Internet i la comunitat de referència

#terradescudella

Potser aquella idea que internet ens aïllaria els uns dels altres és només una part, la més excepcional, de les conseqüències que tindrà la xarxa. De fet, segurament l’explicació sobre aquest procés d’aïllament té més a veure amb els espais socials (off line), els nostres horaris i les discontinuïtats de la vida quotidiana que no pas amb el nostre comportament a internet.

Aquests dies a Catalunya s’està posant en evidència que les xarxes socials s’han convertit en una àgora pública i alhora en un espai de solidaritat i de companyonia que permet actituds sensiblement diferents. D’una banda, l’agressivitat anònima o de qui es deixa endur pel cop d’efecte en calent. D’altra banda, l’emotivitat que s’accentua en la comunicació immediata i d’urgència. Finalment (i això és el que volia remarcar), la complicitat que es pot generar entre persones que comparteixen les mateixes idees, fins al punt que es produeixen veritables moviments socials i de protesta massius.

La complicitat dels internautes ens fa més valents a l’hora d’afrontar una situació prou galdosa, com és la repressió de l’Estat contra la convocatòria de referèndum de l’1 d’octubre i tots els ressorts socials que hi participen directament o indirecta. Veurem quins efectes té en la pràctica aquesta capacitat de reacció a les adversitats que té la comunitat dels sobiranistes a internet. Però penso que estem davant d’una nova manera de fer política que ens porta a una nova forma de solidaritat, que a la llarga també produeix pautes i institucions socials, de manera que enforteix la cohesió social del col·lectiu humà que hi participa constituint-lo en una comunitat de referència.

 

 

Salvar el referèndum

  1. Iniciem un mes que serà complicat de gestionar.
  2. El referèndum del 1O representa l’envit polític més important que han hagut d’afrontar Catalunya i Espanya des de la Transició.
  3. El referèndum, doncs, és l’objecte a abatre per part de l’Estat i dels que no volem la independència de Catalunya.
  4. Com ja hem pogut observar, l’estratègia consisteix a generar informacions d’intoxicació sobre les actuacions del govern català…
  5. … i contaminar el debat sobre el referèndum fins al punt que quedi entredit la possibilitat de dur-lo a terme.
  6. I si s’arriba a fer el referèndum, que es sigui en les circumstàncies més difícils, que hi hagi els màxims problemes possibles per votar.
  7. L’objectiu que tenen és boicotar el referèndum, no només per la via del TC, sinó per la via del seu fracàs.
  8. Per això el referèndum representa un repte majúscul per al govern català i per a l’independentisme.
  9. Hi ha dos o tres factors que poden fer decantar la situació a favor del referèndum.
  10. a) La bona actuació de la Generalitat en tot el procés i la implicació de la societat civil.
  11. b) L’actuació abusiva i purament repressiva per part de l’Estat que l’acabi deslegitimant.
  12. c) La suma de les forces d’esquerres no independentistes però sí sobiranistes a l’organització del referèndum, Podem i CeC.
  13. La contaminació mediàtica pot girar-se en contra dels anti-referèndum, però no ens enganyem, és una estratègia que fa molt de mal.
  14. … i a més produeix monstres, guerres innecessàries i ferides que poden tenir conseqüències.
  15. Per això cal que pensem en una solució a curt termini que serveixi d’antídot.
  16. El més senzill és que hi hagi trobades entre les forces democràtiques d’aquest país, tantes com calguin.
  17. Que hi hagi debat al carrer, a les entitats. Que el teixit social serveixi d’espai real de discussió, fora de les xarxes socials.

Resiliència moral

El terrorisme és un femonen global, però la resposta és local. Aquesta idea, expressada per Agustí Colomines en un dels seus articles, em sembla que és absolutament pertinent avui. Necessitem molta informació que no tenim, o no coneixem prou, sobre els mecanismes amb els que opera aquesta xarxa global del terror que colpeja les ciutats del món, a tots els continents. Però des d’ahir ens ha quedat clar que som una societat capaç de treure el millor de les persones quan es requereix respondre davant de situacions difícils, tant per part de les institucions com per part de la gent. Cal agrair, també, les mostres de condol i de suport que arriben d’arreu d’Europa i del món cap a Barcelona.

En aquest factor local crec que és molt interessant que ens fixem en els discursos institucionals, tant del President de la Generalitat com de l’Alcaldessa de Barcelona i dels cossos policials. Cal destacar-ne el to serè i l’apel·lació als valors que ens uneixen per damunt de tot. Davant de discursos que hem sentit en altres països, que posaven l’accent en la seguretat, en el combat, o algun missatge que només transmetia odi, ens hem de felicitar de com els nostres representants polítics han evitat convertir un fet terrible en un motiu per a l’odi.

Estem vivim des de fa temps un context d’augment de la violència basada en plantejaments fanàtics. Evidentment és el símptoma clar d’una època d’incertesa. Un símptoma que pot acabar esdevenint una malaltia si no l’aturem. No es pot frivolitzar sobre això, com comentava Arnold Schwarzenegger en un missatge audiovisual que caldria que veiéssiu, perquè representa una posició ferma i digna davant d’aquesta onada de fanatisme.

Cal dir-ho ben clar. No existeix cap societat moderna, oberta, democràtica i pacífica que es pugui sostenir a partir de l’exclusió. Cal dir ben clar que la temptació del fanatisme porta a una societat paranoica, basada en la por i del tot irrealitzable en els seus objectius. La diversitat forma part de qualsevol societat humana complexa, qualsevol. Aquestes crides que fan alguns, com Isabel San Sebastián, a l’expulsió de musulmans són tan delirants com la “solució final” que plantejava el nazisme. Només són realitzables en el pitjor dels malsons.

Només la confiança i el respecte poden crear llaços forts entre les persones per tal que siguin solidàries i tinguin relacions enriquidores. Només la normalització de la diversitat i el respecte entre nosaltres ens farà més resilients davant de la violència d’alguns, però sobretot ens farà més feliços, perquè sabrem valorar la diversitat com una riquesa. I això ens farà més intel·ligents, més oberts i més creatius.

La ciutat de Barcelona és un referent en polítiques d’integració, perquè des de fa anys s’hi fa bona feina amb plans d’immigració que tenen un ampli consens polític al darrere. Crec que tant des de molts ajuntaments com des de la Generalitat s’està fent una tasca importantíssima per anar aprofundint en la construcció de la igualtat entre els catalans nascuts aquí i allà, assumint la diversitat com a part d’un nou concepte de ciutadania basat en la interculturalitat. Els esforços i les ganes hi són, els aspectes millorables segur que també, i els recursos com sempre massa escassos.

En tot cas, hi ha una aposta claríssima per la convivència, de la qual no ens han de fer dubtar les actituds d’odi que hem vist des d’ahir per part d’alguns periodistes (periodistes!) que juguen a utilitzar un atemptat terrorista per debilitar l’independentisme o les mateixes institucions del país, o que criden contra els musulmans (com si no fossin les principals víctimes al món d’aquest tipus de terrorisme). Per sort, la resposta de la gent no s’ha limitat a condemnar i expressar el dol per les morts i els ferits produïts per aquest atemptat terrible. També s’ha enfrontat a les seves conseqüències morals, denunciant obertament aquests intents de generar dinàmiques d’odi i de conflicte. Per sort, no han pogut. No els deixarem.

El cas Mireia Belmonte

#terradescudella

Tinc una amiga que està fent una tesi sobre gènere, esports i mitjans de comunicació. Espero que aviat l’acabi i es pugui parlar seriosament d’aquesta qüestió. Ja fa temps que a les xarxes socials s’està posant atenció sobre el fet que els èxits esportius de les dones passen força desaperçebuts a la premsa. Però veure’n una anàlisi acurada segur que ens ajudarà a posar-hi perspectiva.

El cas de la Mireia Belmonte és paradigmàtic. Ha establert un nou rècord mundial en 400 lliures i ha guanyat dues medalles d’or en dues hores als mundials de natació. Però es veu que si no ets Michael Phelps no mereixes gaire atenció als mitjans, ni portades. Ai les portades! Són tan monòtones a la nostra premsa local… Només hi ha futbol, futbol, futbol… No, no volem tornar a veure el tors treballat de Cristiano Ronaldo. Per favor!

A casa nostra la informació esportiva només genera notícies al voltant del futbol, d’una manera exagerada, d’una manera malaltissa. Una cosa que no passa en altres països, on es posa l’atenció en una diversitat més gran d’esports. Òbviament, això repercuteix en la nostra mirada cap a l’esport, en la creació de vocacions, en la construcció de referents. Per sort en els darrers anys han aparegut esportistes de referència en altres disciplines, com ara Kilian Jornet i Núria Picas. És només un inici. Hem de suposar que ens caldrà un #Onsonlesdones en el món de l’esport per reclamar una mica d’atenció cap als èxits femenins en l’esport.

El nazisme que ve

Els fets de #Charlottesville són molt preocupants, per les morts i perquè representen la legitimació pública d’un discurs de connivència amb uns grups que representen la mort de la democràcia i de la convivència a la nostra societat. Si l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units era preocupant, era per aquest tipus de coses. La legitimació d’un discurs supremacista dóna ales a aquest tipus de grups; de la mateixa manera que el discurs (ja oficial) anti-immigració de la Unió Europea dóna ales als grups feixistes i nazis a Europa.

No es tracta de grups nostàlgics, que es dediquin simplement a exaltar l’Alemanya nazi. Ara es tracta d’organitzacions de xoc que promouen la violència contra determinades persones i col·lectius de la societat, que promouen el racisme, el sexisme i les formes pròpies de la dictadura. Hauríem d’estar-hi dedicant jornades i seminaris, tant o més que els que es dediquen a parlar del radicalisme islàmic.

La nostra societat occidental presenta símptomes molt clars d’un canvi d’orientació, que comença amb les institucions desprotegint els ciutadans contra el poder financer (el cas d’Espanya i l’expulsió de milers de persones de casa seva és dels més greus), els partits polítics promovent discursos frontistes que promouen l’expulsió de determinats col·lectius de la societat, fins que determinats grups extremistes se senten legitimats per les pors i les amenaces que han sembrat els mitjans de comunicació.

Si no ho denunciem, si no ho aturem, viurem amb por la resta de la nostra vida.

 

El soroll i la mentida

#terradescudella

Fins a quin punt l’estratègia de la mentida pot funcionar per fer minvar el suport al referèndum català?

Des que el govern català va anunciar la data i la pregunta del referèndum sobre la qüestió de la independència de Catalunya, s’ha incrementat la intensitat amb que s’expressa una certa estratègia de demonització de l’independentisme, del govern català i dels representants polítics. A hores d’ara ja podem afirmar que el soroll mediàtic comença a ser força important. Enmig d’aquesta cridòria, que twitter accentua d’una manera accelerada, qualsevol element s’utilitza per crear la sensació que a Catalunya vivim en ple caos.

La darrera acció d’Arran contra el turisme a Barcelona ha servit per alimentar un alarmisme fora de lloc. Avui mateix, dilluns 7 d’agost, les notícies de Televisió Espanyola han començat amb aquest fet, que ja fa una setmana que es va produir. La primera notícia de portada!, malgrat que després no hi havia més informacions a donar. Aquest és un exemple de com els mitjans de comunicació deixen de banda les normes bàsiques del periodisme per esdevenir armes de combat en una guerra mediàtica que es preveu cada vegada més cruenta.

Què cal fer davant del soroll i la mentida que genera aquesta estratègia? No estic segura que la resposta hagi de ser més soroll per part de qui defensa la celebració del referèndum. Amb això vull dir que no és clar que l’estratègia d’incrementar les accions de comunicació serveixin per contrarestar-lo. Més aviat penso que caldria tendir a la calma i a la realització d’un treball de fons que sigui subministrat públicament en moments adients. És a dir, de forma mesurada. Sens dubte hi ha una tasca important a fer per part del govern català i de la societat civil favorable al referèncum: desmuntar les mentides que es transmeten a través de la premsa, fer circular els arguments a favor del referèndum sense embafar els convençuts i continuar en la tasca d’internacionalitzar el problema que suposa l’actitud antidemocràtica de l’Estat espanyol.

El més important en política és que la gent t’entengui, no pas perquè cridis més sinó perquè t’expliques millor. Com expliquen els clàssics de les teories de la comunicació, aquesta comprensió té dues dimensions: el mitjà i el missatge. És a dir, cal que el receptor s’identifiqui amb el registre comunicatiu que utilitzes i, a més, cal que se senti identificat (còmplice) amb el missatge. Les mentides costen molt de desfer, perquè es transmeten més fàcilment que les veritats. El registre comunicatiu hi té molt a veure. L’alarma s’escampa com el foc, mentre que la racionalitat es desenvolupa millor en un context reflexiu gens fàcil de transmetre des de la immediatesa communicativa.

Fins ara el govern català ha emprat un to i unes maneres que han buscat la màxima normalitat en tot el procés de convocatòria del referèndum per la independència, malgrat l’excepcionalitat que suposa fer-ho contra la voluntat de l’Estat que l’hauria d’autoritzar. Aquesta normalitat institucional és fonamental per a legitimar la posició catalana en aquest conflicte. Però és fràgil. I és el que intenta desmuntar l’estratègia del soroll i la mentida.

Caldrà actuar amb molta cautela. De vegades, voler jugar amb les cartes de l’enemic és la manera més ràpida de perdre.

 

Sexo débil, sexo fuerte. Segons la Real Academia Española

Les meves filles tenen aquella edat en què descobreixen el món des d’una mirada crítica. De vegades em sorprenen amb opinions radicalíssimes sobre les coses que caldria canviar, amb aquella ingenuïtat pròpia de la joventut que no desmereix l’encert amb què observen i descobreixen els problemes del món en què viuen. Però aquesta vegada no em podia creure el que m’explicaven. Jo mateixa em semblava que no podia ser cert. I finalment, vaig córrer a comprovar-ho.

Mireu quines definicions gasten al diccionari de la Real Academia Española, consultable en línia, segons diu, gràcies al patrocini de La Caixa.

Es veu que els senyors de l’Academia han pres com a criteri el de consignar un vell costum que atribueix, erròniament és clar, la idea de bellesa i de debilitat (tot alhora) al conjunt de les dones. Cal suposar que han convingut que no calia actualitzar aquest tipus de definicions. Potser hem de creure que encara s’hi senten prou còmodes.

Per contra, en la mateixa definició, s’atribueix al conjunt dels homes la propietat del “sexe fort” i “lleig”. La bella i la bèstia!

El masclisme institucional deu ser això.

Llengua i política institucional

#terradescudella

La Trobada de territoris de parla catalana que es va celebrar els dies 7 i 8 de juliol a Manlleu ha volgut celebrar dues efemèrides: els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i els 50 anys de l’arribada de la flama del Canigó a Manlleu. I ho ha fet generant debat al voltant de la llengua, en quatre àmbits: educatiu, ús social, polítiques institucionals i literatura.

Com a moderadora de la taula sobre l’ús social del català, vaig plantejar la pregunta següent als ponents: quin factor influeix més en l’ús de la llengua, les polítiques institucionals o el factor migratori? Els ponents eren Joan Melià (UIB), Alà Baylac-Ferrer (Univ Perpinyà), Avel·lí Flors (UB) i Joaquim Torres (SOC – IEC). Tots quatre van coincidir que el factor institucional és determinant.

L’arribada de nova població ha fet disminuir el pes percentual del català com a llengua inicial i en l’ús habitual. Però si comptem el nombre de parlants en termes absoluts, aquests s’han incrementat. En el cas del Principat, aquest fet és molt rellevant: el nombre de catalanoparlants d’origen no ha disminuït, ja que la transmissió lingüística familiar es manté en les famílies catalanoparlants i s’hi afegeixen les mixtes i un percentatge (encara petit) de castellanoparlants. En canvi, al País Valencià i la Catalunya Nord la interrupció de la transmissió lingüística familiar és un factor de disminució del nombre de parlants, especialment a les grans ciutats.

Com afecten les polítiques institucionals a aquesta tendència? Segons Avel·lí Flors, les mesures contràries al valencià durant el llarg mandat del Partit Popular al País Valencià van coincidir amb una davallada de més de 20 punts percentuals en l’ús de la llengua (cal tenir en compte el context migratori).

A les Illes Balears, segons Joan Melià, hi ha una incidència clara de les polítiques favorables a l’ús de la llengua, però a mesura que s’alternen governs contraris i favorables, l’efecte de les polítiques públiques disminueix perquè la població rep al llarg del temps senyals contradictoris. El factor més clarament favorable a l’ús del català ha estat, sens dubte, l’escolarització en aquesta llengua. En aquest sentit, es pot considerar que l’augment de l’ús del català amb els fills està vinculat al fet que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament.

Pel que fa a Catalunya del Nord, segons Alà Baylac, disposem de les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics, amb el treball de camp realitzat el 2015. Només un 40% de la població és nascuda al territori. Això ja ens indica com el factor migratori determina el coneixement i l’ús del català. Només un 30% de la població entén bé el català, malgrat que aquesta xifra augmenta al 61% si no s’especifica el nivell. El 20% el pot parlar molt bé, el 10% fa servir les dues llengües, francès i català.

Pel que fa a la transmissió lingüística, aquest és un cas clar d’interrupció. El 10% de la població fa servir el català amb els avis, un altre 10% fa servir les dues llengües; el 5% parla català amb els pares i l’1,5% el parla amb els fills. Les dades són demolidores i l’única esperança rau en la capacitat de l’ensenyament per revertir la situació. Actualment hi ha 10.000 alumnes d’iniciació al català a les escoles nordcatalanes (un 17% de la població escolar) i uns 4.000 que fan l’ensenyament sencer en català (un 8% de la població escolar). Malgrat que totes aquestes dades menen al pessimisme, segons l’enquesta un 80% de la població és favorable a l’ensenyament del català. Així doncs, si hi hagués voluntat institucional per promoure’l, hi hauria un coneixement progressiu de la llengua.

Això és ben visible en el cas d’Andorra, tal com explicava Joaquim Torres, on la majoria de la població és nascuda fora del país, però la llengua oficial és el català. Segons l’enquesta realitzada pel govern andorrà, més del 90% de les persones afirmen que utilitzen la llengua catalana per tractar amb l’administració, un 77% amb els bancs i un 17% als grans magatzems. En la majoria de les famílies castellanoparlants d’Andorra, els pares parlen als fills en català.

Així doncs, segons Joaquim Torres, es poden perfilar tres situacions en l’evolució de parlants del català per territoris: una situació de progrés (Andorra i Principat de Catalunya), una situació intermitja (País Valencià i Illes Balears) i una situació de regressió lingüística (Catalunya del Nord i Alguer).

Tècniques de contradesinformació

#terradescudella #operacióCatalunya

El segle XXI és el segle de les dades, de la informació processada o codificada. Però no podem dir que sigui el segle de la comunicació. Mai com ara el relat sobre la realitat havia pogut allunyar-se tant de la informació fidedigne per acostar-se a nivells de propaganda escandalosos. La batalla per la informació ha substituït la lluita per la ideologia, i viceversa. De manera que ara ens trobem en un escenari en què la confiança, aquella vella amiga de la democràcia, ha quedat com una corda al vent, esfilagarsada i a punt de trencar-se, que ja no sosté el camí cap a les altes esferes del poder. Si Georges Orwell aixequés el cap, pensaria que la seva predicció ha quedat superada.

La batalla que espera als catalans que han gosat desafiar tot el poder de l’Estat serà dura i difícil de suportar. Caldrà un gran esforç per contrarestar tanta desinformació i propaganda maliciosa. Malgrat la seva idoneïtat, avui no és un documental sobre la postveritat, el que ens cal mirar, sinó asseuren’s i prendre aire per empassar-nos tot el que s’ha pogut escoltar al Parlament de Catalunya, a comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya. El relat que han fet els periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo sobre la trama de corrupció i d’intoxicació que ha estat actuant (i suposem que actua) per compte de l’Estat contra polítics i persones s’hauria d’ensenyar a totes les facultats de periodisme. Perquè avui, malgrat tot, el aquests periodistes ha marcat amb les línies ben clares els límits de la decència. Sort d’aquesta mena de periodistes, que necessitarem per a les tècniques de contradesinformació que ens han de preservar de l’ona expansiva que se’ns acosta amb pas accelerat. Avui també hem descobert que el nostre Parlament pot arribar a ser el nostre refugi per a la democràcia, resistint malauradament com un castell assetjat.

 

Es pot fer poesia cinematogràficament? ‘Paterson’ com exemple

#terradescudella

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Resultat d'imatges de paterson poems

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Tinc clar que la poesia necessita nous entorns on expressar-se. Potser la manera més fàcil és que jugui a fer join-ventures amb les altres arts. El teatre pot ser una bona oportunitat: recitals amb una escenificació adequada (per exemple, Com elles) poden fer que la poesia tingui un format d’expressió més atractiu. Però trobo especialment interessant la relació entre cinema i poesia. Fa molts anys, quan era jove, em va fascinar la pel·lícula El lado oscuro del corazón (1992), d’Eliseo Subiela, perquè la poesia hi apareixia sense complexos. No només el protagonista de la pel·lícula, sinó que hi apareix el mateix Mario Benedetti recitant els seus versos en alemany en un “club de alterne”. Surrealisme poètic.

En un to més místic ara es pot veure (encara al cinema Texas) una altra pel·lícula poètica: Paterson, de Jim Jarmush (2016), que narra la vida quotidiana d’un poeta que és conductor d’autobús. El focus en aquest cas no és el dramatisme poètic descarat de Subiela, sinó una versió new age de la creació poètica, amb uns ingredients que a primera vista poden resultar d’una gran ingenuïtat. Entorns industrials retro mesclats amb cascades d’aigua cristalina, un personatge tremendament bonifaci i insultantment calmat i senzill, que porta una vida perfectament rutinària. El mite del poeta bohemi i maleït queda descartat. William Carlos Williams, que apareix a l’obra com el poeta de referència, la font d’inspiració, també n’és l’homenatjat. Ell també va dur una vida “normal” com a metge a New Jersey mentre creava la seva millor poesia. El més aconseguit de la pel·lícula és sens dubte la posada en escena del moment creatiu. Veure com raja la poesia del cap del conductor d’autobús és sensacional. Els poemes són originals. Han estat escrits expressament per a la filmació per Ron Padgett. Són quatre poemes que marquen absolutament la cadència de la pel·lícula i aconsegueixen transmetre amb una elevada intensitat la força de cadascun dels quatre poemes. Bravo per Jarmush.

Un consell: mireu-la en versió original. La traducció espanyola li fa perdre tot l’encant aconseguit amb la veu d’Adam Drive.