Raül Romeva i Rueda

Ara fa tot just 3 mesos vaig obrir aquest espai de reflexió/diàleg amb una primera entrada en què manifestava, sobretot, la il·lusió davant el repte.

Conscient de la dificultat de seguir l?activitat que duem a terme al Parlament Europeu degut a l’aparent (que no real) llunyania de la institució, vaig veure en aquesta eina (el bloc) una oportunitat ben interessant per tal d?obrir una finestra que permetés mirar de fora endins, però també de dins cap a enfora.

Noranta dies després constato que l?esforç val la pena. Molts amics i amigues em confessen que no es veuen amb ànims de sotmetre?s a la disciplina que comporta dur un bloc  actualitzat, i d?altres em plantegen sovint els temors a ser vigilats de massa aprop. Personalment  trobo que fer el bloc és un bon exercici per sintetitzar, ordenar i prioritzar idees. Per descomptat que serveix d’aparador de la feina feta, però és també un espai per exposar-hi els dubtes i les inquietuds que poguem tenir, i que certament tenim com a éssers humans que som, i ens permet per tant aportar i rebre una visió més humana de la realitat política europea.

Així, al llarg d?aquest primer trimestre d?experiència blocaire he procurat, entre d?altres: (segueix…)

(NOTA: posts ordenats per temes i, dins de cada tema, de més recent a més antic)
1.      Fer més transparent l?agenda parlamentària europea: CIA i llibertat d?expressió a Internet ; Estrasburg juliol06 (contaminació aèria, català, franquisme, CIA); Racisme i homofòbia, Armes lleugeres, VIIè programa marc recerca, Urgències Timor; Sessió plenària juny 06 (campanya una sola seu) ; Càpsules europees més enllà de l?Estatut  ; A cavall entre Brussel·les (comissions) i Catalunya (Estatut)  ; Una victòria, un tema pendent i tres urgències per cloure la sessió d?Estrasburg Maig 06  ; Plenària a Estrasburg Maig 06 ;
2.      Comentar la situació política de Catalunya: Sí clar, és clar que sí  ; El nou Estatut atorga més veu pròpia a Catalunya en la UE i major projecció internacional  ; Sobre frustració i estatut  ; Jo votaré que sí des dels meus principis catalanistes, d?esquerres i ecologistes  ; Parlar de Catalunya (carta oberta a l?amic Roger)  ; Més enllà del referèndum del 18J  ; Moltes gràcies Milà, bona sort Baltasar  .
3.      Analitzar el procés de construcció europea: proper Consell Europeu (futur d?Europa i immigració)  ; Més Europa amb menys diners?  ; Barroso reclama als caps d?Estat i de Govern que signin un contracte de lleialtat amb la UE  ; 9 de maig, dia d?Europa: encarar el futur aprenent dels errors del passat ; 20 anys de presència espanyola a la UE  ;
4.      Analitzar la situació política europea: Montenegro, referent per a Catalunya?  ; Riscos de la sociovergència: l?experiència alemanya  ; Consell del Partit Verd Europeu (Helsinki)  .
5.      Reclamar un Tractat Internacional d?Armament: A l?ONU se li encasquella el gallet en la lluita contra les armes lleugeres   ; Conferència sobre Armes Lleugeres a Nova York V (canvi presidència)   , IV (essència debat)  , III (EEUU, res de nou)  , II (moltes conferències en una)  , I (Amrtya Sen)   ; Parlamentaris reclamen més control transferències armes  ; Nou impuls control comerç d?armes  .
6.      Denunciar les activitats de la CIA a Europa i la connivència dels governs europeus: Informe FAVA (debat i votació) ; Ahir CIA, avui Guantánamo ; Cal seguir investigant la CIA  ; Missió a Macedònia per investigar activitats de la CIA  ; UE-CIA: incompetència, passivitat o complicitat? ;
7.      Reclamar una UE (i un món) més sostenible ambientalment: Una eurodiputada verda nomenada capitana del vaixell Life+  ; Regions lliures de transgènics  ; Canvi climàtic: mites i respostes  ; Recordant la tragèdia de Txernòbil des del PE  .
8.      Apostar per una Política Exterior que sigui un instrument de promoció de pau i justícia: Crisi al Pròxim Orient i drets LGBT a Letònia  ; Fischer, mediador al Pròxim Orient  ; Segueix l?escalada de violència al Pròxim Orient davant la perplexitat internacional  ; Bombai, Gaza, Guantánamo, Afganistà …  ; Aminatu Haidar i Dalai Lama: dues veus, dues lluites, dos exemples  ; Colòmbia: eleccions enmig d?una crisi humanitària  ; UE-Amèrica Central: comerç o codesenvolupament?  ; L?UE, l?Iran i l?amenaça nuclear 
9.      Recordar la responsabilitat espanyola (i ara europea) en el conflicte del Sàhara Occidental: més sobre l?Acord de pesca UE-Marroc  ; Acord de pesca UE-Marroc: què passa amb els drets dels saharauis?  ;
10. Impulsar l?ús del català al Parlament europeu: un pas petit, però important  ; el tema del català al PE no és tancat encara ; Català a Europa: una qüestió de país ; El PP abandera novament el no al català a Europa  ;
11. Promoure la igualtat d?oportunitats entre dones i homes: Dones en conflictes armats: víctimes i promotores de pau  ; La UE i la lluita pels drets humans, també desde la perspectiva de gènere  ;
12. Defensar la llibertat d?orientació sexual en tant que dret fonamental: Autoritats letones prohibeixen marxa gai lesbiana  ; Pols contra l?homofòbia a Europa  ; 17 de maig: dia internacional contra l?homofòbia (IDAHO)  ; Andorra discrimina els homosexuals 
13. Recordar la importància de gestionar la immigració a escala europea: Sobre inseguretat, armes i immigració  ; Gestionar la immigració: ?el? repte  ;
14. Condemnar el franquisme, i les seves herències: el parlament Europeu condemna el franquisme  ; el PP, el Vaticà i la COPE  ;

Ara vénen uns dies en què l?activitat es centrarà sobretot a l?entorn familiar, tot i que encara queden algunes qüestions pendents, assumptes propis dels mesos d?estiu com són per exemple les Universitats d?Estiu, entre d?altres, o certes urgències nacionals i internacionals que reclamen, malauradament, no abaixar del tot la guàrdia.

Per altra banda sóc conscient que alguns/es de vosaltres m?heu fet peticions i preguntes que queden encara pendents de respondre. Em comprometo, poc a poc, a donar-hi resposta, en la mesura de les meves possibilitats i capacitats.

Sigui com sigui, durant els propers dies el ritme d?introducció d?entrades en el bloc disminuirà considerablement, per ésser recuperat a finals d?agost. Fins llavors, bon estiu a tothom.

Finalment la Cort de Justícia va ratificar la decisió de les autoritats de Riga (capital de Letònia) de no permetre la celebració de la Marxa de l’orgull gai lesbià. Diversos representants internacionals vàrem tenir ocasió de reunir-nos amb Ministres i autoritats locals cosa que, malauradament, només va servir per tal que una i altra vegada usessin l’argument de la seguretat nacional per justificar-ne la prohibició.

Vaig poder constatar personalment la violència i l’odi que s’ha generat al voltant de la comunitat LGBT. L’agressivitat mostrada pels grups opositors, que contràriament als organitzadors de la marxa sí van poder desfilar pels carrers de Riga amb ostentoses samarretes anti-gai (veure fotografia), es va dirigir també contra els representants internacionals que érem allà presents, saludant la nostra presència amb ous, tomàquets i d’altres elements escatològics que fan de mal anomenar. Ahir dissabte, al matí, varem celebrar una roda de premsa en la qual varem exposar la nostra preocupació pels fets, i varem instar directament les autoritats letones a considerar les possibles conseqüències de la seva decisió. (segueix…)

Letònia va signar el Tractat d’Adhesió a la UE i per tant va assumir, per voluntat pròpia, els principis establerts en el Tractat de la Unió Europea (TUE). En concret, el TUE estableix en el seu article 6, que "la UE es fonamenta en els principis de la llibertat, la democràcia, el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals… ", mentre que el 13 estableix que cada Estat membre haurà de "dur a terme les accions pertinents per tal de combatre la discriminació basada en el sexe, raca o origen ètnic, religiós o creença, disminució, edat o orientació sexual".

Enlloc de fer això, les autoritats letones, i en particular el Ministre d’Interior, han estat alimentat un discurs homòfob i manifestament contrari als principis del TUE. Per aquesta raó els dos eurodiputats presents a la reunió varem reclamar que la Comissió i el Consell emprenguessin les mesures oportunes, incloent la prohibició de l’esmentat Ministre en el Consell de Ministres, basant-nos en l’article 7 del TUE, el qual estableix que si els principis mencionats en l’article 6 no son respectats, i son persistentment vulnerats per part d`un estat membre, aquest podrà veure afectats determinats drets en el marc de les seves activitats comunitàries.

Enguany es el segon any que es prohibeix la Marxa, cosa que succeeix en un moment en que d’altres països de la UE estan promovent aquesta activitat (veure aquest post anterior), i precisament el mateix cap de setmana que tenia lloc una de les més vistoses i festives, la de Berlin.

Tot plegat posa de manifest com d’important es encara treballar a escala europea per tal de preservar els valors fonamentals de la UE, i especialment pel compliment dels principis de respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals (inclosos els drets d’associació, de manifestació i d’expressió). La UE es fonamentalment una comunitat de valors, i si aquests es veuen qüestionats contínuament, els fonaments mateixos de la UE en queden afectats. La lluita pel respecte dels drets humans ha de començar, doncs, dins mateix de la UE.

Malgrat que aquests dies el Parlament Europeu és formalment tancat, l’activitat política no s’atura, i són molts els motius que obliguen a mantenir actives les alertes. D’entre les moltes qüestions que caldria comentar em vull aturar en dues: per una banda la situació al Pròxim Orient i la resposta de
la UE (recordeu, aquest vespre, concentració a
la Plaça St. Jaume, a les 19.30), i per altra la situació que estan vivint en aquests moments el col·lectiu LGBT a Letònia, la vigília de la celebració de la gay Pride, prohibida a hores d’ara per les autoritats letones (demà viatjo a Riga per donar suport als col·lectius LGBT d’aquell país, veure aqu?).
Pel què fa a la primera qüestió, la situació al Pròxim Orient, vull fer esment de la declaració conjunta que aquest matí han fet els presidents de grup del Parlament Europeu i que podeu trobar aquí. Així mateix, és obligat comentar el cas del ‘mocador’ palestí al coll de Rodríguez Zapatero, i la contundent resposta del Ministre Moratinos al representant de la comunitat sefardita quan aquest ha acusat el govern espanyol d’antisemita per criticar l’escalada de violència protagonitzada per Israel. (segueix…)

És cert que el conflicte al Pròxim Orient no és senzill d’afrontar, i que el risc de caure en un cert maniqueisme a l’hora d’analitzar-lo és alt. No obstant, el xantatge moral que habitualment utilitzen determinades veus acusant d’antisemita qualsevol que gosi criticar la política del govern israelià és certament preocupant, quan no insultant. Es tracta d’una reacció similar a la que mostren algunes persones davant d’una crítica a la política governamental nordamericana, quan n’acusen la font d’antiamericana o de patir estatsunitsfòbia. Defensar-se contraatacant i insultant és la manera fàcil, però equivocada, de justificar l’injustificable. I difícilment farà que les relacions entre Israel i
la UE millorin.

Personalment celebro les declaracions de condemna a les accions del govern israelià que han fet des del govern espanyol, i en tot cas trobo que arriben tard. És més, penso que en la situació actual caldria, com a mínim, congelar l’Acord d’Associació UE-Israel, ja que aquesta és una de les poques mesures de força que podem dur a terme des de

la UE. Coincideixo amb els qui pensen que hem estat massa indulgents amb l’actitud prepotent d’Israel, i és evident que qui n’ha patit les conseqüències ha estat la població civil, tant a Palestina, com ara al Líban, com també a Israel mateix, ja que, finalment, l’escalada de la violència també repercuteix en una major tensió i augmenta el radicalisme de totes les parts.

Condemnar l’actitud d’Israel, per altra banda, no vol dir de cap manera acceptar que les accions terroristes contra població israeliana siguin justificables. Però callar de manera sumisa, sovint per por a ser titllats d’antisemites, tampoc em sembla la millor manera de contribuir a trobar una solució justa i duradora al conflicte.

En un altre ordre de coses, aprofito també per comentar un nou cas de discriminació envers el col·lectiu LGBT a Letònia. De fet, aquest cap de setmana estava previst que tingués lloc una manifestació en el marc del dia de l’Orgull Gay i Lesbià, que a hores d’ara encara no compta amb l’autorització pertinent de part de les autoritats letones. Alguns diputats i diputades d’arreu de
la UE serem des de demà fins diumenge a Riga per donar suport a la normal celebració dels actes previstos. Entre d’altres, hi serem la companya Sophie Int’l Veldt i jo mateix, ambdós vicepresidents de l’Intergrup de suport al col·lectiu LGBT al Parlament Europeu, o la portaveu del Partit Verd Europeu, la diputada austríaca Ulrike Lunacek.

Aquí podeu seguir el dia a dia dels esdeveniments. En qualsevol cas, l’actitud manifestament contrària a les llibertats sexuals posada de manifest per part de les autoritats letones ha motivat que els membres de l’Intergrup pro drets LGBT al Parlament Europeu hàgim presentat la següent pregunta escrita a
la Comissió:

Since becoming a member of the European Union in 2004, for two years
Latvia ignored its obligations to fully implement and transpose the requirement of the EU Employment Equality Directive (2000/78/EC) to explicitly ban discrimination on the grounds of sexual orientation in employment. Moreover, on 19th of July, the Riga city council denied Latvian human rights militants and sexual minorities their basic rights of freedom of expression and assembly by not giving permission for a peaceful demonstration supposed to take place on 22 of July.

– What urgent action will the Commission take towards the Latvian authorities to ensure that the demonstration is immediately authorized, since the ban on a peaceful demonstration for equal rights clearly represents discrimination based on sexual orientation and a violation of the basic democratic rights to freedom of expression and of assembly, as guaranteed by the European Convention on Human Rights and the related jurisprudence, and as enshrined in the Treaties through articles 6 and 7 TUE?

-Will the Commission start infringement proceedings against
Latvia for the failure to implement Employment Equality Directive (2000/78/EC)?

Aquest matí els copresidents del Grup Verd/ALE, Daniel Cohn Bendit i Monica Frassoni, han proposat formalment l’ex ministre d’Afers Exteriors alemany, Joschka Fischer, com a mediador en el conflicte a l’Orient Mitjà. Fischer és una persona ben valorada tant per Israel com per l’autoritat palestina, i podria comptar també amb l’aprovació de Hezbollah.

La complexitat del tema fa imprescindible que es nomeni una persona amb experiència, sensibilitat i credibilitat a escala internacional. Fischer compta amb totes tres característiques, i seria molt oportú que la cancellera alemanya, Angela Merkel, el proposés com enviat especial de
la UE per aconseguir un alto el foc, la reactivació d’una iniciativa dins el marc del full de ruta d’EUA, Rússia, UE i
la ONU i la preparació d’una conferència internacional per aconseguir un acord de pau a la regió. Podeu llegir una de les darreres entrevistes que li han fet a El Pais aquí.

Després, en el marc de les negociacions sobre les perspectives financeres, Consell i Comissió han reduït aquesta exigència fins a deixar-ho en la ridícula xifra de 100 milions. Tal i com ha destacat en nombroses ocasions la mateixa Isler Beguin, aquesta és una qüestió de principis pel Grup Verds/ALE.

Per altra banda, també cal seguir demanant als companys i companyes dels altres grups polítics que li facin costat a l?hora d?oposar-se a l’opció escollida per la Comissió Europea de delegar el 80% del pressupost per a qüestions de medi ambient als Estats-membres. Aquesta mesura equival a una renacionalització de les polítiques de medi ambient mentre que, tal i com ve posant-se de manifest cada cop més, és en la dimensió europea quan es pot ser més eficaz i eficient en la defensa/protecció del medi ambient.

Si el Consell i la Comissió volen obtenir l’acord pressupostari sobre Life+, la qual cosa requereix el vot favorable del Parlament Europeu, hauran d’explicar molt bé aquest canvi d?actitud pel què fa a una de les polítiques europees que compta amb més crèdit per part de la ciutadania europea. Tal i com recorda Isler Beguin: « Céder aux états membres cet instrument enfoncerait le projet européen un peu plus loin dans la médiocrité » (=Cedir als estats membre aquest instrument enfonsaria encara més el projecte europeu en la mediocritat).

L’escalada de violència que està duent a terme Israel no només no s’atura sinó que puja diàriament graons cap al desastre absolut. Als atacs sobre Gaza d’aquests darrers dies cal afegir ara l’ofensiva sobre el Líban. Tímidament,
la UE, a través del seu Alt Responsable en Política Exterior, Javier Solana, comença a alçar la veu, mentre que al Parlament Europeu el debat sobre la situació a l’Orient Mitjà és un dels que més polarització genera, si bé la correlació de forces segueix essent clarament favorable al reconeixement del dret a Israel a la seva autodefensa. Ara com ara som clarament minoritaris els qui reclamem la cancelació de l’Acord d’Associació entre
la UE i Israel en virtut de l’Article 2 de la clàusula democràtica.

Pel què fa als atacs sobre Gaza, l’argument sota el qual s’ampara Israel és la detenció d’un soldat israelià. Tanmateix, la desproporció de la resposta (la qual inclou la detenció de 100 membres de Hamàs, inclosos ministres i parlamentaris) suposa en ella mateixa una flagrant vulneració del dret internacional. Així, tal i com posen de manifest Marta Mendiola i Núria Tomàs, de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB: (segueix…)

?eEn primer lugar, los ataques contra objetivos civiles, como son las infraestructuras destruidas en Gaza, no pueden ser justificados desde el punto de vista militar, por lo que suponen una violación del derecho internacional humanitario, en particular de
la IV Convención de Ginebra. Esta Convención, ratificada por Israel, prohíbe además los castigos colectivos y medidas de intimidación contra la población civil. En segundo lugar, la destrucción de las infraestructuras vulnera el derecho al agua y el acceso a la electricidad, elementos indispensables para el goce de un nivel de vida adecuado, derecho humano recogido en el Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (PIDESC), del que Israel es también Estado parte. En este sentido, en virtud del derecho internacional de los derechos humanos, y según lo confirma el Comité DESC de
la ONU, las obligaciones que incumben a Israel en virtud del PIDESC se deben aplicar a todos los territorios y poblaciones bajo su control efectivo.”

A més a més, ?erespecto a las detenciones realizadas por Israel a los miembros de Hamas, podrían constituir una ‘toma de rehenes’ prohibida por la citada Convención, en palabras del Relator Especial de
la ONU sobre
la Situación de los Derechos Humanos en los Territorios Ocupados Palestinos. Asimismo, Israel debe garantizar el derecho al debido proceso de dichas personas, derecho recogido en
la IV Convención de Ginebra y en el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, ratificado por Israel. Por otra parte, cabe añadir que la captura del soldado israelí y el asesinato de un colono a manos de grupos armados palestinos también constituyen una violación del derecho humanitario y de las normas internacionales de los derechos humanos. Al mismo tiempo, la suspensión de las ayudas por parte de la comunidad internacional y el bloqueo económico impuesto por Israel a los territorios ocupados como resultado del triunfo de Hamas en las pasadas elecciones está ocasionando una catástrofe humanitaria de alarmantes proporciones, particularmente en Gaza, calificada de ‘mortal’ por el Secretario General Adjunto para Asuntos Humanitarios de
la ONU”.

Davant d’aquesta situació, Solana confirma el seu suport a la missió de Nacions Unides que té per objectiu que s’estableixi un alto el foc, i ell mateix es compromet a visitar la regió després de la reunió del G8. Tanmateix, la resposta internacional és certament preocupant tal i com ho demostra el fet que quan fa dos díes el Consell de Drets Humans de l’ONU va votar una Resolució en la qual es demanava a Israel que posés fi als atacs, que alliberés els presos i que complís amb els compromisos adoptats en el marc del dret internacional, països com Canadà, Japó i els mateixos països europeus hi van votar en contra, a la qual cosa cal afegir la constant negativa dels Estats Units per tal que el Consell de Seguretat de l’ONU condemni aquests fets.

En quant als atacs sobre el Líban, també motivats segons Israel per la detenció de dos soldats israelians per part de Hezbollah, han donat peu a respostes més contundents que les accions sobre Gaza. Per part de Vaticà, per exemple, es tracta d’una agressió sobre un Estat sobirà, mentre que el mateix president francès, Jaques Chirac, la resposta és totalment desproporcionada. El Líban ha reclamat una Resolució condemnatòria de part del Consell de Seguretat de l’ONU i, en aquest cas, George Bush s’ha compromès, segons el primer ministre libanès, a pressionar Israel per tal que aturi l’ofensiva. El Consell de Seguretat de l’ONU ha de deliberar divendres per la tarda sobre si adopta o no aquesta resolució condemnatòria.

Tenint en compte que Israel considera responsables col·lectius l’eix format per Iran-Síria-Hamas-Hezbollah, el risc d’una escalada d’incommensurables dimensions és cada cop més preocupant.

Tot plegat ens permet arribar a la conclusió que la política de dobles mesures duta a terme per part d’alguns països sobre la regió no només no ha ajudat a pacificar la zona sinó que, més aviat al contrari, ha servit per polaritzar encara més les tensions i fins i tot per alimentar les veus més extremistes de tots els bàndols. No podem armar econòmicament, militarment i políticament Israel mentre al mateix temps assenyalem amb el dit acusador a Hamàs, Hezbollah, el mateix Iran o Síria, acusant-los de tots els mals de la regió, i esperar que la tensió es redueixi.

El gran problema que tenim en aquests moments és la manca de coherència i credibilitat a l’hora de criticar i condemnar la violència d’uns, als quals acusem de terroristes (per bé que moltes de les accions que cometen són necessàriament condemnables), mentre alimentem la d’altres qui, amparant-se en el dret a l’autodefensa, duen a terme accions clarament considerables com a crims de guerra i totalment contràries al dret internacional, sota l’ampara de la impunitat internacional.

Hi ha dies en què obrir els diaris és sinònim de malcafè. Avui és un d’aquests. Com cada matí quan sóc a Brussel.les he comprat els diaris de camí cap al Parlament, i els he fullejat tot caminant. En portada, lògicament, la massacre de Bombai (Mumbai segons la versió). Ja a la cafeteria del Parlament m’he detingut a llegir les pàgines d’internacional. No m’ha donat temps a entrar en política estatal i nacional ja que amb prou feines he aconseguit llegir tot allò referent a Guantanamo, Afganistà, Somàlia, Gaza, i, com sempre, l’Iraq.

Aprenem geografia a base de desastres. El problema, però, és que els desastres que he mencionat no són desastres naturals. Són tots provocats pels éssers humans. I per tant evitables.

De vegades tenim la sensació que el món mundial ens queda lluny del nostre món local, o potser és que, ben al contrari, la seva proximitat és tal que ens incomoda, i ens fa abaixar la mirada, tímidament, com quan ens trobem amb un veí a l’ascensor, (segueix…)

… i és que ens agradi o no, el món és cada vegada més petit, i per tant som cada vegada més responsables de les conseqüències mundials dels actes (o dels no actes) que duem a terme en el nostre entorn quotidià i inmediat.

En altres paraules, malgrat el risc de frustració, decepció i desmovilització que de vegades pot comportar la lectura del diari en dies com avui, no podem abandonar el nostre compromís universal. Els progressos que hem pogut constatar al llarg de la història en favor de la defensa dels drets humans i de la convivència universal, i dels quals és evident que avui ens en beneficiem una bona part de la humanitat, han estat el resultat de l
‘inconformisme, la tenacitat, el coratge, la convicció i la lluita constant contra l
‘adversitat i, sobretot, contra la inmensitat del repte, de les generacions passades. No tenim cap dret a frustrar nosaltres les expectatives i les esperances de les generacions venideres. Ningú diu que sigui fàcil, simplement és que no hi ha alternativa.

És cert que la magnitud del problema global ens pot fer creure que és impossible modificar les grans tendències mundials, però personalment penso que no podem permetre
‘ns el luxe de rendir-nos. Ni tant sols davant del fracàs de la darrera conferència sobre armes lleugeres ens podem permetre renunciar al compromís universal. I és que, tal i posa de manifest el nou gir que ha adoptat la situació de Guantánamo, o el debat sobre els vols de

la CIA, o la creixent solitud de l’administració Bush en el vergonyós afer iraquià (entre d’altres), encara que sembli que allò que es pot fer i dir és poca cosa, cal fer-ho i cal dir-ho, cadascú al seu àmbit d’influència, perquè es la suma de totes aquestes petites denuncies la que al final actúa de catalitzador dels grans canvis.

Tot plegat em ratifica en la meva convicció que cada cop més la
‘nostra
‘ seguretat com a país i com a regió del món està directament relacionada amb afrontar de manera seriosa i responsable la dimensió global, universal. No és una qüestió estrictament de tenir una mentalitat altruista, pròpia de gent benpensant o fins i tot un punt utòpica (tot i que aquesta motivació em sembla més que respectable i jo mateix m
‘hi identifico), sinó que fins i tot des d’una lògica clarament egoista ens convé invertir econòmicament i política en la promoció de la pau i l
‘estabilitat mundials, i sobretot en la desactivació de conflictes vigents o potencials.

Aquest matí, per altra banda, hem abordat la convulsa agenda internacional amb el president de torn del Consell, el Ministre d
‘Afers Exteriors finlandès, Erkii Tuomioja, qui ha presentat la seva agenda semestral. Entre d
‘altres qüestions hem avaluat la propera reunió del G8 (Durao Barroso afirmava ahir que amb Rússia no es canviaria energia per drets humans, afirmació que celebro), les recents accions israelianes sobre Gaza i el drama humanitari que estan provocant (recolzo la petició d
‘alliberament del soldat israelià retingut, però no considero coherent el silenci i la poca contundència amb que s
‘afronta l
‘escalada de la violència que està duent a terme Israel, i insisteixo que en el present context és incomprensible mantenir l
‘Acord d’Associació amb aquell país), la situació a l
‘Iraq, el procés de pau al Sudan, o les tensions nuclears relacionades amb Iran i Corea del Nord.

Ahir mateix, per exemple, vàrem poder parlar, primer a

la Comissió AFET i després en privat, amb el Ministre d
‘Exteriors afganès, Rangin Dadfer Spanta, qui de fet va viure molts anys a Alemanya on militava al Partit Verd i fins i tot va ser regidor d
‘un ajuntament per aquest partit. No amaga mai aquest fet, i fins i tot en fa bandera, malgrat que en el seu país els sectors més fonamentalistes l
‘utilitzen en contra seva. L
‘acusen, per exemple, de ser massa sensible amb la qüestió de gènere. La situació a l
‘Afganistà és ben lluny de ser satisfactòria. Dadfer assenyala tres grans reptes: seguretat per permetre la rehabilitació, narcotràfic i terrorisme, i conclou que la millor manera de combatre el terrorisme a la regió es estabilitzant el país, però es lamenta que ni la policia ni l
‘exèrcit locals disposen de les capacitats ni la formació necessària. En resum, Dadfer defensa que l
‘Afganistà suposa l
‘oportunitat de fer possible la democràcia en un país musulmà.

En el seu reportatge sobre els resultats de la Cimera de Nacions Unides sobre Armes Lleugeres que ha tingut lloc les dues darreres setmanes a Nova York, Sandro Pozzi, corresponsal d’El Pais, titulava avui la seva crònica amb un: ‘Victoria de los Kaláshnikov: la ONU fracasa en su intento de frenar el tráfico ilícito de armas ligeras’. Malauradament, el títol és força encertat. En aquestes dues setmanes 12.000 persones han estat víctimes de les armes lleugeres, i malgrat tot els governs han estat incapaços de trobar un acord que pogués ajudar a posar fre a aquesta bogeria.

Ja sabíem que les negociacions serien dificils, i que la postura intransigent d’alguns països complicarien el resultat final. No obstant, no podem assenyalar només els Estats Units com els responsables del fracàs final. És cert que van ser ells els qui més es van oposar a incloure en el text aspectes com la possessió d’armes (veure aquí), però també d’altres països van impedir acords en aspectes tan importants com el control de les transferències (Iran, Cuba, India i Paquistà); establiment de principis generals per avançar cap a un Tractat Internacional d’Armes (Veneçuela i Egipte); o la vinculació de desenvolupament i desarmament (països del Carib). Rússia i la Xina, per la seva banda, veient probablement que d’altres ja els feien la feina, es van quedar finalment en un segon terme, mentre la UE, Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, certament els més actius en positiu, es veien incapaços de fer avançar les negociacions. (segueix…)

Tots aquests eren aspectes claus per a nosaltres (Parlament Europeu), però també per a les ONG (veure apunt anterior sobre les essències del debat). Pel què fa a la postura de la UE, cal dir que mentre vaig poder participar de les negociacions 26-30 juny) vaig poder constatar la convicció amb què aquestes van ser encarades per part de les presidències austríaca (primera setmana) i finlandesa (segona setmana). Malauradament, el format de la conferència, basat en el consens, feia dificil l’acord amb postures tan contràries. El proper dimecres, 12 de juliol, presentaré en la Sub-Comissió de Seguretat i Defensa (SEDE) del Parlament Europeu, a Brussel.les, la valoració de la Delegació Parlamentària a la Conferència que vaig encapçalar.

Tot plegat, però, em porta a insistir un cop més en què, de cara a avançar cap a un Tractat Internacional d’Armes, qüestió que està previst que es comenci a discutir a la tardor a l’Assemblea General de NNUU a iniciativa del Regne Unit, caldrà pensar clarament en una estratègia alternativa.

És a dir, si el marc de la ONU no serveix, caldrà veure si alguns Governs estan en disposició de seguir l’exemple de Canadà en el cas de les Mines Antipersona i liderar un procés paral.lel, al marge de l’ONU, similar al què va permetre concloure en l’anomenat Tractat d’Ottawa sobre les Mines antipersona. I és aquí on m’agradaria veure els governs de la UE, començant per l’espanyol. Aquesta ha de ser la següent batalla en la guerra contra les armes petites i lleugeres, tal i com reclamen de fa temps les ONG en el marc de la Campanya Armes Sota Control (veure el comunicat d’Intermón Oxfam i Amnistia Internacional, i el de la Fundació per la Pau).  

Darrer dia (ahir dijous) de sessió plenària a Estrasburg amb dues qüestions importants a l’agenda. La primera, la votació de l’Informe Fava sobre la CIA, votació que tal i com hem posat de manifest en el comunicat que adjunto més avall, ha estat realment satisfactòria en el sentit d’avançar cap a la veritat. Aquí teniu una explicació de l’informe i la votació, i aquí l’informe final tal i com va quedar aprovat. Especialment significatiu és el fet que nombrosos/es diputats/des del PPE s’han vist obligats/des a votar afirmativament davant les clares evidències que han estat sortint darrerament, i sobretot arran de la detenció, ahir, del Subdirector del Serveis d’Intel.ligència italià. Aquí  teniu la meva intervenció en plenària, i aquí la nostra nota de premsa.

El segon tema important a destacar és el debat sobre la resolució d’urgència relativa a la llibertat d’expressió a Internet. Els diversos grups vàrem presentar les nostres propostes de Resolució (aquí teniu la del Grup Verds/ALE) i finalment es va negociar una de conjunta amb els altres grups que podeu consultar aquí. La resolució inclou mencions especials a la responsabilitat de determinats governs, però també d’algunes empreses com Google, Microsoft, Wanadoo, Telecom, Yahoo, entre d’altres, les quals col.laboren en la censura i la vulneració dels drets dels internautes. Si seguiu llegint trobareu la meva intervenció en el marc del debat sobre la resolució. (segueix …)

Intervenció en plenària de Raül Romeva (ICV – Greens/EFA) sobre Llibertat d’expressió a Internet (15 de juny de 2006)

Quiero empezar recordando la Declaración de la cumbre Mundial de la Información que tuvo lugar en Túnez en noviembre de 2005 en la que se concedió gran importancia a la sociedad de la información con relación a los derechos humanos y las libertades fundamentales, en particular la libertad de expresión y de opinión, así como la libertad para recibir y tener acceso a la información.

Por ello resulta tan triste y lamentable que hoy tengamos que recordar que decenas de personas se encuentran en prisión en varios países del mundo, aunque sobre todo en China, por la simple y única razón de querer comunicarse y expresarse a través de la red.

No obstante, aunque la responsabilidad principal ciertamente recae en los gobiernos censores, hay que recordar también que en muchos casos son empresas occidentales, muchas europeas, las que proporcionan a esos gobiernos los instrumentos y las capacidades para poder llevar a cabo el control y la censura. Este es el caso, entre otras, de empresas como Yahoo, Google o Microsft, así como CISCO Systems, Telecom Italia, Wanadoo o una subsidiaria de France Telecom.

Por todo ello con esta resolución queremos condenar sin fisuras las restricciones a la libertad de expresión que algunos gobiernos imponen a través de Internet, y especialmente aquellos actos de persecución y detenciones que algunos llevan a cabo, por lo que pedimos al Consejo y a la Comisión que aborde esta cuestión en sus encuentros bilaterales con los países mencionados en la resolución, especialmente China.

Segundo, queremos hacer un llamado al Consejo y a los Estados Miembros que hagan público, en un comunicado conjunto, su compromiso para con la protección de los derechos de los Internautas y con la libertad de expresión en el marco de la red Internet;

Tercero, que se pongan límites a ciertas compañías que hacen beneficio en ciertos países a costa de menoscabar los derechos humanos;

Cuarto, pedir a la Comisión y el Consejo tengan en cuenta, a la hora de establecer sus programas de ayuda, la necesidad de prestar especial atención a los programas que faciliten el acceso de la gente a Internet y a la sociedad de la información en general. 

En suma, en el mundo de hoy una forma de promover y respetar los derechos humanos es precisamente garantizar la libertad de expresión en Internet, y evitar censuras, persecuciones encarcelamientos.

Finalment, avui hem debatut en sessió plenària al Parlament Europeu l’informe Fava (PSE, It) sobre les accions de la CIA a Europa, informe que votarem demà dijous. El debat no ha pogut arribar en millor moment, especialment donada la detenció, aquest matí, de Marco Mancini, Director de l’Agència militar italiana (SISMI), sota la sospita d’haver col.laborat en la detenció i entrega il.legal d’Abu Omar. Tal i com hem posat de manifest en una nota de premsa enviada aquest migdia (veure aquí), aquest fet suposa per a nosaltres un importantíssim pas endavant en relació a la investigació sobre la complicitat d’alguns governs europeus en aquesta mena de pràctiques dutes a terme per la CIA, i ens temem que això només sigui la punta de l’iceberg, per la qual cosa cal seguir endavant amb la investigació fins a saber tota la veritat.

Així mateix, adjunto també la meva intervenció d’aquesta tarda, en la qual poso de manifest el meu suport a l’informe Fava, i al seu ponent, i reitero algunes de les coses que he anat comentant en anteriors entrades d’aquest bloc.

"Me sumo a las felicitaciones y elogios al ponente FAVA, y reitero nuestro total apoyo a la línea principal que el ponente propone en su informe. En las audiencias que hemos mantenido a lo largo de estos meses ha quedado claro que no podemos ya seguir hablando de ‘supuestas’ actividades de la CIA en Europa, sino que debemos (segueix…) 

…investigar y analizar los hechos ocurridos, y exigir asimismo responsabilidades a los gobiernos que, por acción o dejación de funciones, hayan podido contribuir a que estos hechos tuvieran lugar.

Como recalca el informe, para nosotros es más que inverosímil que los gobiernos no supieran lo que estaba ocurriendo, por lo que reitero una vez más mi sorpresa ante la insistencia de algunos gobiernos, entre ellos el español, por negar hechos que los mismos responsables de la CIA ya han reconocido.

No se trata, insisto, de saber si estas prácticas han ocurrido. Prácticas entre las que se encuentran detenciones y entregas ilegales, uso de territorio europeo como base de operaciones, planificación y descanso; y en algunos países incluso la existencia de centros de detención ilegal. Se trata de saber quien en Europa conocía estos hechos, e incluso colaboró en ellos, pero también quien, debiendo conocerlos, se inhibió de esa responsabilidad.

La conclusión del informe es clara: el trabajo que estamos llevando a cabo es necesario y debe continuar. Cierto es que no somos investigadores ni fiscales. No tenemos ni el poder ni los medios para resolver todos los enigmas que tenemos ante nosotros. Pero sí tenemos una enorme responsabilidad que consiste en hacer las preguntas pertinentes, y en no dejar caer en el olvido y la indiferencia lo que puede ser, de hecho, una de las peores manchas en el historial del proyecto europeo, sobre todo en su dimensión derechos humanos.

Para poder exigir a los demás comportamientos y prácticas ejemplares debemos empezar por dar ejemplo, y ello supone, entre otras medidas, replantearnos las relaciones con los Estados Unidos."

El president del Parlament Europeu, Josep Borrell, i els grups polítics de l’Eurocambra han fet aquest matí una declaració a l’hemicicle amb motiu del 70è aniversari del cop d’Estat del General Franco, que va donar lloc a la guerra civil espanyola. Aquí trobareu el resum del debat del qual cal destacar, com a nota negativa, la intervenció de Mayor Oreja en nom del PPE, qui ha volgut convertir el debat en una picabaralla interna a escala espanyola quan de fet la intenció primera i primigènia del debat era europeitzar la qüestió de la lluita contra el franquisme i fer que Europa assumís la seva responsabilitat tant pel què fa a l’aixecament com pel què fa al manteniment del règim (a la foto Franco amb Millán Astray qui el va nomenar cap de la Primera Divisió de la Legión Extranjera). 

Així mateix es tractava de reconèixer la lluita contra el franquisme com un exemple de lluita en favor de la democràcia europea, i de saludar els esforços de tantes persones no espanyoles en la defensa d’aquests ideals.

Amb aquest objectiu es va arribar a un pacte segons el qual els intervinents serien els presidents dels grups, cap d’ells espanyol. No obstant, el PPE ha delegat la intervenció en Mayor Oreja. L’anècdota, encara que significativa, va ser la intervenció de l’eurodiputat polonès del Partit de la Familia (membre de la coalició governamental polonesa), Maciej Gyertich, que va elogiar la figura de Franco, cosa que ràpidament va ser contestada per altres diputats polonesos, com Geremek. (segueix…)

Pel què fa a la valoració que en fem des d’ICV, adjunto a continuació la nota de premsa que hem fet després del debat:

En ocasió del 70 aniversari del cop d’Estat de Franco, el president del Parlament Europeu i els presidents de la majoria de grups polítics han realitzat una declaració de condemna del règim franquista, a iniciativa de diversos eurodiputats espanyols entre el quals Raül Romeva, d’ICV

L’eurodiputat d’ICV adscrit al grup dels Verds, Raül Romeva, juntament amb d’altres membres del Parlament Europeu, ha promogut la declaració de condemna del règim franquista amb motiu del 70è aniversari del cop d’Estat del general Franco a Espanya que han fet avui el president de la cambra europea Josep Borrell i els grups polítics parlamentaris.

Romeva ha destacat la importància que tots els grups del Parlament Europeu menys el PP estiguin units en la condemna del franquisme, i ha afirmat que "aquesta declaració suposa un pas més cap al reconeixement de tota aquella gent que va lluitar per a la recuperació de les llibertats democràtiques a Espanya i a Catalunya. Després de la condemna del Consell d’Europa, ara arribar la condemna per part de la sobirania popular europea".

Romeva s’ha referit al problema de percepció existent a Europa respecte el franquisme, perquè el debat està polaritzat entre "el nazisme i l’herència dels nous països membres, que plantegen el tema del comunisme o de l’estalinisme". En aquest sentit, ha destacat que el més difícil ha estat convèncer els diputats alemanys perquè firmessin perquè temien "banalitzar el nazisme".

L’eurodiputat d’ICV ha explicat que recentment el Consell d’Europa va aprovar amb àmplia majoria una moció a favor d’una "condemna internacional del règim franquista". Romeva ha destacat a més que "ens semblen importants les referències que en l’informe Takkula sobre la proposta de Decisió del Parlament Europeu i del Consell d’establir el programa "Ciutadans amb Europa", es fan a les víctimes de dictadures a Europa, entre les que certament ocupa un lloc lamentablement destacat el règim franquista a Espanya".

La Mesa del Parlament Europeu ha aprovat aquesta tarda l’ús del català pel què fa a les comunicacions escrites (tot i que no encara pel què fa a intervencions en les sessions plenàries per part dels/les eurodiputats/des que desitgem poder-nos-hi dirigir en la nostra llengua). Així, tal i com ja havia comentat en anteriors ocasions que passaria (veure aquí), s’ha corregit l’anomalia que es va produir la darrera vegada que es va discutir la qüestió, i s’ha superat aquest cop la carrera d’obstacles que el PP, amb Vidal-Quadras al capdavant, han intentat imposar a l’Eurocambra. Aquest cop no se n’han sortit, tot i que ho han intentat, i de debò. Veure nota Europa Press aquí. Per cert, personalment vull destacar la feina i el coratge demostrat pel representant del Grup Verds/ALE a la Mesa, el vicepresident Gerard Onesta, qui ha estat un ferm defensor d’aquest tema des del principi.

Segons l’acord arribat aquest vespre, el Parlament Europeu accepta poder usar el català/valencià, el gallec i l’euskera en les comunicacions escrites dels/les ciutadans/es a la institució, i caldrà que aquesta respongui en la mateixa llengua que ha rebut el requeriment. En aquesta ocasió, el vot de qualitat del President del Parlament, Josep Borrell, ha resultat determinant, ja que la decisió comptava amb set vots a favor, i set en contra (els del PPE), mentre que el diputat lliberal que en l’anterior ocasió va votar-hi en contra en aquesta no ha participat en la votació. (segueix …)

Finalment, em complau certament posar de manifest que aquest és el resultat d’un treball que hem dut a terme de manera conjunta, cadascú en el seu àmbit, diferents actors: els eurodiputats catalans, especialment Maria Badia (PSC), Bernat Joan (ERC), Ignasi Guardans (CIU), i Raül Romeva (ICV), i lògicament també el President de la Càmera, Josep Borrell; la Delegació del Govern de Catalunya a Brussel.les, encapçalada per Anna Terrón; el Govern de l’Estat, especialment en la persona del Secretari d’Estat Alberto Navarro; i el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. Es tracta, en definitiva d’una victòria en equip que, a més a més, recull també els fruits de la feina que anteriors eurodiputats/des catalans/es van dur a terme durant anys.

Adjunto a continuació la valoració  que n’hem fet des d’ICV:

L’eurodiputat d’ICV ha destacat que "es tracta d’un moment històric" tot i que "encara queda pendent que els i les eurodiputades puguem usar el català a les sessions plenàries"

RAÜL ROMEVA ES FELICITA PER L’APROVACIÓ DE L’ÚS DEL CATALÀ EN COMUNICACIONS ESCRITES AL PARLAMENT EUROPEU

L’eurodiputat d’ICV adscrit al grup dels Verds/ALE, ha mostrat la seva satisfacció per l’aprovació de l’ús del català i d’altres llengües cooficials en comunicacions escrites del Parlament europeu. Per això, Romeva ha destacat que "es tracta d’un moment històric".

Romeva ha dit que la decisió "és un pas endavant ja que permet que els ciutadans puguin dirigir-se a la Institució europea amb la llengua cooficial que desitgin, ja sigui el català, el gallec o l’euskera".

Tot i així, Romeva ha matisat que "encara queda pendent que els i les eurodiputades puguem usar el català a les sessions plenàries perquè la situació sigui plenament satisfactòria". "Estem molt contents, perquè amb aquesta decisió s’equipara el Parlament Europeu amb les altres institucions europees, però encara ens queda feina per fer" ha dit.

En aquest sentit l’eurodiputat d’ICV s’ha compromès des del grup els Verds/ ALE a "seguir reclamant l’ús del català en les sessions plenàries perquè és una qüestió de justícia".

Escric des de l’aeroport de Madrid, en trànsit des de Nova York cap a Estrasburg, on aquesta setmana té lloc la darrera sessió plenària del present curs (encara que la setmana vinent tenim setmana de sessions a Brussel·les). A l’agenda hi ha, entre d’altres, els temes que menciono en el títol, els quals aniré comentant al llarg de la setmana. De moment, però, em vull centrar en dos: l’informe Lucas sobre contaminació dels avions (tema ben apropiat donat el lloc on em trobo en aquests moments), i la nova discussió sobre l’ús del català al Parlament Europeu que està previst que tingui lloc aquesta tarda a les 18.00.

Pel què fa la contaminació aèria, avui debatrem i demà votarem l’informe elaborat per la nostra companya de grup Caroline Lucas (Greens, RU) i amb el qual pretenem posar de manifest (segueix…)

… la necessitat de reduir l’impacte de la contaminació dels avions, aspecte fins ara exclòs dels compromisos que fixa el Protocol de Kioto (1997) sobre l’escalfament del planeta. L’ocupació de l’espai aeri està creixent a un ritme desorbitat, sobretot arran de la proliferació de companyies de baix cost (Eurocontrol preveu que l’any 2020 hi haurà el doble de vols que el 2003). Les conseqüències ambientals d’aquest fet són alarmants, sobretot pel què fa a les emissions de CO2. Per tal de mirar de posar fre a aquesta situació l’informe Lucas  proposa, entre d’altres coses, que el preu dels bitllets reflecteixi allò que costa al planeta el vol, la qual cosa vol dir que caldria incloure les emissions de l’aviació en el mecanisme de comerç d’emissions amb què la UE pretén donar compliment als compromisos de Kioto. Això hauria de servir per convidar els viatgers a utilitzar vies de transport alternatives. Lògicament no es tracta de no fer servir l’avió, sinó de limitar-ne l’ús i de fer-ho essent-ne conscients dels enormes costos que aquest transport té ja que de vegades els vols barats fan que tinguem una impressió equivocada sobre aquests costos. Aquí teniu la nota preparada per la mateixa Caroline. (NOTA AFEGIDA el 4 juliol, després del vot: valoració del resultat del vot per part de Caroline Lucas).

L’altre tema important d’avui té per escenari la Mesa del Parlament Europeu on, un cop més es debatrà el tema de l’ús del català a l’Eurocambra, i en concret la possibilitat que els ciutadans i ciutadanes es puguin dirigir i ser contestats/des en la nostra llengua a aquesta institució. La pressió del PP segueix essent important, però caldrà esperar a veure si aqeust cop, la correlació de forces ens és més favorable, especialment després de saber que el diputat lliberal que en l’anterior ocasió es va aliar amb el PP, en aquesta ocasió se li ha demanat que no assisteixi i que delegui el vot. Els comptes, per tant, haurien de sortir aquest cop.

Finalment, demà pel matí es farà el debat sobre el reconeixement de la lluita antifranquista i la condemna del franquisme amb motiu del proper 18 de juliol, a iniciativa d’un grup de diputats/des que hem tingut el suport de 200 companys/es de l’hemicicle.

Escric dissabte perquè ahir divendres varem tenir un dia especialment atapeït. Va començar ben d’hora al matí amb la reunió de coordinació entre les tres institucions de la UE (Consell, Parlament i Comissió) per avaluar el decurs de les negociacions i veure com es preparava la setmana entrant. Es va aprofitar per fer el canvi de presidència del Consell, que fins ara tenia Àustria i que a partir de l’1 de juliol passa a ser Finlàndia. En termes pràctics això vol dir que la delegació oficial de la UE haurà estat encapçalada una setmana per cadascú, i per tant que les negociacions ara les liderarà l’ambaixador finlandès Kari Kahiluoto, amb qui ens varem reunir bilateralment ahir i de qui he de dir que n’esperem molt.

L’equip que porta la delegació finlandesa a Nova York és realment valuosa, cosa que serà decisiu en la darrera setmana de negociacions que comença dilluns (setmana curta, d’altra banda, per què el 4 de juliol és festa gran a Estats Units). (segueix…)

Tot seguit ens varem reunir amb la delegació xinesa, encapçalada pel Director de l’Oficina de Desarmament, Hu Zhongkun. Després d’una interessant conversa sobre la situació dels drets humans a la Xina (l’ambaixador tenia interès a comentar el darrer informe d’Amnistia Internacional sobre aquell país) varem exposar les nostres preocupacions en relació al contingut de la proposta de text en negociació (veure entrada d’ahir). Malgrat que en la majoria de punts plantejats semblava que hi podria haver acord, aquell que sí els plantejava més problemes és l’adopció d’unes directrius/principis generals a escala internacional per a regular les transferències del comerç d’armes. Sigui com sigui la conversa va ser especialment interessant en el marc de l’informe que estem discutint en aquests moments al Parlament Europeu sobre les relacions entre UE i Xina, el ponent del qual és el diputat neerlandès del Grup Independència i Democràcia, Bastian Belder. L’informe es discutirà en Comissió d’Afers Exteriors d’aqui a dues setmanes.

A mig matí varem poder escoltar les intervencions de les ONG en la sessió plenària. Una darrera l’altre van exposar les diferents conseqüències que el descontrol de les armes genera arreu del món: van parlar supervivents (aquest terme està substituint cada cop més el de víctimes), representants de països en desenvolupament, organitzacions de dones, … Els seus testimonis resulten fonamentals en aquesta mena de contextos. Suposen la finestra al món real, a l’essència real del debat que estem tenint. Altrament es corre el risc de reduir la discussió a un seguit d’aspectes estricament tècnics que res, o poc, tenen a veure amb el veritable problema de fons, que és que aquestes armes provoquen milions de víctimes cada any. Podeu seguir el dramàtic marcador que IANSA té al seu lloc web i que mostra el nombre de víctimes per armes que hi ha hagut des que ha començat 2006.

Tot seguit varem fer la presentació pública de les tres institucions de la UE: Consell, Parlament i Comissió. Per part nostra, vaig començar exposant la gran importància que té que entre els membres de les delegacions oficials hi hagi membres dels Parlaments, especialment per què aquests tenen una triple responsabilitat prou important: a) són els responsables legislatius, i per tant els qui han d’impulsar lleis que, sobretot en el cas d’Amèrica Llatina, per exemple, és una necessitat urgent; b) poden col·locar els debats en l’agenda política i tenen per funció fer uns seguiment i un control de la tasca dels executius respectius; i c) són els responsables d’elaborar i aprovar els pressupostos. Per altra banda, vaig presentar la Resolució i vaig recordar que aquesta va ser adoptada per unanimitat de tots els grups, i que en ella precisament es demana que el text final de la Conferència tingui en compte aspectes com els drets humans, dret internacional humanitari, gènere, desenvolupament, munició, conferència de seguiment, etc… La conclusió final és que el Parlament Europeu es percep cada cop més, tant des de dins com des de fora, com un actor que pot resultar clau en aquesta mena de processos. No oblidem que es tracta de la única institució europea directament elegida pels ciutadans/es, i per tant entenc que, poc a poc, s’està reconstruint aquest vincle entre ciutadania i institucions europees, que era una de les mancances que allunyaven certs debats a escala europea de la gent, i especialment aquells que tenen a veure amb qüestions de seguretat, pau, desarmament, etc…

Després alguns breus encontres amb premsa ens varem reunir finalment amb la delegació russa, la qual, juntament amb la dels Estats Units, és una de les reticents a avançar. Un altre cop va aparèixer el tema dels drets humans, especialment en relació a Txetxènia. De fet, la delegació russa discrepa de la dels Estats Units en un tema clau: la inclusió de prohibir les vendes d’armes a actors no estatals. Estats Units (i alguns països àrabs) s’hi oposen, és a dir, consideren que han de poder seguir tenint el dret d’armar aquells actors que consideren aliats, siguin o no Estats. Rússia, en canvi, aliada aquí amb la UE, voldria que explícitament es prohibissin aquesta mena d’exportacions. Veurem què passa la setmana vinent. Recordo que podeu seguir el decurs de la Conferència aquí.

Balanç provisional 

Arribats a l’equador de la negociació, el balanç presenta clarobscurs. Per una banda els Estats Units semblen haver-se quedat sols pel què fa a no celebrar una Conferència de revisió i pel què fa a la qüestió d’incloure les municions i la possessió d’armes en el marc del Programa d’Acció, la qual cosa fa pensar que a finals de setmana es pot arribar a alguna fórmula acceptable, així com pel què fa a adoptar unes línees directrius relatives a les transferències d’armes a escala internacional, aspecte aquest en el qual els mateixos Estats Units hi estan a favor. Per altra banda, però, sembla que la prohibició d’armar actors no estatals (s’hi oposen els EUA i els estats àrabs) serà un pèl més difícil, i a hores d’ara ja considerem impossible aconseguir que el Programa d’Acció, que fa referència estrictament al tràfec il·lícit d’armes, s’ampliï també a les transferències legals.

Canvi d’escenari 

Pel què fa a la nostra delegació, la del Parlament Europeu, ahir va ser la nostra darrera jornada oficial a NY, ja que demà ja tornem cap a Estrasburg, on tindrà lloc una nova sessió plenària en la qual s’abordaran molts d’altres temes també importants. Aquí podeu trobar una presentació del què podem esperar d’aquesta nova sessió plenària. No obstant, m’agradaria destacar dos dels temes que hem estat liderant fins ara i que tenen un lloc protagonsita a l’agenda: dimarts 4 de juliol tindrà lloc la condemna oficial del franquisme per part del Parlament Europeu, a iniciativa d’alguns diputats/es espanyols/es que varem rebre el suport d’uns 200 companys/es més; dimecres per la tarda es debatrà l’informe Fava sobre les accions de la CIA a Europa, que es votarà dijous, i sobre el qual ja vaig exposar les línees generals de la nostra posició en una entrada anterior, quan l’informe es va debatre i votar en Comissió TDIP.