El cas Mireia Belmonte

#terradescudella

Tinc una amiga que està fent una tesi sobre gènere, esports i mitjans de comunicació. Espero que aviat l’acabi i es pugui parlar seriosament d’aquesta qüestió. Ja fa temps que a les xarxes socials s’està posant atenció sobre el fet que els èxits esportius de les dones passen força desaperçebuts a la premsa. Però veure’n una anàlisi acurada segur que ens ajudarà a posar-hi perspectiva.

El cas de la Mireia Belmonte és paradigmàtic. Ha establert un nou rècord mundial en 400 lliures i ha guanyat dues medalles d’or en dues hores als mundials de natació. Però es veu que si no ets Michael Phelps no mereixes gaire atenció als mitjans, ni portades. Ai les portades! Són tan monòtones a la nostra premsa local… Només hi ha futbol, futbol, futbol… No, no volem tornar a veure el tors treballat de Cristiano Ronaldo. Per favor!

A casa nostra la informació esportiva només genera notícies al voltant del futbol, d’una manera exagerada, d’una manera malaltissa. Una cosa que no passa en altres països, on es posa l’atenció en una diversitat més gran d’esports. Òbviament, això repercuteix en la nostra mirada cap a l’esport, en la creació de vocacions, en la construcció de referents. Per sort en els darrers anys han aparegut esportistes de referència en altres disciplines, com ara Kilian Jornet i Núria Picas. És només un inici. Hem de suposar que ens caldrà un #Onsonlesdones en el món de l’esport per reclamar una mica d’atenció cap als èxits femenins en l’esport.

El nazisme que ve

Els fets de #Charlottesville són molt preocupants, per les morts i perquè representen la legitimació pública d’un discurs de connivència amb uns grups que representen la mort de la democràcia i de la convivència a la nostra societat. Si l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units era preocupant, era per aquest tipus de coses. La legitimació d’un discurs supremacista dóna ales a aquest tipus de grups; de la mateixa manera que el discurs (ja oficial) anti-immigració de la Unió Europea dóna ales als grups feixistes i nazis a Europa.

No es tracta de grups nostàlgics, que es dediquin simplement a exaltar l’Alemanya nazi. Ara es tracta d’organitzacions de xoc que promouen la violència contra determinades persones i col·lectius de la societat, que promouen el racisme, el sexisme i les formes pròpies de la dictadura. Hauríem d’estar-hi dedicant jornades i seminaris, tant o més que els que es dediquen a parlar del radicalisme islàmic.

La nostra societat occidental presenta símptomes molt clars d’un canvi d’orientació, que comença amb les institucions desprotegint els ciutadans contra el poder financer (el cas d’Espanya i l’expulsió de milers de persones de casa seva és dels més greus), els partits polítics promovent discursos frontistes que promouen l’expulsió de determinats col·lectius de la societat, fins que determinats grups extremistes se senten legitimats per les pors i les amenaces que han sembrat els mitjans de comunicació.

Si no ho denunciem, si no ho aturem, viurem amb por la resta de la nostra vida.

 

El soroll i la mentida

#terradescudella

Fins a quin punt l’estratègia de la mentida pot funcionar per fer minvar el suport al referèndum català?

Des que el govern català va anunciar la data i la pregunta del referèndum sobre la qüestió de la independència de Catalunya, s’ha incrementat la intensitat amb que s’expressa una certa estratègia de demonització de l’independentisme, del govern català i dels representants polítics. A hores d’ara ja podem afirmar que el soroll mediàtic comença a ser força important. Enmig d’aquesta cridòria, que twitter accentua d’una manera accelerada, qualsevol element s’utilitza per crear la sensació que a Catalunya vivim en ple caos.

La darrera acció d’Arran contra el turisme a Barcelona ha servit per alimentar un alarmisme fora de lloc. Avui mateix, dilluns 7 d’agost, les notícies de Televisió Espanyola han començat amb aquest fet, que ja fa una setmana que es va produir. La primera notícia de portada!, malgrat que després no hi havia més informacions a donar. Aquest és un exemple de com els mitjans de comunicació deixen de banda les normes bàsiques del periodisme per esdevenir armes de combat en una guerra mediàtica que es preveu cada vegada més cruenta.

Què cal fer davant del soroll i la mentida que genera aquesta estratègia? No estic segura que la resposta hagi de ser més soroll per part de qui defensa la celebració del referèndum. Amb això vull dir que no és clar que l’estratègia d’incrementar les accions de comunicació serveixin per contrarestar-lo. Més aviat penso que caldria tendir a la calma i a la realització d’un treball de fons que sigui subministrat públicament en moments adients. És a dir, de forma mesurada. Sens dubte hi ha una tasca important a fer per part del govern català i de la societat civil favorable al referèncum: desmuntar les mentides que es transmeten a través de la premsa, fer circular els arguments a favor del referèndum sense embafar els convençuts i continuar en la tasca d’internacionalitzar el problema que suposa l’actitud antidemocràtica de l’Estat espanyol.

El més important en política és que la gent t’entengui, no pas perquè cridis més sinó perquè t’expliques millor. Com expliquen els clàssics de les teories de la comunicació, aquesta comprensió té dues dimensions: el mitjà i el missatge. És a dir, cal que el receptor s’identifiqui amb el registre comunicatiu que utilitzes i, a més, cal que se senti identificat (còmplice) amb el missatge. Les mentides costen molt de desfer, perquè es transmeten més fàcilment que les veritats. El registre comunicatiu hi té molt a veure. L’alarma s’escampa com el foc, mentre que la racionalitat es desenvolupa millor en un context reflexiu gens fàcil de transmetre des de la immediatesa communicativa.

Fins ara el govern català ha emprat un to i unes maneres que han buscat la màxima normalitat en tot el procés de convocatòria del referèndum per la independència, malgrat l’excepcionalitat que suposa fer-ho contra la voluntat de l’Estat que l’hauria d’autoritzar. Aquesta normalitat institucional és fonamental per a legitimar la posició catalana en aquest conflicte. Però és fràgil. I és el que intenta desmuntar l’estratègia del soroll i la mentida.

Caldrà actuar amb molta cautela. De vegades, voler jugar amb les cartes de l’enemic és la manera més ràpida de perdre.

 

Sexo débil, sexo fuerte. Segons la Real Academia Española

Les meves filles tenen aquella edat en què descobreixen el món des d’una mirada crítica. De vegades em sorprenen amb opinions radicalíssimes sobre les coses que caldria canviar, amb aquella ingenuïtat pròpia de la joventut que no desmereix l’encert amb què observen i descobreixen els problemes del món en què viuen. Però aquesta vegada no em podia creure el que m’explicaven. Jo mateixa em semblava que no podia ser cert. I finalment, vaig córrer a comprovar-ho.

Mireu quines definicions gasten al diccionari de la Real Academia Española, consultable en línia, segons diu, gràcies al patrocini de La Caixa.

Es veu que els senyors de l’Academia han pres com a criteri el de consignar un vell costum que atribueix, erròniament és clar, la idea de bellesa i de debilitat (tot alhora) al conjunt de les dones. Cal suposar que han convingut que no calia actualitzar aquest tipus de definicions. Potser hem de creure que encara s’hi senten prou còmodes.

Per contra, en la mateixa definició, s’atribueix al conjunt dels homes la propietat del “sexe fort” i “lleig”. La bella i la bèstia!

El masclisme institucional deu ser això.

Llengua i política institucional

#terradescudella

La Trobada de territoris de parla catalana que es va celebrar els dies 7 i 8 de juliol a Manlleu ha volgut celebrar dues efemèrides: els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i els 50 anys de l’arribada de la flama del Canigó a Manlleu. I ho ha fet generant debat al voltant de la llengua, en quatre àmbits: educatiu, ús social, polítiques institucionals i literatura.

Com a moderadora de la taula sobre l’ús social del català, vaig plantejar la pregunta següent als ponents: quin factor influeix més en l’ús de la llengua, les polítiques institucionals o el factor migratori? Els ponents eren Joan Melià (UIB), Alà Baylac-Ferrer (Univ Perpinyà), Avel·lí Flors (UB) i Joaquim Torres (SOC – IEC). Tots quatre van coincidir que el factor institucional és determinant.

L’arribada de nova població ha fet disminuir el pes percentual del català com a llengua inicial i en l’ús habitual. Però si comptem el nombre de parlants en termes absoluts, aquests s’han incrementat. En el cas del Principat, aquest fet és molt rellevant: el nombre de catalanoparlants d’origen no ha disminuït, ja que la transmissió lingüística familiar es manté en les famílies catalanoparlants i s’hi afegeixen les mixtes i un percentatge (encara petit) de castellanoparlants. En canvi, al País Valencià i la Catalunya Nord la interrupció de la transmissió lingüística familiar és un factor de disminució del nombre de parlants, especialment a les grans ciutats.

Com afecten les polítiques institucionals a aquesta tendència? Segons Avel·lí Flors, les mesures contràries al valencià durant el llarg mandat del Partit Popular al País Valencià van coincidir amb una davallada de més de 20 punts percentuals en l’ús de la llengua (cal tenir en compte el context migratori).

A les Illes Balears, segons Joan Melià, hi ha una incidència clara de les polítiques favorables a l’ús de la llengua, però a mesura que s’alternen governs contraris i favorables, l’efecte de les polítiques públiques disminueix perquè la població rep al llarg del temps senyals contradictoris. El factor més clarament favorable a l’ús del català ha estat, sens dubte, l’escolarització en aquesta llengua. En aquest sentit, es pot considerar que l’augment de l’ús del català amb els fills està vinculat al fet que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament.

Pel que fa a Catalunya del Nord, segons Alà Baylac, disposem de les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics, amb el treball de camp realitzat el 2015. Només un 40% de la població és nascuda al territori. Això ja ens indica com el factor migratori determina el coneixement i l’ús del català. Només un 30% de la població entén bé el català, malgrat que aquesta xifra augmenta al 61% si no s’especifica el nivell. El 20% el pot parlar molt bé, el 10% fa servir les dues llengües, francès i català.

Pel que fa a la transmissió lingüística, aquest és un cas clar d’interrupció. El 10% de la població fa servir el català amb els avis, un altre 10% fa servir les dues llengües; el 5% parla català amb els pares i l’1,5% el parla amb els fills. Les dades són demolidores i l’única esperança rau en la capacitat de l’ensenyament per revertir la situació. Actualment hi ha 10.000 alumnes d’iniciació al català a les escoles nordcatalanes (un 17% de la població escolar) i uns 4.000 que fan l’ensenyament sencer en català (un 8% de la població escolar). Malgrat que totes aquestes dades menen al pessimisme, segons l’enquesta un 80% de la població és favorable a l’ensenyament del català. Així doncs, si hi hagués voluntat institucional per promoure’l, hi hauria un coneixement progressiu de la llengua.

Això és ben visible en el cas d’Andorra, tal com explicava Joaquim Torres, on la majoria de la població és nascuda fora del país, però la llengua oficial és el català. Segons l’enquesta realitzada pel govern andorrà, més del 90% de les persones afirmen que utilitzen la llengua catalana per tractar amb l’administració, un 77% amb els bancs i un 17% als grans magatzems. En la majoria de les famílies castellanoparlants d’Andorra, els pares parlen als fills en català.

Així doncs, segons Joaquim Torres, es poden perfilar tres situacions en l’evolució de parlants del català per territoris: una situació de progrés (Andorra i Principat de Catalunya), una situació intermitja (País Valencià i Illes Balears) i una situació de regressió lingüística (Catalunya del Nord i Alguer).

Tècniques de contradesinformació

#terradescudella #operacióCatalunya

El segle XXI és el segle de les dades, de la informació processada o codificada. Però no podem dir que sigui el segle de la comunicació. Mai com ara el relat sobre la realitat havia pogut allunyar-se tant de la informació fidedigne per acostar-se a nivells de propaganda escandalosos. La batalla per la informació ha substituït la lluita per la ideologia, i viceversa. De manera que ara ens trobem en un escenari en què la confiança, aquella vella amiga de la democràcia, ha quedat com una corda al vent, esfilagarsada i a punt de trencar-se, que ja no sosté el camí cap a les altes esferes del poder. Si Georges Orwell aixequés el cap, pensaria que la seva predicció ha quedat superada.

La batalla que espera als catalans que han gosat desafiar tot el poder de l’Estat serà dura i difícil de suportar. Caldrà un gran esforç per contrarestar tanta desinformació i propaganda maliciosa. Malgrat la seva idoneïtat, avui no és un documental sobre la postveritat, el que ens cal mirar, sinó asseuren’s i prendre aire per empassar-nos tot el que s’ha pogut escoltar al Parlament de Catalunya, a comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya. El relat que han fet els periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo sobre la trama de corrupció i d’intoxicació que ha estat actuant (i suposem que actua) per compte de l’Estat contra polítics i persones s’hauria d’ensenyar a totes les facultats de periodisme. Perquè avui, malgrat tot, el aquests periodistes ha marcat amb les línies ben clares els límits de la decència. Sort d’aquesta mena de periodistes, que necessitarem per a les tècniques de contradesinformació que ens han de preservar de l’ona expansiva que se’ns acosta amb pas accelerat. Avui també hem descobert que el nostre Parlament pot arribar a ser el nostre refugi per a la democràcia, resistint malauradament com un castell assetjat.

 

Es pot fer poesia cinematogràficament? ‘Paterson’ com exemple

#terradescudella

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Resultat d'imatges de paterson poems

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Tinc clar que la poesia necessita nous entorns on expressar-se. Potser la manera més fàcil és que jugui a fer join-ventures amb les altres arts. El teatre pot ser una bona oportunitat: recitals amb una escenificació adequada (per exemple, Com elles) poden fer que la poesia tingui un format d’expressió més atractiu. Però trobo especialment interessant la relació entre cinema i poesia. Fa molts anys, quan era jove, em va fascinar la pel·lícula El lado oscuro del corazón (1992), d’Eliseo Subiela, perquè la poesia hi apareixia sense complexos. No només el protagonista de la pel·lícula, sinó que hi apareix el mateix Mario Benedetti recitant els seus versos en alemany en un “club de alterne”. Surrealisme poètic.

En un to més místic ara es pot veure (encara al cinema Texas) una altra pel·lícula poètica: Paterson, de Jim Jarmush (2016), que narra la vida quotidiana d’un poeta que és conductor d’autobús. El focus en aquest cas no és el dramatisme poètic descarat de Subiela, sinó una versió new age de la creació poètica, amb uns ingredients que a primera vista poden resultar d’una gran ingenuïtat. Entorns industrials retro mesclats amb cascades d’aigua cristalina, un personatge tremendament bonifaci i insultantment calmat i senzill, que porta una vida perfectament rutinària. El mite del poeta bohemi i maleït queda descartat. William Carlos Williams, que apareix a l’obra com el poeta de referència, la font d’inspiració, també n’és l’homenatjat. Ell també va dur una vida “normal” com a metge a New Jersey mentre creava la seva millor poesia. El més aconseguit de la pel·lícula és sens dubte la posada en escena del moment creatiu. Veure com raja la poesia del cap del conductor d’autobús és sensacional. Els poemes són originals. Han estat escrits expressament per a la filmació per Ron Padgett. Són quatre poemes que marquen absolutament la cadència de la pel·lícula i aconsegueixen transmetre amb una elevada intensitat la força de cadascun dels quatre poemes. Bravo per Jarmush.

Un consell: mireu-la en versió original. La traducció espanyola li fa perdre tot l’encant aconseguit amb la veu d’Adam Drive.

La processó de Verges

#terradescudella

Tan comentada i tan desconeguda. El més singular de la processó de Verges de Dijous Sant és la dansa de la mort, els cinc esquelets que ballen anunciant que ningú no se n’escapa. “Nemini parco”, és a dir, la mort no perdona a ningú. Ningú no se n’escapa.

La dansa de la mort és la part més singular de la processó de Verges. La llàstima és que només se’n conegui aquesta part. La imatge s’ha popularitzat. Els carrers de Verges s’omplen hores abans per veure passar el quintet vestit d’esquelets. Dues hores abans, em van dir l’any passat, quan vaig preguntar-ho. Dues hores d’espera!

Però quan vaig buscar informació al web de l’Ajuntament de Verges vaig tenir una sorpresa: precisament dues hores abans de la processó que desfila pels carrers medievals, a Verges s’hi representa la passió de Crist. La processó en versió teatral és el recurs que es feia servir antigament per tal d’evangelitzar la gent, amb un relat proper que amb el temps devia esdevenir prou costumista. Com les passions d’Olesa, de Cervera, com els pressebres vivents i tantes altres representacions dels relats festius, que fan del teatre una forma de relatar allò que es commemora.

Tal com explica el web de la processó de Verges…

La missa es feia en llatí i, per tant, era molt difícil per a la gent del poble poder seguir els manaments eclesiàstics, de manera que el teatre era un bon recurs per a poder ensenyar la doctrina en llengua vulgar, el català, i amb una tècnica teatral més lliure, més popular, més propera al fidel. (www.laprocesso.cat).

La presentació actual es basa en un llibre en vers, escrit el 1773 pel monjo fra Antoni de Sant Jeroni. Però està documentada en un text del 1666 en què es diu que és un costum d’antic. Per tant, és una tradició que ve de lluny. Però com moltes tradicions d’aquest tipus al nostre país, en els anys recents han estat renovades, actualitzades. En el cas de Verges amb un artífex de luxe, el fill il·lustre de la vila, Lluís Llach, s’ha ocupat dels arranjaments de la posada en escena. El resultat és un joc de llums i música que té un efecte força impactant.

El lloc també hi acompanya. La plaça major de Verges té una composició allargada, que ressegueix en part el mur d’un antic palau. Al mig s’hi col·loca un escenari elevat per a la representació, i una platea de cadires a banda i banda de l’escenari per al públic. La música i la coloració i la projecció d’imatges a les façanes de la plaça amb els focus produeixen un efecte molt intens al llarg de la representació.

Un cop acabada, comença la processó pels carrers de la vila. Tampoc no és una processó típica. La processó surt del mateix escenari de la plaça major, amb Jesús portant la creu a coll, escarnit pels jueus. Els actors són els que emprenen la processó des de la plaça major i són seguits a continuació per la dansa de la mort i després pels diferents passos portats a coll des de l’església, cadascun acompanyats per vestes de diferents colors. Al llarg del recorregut es representen també diferents escenes, fins a la crucificció final de Jesús, a la plaça de l’Església.

És una processó llarga, plena d’elements i d’escenes. Quedar-s’hi fins al final demana paciència, combatre el cansament i la son. Cal passar molta estona a peu dret, intentant veure alguna cosa rere el cúmul de gent, suportant els flaixos que constantment es disparen de les càmeres i mòbils (algú hauria de dir a la gent que es poden fer fotos sense flaix!), i sabent que només es podrà observar una part del recorregut de la processó. Però la processó de Verges és realment una de les processons més singulars i interessants que hi ha a Catalunya.

Aquesta mena de representacions religioses, a Catalunya, viuen una certa esplendor. Arreu d’Europa també n’hi ha, de representacions de la passió, també amb una gran tradició. Però a Catalunya, com a excepció, aquestes representacions no són promogudes exclusivament per l’Església, sinó que s’han convertit en una mena de festes populars i tradicionals. Les representacions de la passió es van treure fora de l’Església amb voluntat evangelitzadora, però l’Església en perdé el control i esdevingueren tradicions populars. S’han secularitzat pel que fa a l’organització. Hi participa tot el poble. Com també es van fer cíviques (perdent del tot el caràcter religiós) les festes patronals, convertides avui dia en festes majors.

Avui formen part del que anomenem ‘cultural tradicional i popular’ (folklore) i constitueixen un fort atractiu turístic. Un turisme que ha convertit les tradicions en espectacles. Això és un perill i alhora una sort. El perill és que l’espectacle acabi fent perdre la personalitat de la representació, allò que la fa més autèntica (com denuncien els especialistes en aquests temes més ortodoxos). La sort és que dóna valor a allò que es fa des de fa moltíssims anys, de manera voluntària i amateur, per part de la gent del poble. Potser és aquest turisme de processó el que està empenyent noves generacions a participar en activitats de cultura popular i tradicional i ajudant a que guanyi consideració social.

 

Comptar parlants (GELA)

Comptar parlants: la fal·lera de tenir una llengua ben grossa

Per: Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Tothom està d’acord que la llengua amb més parlants del món és el xinès: generalment se suposa que tants com habitants té el país, uns 1.300 milions, doncs. De fet, ho diu el govern xinès, que considera no només els parlants del xinès estàndard (anomenat oficialment putonhua, ‘llengua comuna’), sinó també de totes les varietats del grup lingüístic com ara el wu –cap a 80 milions de parlants, amb una gran variació interna fins al punt que molts també el consideren un grup i no una sola llengua–, el yue (que inclou la varietat cantonesa, la llengua de Hong Kong), el min nan (amb el taiwanès), etc. Aquestes diferents varietats difícilment són intercomprensibles amb l’estàndard, però igualment el govern xinès considera que anomenar-les llengües és un atemptat contra la unitat nacional. El mateix govern, però, en un estudi d’una dècada enrere, admetia que els parlants de primera llengua no arribaven a un 60% dels ciutadans de la República Popular. Tant se val, el xinès estàndard continua essent de molt la llengua més parlada del món.

http://www.vilaweb.cat/noticies/comptar-parlants-la-fal%C2%B7lera-de-tenir-una-llengua-ben-grossa/

L’assignatura de Sociologia

 

MillsMotorcycle
Una presentació de l’assignatura al blog de Llengua i Literatura Catalana de la UOC.
La mirada sociològica, com a escrutini racional, crític i desemmascarador de la nostra vida en comú, es comença a conformar amb l’adveniment de la modernitat. La mateixa idea de “societat” com a diferenciada de l’Església, i fins i tot de l’Estat, era abans inexistent. Amb el canvi de mentalitat que cristal·litza en la Il·lustració al segle XVIII es va estenent la idea de desenvolupar una mirada racional, crítica i científica a la nostra experiència amb els altres, a la nostra “societat”, que és el que fa la sociologia. Avui dia, no obstant, per la majoria de la població no és fàcil saber què és exactament la sociologia, fins al punt que es confon sovint amb la filantropia, la reforma social o les enquestes. L’assignatura Sociologia General, del Grau en Llengua i literatura catalanes, vol ser una invitació a aquesta ciència social que, lluny d’intentar oferir una mirada comprensiva a la seva història i el seu present, ajudi a conèixer què és i què fa la sociologia i aporti eines per entendre els fonaments històrics i teòrics del que sovint s’anomena imaginació sociològica.