Terra d'escudella

Bloc de Marta Rovira Martínez

Arxiu de la categoria: Actualitat

Desplegament educatiu a la xarxa

0
Publicat el 2 d'abril de 2020

Publicat a Nació Digital el 5 d’abril de 2020.

Un dels efectes que ha produït més neguit a causa del confinament, a part de la patacada econòmica, és la necessitat de continuar oferint educació als escolars i als universitaris de Catalunya. Una cosa que agraeixo aquests dies és la comunicació que he rebut de la UAB, que ha estat per mi exemplar en la resposta a la situació, posant totes les eines que tenim (i algunes que no havíem fet servir encara) a l’abast del professorat i de l’alumnat. També puc dir que m’he aprofitat de l’experiència dels meus anys de col·laboradora docent a la UOC, malgrat que les tècniques i aplicacions disponibles per treballar en línia canvien tan ràpidament que encara estic aprenent (i ho continuaré fent!) a utilitzar les eines.

Tanmateix, també he pogut viure i observar l’ansietat que provoca el fet d’intentar reproduir el ritme de la docència presencial a internet, la càrrega de treball, els tipus d’exercicis que es poden encarregar a l’alumnat, les lectures i els recursos, etc. És evident que cal adaptar la manera d’ensenyar i d’aprendre, més encara si tenim en compte les circumstàncies en què ens trobem. El confinament afecta de moltes maneres diverses l’alumnat i el professorat. Depèn de si tenen fills petits a càrrec, de si han de treballar, de si han perdut la feina, de si tenen malalts, o si treballen en el sector sanitari. Hi ha imponderables nous que poden canviar completament la relació entre la persona i la seva activitat acadèmica.

I encara que es puguin superar tots els obstacles que els canvis comporten, un dels inconvenients més greus d’aquest nou desplegament educatiu a què ens hem abocat, és la manca dels recursos tecnològics necessaris en un sector de famílies. D’altra banda, les famílies es veuen forçades a substituir el suport dels docents per tal d’ajudar els seus fills a tirar endavant el curs en aquesta nova modalitat. Per no parlar de la desigualtat que ja s’està produint entre l’escola concertada i l’escola pública. De cop s’ha produït una segregació que no havíem previst. Perquè és ben cert que l’escola concertada s’ha abocat a oferir continguts i seguiment al seu alumnat per tal d’assegurar “els clients”, que paguen una quota mensual que cap escola es pot permetre deixar de cobrar si vol mantenir-se com a oferta educativa. Ja sabem que l’educació a l’escola concertada no és pas gratuïta (i no cal que ho fem veure), amb aquelles excepcions que marca el Departament d’Educació. En canvi, la resposta a l’escola pública durant aquestes primeres setmanes de confinament ha sigut desigual. Cada centre ha actuat com li ha semblant, en alguns casos implicant-se a fons en intentar mantenir el treball de l’alumnat, en d’altres casos esperant a veure què dirà el Departament d’Educació.

És difícil establir un sistema d’educació a distància de cap i de nou, i més en les situacions complicades de moltes famílies. Tanmateix, potser caldria evitar pretendre fer exactament el que es faria en un curs presencial. No solament per les limitacions, sinó també per les oportunitats que ofereix la situació. M’explico. Hi ha recursos que són a l’abast de tothom, com ara la TV i la ràdio, i que poden ser utilitzats amb finalitats educatives. El govern espanyol ho ha fet amb TVE amb poc encert pedagògic. Però el mitjà brinda una oportunitat interessant per tal d’explorar precisament noves formes d’aproximar els continguts educatius a les cases. Penso que hauríem d’aprofitar les possibilitats que ofereix avui, com sempre, un mitjà com la ràdio. Per exemple, penso que un programa com el Popap de Catalunya Ràdio podria divulgar les eines i els recursos que podem trobar a internet. Precisament, last but not least, hi ha tot el que ofereix internet: una oferta cultural amplíssima que pot eixamplar el currículum educatiu i obrir les parets de l’escola per interactuar amb el món.

No es tracta, potser, d’encasellar els continguts online, sinó de desplegar pautes perquè els centres educatius i els docents puguin explorar altres formes d’abordar les competències. De plantejar-se com acompanyar l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge, sigui per telèfon, ràdio, TV o internet. El confinament està essent, en el millor dels casos, una situació pesada. En els pitjors, un mal tràngol que esperem que pugui ser superat aviat. Però en tots els casos, tenir objectius i una tasca per endavant segur que ajuda a donar sentit al dia a dia. Oferir una bona resposta educativa a la situació també ens pot garantir evitar que augmenti la desigualtat i que l’alumnat no perdi el curs.

 

La república de la cultura, des de la resiliència cultural

0
@roviramartinez

Des del món cultural comença a sentir-se una mena de brogit, que ve d’una queixa permanent i llunyana. Ara es fa sentir més, a través del reclam del 2% de pressupost de la Generalitat i potser aviat els professionals de la cultura demostraran que el sector és important.

En els darrers anys el moviment independentisme ha posat el focus en l’economia (dèficit fiscal i viabilitat de Catalunya independent) i en la idea d’una democràcia participativa (a través de la mobilització i el control de la corrupció), o fins i tot en la qüestió polèmica de la llengua (castellà oficial o no). La cultura havia quedat en un pla fosc, perquè calia deixar la qüestió de la identitat al marge del procés; calia permetre redefinir què és cultura catalana. No sé si s’ha aconseguit, perquè ara en cada debat sobre el tema apareix la mateixa (estúpida) pregunta de si es pot fer cultura catalana en castellà. Sembla que hem de passar un examen… No ens preguntem mai si es pot fer cultura espanyola en català, però l’efecte d’exclusió, rebuig i menyspreu que es produeix del centre polític cap a la colònia i la seva llengua i cultura passa desapercebut. I així costa molt d’entendre perquè som on som. En fi, aquest no era el tema de que volia parlar, sinó només el rerefons implícit.

Perquè si el món cultural està queixós és per la situació de misèria que arrossega des del 2008, si és que abans es pogués dir que hi havia abundància. Però els progressos que hi havia hagut fins aleshores van quedar aturats del tot amb la crisi econòmica global. Ara la cultura és la ventafocs dels pressupostos de la Generalitat i segurament ho ha estat sempre en els ajuntaments. Deu haver-hi algun estudi sobre el percentatges que els municipis destinen a la cultura. Perquè la cultura no és només la dels grans equipaments del país (abans eren institucions, una diferència remarcable que assenyalà Agustí Alcoberro), que sobreviuen ara amb pressupostos misèrrims i sense nord. Sinó també la cultura dels petits museus i de les petites institucions i iniciatives culturals que viuen amb molt menys. Potser caldria fer una sèrie sobre “herois de la cultura” per donar reconeixement a totes aquelles persones que han fet sobreviure projectes culturals sense diners.

Per això el debat que han organitzat la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l’Associació Catalana de Professionals aquest dissabte 8 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius, amb el títol de “La república de la cultura”, ha mostrat només l’inici del que hauria de ser un debat en profunditat sobre la cultura catalana. Potser sí que caldrà fer algun dia un congrés de cultura catalana, o si voleu un congrés català de cultura. No pas com el del 1976-1977, en què es va parlar de tot allò que tenia a veure amb el futur dels Països Catalans com a sistema polític, social, econòmic, cultural, lingüístic, etc. Sinó un congrés només de cultura, per situar la cultura al centre del debat, per fi.

Aquesta era la intenció de la III Jornada Pensem/Nacioxxi: centrar el debat en la cultura. Com a primera ronda va oferir-nos alguns apunts brillants. La idea de Joan Manuel Tresserras que cal construir l’Estat català des de la cultura, una nova cultura que sigui la mirada d’un nou subjecte polític. L’avís d’Agustí Alcoberro sobre el risc de la segregació de la societat catalana i la necessitat de construir lideratges col·lectius també a través de la cultura. La necessitat de pensar la pròpia cultura des d’una posició no hegemònica, com assenyalava Serés, davant dels fenòmens de la globalització. La necessitat, també, de pensar la cultura de forma transnacional, perquè és com la vivim avui, com deia Jaume Subirana. La cultura entesa com a bé públic comú, deia Xavier Antich. Per tant, necessàriament dependent de les polítiques públiques i necessàriament vinculada a la societat civil, que en aquests darrers anys han deixat moltes joguines trencades, recordava Carme Clusellas. Sense deixar de banda el fet que hi ha iniciatives privades, sostenibles i amb potencial, com ens deia Oriol Magrinyà de la Fundació Carulla.

Jo hi afegiria, com deia abans, que el país és ple d’iniciatives culturals modestes però molt efectives. Per exemple, l’Escola Xamfrà que dirigeix Ester Bonal[1], que finalment no va poder fer de ponent a la jornada per motius personals. O l’editorial Labreu, editorial de referència actual en poesia i qualitat en narrativa i traduccions, que funciona des de fa 10 anys a base de la feina feta en caps de setmana i hores lliures dels seus promotors. I tantes editorials, llibreries, escoles de dansa, grups de música, etc. que treballen per la cultura sense esperar poder-ne viure.

Hi ha molta cultura que es fa des de la “perifèria” de les polítiques i des de la societat civil que crea el que Simona Skrabec, des del públic de la jornada, reclamava: resiliència cultural, més que resistència, davant l’homogeneïtat que el capitalisme global estén per tots els territoris (Barcelona, global shopping city). I jo prenc aquesta paraula, resiliència, com a nou possible lema per a la “nostra” cultura: Resiliència cultural.

Algun dia, però, ens caldrà tenir un pla de cultura que no sigui només un document per fer bonic, sinó un sistema de treball que posi en relació iniciatives privades i associatives, institucions públiques, creadors/es, equipaments i institucions locals. La cooperació és la marca de la innovació social del segle XXI. També ens cal una estratègia que ajudi a captar el gran públic. Perquè en relació als públics també caldrà canviar algunes dinàmiques. No podem dir que haguem anat enrere en la capacitat cultural del país, però tampoc no aconseguim anar endavant. I el món es mou. Les noves tecnologies estan omplint el món de la cultura (el mercat cultural) de nous formats. Són els que tenen més públics. I la cultura catalana encara no juga en aquesta lliga. Podria quedar-ne al marge si no hi ha un projecte de futur ben definit. La resiliència implica recuperar la fortalesa que s’havia perdut. Per això hauríem de lluitar.

[1] En aquesta III Jornada, com en totes, vam convidar més dones que homes a fer les ponències. El resultat, però, és que hem rebut unes quantes negatives per part de les dones i cap per part dels homes als que se’ls ha fet la proposta de participar-hi.

L’oblit com a condemna: dona i repressió política

0

Com pateixen les dones la repressió política? El dijous passat en vam saber algunes coses gràcies a l’acte organitzat per l’Euskal Etxea de Barcelona als Lluïsos de Gràcia sobre “Dona: presó, repressió i exili” amb @BassaMontse @TamaraVila83 #BelPozueta (@Altsasugurasoak) i #ArantzaZulueta.

L’acte ens va mostrar la cara oculta d’una repressió que en el cas de les dones pot ser doblement dura. Per les condicions a la presó, per l’estigmatització de les mares dels presos, per l’oblit. Sobretot per l’oblit de les dones que pateixen repressió política i que han de reivindicar-se per no quedar invisibilitzades, tal com reclamaven la Tamara Carrasco, la Montse Bassa, l’Arantza Zulueta i la Bel Pozuela.

La Montse Bassa ens va explicar com les condicions de presó de les dones poden ser humiliants i discriminadores. Per la manca de serveis als mòduls reduïts de les presons (el cas de Dolors Bassa), per l’aïllament obligat en un context de màxima seguretat (sense mòduls de respecte) per una regulació de l’activitat de les preses que s’organitza en activitats estereotipades (perruqueria, cuina, etc.) i orientada cap a activitats de menys valor social, per la manca de consideració cap a la vessant més intel·lectual i política de les preses, per la manca de renovació de les presons de dones a Catalunya (malgrat una ingent política de renovació de les instal·lacions per a homes presos). El treball de Georgina Martín sobre Dones i Presó: Descobrint els programes de reinserció des d’una mirada feminista, publicat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials el 2015 ofereix una anàlisi força detallada sobre aquesta qüestió.

L’advocada Arantza Zulueta ens va deixar un testimoni corprenedor del seu aïllament a les presons espanyoles. Allunyada de la família, a Cadis, i vivint tres anys i un mes en règim d’aïllament sense cap consideració cap a la seva dignitat com a persona, cal preguntar-se com va poder resistir a la tortura continuada i institucionalitzada que es practica a les presons espanyoles. La seva força i determinació és admirable.

La Bel Pozuela d’Altzazu ens van explicar com la seva vida ha canviat per sempre, pel cop que representa l’empresonament dels fills i perquè s’han convertit en militants d’una lluita que va més enllà i que implica lluitar contra un Estat que representa el poder absolut, l’anul·lació dels nostres drets com a ciutadans, com a individus dignes. De com això les ha empoderat i les ha canviat com a persones, tant als pares com a les mares, i també com pateixen els estereotips criminalitzadors (“males mares”) i sexistes quan es parla de “les mares d’Altzazu”, només perquè les dones fan de portaveus, com si els pares no comptessin.

La Tamara Carrasco va poder parlar per videoconferència per deixar-nos testimoni del seu aïllament forçat mitjançant la seva reclusió a Viladecans, una mesura inaudita, com ho és la denúncia que pesa sobre ella.

Finalment, Sònia Moll ens va corprendre llegint les cartes i els textos de dones exiliades i empresonades: Anna Gabriel, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira…

A la manifestació de la Diada algú que creu en fórmules polítiques màgiques que sembla que aviat ens han de rescatar de l’atzucac en què sembla que ens trobem se’m va apropar per dir-me que als presos cal deixar-los de banda per fer camí. Això m’ho deia mentre escoltàvem els bibrants discursos de Aamer Anwar i Ben Emmerson, que posaven al centre de la reivindicació precisament la llibertat dels presos i preses polítiques, al costat del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament.

Personalment, em sembla una manca d’ètica i de solidaritat inacceptables que algú es plantegi que no hem de parlar o no hem de treballar la solidaritat amb les persones preses per raons polítiques. No podria respectar cap opció política que em plantegés una actituds semblant. El que em preocupa és que darrerament s’està plantejant això com si fos normal. Recordo, per exemple, l’entrevista de Vilaweb a Maria Vila. Canviar un Estat repressor per un país fet de gent sense escrúpols seria ben galdós.

No s’adonen que bona part de la nostra actitud de victòria vindrà de la resistència a la repressió? De la nostra resistència a oblidar? No oblidem les preses.

L’efecte Lanzmann

0

Resultat d'imatges de shoah lanzmann

El passat 5 de juliol va morir Claude Lanzmann, un dels intel·lectuals que ha deixat una petjada més rellevant en la qüestió de la memòria, no pas gràcies als seus escrits, sinó al monumental documental que va confegir durant deu anys de la seva vida sobre la Shoah (1985). Una pel·lícula de nou hores de durada i onze anys de producció que no pretén en cap cas ser una peça de memòria, sinó un interrogant permanent sobre el que va passar. L’holocaust preguntat als seus testimonis. Què va passar? On era vostè i què va veure? Què va fer?

Vaig descobrir Lanzmann gràcies a la tesi doctoral de Carles Torner (Shoah, una pedagogia de la memòria. Proa, 2002). En ella va aprendre que la memòria és una forma de justificació. I l’última cosa que pretenia Lanzmann era justificar l’holocaust. És a dir, explicar-ne el perquè va passar com una manera de confegir-ne el relat. «És clar, primer hi va haver una cosa, després va venir l’altra, etc. i les conseqüències van ser aquelles». Tal com assenyala Torner, Lanzmann enderroca els llocs de la memòria. Construeix una falla mitjançant la mirada del retorn. No inventa res, demana al testimoni que faci el trajecte del retorn. «En la meva pel·lícula, la Solució Final no pot ser un punt d’arribada del relat, sinó el seu punt de partida.»

Lanzmann diu «Cal partir de la violència despullada i no, com se sol fer, dels focs de camp, dels cants, dels caps rossos de la Hitlerjügend. Ni tan sols de les masses alemanyes fanatitzades, dels «Heil Hitler!» i dels milions de braços aixecats. Tampoc de tot el seguit de mesures antijueves que, a partir del 1933, van fer impossible la vida dels jueus alemanys, no de la Kristallnacht: el relat cronològic que s’iniciaria amb el boicot d’abril del 1933 per desembocar naturalment en l’entrada a les cambres de gas d’Auschwitz o de Treblinka no seria fals, parlant amb propietat, seria tristament pla i unidireccional. Ara bé, es tracta d’una obra d’art, d’una altra lògica, d’un altre mode de relat. (Torner: 2002: 174)

Després vaig conèixer les interioritats del procés de producció gràcies a les memòries que va publicar Claude Lanzmann (Le lièvre de Patagonie. Gallimard, 2009). Les dificultats, les situacions que va viure Lanzmann durant el rodatge de Shoah durant els onze anys que va durar, són una lliçó punyent de com la memòria trasbalsa les persones, i com pot arribar a ser de traumàtica per a les societats recordar i reconèixer els crims del passat. Al film de Lanzmann no hi ha imatges d’arxiu de persones famèliques i de cossos apilats, imatges horroroses. Però és igualment inquietant. El que colpeix del film de Lanzmann és el testimoni. O més ben dit, l’interrogatori al testimoni. «I vostè veia passar els trens?» Lanzmann només va aconseguir interrogar un dels treballadors dels camps de concentració. Va intentar enregistrar amb càmera oculta algun SS, però sense èxit. L’aventura de la persecució dels nazis que vivien tranquil·lament a l’Alemanya de la postguerra constitueix un dels episodis més rocambolescos de les seves memòries. Tanmateix, insisteixo que el més important de la pel·lícula és el treball sobre els testimonis passius del que va passar amb els jueus. Aquells que feien vida tranquil·lament mentre el món s’omplia de terror.

Recordo el dia que vaig anar visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, a prop de Berlin. Les cases del poble arribaven fins a les portes del camp. Cases unifamiliars amb jardí, garatge, dues plantes… Cases com moltes de les que veiem a Catalunya. Totes arrenglerades en un carrer llarg. Al final hi havia el camp. A pocs metres la vida normal i l’horror. Ignoro si les cases ja hi eren quan es va fer el camp de concentració nazi, o quan era el camp de concentració soviètic en què es va convertir després. O si es van construir molts anys després, quan el camp ja era un espai dedicat a la memòria, o potser encara era un espai mig oblidat i del qual no se’n parlava.

Recordo que vaig pensar que allò era «l’efecte Lanzmann de la memòria». Els exercicis de memòria reparadora sempre fan recaure en els testimonis de les injustícies la base sobre la qual construir un relat de condemna cap als crims. Però i els que eren testimonis passius? I la gent que no va fer res? Són preguntes incòmodes que difícilment obtenen resposta. I de vegades aquesta només reafirma el crim. En el film, Lanzmann es presenta a la plaça del poble d’Auschwitz i pregunta a la gent (als anys vuitanta) «per què els jueus? Per què ells?». Una de les respostes que emergeix entre la multitud és «van matar jesucrist». La justificació d’aquells que van ser testimonis de les deportacions, dels guetos, dels camps de concentració i d’extermini, finalment emergeix. La incomoditat es fa insuportable. L’obra de Lanzmann és una lliçó de com la memòria pot ser incòmoda. Recordar que algú va conviure amb l’horror a pocs metres de casa sense preocupar-se’n.

«L’efecte Lanzmann» pot tornar a passar, com les injustícies, com els crims d’Estat. Cal preguntar-se sempre com podem evitar ser uns testimonis silenciosos d’allò que no volem que passi, però que passa al nostre costat. La memòria no pot ser reparadora si no hi ha mediació entre el reconeixement del crim, la culpa i el perdó.

Explicar el Congrés i les seves lliçons

0
Publicat el 23 de juny de 2018

A propòsit del documental “Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana

L’any 2015 a la Fundació Congrés de Cultura Catalana ens vam plantejar que havíem d’aprofitar els 40 anys del Congrés per treure’l de l’oblit en què havia quedat. Llavors vam pensar que una bona manera de donar a conèixer el que havia significat el Congrés els anys de la pre-transició era fer-ne parlar als que l’havien viscut. Vam decidir fer 40 entrevistes breus a 40 personalitats perquè ens donessin la seva visió del Congrés.

L’altra decisió que vam prendre és que tota la informació que tinguéssim sobre el Congrés havia de ser consultable online. Per això vam crear el web www.congresculturacatalana.cat, on es pot trobar informació sobre l’organització, els àmbits de debat, les campanyes, etc. S’hi pot trobar la documentació essencial del Congrés, és a dir, les resolucions dels àmbits, el manifest del Congrés, així com els detalls sobre l’estructura organitzativa i qui en formava part. En aquest web hi podeu trobar les 40 entrevistes que van realitzar.

Finalment, vam emprendre un tour pels Països Catalans organitzant actes de commemoració dels 40 anys. Això ens va donar l’oportunitat de conèixer moltes persones que havien participat al Congrés i que en conservaven material, fotografies, vídeos inèdits. Tot aquest procés ens ha permès finalment realitzar un documental que expliqués la història del Congrés. Un documental que combina vídeos inèdits de Badalona, de Granollers, material de TVE, material del noticiari de Barcelona, entrevistes i fotografies que són realment icones del que va representar el Congrés en el marc de la Transició.

Un documental que s’ha fet gràcies a les aportacions de totes aquestes persones i entitats que hem anat trobant a les que vull agrair que l’hagin fet possible. Cal agrair la bona feia feta a tot l’equip del documental. És un luxe haver pogut col·laborar amb persones com Joan Safont, Clara Vallvé, Lluís Reales, la Inés Martínez… i en Guillem Carol! També vull reconèixer especialment la feina que ha fet al llarg de dos anys la Núria Roca, i tot l’equip de la Fundació, amb en Sergi i la Carme. I als que hi treballar als inicis, en Pepus i l’Eva.

Penso que ha estat un encert que TV3 decidís emetre el documental, en el qual ha col·laborat, al programa Sense Ficció, un encert que hem d’agrair a Jordi Ambrós, cap de documentals. La resposta de la gent que l’ha vist i que m’ha fet arribar els seus comentaris em demostra que aquest documental era del tot necessari. El Congrés de Cultura Catalana era un dels esdeveniments de la Transició més desconeguts per les generacions actuals. Havia quedat en l’oblit just en acabar-se, quan les eleccions i la política de partits van propiciar l’acceleració d’un nou escenari de pactes que havia de deixar de banda ràpidament les utopies de la pre-Transició. El relat canònic de la Transició ha santificat l’Assemblea de Catalunya i ha deixat de banda altres iniciatives.

En el cas del Congrés podem suposar que en ser una iniciativa que abastava els Països Catalans, que proposava l’oficialitat del català arreu del territori podia resultar incòmode. També cal tenir en compte que el Congrés va ser políticament impulsat en la seva base sobretot pel PSUC, malgrat que l’estructura organitzativa hi havia totes les tendències polítiques del catalanisme. Però el pujolisme no se’l va apropiar com una fita pròpia, ni durant el Congrés ni després. Així, malgrat que de les resolucions del Congrés en van sortir les primeres polítiques de territori, de sanitat, d’economia, de llengua, etc. de la Generalitat catalana, va ser negligit en el relat canònic de la Transició.

En canvi, vist amb la perspectiva d’ara, el Congrés de Cultura Catalana va constituir un experiment social de participació de gran abast i d’un èxit fora de dubte. No és estrany que moltes persones que se’ns acosten en motiu de la commemoració dels 40 anys del Congrés o de l’emissió del documental ens parlen de l’interès que podria tenir disposar d’una iniciativa com aquesta en l’actualitat. El supòsit de què parteix aquest interès és que si el Congrés va resoldre la necessitat d’imaginar el futur en aquell moment, una iniciativa semblant podria ser una eina ideal per al moment actual.

El problema de pensar en un Congrés ara és que el context actual és molt diferent del de fa 40 anys. De fet, adonar-se de perquè ara no és possible un Congrés com aquell constitueix un exercici de realisme absolutament necessari. Tant per les coses positives com per les coses negatives. En clau positiva podem dir que avui Catalunya compta amb espais de debat, veus expertes i capacitat de dur a terme polítiques públiques, de molt més abast que no es pensava aleshores, des de les institucions. De fet, podem pensar que hi ha una mica massa de soroll i tot pel que fa al debat públic. Per la part negativa, cal tenir present que Catalunya s’ha convertit una societat molt més complexa del que era el 1977. I si parlem dels Països Catalans, en tenim dues tasses més, de complexitat.

El repte de la societat catalana actual no és estrictament propiciar un debat o facilitar la participació. Aquestes dues coses, amb més o menys dificultats i més o menys encerts, han sostingut el procés independentista que ha revolucionat la societat i la política catalanes. El que ens cal, en canvi, és trobar la manera de fer viable alhora el debat, el posicionament de cadascú, i la cohesió d’una societat en la qual conviuen sentiments i voluntats polítiques no només diverses, sinó en aquests moments enfrontades. Ens cal plantejar-nos quins espais ens cal crear per trobar-nos i per trobar-hi consensos de país el més amplis possibles. No cal que hi siguem tots, perquè no és possible, però sí que cal que hi siguin tots els que tenen voluntat de fer d’aquest un país amb més llibertat i més justícia.

El Congrés de Cultura Catalana ens demostra que la societat civil d’aquest país ha fet coses molt importants a través de la col·laboració i de l’esforç col·lectiu. Estic segura que aquesta és una de les claus que ens ha de permetre construir el nostre futur com a poble amb èxit.

 

L’espanyolisme que ve

0
Publicat el 1 d'abril de 2018

Per molt que es vulgui especular sobre si la detenció a Alemanya del President Carles Puigdemont estava prevista o va ser conseqüència d’una il·legítima (i potser il·legal) persecució policial espanyola, el cert és que tenim el President de la Generalitat en una presó pendent de saber si s’extraditarà a Espanya perquè l’empresonin, com als altres nou polítics empresonats a Madrid sense base legal, tal com diuen els experts. I aquesta situació és gravíssima, des de qualsevol punt de vista.

És possible que algun dia tota aquesta estratègia espanyola de caràcter antidemocràtic acabi comportant el fracàs de l’Estat espanyol en el seu intent d’impedir la independència de Catalunya? És possible que l’independentisme aguanti i guanyi l’envit de la repressió? Són preguntes que ara mateix no tenen resposta, malgrat que sovint s’obvia aquest fet fent projeccions de futur només en base als nostres desitjos.

El cert és que la via que ha emprès l’Estat espanyola per a afrontar la demanda d’un referèndum sobre la independència de Catalunya sembla difícil d’entendre si el que es vol és resoldre un conflicte entre legalitat i legitimitat. Així doncs, cal pensar que estem davant d’un procés de redefinició (accelerat) del nacionalisme espanyol en el seu envit amb la qüestió catalana, que està tenint conseqüències alarmants.

Per molt que sigui una via per a desfogar-se, ridiculitzar l’espanyolisme ─com es fa a les xarxes socials (i de vegades, he de confessar que és inevitable!)─ serveix per emmascarar una situació força preocupant. La veritat és que sovint deixem de banda l’anàlisi del nacionalisme espanyol, contribuint així a la seva banalització i a una certa miopia sobre la situació en la que ens trobem. Podríem establir que tot allò que imbuït en les etiquetes que serveixen a assenyalar l’alteritat és simplificat. Una regla que podem trobar en totes les formes de societat. És un mecanismes de defensa i de cohesió. Tendim, doncs, a simplificar aquesta nacionalisme espanyol amb etiquetes que remeten a la seva naturalesa franquista, ultradretana i grotesca.

Però el nacionalisme espanyol, o neo-nacionalisme espanyol, és el nom que podem atorgar a un estat d’opinió que s’ha anat estenent en els darrers anys i que té com a reflex principal l’aparició i creixement d’un partit polític: C’s. Caldria una anàlisi a fons per tal de copsar les característiques d’aquest neo-nacionalisme espanyol. Per exemple, sabem si d’aquest corrent d’opinió articulat a través dels mitjans de comunicació s’esdevindrà un moviment polític organitzat? Té les mateixes característiques a Catalunya que a Espanya? Quines bases socials s’hi senten atretes? Hi ha un projecte polític al darrera? O només apareix com a reacció a la qüestió catalana?

La meva hipòtesi és que no es tracta només d’una reacció a la qüestió catalana, sinó d’un espanyolisme radical promogut per determinats sectors de la societat espanyola i catalana, que té semblances amb els moviments feixistes i populistes que han aparegut arreu d’Europa.

De moment, a falta d’estudis més aprofundits, podem fer la hipòtesi que aquest neoespanyolista populista s’alimenta amb la causa contra el catalanisme i la destrucció de tot allò que la història del catalanisme ha produït: institucions polítiques, un marc cultural propi, la recuperació del català com a llengua normal en molts àmbits (no pas tots) de la vida social, una escola que permet l’aprenentatge del català per a tots els alumnes independentment de la llengua familiar d’origen, etc.

Per tant, estem davant la pitjor amenaça per a la cohesió social que hem viscut des del Franquisme. La destrucció de les bases sobre les quals la societat catalana s’ha construït els darrers anys. Aquest procés d’autonomia limitada en el qual s’ah construït un marc institucional propi i que per a una majoria de la societat catalana és insuficient. La destrucció d’aquest marc de referència comú que ha anat esdevenint hegemònic, passa tal com estem veient per la destrucció de la convivència en la diversitat, per la creació d’un entorn d’amenaça i de repressió de tot allò que pugui expressar la voluntat d’esdevenir una comunitat sobirana en termes lingüístics (diversitat), culturals (referents propis) i política (un Estat propi). I això passa per l’intent de destrucció de la legitimitat dels símbols, de les institucions i de les persones que els representen, com hem anat veient aquests darrers dies al voltant de l’activitat parlamentària i del mateix President del Parlament de Catalunya.

Tot això mereix un anàlisi a fons que s’aparti dels tòpics i busqui en el context social i polític les causes i les característiques d’aquest neo-espanyolisme que té a veure tant amb el nostre context immediat com amb els canvis que s’estan produint a Europa pel que fa a la redefinició de les identitats nacionals en termes populistes.

El discurs imposat de la derrota

0

Avui molta gent està pensant que a les eleccions de demà ens ho juguem tot. No només perquè hi ha la possibilitat que forces polítiques poc democràtiques que justifiquen la violència contra els ciutadans, l’empresonament injust d’un govern i dels Jordis. Sinó també perquè tornarem a mesurar el suport social a l’independentisme, que en aquests moments viu resistint a la situació d’excepció imposat per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

És difícil pensar que l’independentisme tingui un resultat gaire inferior al que ha tingut en les darreres convocatòries electorals. Malgrat que l’increment de participació augura un augment del vot espanyolista, tradicionalment abstencionista a les eleccions catalanes, amb la conseqüència d’un augment de vots considerable cap al partit que està capitalitzant aquest sentiment: C’s. Tanmateix, és difícil que hi hagi una victòria clara de l’espanyolisme més radical, tenint en compte que els votants no independentistes tenen altres opcions polítiques que plantegen escenaris diversos: Catalunya en Comú per aquells sectors més a l’esquerra; el PSC per als sectors socialment més moderats, malgrat el seu suport a l’article 155 juga a proposar futuribles que aparentment buscarien una tercera via.

La tercera via, però, si existís, sempre hauria de passar pel reconeixement de l’existència d’una majoria social a favor de la independència i d’una amplíssima majoria social a favor d’un referèndum per decidir sobre aquesta qüestió. Aquí és on tenim un dels principals problemes de gestió de la crisi política que hi ha plantejada a l’Estat espanyol. La fugida d’estudi és monumental i es pretén resoldre minoritzant aquesta majoria social de totes les maneres possibles: obstaculització política a través del TC, clima d’enfrontament a través dels mitjans de comunicació, repressió a través del sistema judicial i de l’acció policial, amenaces personals i violència feixista al carrer. Tot s’hi val per no perdre ni un gram de poder per part dels que l’han mantingut intacte passant per damunt de les regles del joc democràtic.

No hi ha democràcia que pugui aguantar aquest embat a la ciutadania per molt de temps. O cedeixes a les aspiracions ciutadanes o deixes de ser una democràcia. Queda clar pels esdeveniments que s’ha imposat aquesta darrera opció. Per això és tan previsible que els resultats del dia 21D seran llegits la nit mateixa com la derrota de l’independentisme. Serà l’enèsima operació mediàtico-política per tal de negar la majoria social existent, per tal de negar-li la legitimitat i el dret a ser considerada políticament. Sigui quin sigui el resultat del 21D, el discurs de la derrota de l’independentisme se’ns imposarà com una llosa.

En la conferència d’acceptació del doctorat honoris causa per la UAB, Manuel Castells ens deia ahir que la política d’avui és sobretot comunicació. Jo hi afegiria que la comunicació i la construcció de relat forma part de les polítiques d’Estat més importants del segle XXI. Guanyar el relat és més important fins i tot que tenir un dispositiu militar preparat per intervenir. La política és la lluita per la construcció d’un relat col·lectiu. Com més poder tens, més capacitat tens d’intervenir sobre aquest relat. Però alerta, si no sempre dius que vas guanyant i no ho fas, pots acabar generant l’efecte contrari, pots acabar portant el vestit del rei nu.

Deia Manuel Castells, d’entre les moltes coses que ens va dir, que la crisi actual de la democràcia és la crisi de la gestió de la crisi. Una crisi de gestió que acompanya la crisi de legitimitat de les institucions que ens representen. Un dels símptomes d’aquesta crisi és que no ens sentim representats en el relat que des les instàncies de poder es fa sobre nosaltres. És per aquesta escletxa que el relat perd virtut explicativa i corre el perill de convertir-se en una trampa. Per als que el volen imposar per la força i per als que no en poden sortir perquè se’ls nega la veu. La solució no és, en cap cas, la repressió, sinó l’aprofundiment de la democràcia per tal de retornar als éssers humans la seva dignitat, és a dir, el dret a la seva identitat.

Penseu-hi demà quan es faci la lectura dels resultats electorals.

Escoltar Jon Landaburu parlant de llengües

0

Aquesta setmana he tingut la sort d’acompanyar Jon Landaburu, Premi Internacional Ramon Llull al seu viatge de dos dies a Andorra, on s’atorguen els Premis Internacionals Ramon Llull, amb altres membres del jurat i de les institucions que promouen el guardó.

Jon Landaburu és fill del vicelehendakari basc a l’exili. Per això ell va néixer a París i va créixer com un francès que a casa tenia la particularitat de viure un altre món: el del govern basc a l’exili, on aprenia les dues llengües dels seus pares, el basc i el castellà.

Va decidir fer el servei substitutori del servei militar com a estudiant universitari. El servei militar aleshores durava més de dos anys. I això el va portar a Colòmbia, al Departament d’Antropologia de la Universitat de Bogotà, malgrat que ell havia estudiat filosofia a La Sorbona. El van enviar a estudiar una de les tribus ameríndies i allà va començar la seva aventura vital. Això ens ho va explicar ahir. El dijous va fer una conferència al centre cultural Llacuna d’Andorra, a través de la qual ens va endinsart en la realitat de les llengües ameríndies de Colòmbia. Algunes fotografies van acompanyar el seu relat. No et cansaries d’escoltar-lo.

Algunes coses que ens va dir:

No sabem ben bé què és una llengua, diu Jon Landaburu. Els límits d’una llengua els defineix la política, les fronteres. Per això no sabem exactament si al món hi ha 6.000 o 7.000 llengües. El que sí que sabem és que a l’equador del planeta s’hi concentra la més gran diversitat lingüística, de la mateixa manera que s’hi concentra una quantitat més elevada d’espècies de fauna i flora. Així, a l’Amèrica Central i del Sud hi ha unes 93 famílies de llengües. Tantes com a Àfrica, Àsia i Oceania juntes.

Cal entendre, segons Landaburu, que les llengües són codis simbòlics de comunicació que s’adapten als canvis de l’entorn. La diversitat de relacions crea diversitat de codis lingüístics. Si els grups socials se separen, ocupen espais diferents, viuen realitats diferents i generen llengües diferents. La glotosfera es beneficia de la diversificació d’entorns de vida.

La glotosfera es beneficia de la diversificació dels entorns de vida. La riquesa de l’experiència de la humanitat és conseqüència d’aquesta diversificació simbòlica. Però no hi ha diferències irreductibles. Totes les llengües són traduïbles. L’espècie humana és una i es produeix una barreja constant, per tant, processos de proximitat. De fet, en els darrers anys hi ha un procés nou de convergència entre llengües.

Colòmbia té actualment 48 milions d’habitants. Només 2 d’aquests són indígenes, que viuen en 100 comunitats i parlen 65 llengües diferents. Cal pensar que en el primer segle des de la conquesta d’Amèrica pels espanyols, es va perdre el 90% de la població indígena. Algunes comunitats han perdut totalment la llengua, d’altres la conserven parcialment. Hi ha 35 d’aquestes 65 llengües que són parlades per menys de 1.000 persones. Només 3 llengües indígenes de Colòmbia tenen més de 100.000 parlants.

Un dels comentaris que ens feia a part és que la preocupació per recuperar la llengua estava motivada sovint per la necessitat de connectar amb els elements simbòlics de la cultura de la comunitat: especialment per les cerimònies religioses, la connexió amb el territori i els avantpassats. La llengua és part de la cultura. Sense cultura no hi ha comunitat com a subjecte col·lectiu ni identitat. En el cas de les comunitats ameríndies no hi ha un plantejament polític semblant al de l’Estat-nació, sinó l’assumpció d’una identitat que conviu amb altres formes lingüístiques i culturals.

Tot i amb això, és remarcable la situació jurídico-política d’aquestes comunitats a Colòmbia. Des de la Constitució de 1991 les comunitats indígenes posseeixen la seva terra d’una manera inalienable i permanent (en total, aquestes terres ocupen una cinquena part del territori colombià) i també compten amb organismes polítics de representació i d’execució de polítiques autònomes respecte de l’Estat, per exemple, en matèria educativa. Sens dubte és una realitat social interessant de conèixer. Escoltant Landaburu de seguida tens ganes de visitar Colòmbia, un país amb una gran riquesa cultural i paisatgística.

Podeu llegir aquí la crònica que en va fer Bel Zaballa per a Vilaweb.

A l’Enciclopèdia Catalana podeu consultar la seva trajectòria acadèmica i els seus treballs.

Temps d’incertesa. O 155 o República Catalana

0

Després de proclamar la República Catalana, després d’unes poques hores de celebració, sembla que no hagi de passar res més. Molta gent es pregunta perquè el govern català no ha anunciat mesures per executar el mandat sorgit de la votació del Parlament.

Crec que tant la declaració institucional del President Puigdemont del dissabte al migdia com aquest silenci del govern indiquen l’estratègia: solidificar la República Catalana damunt dels ciments de la resposta institucional i ciutadana a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de Madrid.

Aquesta estratègia segurament és encertada, atès que el govern català no pot garantir un control del territori amb forces pròpies ni una hisenda prou desplegada. Amb aquesta estratègia no només es guanya temps i base social contra l’aplicació del 155 (al qual s’han oposat clarament els Comuns i alguns alcaldes del PSC), sinó que es manté el pols per la legitimitat democràtica que fins ara han guanyat els independentistes.

Però la idea de pujar a l’onada de rebuig popular que implicarà el 155 també té riscos, perquè l’eternització del conflicte no representa un problema per a un govern espanyol que ja fa molt de temps que no actua buscant el màxim consens socials, sinó que se sent molt confortable tensionant al màxim la política espanyola. Aquest també és el seu principal taló d’aquiles. Una feblesa que es podria mostrar clarament en les pròximes eleccions del 21 de desembre si finalment l’independentisme hi participa (si hi pot participar). Ara bé, val més que el govern català ens tingui preparades algunes sorpreses com les que va mostrar abans de l’1 d’octubre si vol generar confiança i esperança en què la República Catalana que ara mateix es troba a la incubadora arribarà a créixer sana i forta.

Sabem que res tornarà a ser com abans, perquè el consens de la transició ja fa molts anys que només existeix a les institucions del passat, entre les velles glòries que encara en conserven la memòria positiva, o en la premsa de l’antiga escola. Els nous relats s’estan construint a partir del conflicte entre cultures polítiques que s’han anat diferenciant en aquests quaranta anys. De moment sembla que tindrem un escenari amb dues legalitats en paral·lel. El combat de legitimitats està servit. És el temps de la incertesa abans del futur. Però hi ha una cosa indiscutible: la idea d’una república catalana independent ja forma part d’una possibilitat realitzable de forma immediata o en qüestió de mesos.

La resistència catalana

0

 

L’anul·lació de l’autonomia de Catalunya a través de l’article 155, l’amenaça d’empresonament sobre el President de la Generalitat i el seu govern, l’amenaça d’empresonament o d’inhabilitació contra la Presidenta del Parlament i els membres de la Mesa, l’empresonament efectiu amb una base jurídica insostenible dels presidents de les dues entitats sobiranistes més importants de Catalunya, la detenció de càrrecs de la Generalitat, la possible detenció del Major dels Mossos d’Esquadra, la presa de control dels mitjans públics catalans, la investigació i segurament acusació contra mitjans de comunicació privats per incloure publicitat de la Generalitat, l’agressió contra persones per defensar les urnes, l’amenaça contra el model educatiu de Catalunya, la pressió a les empreses perquè portin fora de Catalunya la seva seu social, la impunitat dels grups feixistes violents. M’aturo aquí.

No parlaré del procés judicial que hi ha contra el Partit Popular i que està investigant el filó de corrupció més important de la història d’Espanya després del Franquisme. Ni parlaré de l’assetjament a la llengua i la identitat catalanes que estem visquent des que el PP va decidir que era la seva manera de legitimar-se com a partir nacionalista espanyol. D’això, temps vindrà que se’n faran unes quantes tesis per explicar el final de l’Espanya de les autonomies, del final d’aquella transició que va començar coixa però que s’esperava que obriria vies cap a formes d’aprofundiment democràtic. Ens ho vam creure. Fins que vam voler posar a prova la democràcia espanyola demanant més autonomia, un tracte fiscal més just i un reconeixement de la identitat nacional. El nacionalisme espanyol no ho va suportar (campanya del 2006 contra l’Estatut d’Autonomia).

No fer res conduiria sens dubte la societat catalana a una profunda crisi de confiança i a una situació de resistència a la repressió però sense cap possibilitat de superar-la. La imatge de l’anticatalanisme desbocat, liderat per C’s i avalat per les estructures de l’Estat espanyol, ofereix els pitjors auguris si es deixen les institucions catalanes en mans dels gestors del 155. La crisi serà dura, difícil i llarga. Com ens afectarà? Dependrà de la capacitat de plantejar alternatives, de crear la possibilitat d’un escenari que la mateixa crisi institucional de l’Estat està oferint: la independència de Catalunya.

Però tot allò que no faci el govern català en les pròximes hores ja no ho podrà fer més endavant. Només té la possibilitat d’intentar fer un gest que, malgrat que sigui simbòlicament, desactivi la capacitat de l’Estat espanyol per aplicar aquest control total sobre la societat catalana. Només assumint que Catalunya ja és una entitat fora de la llei es pot plantejar un tour de force contra l’Estat que posi en qüestió la capacitat d’aquest per implementar mesures clarament antidemocràtiques i impopulars. Només amb el lideratge del govern català, del parlament i de les institucions catalanes en el seu conjunt es pot canalitzar l’ampli moviment de protesta que està organitzat i que exigeix la defensa de les llibertats individuals i col·lectives.

A qui beneficia l’excepcionalitat?

0

Catalunya és l’epicentre d’una gran mobilització que s’està organitzant per poder fer front a l’envit majúscul que tindrem aquest diumenge: votar sobre la independència de Catalunya.

L’Estat espanyol (govern, sistema judicial, policies) estan fent tot el possible per evitar que el referèndum sobre la independència de Catalunya es dugui a terme amb un mínim de normalitat: prohibició, intimidació, intervenció de comptes, detencions. L’escalada d’intervenció judicial i policial, però, sembla que està arribant a un punt en què tota nova mesura és espúria, ja que els suposats delinqüents d’aquesta situació són milers (o milions) de ciutadans disposats a organitzar-se i mobilitzar-se per fer possible la votació de diumenge.

No queda clar que la situació d’excepcionalitat que s’ha creat beneficiï l’estratègia de l’Estat per evitar l’escisió d’una part del seu territori. Més aviat sembla que va quedant deslegitimida. De fet, ja podem dir que a l’Estat només li queda utilitzar la força. Per tant, es troba a un pas de perdre tota legitimitat.

D’altra banda, el perill per a la postura del govern català és que tot plegat tingui massa l’aparença d’un mecanisme de votació poc organitzat i que no compleixi els estàndards que pertoca en aquests casos. En aquest sentit, l’Estat espanyol ha fet la seva feina. Tanmateix, la responsabilitat per a que el dia 1 d’octubre hi hagi una jornada més o menys normal de votació en un referèndum recau sobretot en la ciutadania, que si mostra el tarannà exemplar que ha tingut tantes vegades pot oferir una imatge de cohesió i de maduresa democràtiva força difícil de combatre només amb la repressió policial. Si l’Estat ha de combatre a la ciutadania, haurà perdut.

Publicat dins de Actualitat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Salvar el referèndum

0
  1. Iniciem un mes que serà complicat de gestionar.
  2. El referèndum del 1O representa l’envit polític més important que han hagut d’afrontar Catalunya i Espanya des de la Transició.
  3. El referèndum, doncs, és l’objecte a abatre per part de l’Estat i dels que no volem la independència de Catalunya.
  4. Com ja hem pogut observar, l’estratègia consisteix a generar informacions d’intoxicació sobre les actuacions del govern català…
  5. … i contaminar el debat sobre el referèndum fins al punt que quedi entredit la possibilitat de dur-lo a terme.
  6. I si s’arriba a fer el referèndum, que es sigui en les circumstàncies més difícils, que hi hagi els màxims problemes possibles per votar.
  7. L’objectiu que tenen és boicotar el referèndum, no només per la via del TC, sinó per la via del seu fracàs.
  8. Per això el referèndum representa un repte majúscul per al govern català i per a l’independentisme.
  9. Hi ha dos o tres factors que poden fer decantar la situació a favor del referèndum.
  10. a) La bona actuació de la Generalitat en tot el procés i la implicació de la societat civil.
  11. b) L’actuació abusiva i purament repressiva per part de l’Estat que l’acabi deslegitimant.
  12. c) La suma de les forces d’esquerres no independentistes però sí sobiranistes a l’organització del referèndum, Podem i CeC.
  13. La contaminació mediàtica pot girar-se en contra dels anti-referèndum, però no ens enganyem, és una estratègia que fa molt de mal.
  14. … i a més produeix monstres, guerres innecessàries i ferides que poden tenir conseqüències.
  15. Per això cal que pensem en una solució a curt termini que serveixi d’antídot.
  16. El més senzill és que hi hagi trobades entre les forces democràtiques d’aquest país, tantes com calguin.
  17. Que hi hagi debat al carrer, a les entitats. Que el teixit social serveixi d’espai real de discussió, fora de les xarxes socials.
Publicat dins de Actualitat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Resiliència moral

0
Publicat el 19 d'agost de 2017

El terrorisme és un femonen global, però la resposta és local. Aquesta idea, expressada per Agustí Colomines en un dels seus articles, em sembla que és absolutament pertinent avui. Necessitem molta informació que no tenim, o no coneixem prou, sobre els mecanismes amb els que opera aquesta xarxa global del terror que colpeja les ciutats del món, a tots els continents. Però des d’ahir ens ha quedat clar que som una societat capaç de treure el millor de les persones quan es requereix respondre davant de situacions difícils, tant per part de les institucions com per part de la gent. Cal agrair, també, les mostres de condol i de suport que arriben d’arreu d’Europa i del món cap a Barcelona.

En aquest factor local crec que és molt interessant que ens fixem en els discursos institucionals, tant del President de la Generalitat com de l’Alcaldessa de Barcelona i dels cossos policials. Cal destacar-ne el to serè i l’apel·lació als valors que ens uneixen per damunt de tot. Davant de discursos que hem sentit en altres països, que posaven l’accent en la seguretat, en el combat, o algun missatge que només transmetia odi, ens hem de felicitar de com els nostres representants polítics han evitat convertir un fet terrible en un motiu per a l’odi.

Estem vivim des de fa temps un context d’augment de la violència basada en plantejaments fanàtics. Evidentment és el símptoma clar d’una època d’incertesa. Un símptoma que pot acabar esdevenint una malaltia si no l’aturem. No es pot frivolitzar sobre això, com comentava Arnold Schwarzenegger en un missatge audiovisual que caldria que veiéssiu, perquè representa una posició ferma i digna davant d’aquesta onada de fanatisme.

Cal dir-ho ben clar. No existeix cap societat moderna, oberta, democràtica i pacífica que es pugui sostenir a partir de l’exclusió. Cal dir ben clar que la temptació del fanatisme porta a una societat paranoica, basada en la por i del tot irrealitzable en els seus objectius. La diversitat forma part de qualsevol societat humana complexa, qualsevol. Aquestes crides que fan alguns, com Isabel San Sebastián, a l’expulsió de musulmans són tan delirants com la “solució final” que plantejava el nazisme. Només són realitzables en el pitjor dels malsons.

Només la confiança i el respecte poden crear llaços forts entre les persones per tal que siguin solidàries i tinguin relacions enriquidores. Només la normalització de la diversitat i el respecte entre nosaltres ens farà més resilients davant de la violència d’alguns, però sobretot ens farà més feliços, perquè sabrem valorar la diversitat com una riquesa. I això ens farà més intel·ligents, més oberts i més creatius.

La ciutat de Barcelona és un referent en polítiques d’integració, perquè des de fa anys s’hi fa bona feina amb plans d’immigració que tenen un ampli consens polític al darrere. Crec que tant des de molts ajuntaments com des de la Generalitat s’està fent una tasca importantíssima per anar aprofundint en la construcció de la igualtat entre els catalans nascuts aquí i allà, assumint la diversitat com a part d’un nou concepte de ciutadania basat en la interculturalitat. Els esforços i les ganes hi són, els aspectes millorables segur que també, i els recursos com sempre massa escassos.

En tot cas, hi ha una aposta claríssima per la convivència, de la qual no ens han de fer dubtar les actituds d’odi que hem vist des d’ahir per part d’alguns periodistes (periodistes!) que juguen a utilitzar un atemptat terrorista per debilitar l’independentisme o les mateixes institucions del país, o que criden contra els musulmans (com si no fossin les principals víctimes al món d’aquest tipus de terrorisme). Per sort, la resposta de la gent no s’ha limitat a condemnar i expressar el dol per les morts i els ferits produïts per aquest atemptat terrible. També s’ha enfrontat a les seves conseqüències morals, denunciant obertament aquests intents de generar dinàmiques d’odi i de conflicte. Per sort, no han pogut. No els deixarem.

Publicat dins de Actualitat i etiquetada amb , | Deixa un comentari