L’oblit com a condemna: dona i repressió política

Com pateixen les dones la repressió política? El dijous passat en vam saber algunes coses gràcies a l’acte organitzat per l’Euskal Etxea de Barcelona als Lluïsos de Gràcia sobre “Dona: presó, repressió i exili” amb @BassaMontse @TamaraVila83 #BelPozueta (@Altsasugurasoak) i #ArantzaZulueta.

L’acte ens va mostrar la cara oculta d’una repressió que en el cas de les dones pot ser doblement dura. Per les condicions a la presó, per l’estigmatització de les mares dels presos, per l’oblit. Sobretot per l’oblit de les dones que pateixen repressió política i que han de reivindicar-se per no quedar invisibilitzades, tal com reclamaven la Tamara Carrasco, la Montse Bassa, l’Arantza Zulueta i la Bel Pozuela.

La Montse Bassa ens va explicar com les condicions de presó de les dones poden ser humiliants i discriminadores. Per la manca de serveis als mòduls reduïts de les presons (el cas de Dolors Bassa), per l’aïllament obligat en un context de màxima seguretat (sense mòduls de respecte) per una regulació de l’activitat de les preses que s’organitza en activitats estereotipades (perruqueria, cuina, etc.) i orientada cap a activitats de menys valor social, per la manca de consideració cap a la vessant més intel·lectual i política de les preses, per la manca de renovació de les presons de dones a Catalunya (malgrat una ingent política de renovació de les instal·lacions per a homes presos). El treball de Georgina Martín sobre Dones i Presó: Descobrint els programes de reinserció des d’una mirada feminista, publicat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials el 2015 ofereix una anàlisi força detallada sobre aquesta qüestió.

L’advocada Arantza Zulueta ens va deixar un testimoni corprenedor del seu aïllament a les presons espanyoles. Allunyada de la família, a Cadis, i vivint tres anys i un mes en règim d’aïllament sense cap consideració cap a la seva dignitat com a persona, cal preguntar-se com va poder resistir a la tortura continuada i institucionalitzada que es practica a les presons espanyoles. La seva força i determinació és admirable.

La Bel Pozuela d’Altzazu ens van explicar com la seva vida ha canviat per sempre, pel cop que representa l’empresonament dels fills i perquè s’han convertit en militants d’una lluita que va més enllà i que implica lluitar contra un Estat que representa el poder absolut, l’anul·lació dels nostres drets com a ciutadans, com a individus dignes. De com això les ha empoderat i les ha canviat com a persones, tant als pares com a les mares, i també com pateixen els estereotips criminalitzadors (“males mares”) i sexistes quan es parla de “les mares d’Altzazu”, només perquè les dones fan de portaveus, com si els pares no comptessin.

La Tamara Carrasco va poder parlar per videoconferència per deixar-nos testimoni del seu aïllament forçat mitjançant la seva reclusió a Viladecans, una mesura inaudita, com ho és la denúncia que pesa sobre ella.

Finalment, Sònia Moll ens va corprendre llegint les cartes i els textos de dones exiliades i empresonades: Anna Gabriel, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira…

A la manifestació de la Diada algú que creu en fórmules polítiques màgiques que sembla que aviat ens han de rescatar de l’atzucac en què sembla que ens trobem se’m va apropar per dir-me que als presos cal deixar-los de banda per fer camí. Això m’ho deia mentre escoltàvem els bibrants discursos de Aamer Anwar i Ben Emmerson, que posaven al centre de la reivindicació precisament la llibertat dels presos i preses polítiques, al costat del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament.

Personalment, em sembla una manca d’ètica i de solidaritat inacceptables que algú es plantegi que no hem de parlar o no hem de treballar la solidaritat amb les persones preses per raons polítiques. No podria respectar cap opció política que em plantegés una actituds semblant. El que em preocupa és que darrerament s’està plantejant això com si fos normal. Recordo, per exemple, l’entrevista de Vilaweb a Maria Vila. Canviar un Estat repressor per un país fet de gent sense escrúpols seria ben galdós.

No s’adonen que bona part de la nostra actitud de victòria vindrà de la resistència a la repressió? De la nostra resistència a oblidar? No oblidem les preses.

Josep Pla i les dones

Hi ha un rumor sobre Josep Pla que el pinta com un misògin, és a dir, tal com defineix el DIEC, algú que té “aversió a les dones”. No sé d’on va sortir aquesta idea. Ni tampoc no sé què en diuen els seus estudiosos, com Xavier Pla.

Fa anys que m’interessa aquest autor i a mesura que el llegeixo intento trobar alguna prova d’aquesta misogínia. He de dir que no l’he trobat. El que ja sabia, i és evident, és que Pla era un home de la seva època, poc progressista en certes formes, tot i que amb una crítica sagaç que en alguns moments agrairíem trobar en articulistes d’esquerres d’avui. També és cert que hi ha el Pla jove, més crític amb la burgesia catalana, i el Pla vell, que és del que en tenim més referències personals a través d’entrevistes televisives i periodístiques. Aquest és el que ens remet a una persona de tics masclistes, amb comentaris que avui no trobaríem gens apropiats. Que fos d’una altra època no el disculpa pas, és clar, de tenir una mentalitat masclista. Però en tot cas, caldria aplicar el mateix sedàs a tothom. Penso no només en els escriptors catalans contemporanis de Pla, sinó en tots els referents que ens ha deixat la literatura i el pensament, dels quals només se’n salven algunes excepcions molt escadusseres.

A internet es pot trobar en alguna pàgina alguns comentaris que va escriure Pla sobre les dones i que avui consideraríem totalment fora de lloc o més aviat propis de les converses d’intimitat fetes en to desenfadat (santa innocència si penséssim que això també és pecat!). L’anecdotari també explica que en una ocasió va fer un comentari masclista a Montserrat Roig. De tot plegat se’n desprèn una imatge d’home antiquat, d’un altre temps i força tradicional en les seves relacions amb les dones. De fet, Pla no va ser gaire afortunat en aquest terreny, malgrat que va tenir diverses relacions, i en el seu dietari es plany sovint de la soledat.

En tot cas, tornant a Josep Pla, no sé si els seus comentaris es poden considerar una forma de misogínia (com la que sí que mostrava explícitament, per exemple, Nietzsche). Llegint La vida lenta (Destino, 2014), he observat atentament les referències a les dones que hi he trobat. No hi ha en cap moment un sentit despectiu en la manera com Pla en parla. Això no vol dir que les consideri unes iguals. Però tampoc no se’n pot deduir el contrari. El que sí sabem és que les dones han quedat invisibilitzades en l’obra de Pla. Ell no n’ha fet esment especial, ni les ha tingut en compte com a referents.

Sobre aquesta qüestió de les dones com a referents socials, he trobat un article de Pla a la revista Destino (es dona el cas que fa uns anys em van regalar tota la col·lecció de revistes i a l’estiu aprofito la vida més lenta per fullejar-les). A la seva secció de “Calendario sin fechas”, del núm. 1471 d’octubre del 1965 (pàg. 13) Pla explica que la senyora Montse M. de Duarte li va fer observar que en la seva sèrie “Homenots” no hi havia cap dona. Posteriorment li va enviar una carta amb una llista de les dones que creia que mereixien una biografia, en una sèrie que caldria anomenar “Senyorasses”, segons ella mateix.

Pla ens diu que quedà astorat “porque vi desde el primer momento que mi interlocutora tenía toda la razón”. S’excusa en l’edat per no respondre a la petició. Però en canvi, decideix publicar tota la llista de dones que mereixen ser destacades en la nostra història recent i que li ha enviat Montserrat M. de Duarte, que trobareu a l’article en el document adjunt. Tant de bo Pla hagués escrit aquestes “Senyorasses”. Però avui, per sort, hi ha moltes persones capaces i disposades a fer-ho. Això espero.

Article Josep Pla

Les mentides sobre la immigració, una lliçó d’Alejandro Portes

El dia 27 de juny vaig poder assistir a la conferència que va impartir el professor de la Universitat de Princeton Alejandro Portes a l’Institut d’Estudis Catalans, en un seminari organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia. Portes va fer un repàs amb dades de les implicacions que té la distància entre la demagògia i els fets en la política americana d’immigració de l’era Trump. Com deia Ismael Peña-López en un tuit, el populisme és el que marca la diferència entre les polítiques públiques (policies) i la política (politics).

Hi ha 41 milions de persones estrangeres als EUA. Això representa un 13% de la població. Més o menys el que passa al nostre país, segons dades de l’Idescat. La mitjana d’estudis global dels estrangers als Estats Units és semblant a la mitjana nacional. Tanmateix, en realitat es tracta de dos grans grups diferenciats de perfils socials. D’una banda, els estrangers d’origen llatinoamericà, que tenen un baix nivell d’educació; i de l’altra banda els asiàtics, que són reclutats a la indústria tecnològica i per tant arriben al país amb alts nivells d’estudis. Això reforça una sèrie d’estereotips en la societat americana, en el sentit d’identificar els llatins amb persones de baix perfil educatiu i els asiàtics com a bons estudiants.

Darrera aquestes dades, però, hi ha l’efecte d’unes polítiques molt concretes. Unes polítiques que queden amagades darrera el discurs populista de Donald Trump. Els Estats Units, en contra d’aquest discurs anti-immigració, promouen la immigració de contingents de milers de persones cada any a partir dels programes que l’administració americana es dedica a promoure, sota la pressió dels sectors empresarials que necessiten mà d’obra.

D’una banda, hi ha el programa de visats H1-B (inaugurat el 1990), que té com a objectiu la captació de capital humà d’alta qualificació per a les empreses tecnològiques. D’altra banda, es va posar en marxa el visat H2-A per tal de suplir la manca de mà d’obra al camp que havia provocat el fre a la immigració durant el 2010. Els conreus del sud havien quedat literalment sense collir.

Aquests programes qualifiquen a les persones migrants per treballar als EUA, però no els permet obtenir una residència permanent. El 2015 van arribar més de mig milió de persones amb el visat H1-B, juntament amb els seus familiars. La meitat provenien de l’Índia. El 2015 van arribar també 300.000 persones provinents de països llatinoamericans, principalment, per treballar al camp, amb el programa H2B, creat específicament per proveir de treballadors els grans propietaris agrícoles. En total, doncs, els visats per a treballadors van aportar més de 1.147.000 treballadors als EUA, segons Portes.

Per tant, deia Alejandro Portes, sense que s’expliqui, els Estats Units incentiven la immigració de treballadors (en programes específics per a treballadors qualificats i no qualificats), segons les necessitats empresarials, mentre expulsa o pretén expulsar milers de persones arrelades i amb fills nascuts al país. Durant la darrera dècada s’han retornat uns 8 milions de persones immigrants, dels 12 milions que es trobaven en situació irregular. En aquests moments, això provoca situacions inesperades com que hi ha mig milió d’immigrants dels EUA a Mèxic. Són els fills nascuts al país veí dels mexicans que han estat retornats. Altres menors queden simplement orfes havent de buscar familiars que els acullin quan els seus pares són expulsats del país.

Tota aquesta situació desastrosa és amagada pel discurs anti-immigració que s’està imposant a la societat nordamericana, legitimat per Trump. A Europa també s’estan veient les conseqüències del poder que està agafant aquest discurs. El primer objectiu és obtenir vots atiant la por per part dels sectors més desfavorits de la població. El segon objectiu, menys evident, és aconseguir que hi hagi ciutadans de primera i ciutadans de segona. Perquè aquests sectors que atien el discurs anti-immigració en realitat volen i promouen l’arribada de treballadors immigrants que els ajudin a mantenir els salaris baixos i a frenar les reivindicacions dels sindicats, així com a disminuir les partides destinades a l’estat del benestar (o allò que en queda).

Segons Portes, aquest context indica “la fi de la compassió”. També a Europa, on es criminalitza els refugiats, fins i tot aquells que sabem que fugen de situacions de guerra. Ni tan sols això ha fet replantejar les polítiques de frontera i repressió de la immigració. Com si aquest fos un fenomen exogen a la nostra societat occidental, o al món. Tot el procés de la revolució industrial va ser possible gràcies als desplaçaments de la població i a la creació del treball “formalment lliure” (com deia Max Weber), però esclavitzador (com afirmava Karl Marx) (Nota al marge: potser als llibres de secundària caldria, al costat dels avenços tecnològics de la “industrialització”, explicar millor el context social que la va fer possible); tot el procés de mundialització de l’economia actual es basa en l’existència d’aquests treballadors immigrants que cobren menys i que viuen en pitjors condicions a les “ciutats-globals” actuals (com explica Saskia Sassen).

La fi de la compassió és també la fi del benestar que han assolit les lluites obreres i el desenvolupament de l’economia estable. És també la pèrdua del gran consens en què es basa la democràcia: que tothom pugui viure amb uns mínims de dignitat. Fa temps que hi som, en aquest vaixell, i ens enganyen dient-nos que hem de salvar el Titànic a tota costa deixant que l’aigua ens arribi al coll, mentre al saló de primera classe veuen xampany.

Hem perdut polítiques públiques (policies) i hem guanyat política de gesticulació (politics).

L’efecte Lanzmann

Resultat d'imatges de shoah lanzmann

El passat 5 de juliol va morir Claude Lanzmann, un dels intel·lectuals que ha deixat una petjada més rellevant en la qüestió de la memòria, no pas gràcies als seus escrits, sinó al monumental documental que va confegir durant deu anys de la seva vida sobre la Shoah (1985). Una pel·lícula de nou hores de durada i onze anys de producció que no pretén en cap cas ser una peça de memòria, sinó un interrogant permanent sobre el que va passar. L’holocaust preguntat als seus testimonis. Què va passar? On era vostè i què va veure? Què va fer?

Vaig descobrir Lanzmann gràcies a la tesi doctoral de Carles Torner (Shoah, una pedagogia de la memòria. Proa, 2002). En ella va aprendre que la memòria és una forma de justificació. I l’última cosa que pretenia Lanzmann era justificar l’holocaust. És a dir, explicar-ne el perquè va passar com una manera de confegir-ne el relat. «És clar, primer hi va haver una cosa, després va venir l’altra, etc. i les conseqüències van ser aquelles». Tal com assenyala Torner, Lanzmann enderroca els llocs de la memòria. Construeix una falla mitjançant la mirada del retorn. No inventa res, demana al testimoni que faci el trajecte del retorn. «En la meva pel·lícula, la Solució Final no pot ser un punt d’arribada del relat, sinó el seu punt de partida.»

Lanzmann diu «Cal partir de la violència despullada i no, com se sol fer, dels focs de camp, dels cants, dels caps rossos de la Hitlerjügend. Ni tan sols de les masses alemanyes fanatitzades, dels «Heil Hitler!» i dels milions de braços aixecats. Tampoc de tot el seguit de mesures antijueves que, a partir del 1933, van fer impossible la vida dels jueus alemanys, no de la Kristallnacht: el relat cronològic que s’iniciaria amb el boicot d’abril del 1933 per desembocar naturalment en l’entrada a les cambres de gas d’Auschwitz o de Treblinka no seria fals, parlant amb propietat, seria tristament pla i unidireccional. Ara bé, es tracta d’una obra d’art, d’una altra lògica, d’un altre mode de relat. (Torner: 2002: 174)

Després vaig conèixer les interioritats del procés de producció gràcies a les memòries que va publicar Claude Lanzmann (Le lièvre de Patagonie. Gallimard, 2009). Les dificultats, les situacions que va viure Lanzmann durant el rodatge de Shoah durant els onze anys que va durar, són una lliçó punyent de com la memòria trasbalsa les persones, i com pot arribar a ser de traumàtica per a les societats recordar i reconèixer els crims del passat. Al film de Lanzmann no hi ha imatges d’arxiu de persones famèliques i de cossos apilats, imatges horroroses. Però és igualment inquietant. El que colpeix del film de Lanzmann és el testimoni. O més ben dit, l’interrogatori al testimoni. «I vostè veia passar els trens?» Lanzmann només va aconseguir interrogar un dels treballadors dels camps de concentració. Va intentar enregistrar amb càmera oculta algun SS, però sense èxit. L’aventura de la persecució dels nazis que vivien tranquil·lament a l’Alemanya de la postguerra constitueix un dels episodis més rocambolescos de les seves memòries. Tanmateix, insisteixo que el més important de la pel·lícula és el treball sobre els testimonis passius del que va passar amb els jueus. Aquells que feien vida tranquil·lament mentre el món s’omplia de terror.

Recordo el dia que vaig anar visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, a prop de Berlin. Les cases del poble arribaven fins a les portes del camp. Cases unifamiliars amb jardí, garatge, dues plantes… Cases com moltes de les que veiem a Catalunya. Totes arrenglerades en un carrer llarg. Al final hi havia el camp. A pocs metres la vida normal i l’horror. Ignoro si les cases ja hi eren quan es va fer el camp de concentració nazi, o quan era el camp de concentració soviètic en què es va convertir després. O si es van construir molts anys després, quan el camp ja era un espai dedicat a la memòria, o potser encara era un espai mig oblidat i del qual no se’n parlava.

Recordo que vaig pensar que allò era «l’efecte Lanzmann de la memòria». Els exercicis de memòria reparadora sempre fan recaure en els testimonis de les injustícies la base sobre la qual construir un relat de condemna cap als crims. Però i els que eren testimonis passius? I la gent que no va fer res? Són preguntes incòmodes que difícilment obtenen resposta. I de vegades aquesta només reafirma el crim. En el film, Lanzmann es presenta a la plaça del poble d’Auschwitz i pregunta a la gent (als anys vuitanta) «per què els jueus? Per què ells?». Una de les respostes que emergeix entre la multitud és «van matar jesucrist». La justificació d’aquells que van ser testimonis de les deportacions, dels guetos, dels camps de concentració i d’extermini, finalment emergeix. La incomoditat es fa insuportable. L’obra de Lanzmann és una lliçó de com la memòria pot ser incòmoda. Recordar que algú va conviure amb l’horror a pocs metres de casa sense preocupar-se’n.

«L’efecte Lanzmann» pot tornar a passar, com les injustícies, com els crims d’Estat. Cal preguntar-se sempre com podem evitar ser uns testimonis silenciosos d’allò que no volem que passi, però que passa al nostre costat. La memòria no pot ser reparadora si no hi ha mediació entre el reconeixement del crim, la culpa i el perdó.

Explicar el Congrés i les seves lliçons

A propòsit del documental “Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana

L’any 2015 a la Fundació Congrés de Cultura Catalana ens vam plantejar que havíem d’aprofitar els 40 anys del Congrés per treure’l de l’oblit en què havia quedat. Llavors vam pensar que una bona manera de donar a conèixer el que havia significat el Congrés els anys de la pre-transició era fer-ne parlar als que l’havien viscut. Vam decidir fer 40 entrevistes breus a 40 personalitats perquè ens donessin la seva visió del Congrés.

L’altra decisió que vam prendre és que tota la informació que tinguéssim sobre el Congrés havia de ser consultable online. Per això vam crear el web www.congresculturacatalana.cat, on es pot trobar informació sobre l’organització, els àmbits de debat, les campanyes, etc. S’hi pot trobar la documentació essencial del Congrés, és a dir, les resolucions dels àmbits, el manifest del Congrés, així com els detalls sobre l’estructura organitzativa i qui en formava part. En aquest web hi podeu trobar les 40 entrevistes que van realitzar.

Finalment, vam emprendre un tour pels Països Catalans organitzant actes de commemoració dels 40 anys. Això ens va donar l’oportunitat de conèixer moltes persones que havien participat al Congrés i que en conservaven material, fotografies, vídeos inèdits. Tot aquest procés ens ha permès finalment realitzar un documental que expliqués la història del Congrés. Un documental que combina vídeos inèdits de Badalona, de Granollers, material de TVE, material del noticiari de Barcelona, entrevistes i fotografies que són realment icones del que va representar el Congrés en el marc de la Transició.

Un documental que s’ha fet gràcies a les aportacions de totes aquestes persones i entitats que hem anat trobant a les que vull agrair que l’hagin fet possible. Cal agrair la bona feia feta a tot l’equip del documental. És un luxe haver pogut col·laborar amb persones com Joan Safont, Clara Vallvé, Lluís Reales, la Inés Martínez… i en Guillem Carol! També vull reconèixer especialment la feina que ha fet al llarg de dos anys la Núria Roca, i tot l’equip de la Fundació, amb en Sergi i la Carme. I als que hi treballar als inicis, en Pepus i l’Eva.

Penso que ha estat un encert que TV3 decidís emetre el documental, en el qual ha col·laborat, al programa Sense Ficció, un encert que hem d’agrair a Jordi Ambrós, cap de documentals. La resposta de la gent que l’ha vist i que m’ha fet arribar els seus comentaris em demostra que aquest documental era del tot necessari. El Congrés de Cultura Catalana era un dels esdeveniments de la Transició més desconeguts per les generacions actuals. Havia quedat en l’oblit just en acabar-se, quan les eleccions i la política de partits van propiciar l’acceleració d’un nou escenari de pactes que havia de deixar de banda ràpidament les utopies de la pre-Transició. El relat canònic de la Transició ha santificat l’Assemblea de Catalunya i ha deixat de banda altres iniciatives.

En el cas del Congrés podem suposar que en ser una iniciativa que abastava els Països Catalans, que proposava l’oficialitat del català arreu del territori podia resultar incòmode. També cal tenir en compte que el Congrés va ser políticament impulsat en la seva base sobretot pel PSUC, malgrat que l’estructura organitzativa hi havia totes les tendències polítiques del catalanisme. Però el pujolisme no se’l va apropiar com una fita pròpia, ni durant el Congrés ni després. Així, malgrat que de les resolucions del Congrés en van sortir les primeres polítiques de territori, de sanitat, d’economia, de llengua, etc. de la Generalitat catalana, va ser negligit en el relat canònic de la Transició.

En canvi, vist amb la perspectiva d’ara, el Congrés de Cultura Catalana va constituir un experiment social de participació de gran abast i d’un èxit fora de dubte. No és estrany que moltes persones que se’ns acosten en motiu de la commemoració dels 40 anys del Congrés o de l’emissió del documental ens parlen de l’interès que podria tenir disposar d’una iniciativa com aquesta en l’actualitat. El supòsit de què parteix aquest interès és que si el Congrés va resoldre la necessitat d’imaginar el futur en aquell moment, una iniciativa semblant podria ser una eina ideal per al moment actual.

El problema de pensar en un Congrés ara és que el context actual és molt diferent del de fa 40 anys. De fet, adonar-se de perquè ara no és possible un Congrés com aquell constitueix un exercici de realisme absolutament necessari. Tant per les coses positives com per les coses negatives. En clau positiva podem dir que avui Catalunya compta amb espais de debat, veus expertes i capacitat de dur a terme polítiques públiques, de molt més abast que no es pensava aleshores, des de les institucions. De fet, podem pensar que hi ha una mica massa de soroll i tot pel que fa al debat públic. Per la part negativa, cal tenir present que Catalunya s’ha convertit una societat molt més complexa del que era el 1977. I si parlem dels Països Catalans, en tenim dues tasses més, de complexitat.

El repte de la societat catalana actual no és estrictament propiciar un debat o facilitar la participació. Aquestes dues coses, amb més o menys dificultats i més o menys encerts, han sostingut el procés independentista que ha revolucionat la societat i la política catalanes. El que ens cal, en canvi, és trobar la manera de fer viable alhora el debat, el posicionament de cadascú, i la cohesió d’una societat en la qual conviuen sentiments i voluntats polítiques no només diverses, sinó en aquests moments enfrontades. Ens cal plantejar-nos quins espais ens cal crear per trobar-nos i per trobar-hi consensos de país el més amplis possibles. No cal que hi siguem tots, perquè no és possible, però sí que cal que hi siguin tots els que tenen voluntat de fer d’aquest un país amb més llibertat i més justícia.

El Congrés de Cultura Catalana ens demostra que la societat civil d’aquest país ha fet coses molt importants a través de la col·laboració i de l’esforç col·lectiu. Estic segura que aquesta és una de les claus que ens ha de permetre construir el nostre futur com a poble amb èxit.

 

Què és el totalitarisme?

Masha Gessen, presentada per Jordi Vaquer al CCCB

En el seu darrer llibre, Masha Gessen (The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia, 2017), fa una aposta semàntica en definir com a totalitari el sistema polític rus actual, dominat per Putin. Es pot pensar que aquest concepte és massa dur i que potser Gessen n’està forçant el significat per tal de criticar Putin. Ella mateixa, però, aclareix que el concepte “totalitarisme” no és estàtic, sinó que evoluciona tal com ho fan les formes en què els sistemes totalitaris s’estableixen al llarg del temps.

En el cas del sistema polític rus, Gessen diu que no s’ha de pensar com un sistema basat en una ideologia definida, amb uns valors i un programa polític concret. De fet, el propòsit de Vladimir Putin no és establir un sistema polític, sinó desenvolupar i controlar un estat mafiós, que a més intenta estendre més enllà de les fronteres russes actuals. El seu és un poder unidireccional gestionat per mitjà d’una mena de clan que controla la distribució de poder i de diners. I del clan no ens pots formar part a voluntat ni tampoc no en pots sortir quan vulguis. No són lliures de decidir sobre això ni els que en formen part ni els que n’estan exclosos.

Gessen arriba a la conclusió que aquest nou totalitarisme és una recreació del totalitarisme soviètic. De fet, diu, s’ha assumit d’una manera molt acrítica la idea que la Perestroika va col·lapsar el règim soviètic. És interessant aquest punt de vista, especialment quan a Catalunya s’està qüestionant d’una manera força crítica la Transició espanyola. Fins a quin punt el règim franquista va quedar superat? Fins a quin punt es va reconstituir en un altre règim semidemocràtic? Tal com explicava a la meva tesi doctoral sobre les memòries de la Transició, el mateix règim franquista construeix un relat sobre si mateix que pesarà sobre el relat de la Transició. La conseqüència més clara d’això és que la democràcia s’estableix sense condemnar el Franquisme, sinó com una conseqüència lògica del mateix. I això condiciona la manera com es desenvolupa el sistema democràtic a Espanya en els anys posteriors.

En el seu llibre, Gessen descriu els diferents períodes en què ella mateixa ha viscut a Rússia, on va néixer i des d’on va marxar als EUA, per tornar després a Rússia en la seva vida adulta, amb la seva pròpia família. Segons la seva experiència, l’herència soviètica és el cràter històric en el qual es fa impossible de construir uns fonaments democràtics. És el terreny erm i inestable en què es fa impossible que els russos puguin pensar críticament sobre la societat en què viuen, amb coneixement de causa, a partir d’una anàlisi rigorosa. La Unió Soviètica va prohibir, literalment, pensar per un mateix. Com també va impedir el desenvolupament de les ciències socials i de la filosofia com a formes de comprensió del que està passant.

The only stories Russia told itself about itself were created by Soviet ideologues. If a modern country has no sociologists, psychologists, or philosophers, what can it know about itself? And what can its citizens know about themselves?

Com sabem, l’eina més poderosa d’aquest procés d’anul·lació del coneixement i del pensament lliure és la manipulació del llenguatge. Aquest és un tema que preocupa especialment Gessen, tal com ens va comentar en el seminari que es va fer al CCCB el dijous passat. Quan es perverteix el llenguatge i es manipula, diu Gessen, és molt difícil oposar-s’hi. No es pot evitar el mal que fa. L’únic que es pot fer és promoure una consciència reflexiva. Però tot i així, les conseqüències negatives d’aquesta manipulació del llenguatge hi són. Hi estic d’acord.

La manipulació del llenguatge no es produeix només en els sistemes totalitaris, o en uns sistemes polítics concrets. De fet, estem veient en els nostres dies com les xarxes socials accentuen la difusió d’expressions demagògiques, manipulacions i informacions acrítiques sobre el que està passant. A l’altra banda del Pacífic, els Estats Units tenen un president que ha convertit la manipulació del llenguatge en la seva arma polític més rellevant, així com Twitter en el seu canal preferit d’expressió (un canal en què una frase, una sentència breu, pot tenir la màxima notorietat amb el mínim de fonament). Aquesta també és una manera d’evitar que es pugui comprendre què està passant. Almenys a partir de paràmetres compartits. Ja no hi ha consens sobre el llenguatge adequat, sobre el que és correcte i el que és incorrecte. De fet, la gran victòria de Trump és imposar el seu discurs al d’aquells que poden generar una altra forma de pensament: periodistes, intel·lectuals i científics. Les xarxes socials permeten que l’adhesió al llenguatge manipulat, la cridòria i el soroll siguin més poderosos que qualsevol tipus de reflexió.

A Catalunya, el conflicte sobre la sobirania territorial ha sotmès els ciutadans que participen de la creació d’opinió i tot el sistema polític a una alta tensió que es manifesta en l’ús del llenguatge com a arma política, més que com a eina per explicar el que està passant. Aquest fenomen es pot observar en totes les situacions de crisi política, de crisi d’un règim o d’aparició d’una hegemonia política alternativa. I ara estem en un context d’una profunda crisi de representativitat del sistema polític i de la seva capacitat per respondre democràticament als reptes que es plantegen.

Per això tots els sistemes polítics estan afectats per aquesta nova dinàmica de construcció del discurs polític. Fins i tot en les situacions en què les ciències socials i el pensament crític gaudeixen de bona salut, han de lluitar per esdevenir un referent en un món dominat per la circulació d’informació ràpida i de pensament fast food. La gran paradoxa és que tant l’excés com el defecte d’informació semblen produir situacions semblants. Però això només és un efecte òptic. Per mi, hi ha una diferència essencial entre l’excés i el defecte d’informació, de coneixement o de pensament crític. Aquesta diferència és la capacitat de l’individu per escollir lliurament. És a dir, la disponibilitat de llibertat, de sobirania, per a expressar opinions diverses.

I és precisament això el que està en perill a Catalunya, a causa de la repressió exercida des del govern de l’Estat i del sistema judicial. La nostra garantia de llibertat política està essent coartada per lleis, decisions judicials i pressions polítiques amb conseqüències dramàtiques, com s’ha vist ja en nombrosos casos. Per això, la situació russa ens resulta tan interessant, perquè ens sembla cada vegada més pròxima. I per això ens cal escoltar el que en diu Masha Gessen.

Podeu escoltar la seva conferència al CCCB: http://www.cccb.org/en/multimedia/videos/lecture-by-masha-gessen-on-the-orwell-day/229303

Masha Gessen, The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia. Riverhead Books. New York, 2017.

Traduït a El futuro es historia. Rusia y el regreso del totalitarismo. Turner. Madrid, 2018

L’espanyolisme que ve

Per molt que es vulgui especular sobre si la detenció a Alemanya del President Carles Puigdemont estava prevista o va ser conseqüència d’una il·legítima (i potser il·legal) persecució policial espanyola, el cert és que tenim el President de la Generalitat en una presó pendent de saber si s’extraditarà a Espanya perquè l’empresonin, com als altres nou polítics empresonats a Madrid sense base legal, tal com diuen els experts. I aquesta situació és gravíssima, des de qualsevol punt de vista.

És possible que algun dia tota aquesta estratègia espanyola de caràcter antidemocràtic acabi comportant el fracàs de l’Estat espanyol en el seu intent d’impedir la independència de Catalunya? És possible que l’independentisme aguanti i guanyi l’envit de la repressió? Són preguntes que ara mateix no tenen resposta, malgrat que sovint s’obvia aquest fet fent projeccions de futur només en base als nostres desitjos.

El cert és que la via que ha emprès l’Estat espanyola per a afrontar la demanda d’un referèndum sobre la independència de Catalunya sembla difícil d’entendre si el que es vol és resoldre un conflicte entre legalitat i legitimitat. Així doncs, cal pensar que estem davant d’un procés de redefinició (accelerat) del nacionalisme espanyol en el seu envit amb la qüestió catalana, que està tenint conseqüències alarmants.

Per molt que sigui una via per a desfogar-se, ridiculitzar l’espanyolisme ─com es fa a les xarxes socials (i de vegades, he de confessar que és inevitable!)─ serveix per emmascarar una situació força preocupant. La veritat és que sovint deixem de banda l’anàlisi del nacionalisme espanyol, contribuint així a la seva banalització i a una certa miopia sobre la situació en la que ens trobem. Podríem establir que tot allò que imbuït en les etiquetes que serveixen a assenyalar l’alteritat és simplificat. Una regla que podem trobar en totes les formes de societat. És un mecanismes de defensa i de cohesió. Tendim, doncs, a simplificar aquesta nacionalisme espanyol amb etiquetes que remeten a la seva naturalesa franquista, ultradretana i grotesca.

Però el nacionalisme espanyol, o neo-nacionalisme espanyol, és el nom que podem atorgar a un estat d’opinió que s’ha anat estenent en els darrers anys i que té com a reflex principal l’aparició i creixement d’un partit polític: C’s. Caldria una anàlisi a fons per tal de copsar les característiques d’aquest neo-nacionalisme espanyol. Per exemple, sabem si d’aquest corrent d’opinió articulat a través dels mitjans de comunicació s’esdevindrà un moviment polític organitzat? Té les mateixes característiques a Catalunya que a Espanya? Quines bases socials s’hi senten atretes? Hi ha un projecte polític al darrera? O només apareix com a reacció a la qüestió catalana?

La meva hipòtesi és que no es tracta només d’una reacció a la qüestió catalana, sinó d’un espanyolisme radical promogut per determinats sectors de la societat espanyola i catalana, que té semblances amb els moviments feixistes i populistes que han aparegut arreu d’Europa.

De moment, a falta d’estudis més aprofundits, podem fer la hipòtesi que aquest neoespanyolista populista s’alimenta amb la causa contra el catalanisme i la destrucció de tot allò que la història del catalanisme ha produït: institucions polítiques, un marc cultural propi, la recuperació del català com a llengua normal en molts àmbits (no pas tots) de la vida social, una escola que permet l’aprenentatge del català per a tots els alumnes independentment de la llengua familiar d’origen, etc.

Per tant, estem davant la pitjor amenaça per a la cohesió social que hem viscut des del Franquisme. La destrucció de les bases sobre les quals la societat catalana s’ha construït els darrers anys. Aquest procés d’autonomia limitada en el qual s’ah construït un marc institucional propi i que per a una majoria de la societat catalana és insuficient. La destrucció d’aquest marc de referència comú que ha anat esdevenint hegemònic, passa tal com estem veient per la destrucció de la convivència en la diversitat, per la creació d’un entorn d’amenaça i de repressió de tot allò que pugui expressar la voluntat d’esdevenir una comunitat sobirana en termes lingüístics (diversitat), culturals (referents propis) i política (un Estat propi). I això passa per l’intent de destrucció de la legitimitat dels símbols, de les institucions i de les persones que els representen, com hem anat veient aquests darrers dies al voltant de l’activitat parlamentària i del mateix President del Parlament de Catalunya.

Tot això mereix un anàlisi a fons que s’aparti dels tòpics i busqui en el context social i polític les causes i les característiques d’aquest neo-espanyolisme que té a veure tant amb el nostre context immediat com amb els canvis que s’estan produint a Europa pel que fa a la redefinició de les identitats nacionals en termes populistes.

Cal parlar de projecte

Abans de l’1 d’octubre, l’independentisme era un moviment social mogut per una promesa d’una societat millor. Podia semblar naïf per aquells que no compartien l’ideal, però era un relat que tenia la virtut de trascendir les diferències socials i fins i tot polítiques d’una gran massa de gent que estava disposada a moure’s fins al final. Després de l’1 d’octubre, el relat va canviar.

Malgrat que pugui semblar que la repressió policial ha omplert de raons la reivindicació democràtica de l’independentisme  (dret a decidir a través d’un referèndum), el cert és que ha servit per establir una frontera dolorosa entre el sector social que dona suport a la intervenció de l’Estat per aturar la proclamació de la independència (encara que fos simbòlica) i la majoria escassa que té en aquests moments l’independentisme. Per això cal entendre que no es pot basar tot el discurs, tota l’estratègia, en la resposta a la repressió, tot i ser una part essencial del moviment independentista en el moment que vivim.

L’escenari de resistència ens pot conduir a un xoc determinant amb un Estat que actua amb tanta duresa i inflexibilitat que està covant el seu propi desastre a curt o mig termini. No es pot governar contra la població d’una manera constant sense que finalment qualsevol dissidència sigui vista com una amenaça. És el que passa amb les dictadures. Però ara no estem en el context d’una dictadura, sinó en el context d’un intent de prendre a la gent els drets i llibertats que ja tenien assumits. El xoc és històric.

L’independentisme forma part d’aquest xoc, però no pot pretendre liderar-lo si no és amb un projecte atractiu, que sedueixi més i més gent. I això s’ha de fer des de la col·laboració entre la societat civil i el que queda de les institucions catalanes per tal de dotar el moviment d’una estratègia i d’eines de treball. Crec que això és més important fins i tot que el pacte mateix per a la investidura, que pot ser tan complicat com la situació de setge judicial ho requereixi. Seria absurd donar presses a la formació de govern en una situació de bloqueig institucional com el que estem vivint. El conflicte no ha de ser incòmode per als que volem que els canvis vagin més enllà de fer un govern.

Però és imprescindible comptar amb la gent, que es manté dempeus en un context en què el compromís comporta riscos evidents. Un compromís que hauria de servir per a posar-nos a treballar per ajudar a néixer aquest projecte de societat del que hem estat parlant durant mesos, durant anys. Inclusiu, cohesionat, respectuós amb la diversitat, amb polítiques d’igualtat i de prosperitat social. Cal fer-lo visible també des de la societat civil i des de la política plantejant un diàleg social que caldrà saber treballar molt bé des de la base. La República s’ha de fer des dels barris i pobles.

Cal també que aquest nervi social sigui canalitzat cap a un horitzó clar i transparent pel bé de tots, perquè la confiança i la solidaritat que molta gent està disposada a dispensar en favor de la independència tingui fruits des d’avui fins a l’assoliment de la República.

Informe de la cultura i les arts 2017: encara falta madurar la relació entre cultura i societat

He pogut llegir el darrer Informe sobre la cultura i les arts del 2017, del CONCA, que porta per subítol “La cultura, eix de les polítiques públiques”. En un moment de l’informe, fent restrospectiva històrica, es diu que en el Pacte Cultural del 1984 es va demanar començar a analitzar el retorn social de la cultura. Des d’aleshores s’ha fet ben poc en aquesta línia. Més ben dit, s’han fet algunes coses, de les quals no se n’ha tret gaire profit.

El 2010 el Gabinet Tècnic del Departament de Cultura em va encarregar precisament un estudi sobre l’Impacte social del tercer sector cultural, que conté una proposta metodològica per a l’associacionisme cultural. No se’m va permetre publicar l’estudi ni tan sols presentar-ne una comunicació al Congrés del Tercer Sector del 2011. Encara estic esperant saber què se n’ha fet, d’aquest estudi. Deu ser en algun calaix?

D’altra banda, Joan Subirats i el seu equip de l’IGOP va fer un estudi sobre el retorn social de les polítiques culturals, que sí que va ser presentat al Congrés del Tercer Sector: http://www.ub.edu/cultural2/Eventos/DocsParadigmasCultura/Subirats.pdf.

Recentment, el I Fòrum Educació i cultura popular, promogut per la D.G. de Cultura Popular i per la seva àrea homòloga a l’Ajuntament de Barcelona, ha tingut l’encert d’establir un diàleg amb actors de diferents camps socials i educatius. Un diàleg que ha generat materials interessants per a repensar la cultura popular i el seu impacte a la societat.

La relació entre cultura i educació ens remet al fet cultural com un fet global, com un conjunt d’expressions i coneixements que sorgeixen de la capacitat creativa de l’ésser humà. Com s’articulen el fet creatiu i la transmissió d’aquesta creació? Quins efectes transformadors té? Com hi participen els diferents sectors socials?

De l’informe també m’ha cridat l’atenció com es parla de la relació entre cultura i joves. Només de passada. Només fent referència als joves com a consumidors de cultura. Cal facilitar l’accés a la cultura per part dels joves! Cal convertir-los en nous públics!

M’ha sorprès la poca atenció que es dóna a la creació entre les persones joves avui, tant marcada per les noves tecnologies, la ruptura de fronteres entre camps, gèneres, estils, tècniques, etc. Tant desbordant i tan poc observada per les institucions… En aquest sentit, m’ha resultat força interessant el capítol de l’Informe del CONCA elaborat per Jaume Colomer, en què es fa una aproximació al fet cultural tenint en compte les seves diverses dimensions socials i alhora prenent com a referència una visió més activa dels públics.

Però ens cal una mica més d’atenció als processos de creació i de transmissió cultural que no es basen únicament en les lògiques de mercat, com és el cas de l’associacionisme cultural. De fet, crec que en aquest informe (que és molt interessant) s’hi pot intuir una tendència cap a la reducció de les polítiques culturals a la creació de condicions de mercat. Aquesta és una vessant necessària, però no pot ser l’única.

La normalització

Aprofitant que han anul·lat l’autonomia catalana ─aquesta estratègia que consisteix a evitar que els catalans siguin indepedents fent tot allò que el pot produir un desig irrefrenable per ser-ho─ des de Madrid han pensat que podien aprofitar l’avinentesa per acabar amb quelcom que consideren perillosíssim: la llengua catalana a l’escola. En la mateixa línia estratègica que apliquen a la qüestió de la independència, consideren que si es deixa de parlar català, hi haurà menys independentistes. Un càlcul que deu sortir d’una lectura lineal, és a dir, sense considerar les relacions causa-efecte pertinents, de les dades de suport a la independència que algun llumenera d’alguna fundació pagada per algun partit es deu haver empescat. “Muerto el perro, muerta la rabia”. La cosa és així de bèstia.

Aquí hem corregut a cantar les excel·lències del model, com si aquesta fos la qüestió, i ens dediquem a esgrimir els arguments de la necessitat de la normalització, de la immersió i d’un model d’ensenyament de llengües que té com a finalitat aconseguir que l’alumnat català acabi l’ensenyament obligatori essent perfectament bilingüe. No, la qüestió no és pas aquesta. Espanya deu ser dels pocs països al món on es predica, en ple segle XXI (!), el monolingüisme com si fos la bonaventura. Hi ha famílies que no volen aprendre la llengua del lloc on viuen i això atempta, es veu, contra la seva puresa lingüística. No cal aprofundir en les derivades metafísiques i morals que té aquesta lògica perquè ens esgarrifaríem.

Però sí que hauríem d’acostumar-nos a pensar que el nostre model educatiu és un model força digne i normalitzador, no només des del punt de vista de la recuperació del català com a llengua d’aprenentatge i d’ús social, sinó des del punt de vista de la necessitat que el sistema educatiu serveixi als futurs ciutadans capacitant-los per poder actuar de la manera més lliure i amb més capacitat possible en la societat en què els ha tocat viure. Negar a una part dels alumnes, tinguin els pares que tinguin, la possibilitat d’aprendre la llengua del país i una de les dues llengües més utilitzades és una opció, francament, estúpida. Per tant, allò que no és normal és pretendre el contrari. Però ja sabem que l’espanyolisme ha emprès una croada cap a no se sap on, però que s’assembla molt a la xenofòbia que critiquem de vegades en altres llocs d’Europa.

Però el problema espanyola ve de lluny. Ens hem passat anys parlant de la necessitat de normalitzar el català. Fins i tot de vegades ens autoacusem de no haver fet prou bé les coses. Avui el català és tan o més fràgil, en molts àmbits, que en el postfranquisme. De fet, com en tantes coses, oblidem que l’acció de l’Estat ha estat també normalitzadora pel que fa a la llengua castellana. És a dir, que mentre se’ns deixava fer algunes coses per tal que el català fos la llengua d’ús normal en alguns àmbits, l’Estat ha procurat en sentit contrari, sense reconèixer-se mai a si mateix com un Estat plurilingüe ni admetre les conseqüències que això hauria de tenir en una democràcia avançada. Quan hem analitzat l’ús del català a les empreses, per exemple, vèiem ben clar que només l’acció de l’Estat pot legitimar que una llengua sigui considerada d’ús prescriptiu en determinats àmbits. Si l’Estat que legisla sobre l’etiquetatge, els prospectes mèdics, els manuals d’instruccions, etc. dels productes considera que l’única llengua legalment obligada és el castellà, ja ens hi podem posar fulles. En la televisió, en el cinema, en els jutjats i en tants aspectes de la vida política i institucional, l’Estat ha provat de bandejar tant com ha pogut l’ús de les altres llengües.

Hi ha gent que atribueix el fet que hi ha sectors identitàriament espanyols a Catalunya a un fracàs del catalanisme. Com si l’Estat no hagués existit en tot aquest temps promovent i normalitzant un mercat en castellà i d’àmbit espanyol en tots els àmbits de consum cultural i comunicatiu. Com si no s’hagués promogut la identitat espanyola des de les institucions, a través de l’esport, del currículum comú d’ensenyament, etc. Al costat de l’acció normalitzadora de l’Estat, que ha produït que no hi hagi cap català que no sigui bilingüe al món, l’ensenyament del català és només una acció de compensació que ha permès crear un model de societat on el bilingüisme i la diversitat lingüística són assumits com un fet inherent.

Per això és tant al·lucinant el tipus d’afirmacions que fan alguns polítics de Madrid, que només responen a una gran ignorància i a una encara més gran demagògia. En vistes d’això, aquella teoria liberal de Branchadell que postulava que en una Catalunya independent no podríem assegurar el català, sinó que caldria reconèixer una minoria castellanoparlant, sembla una broma. En una Catalunya no independent, l’intent de divisió de la gent per motius de llengua pot convertir el que era un model d’acomodació exitós en un desert cultural i educatiu, fins i tot sense televisió pròpia (i tota la indústria cultural que crea al seu voltant) i sense tot el bagatge acumulat sobre ensenyament plurilingüe per a tots els sectors socials. La màquina de destrucció fa estona que està engegada.