta situació, tal i com se li reconeix dins i fora del partit. A banda d’això, fa molts anys que conec en Joan, i sé que no només és un gran diputat, un gran polític i un gran dirigent. És, sobretot, una gran persona i un gran amic. Valors que, certament, no tenen preu.

Ens trobem clarament en un moment en què el futur dels partits polítics catalans passa per (a) enfortir la dimensió europea dels mateixos (cada vegada més el discurs i la pràctica política s’encamina cap a la creació o enfortiment de Partits a escala europea), (b) obrir els partits a la societat i a d’altres maneres d’organitzar-se socialment i política (tal i com queda manifestament palès en els Fòrums Socials), i (c) preocupar-se necessàriament de temes i problemes cada vegada més globals (partint, lògicament, de la necessitat d’afrontar les conseqüències a escala local d’aquests problemes globals).

ICV no només hauria de ser ben conscient d’aquest fet, sinó que s’hi ha de situar de cara i amb ganes i voluntat de liderar els canvis actuals i futurs.

Per tot plegat, tant en Jordi com en Joan es troben en les millors condicions per afrontar les noves responsabilitats que se’ls ha encomanat.

Els desitjo, a tots dos, la millor de les sorts.

Foto: Joan Herrera. Font: El Punt. 

Entre el 20 i el 25 de gener tindrà lloc a Nairobi (Kenia) una nova edició del Fòrum Social Mundial (aquí el seu web). Novament ens trobarem diferents actors de la societat civil per abordar diferents vessants de les actuals problemàtiques mundials. En tant que participant en les diverses edicions anteriors, tant a escala mundial com regional, segueixo essent-ne un ferm partidari, i també en aquesta ocasió m’hi desplaçaré, juntament amb d’altres companyes i companyes del Grup Verds/ALE o d’ICV.

Entre d’altres activitats, (segueix…)

el Grup Verds/ALE, juntament amb la Fundació dels Verds alemanys Heinrich Böll, hem organitzat una jornada de treball que tindrà lloc diumenge sota el titol: ‘From resource Curse to Resurce Blessing: Managing Oil Wealth in Africa – Locally and Internationally’, de la qual en teniu més informació a continuació.

Public Seminar on Occasion of the World Social Forum

From Resource Curse to Resource Blessing: Managing Oil Wealth in Africa ? Locally and Internationally

Venue:                         Nairobi Safari Club

Date and Time:             Sunday, 21 January 2007, 14:00 – 18:00

The current rapid expansion of the oil and gas industry in many parts of Africa provides opportunities for the continent?s development, but it poses big challenges as well. Experiences of the past, especially in West Africa, provide vivid examples of what has become known as the ?resource curse? ? a situation where wealth generated from oil and gas production has led to economic dislocation, increased corruption, weakened state institutions, devastated the environment, and, in some cases, even violent conflicts.

Of course, there is nothing inherent to oil or gas revenue that produces such disturbing results. Instead, politics and institutions make natural resources a curse ? or a blessing. Governments and legislators decide on the macroeconomic management of oil revenue; their decisions are also important in making sure that relationships between oil-producing companies and their local host communities develop peacefully and productively, and that social and ecological damage is curbed down as quickly as possible. International financial institutions have played a major role in dictating conditions, often with disastrous consequences – in the past. Reviews of their behaviour are underway, but long from being satisfactorily finalised.  Civil society can support them all in this process.

On January 21st, 2007, the Nairobi office of the Heinrich Böll Foundation (HBF) and MPs of the Greens/European Free Alliance in the European Parliament will hold a public seminar addressing these issues. The seminar will take place as a side-event on the occasion of the World Social Forum (WSF Nairobi, January 20-25) that brings together prople from all parts of the world who are interested in developmental issues and hail from various backgrounds ? from members of parliament to civil society activists, in order to look for alternatives to the current economic world order.

Given the current expansion of the oil and gas sector in the East African region, it is high time to start a broader debate about the socially and ecologically sound management of the prospective oil wealth. Particular emphasis wil be given to the role, the EU can take in this process. The seminar will bring together perspectives from West Africa, from activists and legislators interested in resource politics issues internationally, and from legislators and experts from Kenya.

****

Venue / Time: Nairobi Safari Club, Sunday, 21 January 2007, 14:00 – 18:00

PROGRAMA:

14:00 – 14:20 hrs

Welcome and introduction

Marie-Hélène Aubert (Green Member of European Parliament (MEP), France)

Axel Harneit-Sievers (Director, Director, HBF Nairobi)

• Introduction: Welcome; rationale of the seminar; concept of the ?resource curse? and ways to address it; explanation of the roles of different contributors

Chair: Raul Romeva, (Green MEP, Spain)

14:20 – 14:50 hrs

West African experiences: Oil companies, oil communities, and the Nigerian state

David Ugolor (African Network for Environment and Economic Justice, Benin-City, Nigeria)

• Background: Nigeria?s oil production; social and environmental effects; role of government and companies; corruption and institutional weakening; violence in the Niger Delta

14:50 – 15:30 hrs

International financial institution?s roles in extractive industries – the case of oil and gas

Ginting Longgena (Friends of the Earth International)

Nikki Reisch, Bank Information Center,  USA

• Overview about the IFI?s past and present activities and initiatives

• Overview about NEITI and PWYP: History and current state

15:30-16:00 Tea & Coffee Break

16:00 – 16:45 hrs

Oil exploration and future oil production in East Africa: What is the current state, and how will the resource curse be prevented?

Mary Kimotho M’Mukindia (MD, National Oil Corporation, Kenya)

• Policy on, and current state of, oil exploration and extraction in East Africa and, especially, Kenya

  Stephen Karekeze (AFREPREN, Nairobi)

  • Kenya?s energy policy: oil, gas, and the alternatives

  16:45 – 17:30 hrs

  Taming the companies, promoting state rules and institution-building (The role of legislators)

  n.n. (MP, Kenya)

  Ulrike Lunacek (Green MP, Austria, Co-Speaker European Green party)

  Carl Schlyter (Green MEP, Sweden)

  Alain Lipietz (Green MEP, France, rapporteur EIB)

  • Energy policy legislation (national)

  • Corporate legislation (national and international)

  17:30 – 17:45 hrs

  Conclusions and good bye

  Marie-Hélène Aubert and Axel Harneit-Sievers

 Font foto: BBC

Davant del conflicte entre Argentina i Uruguai en relació a la construcció de diverses fàbriques de cel·lulosa de paper ubicades en la llera del riu Uruguai, les quals plantegen importants dubtes des de la perspectiva de les conseqüències socials i ambientals que poden comportar, i tenint en compte que les empreses implicades són de seu europea (ENCE -Espanya- i Botnia -Finlàndia-), he presentat la següent pregunta a la Comissió:

En 2002 l’entreprise espagnole ENCE  et la Finlandaise Botnia, fabricants de pate de cellulose, ont commencé a construire des installations sur les eaux internationales du Lac Uruguay. Le Lac Uruguay  est situé à la frontière entre l´Uruguay et l´Argentine  4 et 12 km chacun, au dessus du lac se trouvé la ville d’Uruguay Fray Bentos (23.000 hab.) et la ville argentine Gualeguaychú (90.000 hab.). (segueix…)

La construction des plantes de cellulose a provoqué, un conflit social et diplomatique,  ce conflit  a crée un impact social et économique aux habitants du Fray Bentos et Gualeguaychú.    

Dans l’intention de résoudre  le problème, les deux pays  sont allés face la Corporation Financière International de la Banque Mondial, le Système de Controverses du Mercosur, le Tribunal  de l ‘Haye  et la Court Américaine  des Droits de l’Homme. Mais aucune de ces institutions n´a réussi a mettre fin a ce conflit.

Considérant, les Accords Bilatéraux de Troisième Génération sur la préservation  de l’environnement  et les droits de l’homme, signé entre l’UE- Argentin, et l’UE-Uruguay :

–  Quelles sont les mesures que la Commission a pris, où pense prendre pour affronter ce conflit?

 – La Commission a-t-elle envisagé de réaliser une étude d’impact socio- environnemental en relation a l’activité de ces entreprises?

– La Commission a-t-elle prévu d´inclure dans l’accord d´association avec le Mercosur un chapitre concernant le respect des normes environnementales?

– Existe-t-il des mécanismes de contrôle et de vigilance sur l’utilisation de technologies ECF avec dioxyde de carbone, a utiliser  par les entreprises en Uruguay?

Foto: les papereres del riu Uruguai. Font: BBC