El dia 27 de juny vaig poder assistir a la conferència que va impartir el professor de la Universitat de Princeton Alejandro Portes a l’Institut d’Estudis Catalans, en un seminari organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia. Portes va fer un repàs amb dades de les implicacions que té la distància entre la demagògia i els fets en la política americana d’immigració de l’era Trump. Com deia Ismael Peña-López en un tuit, el populisme és el que marca la diferència entre les polítiques públiques (policies) i la política (politics).
Hi ha 41 milions de persones estrangeres als EUA. Això representa un 13% de la població. Més o menys el que passa al nostre país, segons dades de l’Idescat. La mitjana d’estudis global dels estrangers als Estats Units és semblant a la mitjana nacional. Tanmateix, en realitat es tracta de dos grans grups diferenciats de perfils socials. D’una banda, els estrangers d’origen llatinoamericà, que tenen un baix nivell d’educació; i de l’altra banda els asiàtics, que són reclutats a la indústria tecnològica i per tant arriben al país amb alts nivells d’estudis. Això reforça una sèrie d’estereotips en la societat americana, en el sentit d’identificar els llatins amb persones de baix perfil educatiu i els asiàtics com a bons estudiants.
Darrera aquestes dades, però, hi ha l’efecte d’unes polítiques molt concretes. Unes polítiques que queden amagades darrera el discurs populista de Donald Trump. Els Estats Units, en contra d’aquest discurs anti-immigració, promouen la immigració de contingents de milers de persones cada any a partir dels programes que l’administració americana es dedica a promoure, sota la pressió dels sectors empresarials que necessiten mà d’obra.
D’una banda, hi ha el programa de visats H1-B (inaugurat el 1990), que té com a objectiu la captació de capital humà d’alta qualificació per a les empreses tecnològiques. D’altra banda, es va posar en marxa el visat H2-A per tal de suplir la manca de mà d’obra al camp que havia provocat el fre a la immigració durant el 2010. Els conreus del sud havien quedat literalment sense collir.
Aquests programes qualifiquen a les persones migrants per treballar als EUA, però no els permet obtenir una residència permanent. El 2015 van arribar més de mig milió de persones amb el visat H1-B, juntament amb els seus familiars. La meitat provenien de l’Índia. El 2015 van arribar també 300.000 persones provinents de països llatinoamericans, principalment, per treballar al camp, amb el programa H2B, creat específicament per proveir de treballadors els grans propietaris agrícoles. En total, doncs, els visats per a treballadors van aportar més de 1.147.000 treballadors als EUA, segons Portes.
Per tant, deia Alejandro Portes, sense que s’expliqui, els Estats Units incentiven la immigració de treballadors (en programes específics per a treballadors qualificats i no qualificats), segons les necessitats empresarials, mentre expulsa o pretén expulsar milers de persones arrelades i amb fills nascuts al país. Durant la darrera dècada s’han retornat uns 8 milions de persones immigrants, dels 12 milions que es trobaven en situació irregular. En aquests moments, això provoca situacions inesperades com que hi ha mig milió d’immigrants dels EUA a Mèxic. Són els fills nascuts al país veí dels mexicans que han estat retornats. Altres menors queden simplement orfes havent de buscar familiars que els acullin quan els seus pares són expulsats del país.
Tota aquesta situació desastrosa és amagada pel discurs anti-immigració que s’està imposant a la societat nordamericana, legitimat per Trump. A Europa també s’estan veient les conseqüències del poder que està agafant aquest discurs. El primer objectiu és obtenir vots atiant la por per part dels sectors més desfavorits de la població. El segon objectiu, menys evident, és aconseguir que hi hagi ciutadans de primera i ciutadans de segona. Perquè aquests sectors que atien el discurs anti-immigració en realitat volen i promouen l’arribada de treballadors immigrants que els ajudin a mantenir els salaris baixos i a frenar les reivindicacions dels sindicats, així com a disminuir les partides destinades a l’estat del benestar (o allò que en queda).
Segons Portes, aquest context indica “la fi de la compassió”. També a Europa, on es criminalitza els refugiats, fins i tot aquells que sabem que fugen de situacions de guerra. Ni tan sols això ha fet replantejar les polítiques de frontera i repressió de la immigració. Com si aquest fos un fenomen exogen a la nostra societat occidental, o al món. Tot el procés de la revolució industrial va ser possible gràcies als desplaçaments de la població i a la creació del treball “formalment lliure” (com deia Max Weber), però esclavitzador (com afirmava Karl Marx) (Nota al marge: potser als llibres de secundària caldria, al costat dels avenços tecnològics de la “industrialització”, explicar millor el context social que la va fer possible); tot el procés de mundialització de l’economia actual es basa en l’existència d’aquests treballadors immigrants que cobren menys i que viuen en pitjors condicions a les “ciutats-globals” actuals (com explica Saskia Sassen).
La fi de la compassió és també la fi del benestar que han assolit les lluites obreres i el desenvolupament de l’economia estable. És també la pèrdua del gran consens en què es basa la democràcia: que tothom pugui viure amb uns mínims de dignitat. Fa temps que hi som, en aquest vaixell, i ens enganyen dient-nos que hem de salvar el Titànic a tota costa deixant que l’aigua ens arribi al coll, mentre al saló de primera classe veuen xampany.
Hem perdut polítiques públiques (policies) i hem guanyat política de gesticulació (politics).