Temps d’incertesa. O 155 o República Catalana

Després de proclamar la República Catalana, després d’unes poques hores de celebració, sembla que no hagi de passar res més. Molta gent es pregunta perquè el govern català no ha anunciat mesures per executar el mandat sorgit de la votació del Parlament.

Crec que tant la declaració institucional del President Puigdemont del dissabte al migdia com aquest silenci del govern indiquen l’estratègia: solidificar la República Catalana damunt dels ciments de la resposta institucional i ciutadana a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de Madrid.

Aquesta estratègia segurament és encertada, atès que el govern català no pot garantir un control del territori amb forces pròpies ni una hisenda prou desplegada. Amb aquesta estratègia no només es guanya temps i base social contra l’aplicació del 155 (al qual s’han oposat clarament els Comuns i alguns alcaldes del PSC), sinó que es manté el pols per la legitimitat democràtica que fins ara han guanyat els independentistes.

Però la idea de pujar a l’onada de rebuig popular que implicarà el 155 també té riscos, perquè l’eternització del conflicte no representa un problema per a un govern espanyol que ja fa molt de temps que no actua buscant el màxim consens socials, sinó que se sent molt confortable tensionant al màxim la política espanyola. Aquest també és el seu principal taló d’aquiles. Una feblesa que es podria mostrar clarament en les pròximes eleccions del 21 de desembre si finalment l’independentisme hi participa (si hi pot participar). Ara bé, val més que el govern català ens tingui preparades algunes sorpreses com les que va mostrar abans de l’1 d’octubre si vol generar confiança i esperança en què la República Catalana que ara mateix es troba a la incubadora arribarà a créixer sana i forta.

Sabem que res tornarà a ser com abans, perquè el consens de la transició ja fa molts anys que només existeix a les institucions del passat, entre les velles glòries que encara en conserven la memòria positiva, o en la premsa de l’antiga escola. Els nous relats s’estan construint a partir del conflicte entre cultures polítiques que s’han anat diferenciant en aquests quaranta anys. De moment sembla que tindrem un escenari amb dues legalitats en paral·lel. El combat de legitimitats està servit. És el temps de la incertesa abans del futur. Però hi ha una cosa indiscutible: la idea d’una república catalana independent ja forma part d’una possibilitat realitzable de forma immediata o en qüestió de mesos.

La resistència catalana

 

L’anul·lació de l’autonomia de Catalunya a través de l’article 155, l’amenaça d’empresonament sobre el President de la Generalitat i el seu govern, l’amenaça d’empresonament o d’inhabilitació contra la Presidenta del Parlament i els membres de la Mesa, l’empresonament efectiu amb una base jurídica insostenible dels presidents de les dues entitats sobiranistes més importants de Catalunya, la detenció de càrrecs de la Generalitat, la possible detenció del Major dels Mossos d’Esquadra, la presa de control dels mitjans públics catalans, la investigació i segurament acusació contra mitjans de comunicació privats per incloure publicitat de la Generalitat, l’agressió contra persones per defensar les urnes, l’amenaça contra el model educatiu de Catalunya, la pressió a les empreses perquè portin fora de Catalunya la seva seu social, la impunitat dels grups feixistes violents. M’aturo aquí.

No parlaré del procés judicial que hi ha contra el Partit Popular i que està investigant el filó de corrupció més important de la història d’Espanya després del Franquisme. Ni parlaré de l’assetjament a la llengua i la identitat catalanes que estem visquent des que el PP va decidir que era la seva manera de legitimar-se com a partir nacionalista espanyol. D’això, temps vindrà que se’n faran unes quantes tesis per explicar el final de l’Espanya de les autonomies, del final d’aquella transició que va començar coixa però que s’esperava que obriria vies cap a formes d’aprofundiment democràtic. Ens ho vam creure. Fins que vam voler posar a prova la democràcia espanyola demanant més autonomia, un tracte fiscal més just i un reconeixement de la identitat nacional. El nacionalisme espanyol no ho va suportar (campanya del 2006 contra l’Estatut d’Autonomia).

No fer res conduiria sens dubte la societat catalana a una profunda crisi de confiança i a una situació de resistència a la repressió però sense cap possibilitat de superar-la. La imatge de l’anticatalanisme desbocat, liderat per C’s i avalat per les estructures de l’Estat espanyol, ofereix els pitjors auguris si es deixen les institucions catalanes en mans dels gestors del 155. La crisi serà dura, difícil i llarga. Com ens afectarà? Dependrà de la capacitat de plantejar alternatives, de crear la possibilitat d’un escenari que la mateixa crisi institucional de l’Estat està oferint: la independència de Catalunya.

Però tot allò que no faci el govern català en les pròximes hores ja no ho podrà fer més endavant. Només té la possibilitat d’intentar fer un gest que, malgrat que sigui simbòlicament, desactivi la capacitat de l’Estat espanyol per aplicar aquest control total sobre la societat catalana. Només assumint que Catalunya ja és una entitat fora de la llei es pot plantejar un tour de force contra l’Estat que posi en qüestió la capacitat d’aquest per implementar mesures clarament antidemocràtiques i impopulars. Només amb el lideratge del govern català, del parlament i de les institucions catalanes en el seu conjunt es pot canalitzar l’ampli moviment de protesta que està organitzat i que exigeix la defensa de les llibertats individuals i col·lectives.

Doneu-nos un dia de glòria i felicitat

Catalunya està visquent una intensa mobilització ciutadana que sembla haver solidificat voluntats. Les mobilitzacions no només fa anys que duren, sinó que són extraordinàries des del punt de vista de la quantitat de persones que apleguen. Fa un parell d’anys vaig mirar d’analitzar aquest fet a partir de la història i del debat acadèmic sobre l’evolució quantitativa d’aquest tipus de mobilitzacions.

Si ara hagués de revisar l’article que vaig escriure per al monogràfic Societat Catalana 2014-15,  segurament aprofundiria en el paper que juguen les xarxes socials en la dinàmica actual de mobilització ciutadana. Però també miraria d’entendre perquè la gent no es cansa de sortir al carrer, de dedicar hores a les reunions i a les manifestacions.

Diu Liah Greenfeld en un dels seus magnífics articles que el carisma sorgeix quan a les societats hi ha manca de cohesió social, quan hi ha un procés d’anomia, en termes de Durkheim. La manca de valors, diu, és una condició per a la receptivitat del carisma com a fórmula de representació política. El carisma contribueix a compartir l’excitació del moment i a accentuar el sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Un sentiment de pertinença que normalment és vehiculat a través de les institucions socials quan la societat és cohesionada.

Paradoxalment, en la situació actual de Catalunya no podem afirmar que hi hagi una manca de valors, però sí una transformació (o caducitat) dels valors tradicionals. En tot cas, una pèrdua absoluta de sentit dels relats històrico-polítics que havien dominat fins ara, la qual cosa es pot identificar en la crítica a la transició com a marc de referència històrico-polític i el canvi de model respecte a les formes de participació ciutadana.

La ciutadania s’ha empoderat en un context que ja estava marcat per una acumulació important de capital social. La joventut actual està composta per la generació més ben formada de la història, alhora que també hi ha una dinàmica associativa que s’ha anat consolidant des dels anys noranta (tot i que no ha estat ben estudiada) a Catalunya (des de les associacions de cultura popular fins als partits polítics o moviments socials de nova generació: CUP, 15M, etc.).

Podem plantejar la idea que aquest empoderament es transforma, en la forma de mobilitzacions al carrer, en una forma col·lectiva de carisma, que al seu torn pren espontàniament com a referents els “herois” del moment. Unes figures que tenen data de caducitat ràpida si els canvis els deixen fora d’escena o emergeixen noves figures carismàtiques. En aquest sentit, es produeix allò que plantejava Pierre Clastres, és a dir la societat mateixa genera el poder de dirigir-la. Vivim, doncs, una mena de moment anàrquic.

Gràcies a les xarxes socials es dóna la possibilitat d’un nou sistema de mobilització -que vam poder observar l’1 d’octubre- que es constitueix com una gran trama de presa de decisions coordinades des de baix, sense que hi hagi una mediació des del poder. Des d’aquest punt de vista, es pot preveure que l’acció de l’Estat pot arribar a ser molt difícil, si pren la via de la repressió com a fórmula per resoldre el conflicte plantejat. Ni es resoldrà el conflicte, ni se superarà.

De fet, el gran perill del moviment independentista, refrendari i antirepressiu que s’ha conformat és la seva pròpia limitació per a generar nous escenaris. M’explico. La resposta a la repressió tindrà, suposem, el seu límit, fins i tot en un escenari de repressió creixent. Si l’únic motiu de la mobilització és respondre a la repressió, com es podrà mantenir l’objectiu inicial? És important advertir que s’ha passat d’un escenari en què el moviment independentista estava a punt de posar en valor la victòria en un referèndum amb uns resultats ben clars (malgrat que va fer-se en condicions adverses) a un escenari en què el moviment ha esdevingut una simple víctima de la repressió.

Si el Parlament no declara la independència o no es produeix una negociació política que prengui com a base els resultats de l’1 d’octubre, el més probable és que s’entri en un context de mobilització difícilment definible més enllà dels objectius urgents que implica la superació dels efectes de la represssió (com la sortida de la presó dels presidents de l’ANC i d’Òmnium). Però ja no estarem parlant de la revolució dels somriures.

Potser a molta gent li semblarà que això de la revolució dels somriures és una collonada. Des del punt de vista simbòlic, ha tingut una força increïble, perquè ha generat una nova mirada de la societat catalana sobre si mateixa (que evidentment no és l’única que existeix) d’autoconfiança que és realment inèdita en la història recent. Si el pujolisme havia alimentat la queixa davant Madrid i l’independentisme dels anys dos mil havia creat la imatge del “català emprenyat”, el nou independentisme massivament mobilitzat ha creat una imatge d’empoderament i de superació molt potent, simbolitzada recentment en l’operatiu d’amagatall i distribució d’urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Quina pot ser la pròxima victòria d’aquest moviment?

El 13 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, vaig poder copsar els símptomes que generava la sensació de victòria d’un moviment social ampli. Després d’observar com s’acostaven a votar alguns avis amb cadira de rodes recordant els temps de la república i parlant en castellà, era fàcil deduir que aquest moviment podia tenir un gran poder de convocatòria. La gent que va participar en aquella consulta d’Arenys de Munt (votants i simpatitzants de la causa) van acabar ballant la conga per la riera del poble.

La revolució dels somriures no és només una causa sostinguda pacíficament i amb una gran dosi de bones maneres, sinó també la possibilitat de portar les reivindicacions que la motiven a bon port; la possibilitat, doncs, de guanyar. Per això és tan important que simbòlicament aquest moviment pugui, algun dia no gaire llunyà, celebrar una victòria que culmini tots aquests anys de mobilització. Per això és tan important que la declaració d’independència que faci el Parlament (si arriba a fer-se), tingui una posada en escena (si es vol dir així) que proporcioni moments de glòria i felicitat al moviment que l’ha impulsat. Un dia de celebració sense complexos. Després, segur que vindran dies difícils, molt difícils, com els que ja s’han viscut i s’estan visquent. Però el moviment ja haurà catalitzat una fita per la qual lluitar.

Més enllà de les negociacions, de les estratègies de passadís i del joc polític internacional del qual poca cosa podem saber ara per ara, cal pensar molt en els aspectes simbòlics. El 10 d’octubre vam poder constatar el risc que suposa no poder oferir un missatge simbòlicament potent a la ciutadania. La connexió entre el moviment del carrer i el lideratge polític depèn molt de la capacitat d’aquest darrer de generar un gest simbòlic que representi un reconeixement de la força d’aquest moviment. També la construcció de noves realitats passa per moments en què els rituals o els gestos ho són tot. És així com es creen mecanismes socials de cohesió al voltant de valors i relats col·lectius. El lideratge té aquest poder simbòlic: només amb un gest pot fer que la gent que el recolza passi de la inquietud a la sensació de felicitat. L’independentisme, sens dubte, està esperant aquest moment, amb el cava a la nevera.

Per què li diuen diàleg, si volen dir… quin marron!

El discurs tendeix a acomodar-se a imatges prefixades, a estructures mentals que hem interioritzat, però que poden ser tramposes. Hi ha una certa infantilització de la política quan es diu que un conflicte és entre dos que es discuteixen (o es barallen), com feia Berto Romero en un dels seus gracisos monòlegs.

Això no és una baralla entre Rajoy i Puigdemont, sinó un procés complex en què hi ha diversos actors que defensen interessos diversos. Quan es parla en genèric no s’afronta el problema, sinó que s’esquiva. La retòrica basada en tòpics ens permet no haver de prendre partit. Es el fals joc de l’equidistància: “diàleg”, “no volem violència”, “cal parlar”, etc. Sí, sí, però qui, com, quan, per a què?

Crec que és insult menystenir el fet que una majoria de catalans s’ha expressat amb el seu vot en favor de la independència de Catalunya. Si es produeix un procés de mediació, o de diàleg, es farà sense tenir en compte el que han expressat els ciutadans? Es tornarà a anul·lar la seva voluntat?

Aquestes proclames genèriques tampoc no ens ajuden a entendre la naturalesa de la decisió que hem pres aquesta majoria de catalans: hem decidit prendre el poder. I és clar, qui té el poder es resisteix amb tot el que pot. Això té un risc. Ens poden fer mal.

Per això precisament és important apel·lar al diàleg, però no per desnaturalitzar o per infantilitzar les decisions que hem pres entre tots nosaltres, sinó per fer-les valdre com a legítimes i democràtiques. Si el “diàleg” ens fa negar les urnes, serà una forma tramposa de mantenir si ne die la impossibilitat de decidir sobre el nostre futur. Quan el llenguatge es converteix en una trampa, cal canviar-lo. Potser que comencem a parlar de negociació.

El referèndum ens vincula

Estem tots en estat de xoc, però cal fer alguns apunts urgents:

1. La gent. La imatge de centenars de persones a cada col·legi electoral és impressionant. Per la capacitat de mobilització de la gent; per la determinació de tantes persones que s’hi han quedat a passar la nit; per la solidaritat d’aquells que els han dut menjar, que han organitzat activitats, que han contribuit de la manera que podien a organitzar aquesta gran mobilització ciutadana; pel coratge dels que han aguantat davant de les forces repressives, sobretot dels que han patit la violència física i han quedat ferits.
2. El referèndum. Malgrat no haver-se pogut votar a tot arreu, el resultat indica una clara victòria del sí, amb una representació del cens que l’avala. En condicions normals, aquesta xifra seria inapel·lable. L’Estat ha intentat impedir que tinguéssim aquestes condicions normals de votació per tal d’invalidar el referèndum. Aquest és el seu relat i l’hem de combatre. Hem votat, hem guanyat. S’obre una nova etapa de lluita per defensar la nostra sobirania.
2. La Unió Europea. No n’esperàvem res. No n’esperem res. No faran res. Esperaran a veure si ens en sortim sols. Malgrat això, la internacionalització del conflicte és clau, perquè rebre suports internacionals debilita la postura d’un Estat que vulnera drets fonamentals.
3. L’Estat espanyol. Continuarà la via repressiva. No hi ha res que faci pensar el contrari. La seva estratègia és evitar la independència de Catalunya costi el que costi, i saben que si funcionen les vies democràtiques tenim les de guanyar, perquè hi ha una majoria social que l’avala. Només ens queda denunciar la vulneració dels nostres drets, defensar-los, defensar-nos, defensar les nostres institucions i resistir en la protesta pacífica i exemplar que hem tingut fins ara.

Referèndum amb folre i manilles

No haguéssim imaginat mai que passaria el que està passant. El que sí que sabíem del cert és que l’Estat (govern, fiscalia, judicatura…) faria tot el possible per impedir un referèndum que no s’han cansat de dir que és il·legal (en realitat la llei de convocatòria del referèndum està suspesa cautelarment per part del Tribunal Constitucional).

Però hi ha dues coses que no podíem anticipar: la reacció massiva de la gent (pagesos, bombers, etc) i la capacitat del govern català per esquivar les maniobres de censura i repressió de l’Estat. El mantra “no habrá referéndum” pot acabar esdevenint el símptoma més clar del fracàs de l’Estat en el seu intent per impedir que els catalans votin aquest diumenge 1 d’octubre. De fet, l’estratègia espanyola ha servit per crear la campanya de publicitat més gran que podia tenir el referèndum, amb un impacte internacional de gran abast.

Al mateix temps, la realització del referèndum pot esdevenir la prova més evident que Catalunya ja és un país sobirà en termes pràctics. És a dir, que disposa de gairebé tots els mecanismes per autogovernar-se. Això no és cap sorpresa, tenint en compte l’evolució de l’autogovern a Catalunya. De moment, és realment sorprenent la capacitat demostrada per part del govern català durant aquests dies per mantenir la convocatòria i la previsió de realització del referèndum malgrat els embats de l’Estat. Tot estava previst? Almenys ho sembla.

La realització en els termes més normals possibles (meses, urnes, paperetes i cens) del referèndum comportarà, doncs, el final de la relació entre Catalunya i Espanya basada en l’autonomia, així com l’inici d’un període de negociació, que serà curt si Espanya assumeix la situació i llarg (o molt llarg) en la mesura que Espanya hi oposi resistència. El factor sorpresa, paradoxalment, pot comportar una llarga ressaca en les estructures de l’Estat i la mateixa població espanyola difícil de superar. Els mitjans de comunicació que han estat escampant mentides i tergiversacions de la realitat catalana tenen una gran responsabilitat en el que pugui passar després del referèndum. S’han convertit en un dels principials entrebancs a una solució negociada i ràpida.

Passi el que passi no hi haurà negociació fàcil amb l’Estat espanyol, però haurà quedat clara davant de tot el món la gran capacitat d’organització de la societat civil catalana i del govern català per fer front a contingències molt adverses en els darrers mesos. Una capacitat que proporciona una gran confiança en la part catalana. El referèndum no només té una base social molt àmplia. Té un bon reforç de folre i manilles.

A qui beneficia l’excepcionalitat?

Catalunya és l’epicentre d’una gran mobilització que s’està organitzant per poder fer front a l’envit majúscul que tindrem aquest diumenge: votar sobre la independència de Catalunya.

L’Estat espanyol (govern, sistema judicial, policies) estan fent tot el possible per evitar que el referèndum sobre la independència de Catalunya es dugui a terme amb un mínim de normalitat: prohibició, intimidació, intervenció de comptes, detencions. L’escalada d’intervenció judicial i policial, però, sembla que està arribant a un punt en què tota nova mesura és espúria, ja que els suposats delinqüents d’aquesta situació són milers (o milions) de ciutadans disposats a organitzar-se i mobilitzar-se per fer possible la votació de diumenge.

No queda clar que la situació d’excepcionalitat que s’ha creat beneficiï l’estratègia de l’Estat per evitar l’escisió d’una part del seu territori. Més aviat sembla que va quedant deslegitimida. De fet, ja podem dir que a l’Estat només li queda utilitzar la força. Per tant, es troba a un pas de perdre tota legitimitat.

D’altra banda, el perill per a la postura del govern català és que tot plegat tingui massa l’aparença d’un mecanisme de votació poc organitzat i que no compleixi els estàndards que pertoca en aquests casos. En aquest sentit, l’Estat espanyol ha fet la seva feina. Tanmateix, la responsabilitat per a que el dia 1 d’octubre hi hagi una jornada més o menys normal de votació en un referèndum recau sobretot en la ciutadania, que si mostra el tarannà exemplar que ha tingut tantes vegades pot oferir una imatge de cohesió i de maduresa democràtiva força difícil de combatre només amb la repressió policial. Si l’Estat ha de combatre a la ciutadania, haurà perdut.

La ingenuïtat desbordant

L’abús per acció i per omissió de l’Estat té al davant un moviment que tant pacífic i ingènuament alegre que és difícil que el pugui arribar a desactivar.
Dic l’Estat i no el PP, perquè després de la reunió de Rajoy amb C’s i PSOE cal suposar que va obtenir el seu suport per continuar (de moment no hi haurà moció de censura).
Dic per acció i per omissió perquè mentre es persegueix amb abús de dret violant drets fonamentals, es deixa sense perseguir la corrupció, l’arbitrarietat policial i els delictes d’odi contra els catalans.
Tot el que passa és molt gros. I en canvi la ciutadania respon sense violència, sense aldarulls, sense acritud. Amb aquella alegria..
I això és molt difícil de combatre. Per això és molt important que el moviment de protesta en defensa del referèndum de l’1 d’octubre i de les llibertats civils a Catalunya no perdi aquest to d’ingenuïtat intel·ligent i desbordant.

La indignació surt al carrer

Des de fa dies la indignació ciutadana davant l’actuació de la Guàrdia Civil s’ha vehiculat a través de Twitter. La manifestació de la Diada d’aquest any encara mantenia el to festiu i reivindicatiu d’aquests darrers anys.

Avui l’escenari camí del referèndum de l’1 d’octubre ha canviat. Estem davant d’una mobilització ciutadana que manifesta al carrer la indignació per aquestes actuacions de l’Estat que intenten bloquejar la celebració d’un referèndum que té ampli suport social a través de mesures que ja no pertoquen a l’actuació normal d’un procés judicial: anul·lació de drets civils, intimidació i bloqueig de l’actuació del govern de la Generalitat.

No podem dir que estiguem en un estat d’excepció, encara. Haurem de veure fins on estar disposat a arribar l’Estat en aquesta escolada repressiva, però és evident que la gent no està disposada a deixar-se trepitjar. I això ho està veient tot el món.

Internet i la comunitat de referència

#terradescudella

Potser aquella idea que internet ens aïllaria els uns dels altres és només una part, la més excepcional, de les conseqüències que tindrà la xarxa. De fet, segurament l’explicació sobre aquest procés d’aïllament té més a veure amb els espais socials (off line), els nostres horaris i les discontinuïtats de la vida quotidiana que no pas amb el nostre comportament a internet.

Aquests dies a Catalunya s’està posant en evidència que les xarxes socials s’han convertit en una àgora pública i alhora en un espai de solidaritat i de companyonia que permet actituds sensiblement diferents. D’una banda, l’agressivitat anònima o de qui es deixa endur pel cop d’efecte en calent. D’altra banda, l’emotivitat que s’accentua en la comunicació immediata i d’urgència. Finalment (i això és el que volia remarcar), la complicitat que es pot generar entre persones que comparteixen les mateixes idees, fins al punt que es produeixen veritables moviments socials i de protesta massius.

La complicitat dels internautes ens fa més valents a l’hora d’afrontar una situació prou galdosa, com és la repressió de l’Estat contra la convocatòria de referèndum de l’1 d’octubre i tots els ressorts socials que hi participen directament o indirecta. Veurem quins efectes té en la pràctica aquesta capacitat de reacció a les adversitats que té la comunitat dels sobiranistes a internet. Però penso que estem davant d’una nova manera de fer política que ens porta a una nova forma de solidaritat, que a la llarga també produeix pautes i institucions socials, de manera que enforteix la cohesió social del col·lectiu humà que hi participa constituint-lo en una comunitat de referència.