Globalització i postmodernitat, forjadors d’identitats. Una aproximació sociològica, per Mercè Pàmies
El procés de globalització afecta totes les dimensions del món social. La interacció entre individus, institucions, agents socialitzadors i societat en general passen per un procés de transformació. Cultura i llengua no en podien quedar al marge; aquests són factors cabdals a l’hora de constituir identitats. Conèixer la història també és rellevant per entendre la societat contemporània, així com ho és copsar els paradigmes que la mouen. Totes les cultures del món, des de l’anglosaxona amb l’anglès com a llengua vehicular fins a la cultura més minoritària, es veuen afectades en diferent proporció i a diferents nivells per aquest procés. Un altre factor a tenir en compte és l’anàlisi dels aspectes que conformen la societat postmoderna en la qual es desenvolupa el món global. La cultura catalana no n’és una excepció. Com a cultura minoritzada, ha sofert molts embats. Des de la perspectiva sociològica i amb la consciència que la realitat no es pot conèixer en la seva totalitat, intentarem copsar com la globalització podria convertir la cultura catalana en residual o bé, tot el contrari, projectar-la al món.
L’economia és un factor clau en el procés de globalització que viu la societat. La tecnologia és l’instrument que la fa possible. Aquesta dinàmica globalitzadora afecta i repercuteix cada vegada més el dia a dia. La globalització no és homogènia a tots els territoris. Z. Bauman afirma que la polarització entre els fluxos de poder provoca un desequilibri mundial que fa que algunes zones no es vegin afectades per aquest fenomen i quedin atrapades en la immobilitat (Martínez, 2009, pàg. 31). Aquest fet provoca moltes desigualtats, les quals desencadenen un important flux migratori a escala mundial.
Des de la perspectiva sociològica, un factor que provoca un gir fonamental en la concepció del món global és la relació espai-temps. Un missatge o una transacció econòmica enviats des de Barcelona triguen el mateix temps a arribar a Girona que a Nova York. Giddens fa referència a aquest fenomen i l’anomena desenclavament (Martínez,2009, pàg. 29-30). Abans, l’individu actuava en un espai i un temps ben definits; amb la globalització es produeix una reconstrucció d’aquests paràmetres. La visió tradicional de la història, marcada per una apreciació lineal del temps, també queda sacsejada. Segons A. Heller, en l’imaginari col·lectiu, la història cada vegada es visualitza més com un mosaic on cada grup, poble, ètnia, religió o cultura pot establir la seva pròpia diferència.
Globalització i homogeneïtzació són conceptes que s’han associat sovint, ja que hi ha visions del món, productes i costums que salten fronteres. Per altra banda, es parla de la glocalització (Martínez, 2009, pàg. 30-31). Aquest fenomen potencia, com a reacció a la globalització, la diversitat local; no com un força que actua en contra sinó que hi posa límits. La cultura local també afecta el sector de la comunicació que manté la seva vinculació amb les cultures locals a fi de poder donar sortida als seus productes. Gràcies a la cultura digital els individus poden mantenir les seves arrels i els seus universos simbòlics. C. Feixa i P. Nilan anomenen transnacionalisme el reconeixement a l’heterogeneïtat i a la diversitat. En un món global es produeix una barreja entre els elements culturals del lloc d’origen, del lloc on es viu i d’altres elements que circulen per la xarxa.
Un altre element que es veu afectat per la globalització és el concepte d’Estat-nació com a forma d’organització política sorgida de l’edat moderna. Malgrat passar per un procés d’erosió, encara monopolitza el funcionament de les institucions polítiques . L’Estat, però, cada cop gestiona menys problemes a escala global i cada cop té més dificultats per gestionar la pluralitat interna, cosa que ha portat a una certa descentralització. Al mateix temps, han aparegut el que C. Feixa i P. Nilan anomenen estats-xarxa. Un exemple seria la UE, que s’ha creat com una superestructura als estats que la conformen. També existeixen altres organitzacions en l’àmbit mundial (OTAN, FMI, …). Cada vegada més, s’estudien processos socioculturals i formes de vida que no tenen com a referència els límits geogràfics dels Estats-nació.
Un altre factor important a considerar és el pas de la modernitat a la postmodernitat. La sociologia ha aportat una sèrie d’interpretacions molt valuoses al canvi de paradigma. La Il·lustració, segons A. Heller, ja va posar en dubte la ‘veritat absoluta’ (concepte holístic) per un concepte ‘sectorial de la veritat’ (la ciència com a única veritat). La societat moderna es va caracteritzar pels seus valors objectius i les veritats universals. En canvi, la postmodernitat pluralitza el concepte científic de la veritat. Durant la modernitat, la llibertat és un concepte associat a l’autonomia dels individus, els quals són plenament responsables dels seus actes. La postmodernitat implica subjectivitat i relativisme i així ho explica P. Bourdieu per qui la sociologia, mitjançant el concepte de reflexivitat, permet prendre consciència de les determinacions de l’individu; les seves tendències i preferències es formen en un habitus interioritzat (Martinez, 2001, pàg. 20 ). L’individu no fa i decideix per ser qui és, sinó que tria perquè està condicionat per la interacció social.
Per J.F. Lyotard, la mirada i el llenguatge postmoderns són destotalitzadors (conf. A. Heller). Aquesta reflexió sociològica porta cap a un relativisme desconcertant. La postmodernitat comporta relativisme. Això no vol dir que sigui contrari a l’acció moral o a la defensa d’ideals. Els valors universals es qüestionen. A la societat postmoderna ja res no es pot fer en nom de la intransigència i de l’absolutisme. Segons A. Heller, moltes coses han deixat de censurar-se; coses que abans es consideraven antinaturals i revolucionàries ara es consideren naturals i formen part d’una rutina. Els individus són capaços d’entendre altres tipus de vida. No hi ha lloc per una superioritat moral i social.
La globalització, en el marc de la postmodernitat, ha afectat la interacció social i, per tant, les identitats tant individuals com col·lectives. Segons M. Castells, la identitat és una construcció que permet a l’individu entendre el que és i donar sentit a la seva vida. És el resultat d’una construcció cultural i social que va més enllà d’ell mateix. Així es refereix a identitats construïdes a partir de l’experiència cultural (història, cultura, llengua, territori). Amb mirada superficial podríem dir que hi ha una cultura global o cosmopolita però segons Castells, no podem deixar de parlar d’identitats específiques.
La cultura catalana en el món global
La globalització i la visió postmoderna del món tenen un fort impacte en el fet cultural. Totes les cultures del món es recomponen i es reinventen contínuament i actuen com a mirall de la societat a la vegada que hi aporten la seva originalitat. La cultura catalana no és una excepció. Ja minoritzada abans de l’adveniment de la modernitat, ha passat per moments àlgids i per moments més discrets, però els catalans l’han mantingut i ha arribat fins als nostres dies i no pas en estat residual, com moltes altres cultures minoritàries. Com diu J.M. Tresserras, entre les llengües minoritzades, la catalana és l’única que continua sumant parlants. La meitat dels individus comptabilitzats com a parlants de català la tenen com a segona llengua. Això vol dir que la llengua està ben viva. La qüestió és plantejar-se quina dinàmica adquirirà en un món globalitzat on el contacte i les influències culturals són no només rutinàries sinó desitjades i desitjables.
No s’entén el moment en què es troba la cultura catalana sense fer un exercici de comprensió del passat. En l’etapa moderna, quan es van constituir els Estats-nació, la cultura catalana es va quedar totalment al marge d’aquest procés. Els Estats van potenciar activament una identitat, una llengua i una cultura comunes. La majoria dels territoris de parla catalana es van veure integrats a l’Estat espanyol i alhora es van anar desmembrant. Les noves institucions van lluitar activament contra la llengua catalana, encara que no van poder impedir que les classes populars la mantinguessin.
Si la cultura catalana va passar per un procés de decadència perquè no va formar part de la lliga dels Estats-nació, un altre fenomen de la modernitat, la industrialització, majoritàriament, al Principat va jugar un paper determinant per la seva subsistència. Les classes populars van mantenir la llengua i els nouvinguts d’altres llocs de la península que formaven part de la nova classe obrera van adoptar el català com a llengua i una majoria es va sentir seva la cultura. Un altre factor determinant va ser la implicació de la classe burgesa en el paper de la normalització de la llengua. Es va crear un català estàndard que, com diu J.F. Mira, és cabdal pel sentiment d’autoestima de la cultura pròpia. Aquest doble vessant popular i d’elit cal afegir-hi el projecte polític d’estructuració del territori de la Mancomunitat. La cultura catalana va arribar a tenir gairebé tots els ingredients d’un Estat sense ser-ho. És important fer referència a aquest projecte perquè li va permetre assentar-se sobre una base ferma en un moment que altres cultures minoritzades d’Europa no van saber aprofitar d’una forma tan contundent o bé no en van tenir l’oportunitat.
Després d’aquest projecte ‘nacional’ de la modernitat, la cultura catalana va haver de passar per una experiència traumàtica per tal de sobreviure la repressió del franquisme. Tal com demostren Rovira, Saurí i Tressserra les migracions de la postguerra (anys 1950-70) procedents de l’Estat espanyol no van canviar els hàbits en la utilització del català per part dels catalanoparlants, malgrat la forta pressió social del règim. Durant la transició democràtica, alguns pares procedents de la immigració espanyola van adonar-se de la importància de la presència del català a l’escola per tal de reconstruir una societat dividida per la llengua. El català es va percebre com a factor de mobilitat social. Un altre cop, doncs, la llengua catalana va poder superar aquesta situació adversa, encara que amb força tràngols. Segons Rovira, Saurí i Tresserra, molts castellanoparlants van aprendre la llengua però no van sentir la cultura catalana com a pròpia.
Les últimes migracions, a finals dels 90, aporten una novetat a la cultura catalana; el contacte directe amb la multiculturalitat com a element a destacar del procés de globalització del qual hem parlat anteriorment. La immersió lingüística a les escoles, com a agent socialitzador, encara és considerat per la gran majoria de la societat catalana com a imprescindible per proporcionar igualtat d’oportunitats entre la població. Alguns però, des del sector de la immigració, han alçat veus dient que ‘la igualtat d’oportunitats’ era una petita trampa per promocionar el català.
Al mateix temps, hi ha hagut un gir progressiu pel que fa al posicionament i la percepció de la cultura catalana. Si bé durant la postguerra i bona part de la segona meitat del s. XX es va defensar des de la resistència, tot emulant el model Estat-nació en la mesura de les seves possibilitats, actualment hi ha la percepció social que aquesta no és la forma de mantenir-la i projectar-la. Per J.M. Tresserras la cultura catalana es presenta com a electiva en un moment que poques cultures del món occidental donen aquesta opció. Remarca que, malgrat tenir un Estat en contra, molts immigrants de l’última tongada l’abracen quan, en realitat, tenen l’opció d’assimilar només l’altre gran cultura a la qual tenen accés, la castellana. Segons ell, una llengua que creix i es fa gran en aquestes condicions té una gran solidesa i es fa extremadament forta.
Una altra aportació que va en aquesta direcció és la the K. Woolard, que ha estudiat el cas català en els darrers vint anys. Segons Woolard, el català ha passat a ser, en aquest temps, la segona llengua de molts individus que abans s’hi giraven d’esquena. Per tant, constata un augment en la utilització del català i dóna com a incentiu la mobilitat social. K. Woolard ha fet una aportació important en el marc de la ideologia lingüística. Segons ella l’autenticitat de la llengua associada el període de resistència de la llengua catalana podria ser un tret del passat. El concepte d’anonimat, atribuït a les llengües dominants, potser comença a formar part de la visió de la catalanitat actual. No perquè el català es pugui convertir en una llengua majoritària, sinó perquè ha deixat de veure’s com una cultura replegada en si mateixa. I així, doncs, la globalització, i el contacte no només amb la cultura castellana de la postguerra imbuït del concepte d’alteritat, ha deixat pas a l’acceptació d’una evolució de la cultura catalana que és capaç de reflectir el món global en el qual està immersa.
La tecnologia digital, lligada al procés de globalització, ha donat l’oportunitat d’un rellançament de la cultura popular catalana. No precisament una cultura emmirallada en el seu passat, sinó una cultura oberta als canvis i a les transformacions. Les noves tecnologies motiven més que mai la participació i no reconeixen fronteres estatals. Les possibilitats de la creativitat cultural que ofereixen són il·limitades. Per J.M. Tresserras la cultura popular enfront de la cultura de masses i la d’elit és la gran beneficiada d’aquest temps.
La reflexió que fa I. Marí pel que fa a la incorporació de la immigració global a la llengua i cultura catalanes és molt important. Per Marí, consensuar el propi model és cabdal, ja que Catalunya es troba, a la pràctica, amb dues llengües (castellana i catalana) i amb un gran percentatge d’immigració que la fa estar en una posició d’especificitat en relació a l’Estat- espanyol. Per Marí, el procés d’integració no pot ser unilateral, pel qual s’exigiria als nous immigrants aprendre la llengua catalana sense oferir res a canvi. Perquè el model funcioni, la societat d’acollida té l’obligació de corregir les desigualtats i oferir una vida digna a tots els individus que en formen part. Aquesta és l’única manera, diu Marí, de tenir un projecte compartit. En aquest projecte no es pot prescindir de les altres llengües. En una societat digital tothom pot mantenir vincles amb la seva cultura d’origen. Aquests vincles són importants pel manteniment de la identitat i s’han de veure com una oportunitat per una nova cohesió intercultural.
Conclusió
Des d’una perspectiva sociològica, no es pot donar una resposta taxativa a la qüestió de si la cultura catalana serà residual o influent en el món global en el qual vivim. La sociologia s’ha de conformar amb diferents graus de certesa. Això sí, pot establir tendències a partir de l’observació de la realitat. La cultura catalana, si bé ha hagut de passar per llargs períodes en els quals la seva supervivència s’havia posat en qüestió, sempre ha superat els embats; sigui amb motiu de prohibicions o pressions socials de les institucions del moment, o sigui per l’arribada de successives immigracions de grans contingents de població tant peninsular com global.
Els valors associats a la postmodernitat deixen espai pel desenvolupament ple de la diversitat cultural; l’estigmatització, l’absolutisme, la imposició no hi tenen lloc. El llenguatge postmodern és clarament destotalitzador. La globalització tecnològica facilita la comunicació intercultural i permet a cultures minoritzades, com la catalana, donar-se a conèixer a escala global a un cost relativament moderat. També hem vist que globalització no implica homogeneïtzació i que, si bé hi ha un important flux de contacte intercultural, els individus no perden les arrels; les identitats no es dilueixen. La societat canvia i nosaltres amb ella. El futur de la cultura catalana és ara, més que mai, a les mans dels seus actors.