Terra d'escudella

L’Estat-nació caduc morirà matant. Com deia Manuel Castells en la conferència que va pronunciar en recollir el doctorat honoris causa per la UAB, hi ha una crisi de representació política greu en les democràcies representatives actuals. La majoria dels ciutadans no se senten representats i la crisi de legitimitat ha generat mobilitzacions i nous moviments socials de protesta contra les polítiques econòmiques, la manca de participació de la ciutadania en la presa de decisions i el no reconeixement de la diversitat cultural.

Però tot això no produeix canvis en l’esfera del poder. Davos continua essent el fòrum de les ments pensants que es miren la gent normal a tanta distància que no l’arribaran a entendre mai. Com pot ser que haguem confiat en la Unió Europea pensant amb esquemes d’un ideal que nosaltres mateixos no hem vist mai reflectit a la pràctica? La Unió Europea és el viu reflex d’aquesta incapacitat per a governar per als ciutadans, sense posar límits a les ambicions ilimitades de les grans corporacions econòmiques i del capital financer. Uns interessos que queden molt lluny dels ciutadans. Uns ciutadans que mentalment estan en dimensions molt diferents dels que els governen. Dirant que Espanya és una “democràcia defectuosa”, però no faran res més.

Tenim la generació més ben formada de la història de la humanitat, amb una gran capacitat per autoorganitzar-se i per formular propostes de gestió en l’àmbit local i comunitari. L’existència d’un teixit associatiu fort pot provocar, com ha passat a Catalunya, que una comunitat cultural articuli per si mateixa un marc institucional i polític al marge del poder colonitzador de l’Estat. Però com més s’emancipa la ciutadania dels mecanismes del poder (fins i tot dels grups de poder generat en el si de la comunitat), més rígid es torna el poder de l’Estat en la seva resposta; més repressiva i dolorosa es torna la seva reacció.

La crisi de la democràcia espanyola conté tots els ingredients de l’enquistament del poder, que resistint contra un intent de trencar amb el seu poder per la via democràtica, respon negant aquesta via, negant la democràcia. S’han empresonat persones innocents amb la voluntat expressa (dit públicament) d’aturar el moviment independentista. I hem arribat al punt que es pot empresonar a qualsevol persona per expressar les seves opinions o per actuar contra el que es considera l’interès de l’Estat. S’està combatent més la dissenció que no pas la corrupció. S’està interpretant la llei de manera que allò que no està permès explícitament, està prohibit. Per tant, no hi ha llibertat.

L’Estat espanyol, si cal, morirà sagnant dictadura per tots els seus poros. Com va dir Castells, on hi ha repressió hi ha resistència. Resistir no vol dir només protestar. També vol dir construir. En el cas de Catalunya només hi ha una manera de no acabar destruïts: construir cohesió des de la societat. Per això és tan important que les entitats que liderin la revolta republicana a Catalunya siguin conscients que una de les seves missions més importants és crear vincles socials. També és responsabilitat dels ajuntaments i de les institucions catalanes (quan recuperem la Generalitat) fer que la gent se senti representada, amb capacitat d’incidència i en un marc de màxima transparència.

Totes les dictadures mostren símptomes sorprenents d’adhesions socials, sobretot perquè anul·len i silencien els adversaris.

Recordo l’impacte que em va produir la pel·lícula que inspira el títol d’aquest article (The Year of Living Dangerously, 1982), que vam veure en una classe de l’assignatura d’història de la comunicació d’Enric Marín. La pel·lícula il·lustra el que implica fer periodisme en una dictadura i com aquesta anul·la comunicativament o físicament els seus adversaris, com li passa al personatge representat per Linda Hunt.

Com pot ser que avui (i fa dies) les relevacions de la trama Gürtel no hagin provocat la caiguda del govern de Rajoy? Com pot ser que certs mitjans de comunicació no informin sobre un escàndol tan gran de corrupció? Si no és censura, és autocensura, és a dir, informació manipulada, por a publicar la veritat. Quin periodisme és aquest, sinó els de qui els fa callar la servitud als mateixos beneficiaris de la corrupció? Doncs és el mateix tipus de periodisme que ha abonat la legitimitat del poder en altres conflictes. Res de nou sota la capa del sol. La mateixa dictadura franquista se’n va beneficiar, com també se’n va beneficiar l’admirada Transició, que ha omplert pàgines, notícies i programes de Tv per explicar que bons que eren, aquells pares i factòtums que ens van regalar la democràcia.

Fa anys que anem repetint “franquisme sociològic, franquisme sociològic”, com si el franquisme hi hagués sigut només perquè hi havia franquistes. Oblidem que es va perseguir, reprimir, anul·lar i eliminar físicament els adversaris. A milers. Entre ells un president de la Generalitat, ni més ni menys. Després va venir el silenci i l’oblit, aquest que predica ara Enric Millo sobre l’1 d’octubre. Sempre l’oblit, la desmemòria, la falsa memòria. Els crims contra els drets humans no prescriuen, sobretot moralment. Però la Transició espanyola va postular que el “consens”, és a dir, el pacte de repartiment del poder, estava per sobre de la llibertat, dels drets dels ciutadans, siguin socials o nacionals (no fem trampa amb això) o de la capacitat d’aquests per incidir en la política, sigui aquesta falsament socialdemòcrata o despòticament corrupta.

Molta gent es pregunta com és possible que avui la violència d’Estat, la catalanofòbia, el desig d’agredir-nos per la nostra identitat o per la nostra llengua tingui el suport de tanta gent. Com és que tanta gent es deixa endur pel costat fosc de la política. No ens hauria de sorprendre. Ens hauria d’espantar. En tots els grups humans, la força que suposa disposar d’un boc emissari, d’un enemic comú que reforci la pròpia identitat (“soy español, español, español) és imparable. Els catalans no som immunes a aquesta lògica i podem quedar igualment atrapats en el maniqueisme, en la simplificació. La diferència és que no volem fer mal a ningú. Som, de fet, la part feble.

El problema és que a Espanya hi ha forces molt poderoses que alimenten aquesta lògica perversa segons la qual qualsevol dissenció política és un atemptat a la identitat pàtria. Així es va establir en el Franquisme. I aquest és el referent intocable de la identitat espanyola quan es replega sobre si mateixa. Quin altre referent pot haver-hi? El de la segona república condemnada a l’oblit i desinstitucionalitzada pels mateixos que l’havien de defensar? La del federalisme imaginat que no ha travessat mai sencer el riu Ebre?

Si a Catalunya disposem d’un relat que fonamenta la nostra identitat en la llibertat (que cadascú es vesteixi com li plagui, deia el poeta) és també perquè s’ha institucionalitzat la possibilitat d’aquest discurs, constituint el referent de la lluita antifranquista, de la lluita per la democràcia, en un referent nacional. El Franquisme ens va reprimir com a poble, com a cultura i com a comunitat lingüística. Vet aquí la línia divisòria que encara arrosseguem. Potser algun dia els espanyols construiran un nou relat que permetrà als republicans sentir-se patriòticament democràtes i perfectament respectusoso amb la diversitat cultural i lingüística. De moment no és així. Es predica institucionalment el menyspreu contra els catalans, contra les nostres institucions i es construeix impunement el fantasma de la violència com a pas previ per anul·lar l’independentisme.

Només hi ha una cosa que impedeix culminar aquesta estratègia. La manca de proves. No hi ha violència en l’independentisme. No n’hi haurà. Convertiran en perillós exercir drets fonamentals com la llibertat d’expressió, d’opinió, de càtedra o el que sigui, però no aconseguiran convertir-nos en el simulacre de monstre que han creat. Al contrari: continuarem expressant-nos i reclamant allò que és digne i que és just per a tota la societat: poder decidir el nostre futur com a país. Continuarem exigint la llibertat dels presos i la retirada de les denúncies injustes contra els nostres representants. No tenim ganes de callar. Viurem un any perillós.

Avui molta gent està pensant que a les eleccions de demà ens ho juguem tot. No només perquè hi ha la possibilitat que forces polítiques poc democràtiques que justifiquen la violència contra els ciutadans, l’empresonament injust d’un govern i dels Jordis. Sinó també perquè tornarem a mesurar el suport social a l’independentisme, que en aquests moments viu resistint a la situació d’excepció imposat per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

És difícil pensar que l’independentisme tingui un resultat gaire inferior al que ha tingut en les darreres convocatòries electorals. Malgrat que l’increment de participació augura un augment del vot espanyolista, tradicionalment abstencionista a les eleccions catalanes, amb la conseqüència d’un augment de vots considerable cap al partit que està capitalitzant aquest sentiment: C’s. Tanmateix, és difícil que hi hagi una victòria clara de l’espanyolisme més radical, tenint en compte que els votants no independentistes tenen altres opcions polítiques que plantegen escenaris diversos: Catalunya en Comú per aquells sectors més a l’esquerra; el PSC per als sectors socialment més moderats, malgrat el seu suport a l’article 155 juga a proposar futuribles que aparentment buscarien una tercera via.

La tercera via, però, si existís, sempre hauria de passar pel reconeixement de l’existència d’una majoria social a favor de la independència i d’una amplíssima majoria social a favor d’un referèndum per decidir sobre aquesta qüestió. Aquí és on tenim un dels principals problemes de gestió de la crisi política que hi ha plantejada a l’Estat espanyol. La fugida d’estudi és monumental i es pretén resoldre minoritzant aquesta majoria social de totes les maneres possibles: obstaculització política a través del TC, clima d’enfrontament a través dels mitjans de comunicació, repressió a través del sistema judicial i de l’acció policial, amenaces personals i violència feixista al carrer. Tot s’hi val per no perdre ni un gram de poder per part dels que l’han mantingut intacte passant per damunt de les regles del joc democràtic.

No hi ha democràcia que pugui aguantar aquest embat a la ciutadania per molt de temps. O cedeixes a les aspiracions ciutadanes o deixes de ser una democràcia. Queda clar pels esdeveniments que s’ha imposat aquesta darrera opció. Per això és tan previsible que els resultats del dia 21D seran llegits la nit mateixa com la derrota de l’independentisme. Serà l’enèsima operació mediàtico-política per tal de negar la majoria social existent, per tal de negar-li la legitimitat i el dret a ser considerada políticament. Sigui quin sigui el resultat del 21D, el discurs de la derrota de l’independentisme se’ns imposarà com una llosa.

En la conferència d’acceptació del doctorat honoris causa per la UAB, Manuel Castells ens deia ahir que la política d’avui és sobretot comunicació. Jo hi afegiria que la comunicació i la construcció de relat forma part de les polítiques d’Estat més importants del segle XXI. Guanyar el relat és més important fins i tot que tenir un dispositiu militar preparat per intervenir. La política és la lluita per la construcció d’un relat col·lectiu. Com més poder tens, més capacitat tens d’intervenir sobre aquest relat. Però alerta, si no sempre dius que vas guanyant i no ho fas, pots acabar generant l’efecte contrari, pots acabar portant el vestit del rei nu.

Deia Manuel Castells, d’entre les moltes coses que ens va dir, que la crisi actual de la democràcia és la crisi de la gestió de la crisi. Una crisi de gestió que acompanya la crisi de legitimitat de les institucions que ens representen. Un dels símptomes d’aquesta crisi és que no ens sentim representats en el relat que des les instàncies de poder es fa sobre nosaltres. És per aquesta escletxa que el relat perd virtut explicativa i corre el perill de convertir-se en una trampa. Per als que el volen imposar per la força i per als que no en poden sortir perquè se’ls nega la veu. La solució no és, en cap cas, la repressió, sinó l’aprofundiment de la democràcia per tal de retornar als éssers humans la seva dignitat, és a dir, el dret a la seva identitat.

Penseu-hi demà quan es faci la lectura dels resultats electorals.

Catalunya està visquent una intensa mobilització ciutadana que sembla haver solidificat voluntats. Les mobilitzacions no només fa anys que duren, sinó que són extraordinàries des del punt de vista de la quantitat de persones que apleguen. Fa un parell d’anys vaig mirar d’analitzar aquest fet a partir de la història i del debat acadèmic sobre l’evolució quantitativa d’aquest tipus de mobilitzacions.

Si ara hagués de revisar l’article que vaig escriure per al monogràfic Societat Catalana 2014-15,  segurament aprofundiria en el paper que juguen les xarxes socials en la dinàmica actual de mobilització ciutadana. Però també miraria d’entendre perquè la gent no es cansa de sortir al carrer, de dedicar hores a les reunions i a les manifestacions.

Diu Liah Greenfeld en un dels seus magnífics articles que el carisma sorgeix quan a les societats hi ha manca de cohesió social, quan hi ha un procés d’anomia, en termes de Durkheim. La manca de valors, diu, és una condició per a la receptivitat del carisma com a fórmula de representació política. El carisma contribueix a compartir l’excitació del moment i a accentuar el sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Un sentiment de pertinença que normalment és vehiculat a través de les institucions socials quan la societat és cohesionada.

Paradoxalment, en la situació actual de Catalunya no podem afirmar que hi hagi una manca de valors, però sí una transformació (o caducitat) dels valors tradicionals. En tot cas, una pèrdua absoluta de sentit dels relats històrico-polítics que havien dominat fins ara, la qual cosa es pot identificar en la crítica a la transició com a marc de referència històrico-polític i el canvi de model respecte a les formes de participació ciutadana.

La ciutadania s’ha empoderat en un context que ja estava marcat per una acumulació important de capital social. La joventut actual està composta per la generació més ben formada de la història, alhora que també hi ha una dinàmica associativa que s’ha anat consolidant des dels anys noranta (tot i que no ha estat ben estudiada) a Catalunya (des de les associacions de cultura popular fins als partits polítics o moviments socials de nova generació: CUP, 15M, etc.).

Podem plantejar la idea que aquest empoderament es transforma, en la forma de mobilitzacions al carrer, en una forma col·lectiva de carisma, que al seu torn pren espontàniament com a referents els “herois” del moment. Unes figures que tenen data de caducitat ràpida si els canvis els deixen fora d’escena o emergeixen noves figures carismàtiques. En aquest sentit, es produeix allò que plantejava Pierre Clastres, és a dir la societat mateixa genera el poder de dirigir-la. Vivim, doncs, una mena de moment anàrquic.

Gràcies a les xarxes socials es dóna la possibilitat d’un nou sistema de mobilització -que vam poder observar l’1 d’octubre- que es constitueix com una gran trama de presa de decisions coordinades des de baix, sense que hi hagi una mediació des del poder. Des d’aquest punt de vista, es pot preveure que l’acció de l’Estat pot arribar a ser molt difícil, si pren la via de la repressió com a fórmula per resoldre el conflicte plantejat. Ni es resoldrà el conflicte, ni se superarà.

De fet, el gran perill del moviment independentista, refrendari i antirepressiu que s’ha conformat és la seva pròpia limitació per a generar nous escenaris. M’explico. La resposta a la repressió tindrà, suposem, el seu límit, fins i tot en un escenari de repressió creixent. Si l’únic motiu de la mobilització és respondre a la repressió, com es podrà mantenir l’objectiu inicial? És important advertir que s’ha passat d’un escenari en què el moviment independentista estava a punt de posar en valor la victòria en un referèndum amb uns resultats ben clars (malgrat que va fer-se en condicions adverses) a un escenari en què el moviment ha esdevingut una simple víctima de la repressió.

Si el Parlament no declara la independència o no es produeix una negociació política que prengui com a base els resultats de l’1 d’octubre, el més probable és que s’entri en un context de mobilització difícilment definible més enllà dels objectius urgents que implica la superació dels efectes de la represssió (com la sortida de la presó dels presidents de l’ANC i d’Òmnium). Però ja no estarem parlant de la revolució dels somriures.

Potser a molta gent li semblarà que això de la revolució dels somriures és una collonada. Des del punt de vista simbòlic, ha tingut una força increïble, perquè ha generat una nova mirada de la societat catalana sobre si mateixa (que evidentment no és l’única que existeix) d’autoconfiança que és realment inèdita en la història recent. Si el pujolisme havia alimentat la queixa davant Madrid i l’independentisme dels anys dos mil havia creat la imatge del “català emprenyat”, el nou independentisme massivament mobilitzat ha creat una imatge d’empoderament i de superació molt potent, simbolitzada recentment en l’operatiu d’amagatall i distribució d’urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Quina pot ser la pròxima victòria d’aquest moviment?

El 13 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, vaig poder copsar els símptomes que generava la sensació de victòria d’un moviment social ampli. Després d’observar com s’acostaven a votar alguns avis amb cadira de rodes recordant els temps de la república i parlant en castellà, era fàcil deduir que aquest moviment podia tenir un gran poder de convocatòria. La gent que va participar en aquella consulta d’Arenys de Munt (votants i simpatitzants de la causa) van acabar ballant la conga per la riera del poble.

La revolució dels somriures no és només una causa sostinguda pacíficament i amb una gran dosi de bones maneres, sinó també la possibilitat de portar les reivindicacions que la motiven a bon port; la possibilitat, doncs, de guanyar. Per això és tan important que simbòlicament aquest moviment pugui, algun dia no gaire llunyà, celebrar una victòria que culmini tots aquests anys de mobilització. Per això és tan important que la declaració d’independència que faci el Parlament (si arriba a fer-se), tingui una posada en escena (si es vol dir així) que proporcioni moments de glòria i felicitat al moviment que l’ha impulsat. Un dia de celebració sense complexos. Després, segur que vindran dies difícils, molt difícils, com els que ja s’han viscut i s’estan visquent. Però el moviment ja haurà catalitzat una fita per la qual lluitar.

Més enllà de les negociacions, de les estratègies de passadís i del joc polític internacional del qual poca cosa podem saber ara per ara, cal pensar molt en els aspectes simbòlics. El 10 d’octubre vam poder constatar el risc que suposa no poder oferir un missatge simbòlicament potent a la ciutadania. La connexió entre el moviment del carrer i el lideratge polític depèn molt de la capacitat d’aquest darrer de generar un gest simbòlic que representi un reconeixement de la força d’aquest moviment. També la construcció de noves realitats passa per moments en què els rituals o els gestos ho són tot. És així com es creen mecanismes socials de cohesió al voltant de valors i relats col·lectius. El lideratge té aquest poder simbòlic: només amb un gest pot fer que la gent que el recolza passi de la inquietud a la sensació de felicitat. L’independentisme, sens dubte, està esperant aquest moment, amb el cava a la nevera.

El discurs tendeix a acomodar-se a imatges prefixades, a estructures mentals que hem interioritzat, però que poden ser tramposes. Hi ha una certa infantilització de la política quan es diu que un conflicte és entre dos que es discuteixen (o es barallen), com feia Berto Romero en un dels seus gracisos monòlegs.

Això no és una baralla entre Rajoy i Puigdemont, sinó un procés complex en què hi ha diversos actors que defensen interessos diversos. Quan es parla en genèric no s’afronta el problema, sinó que s’esquiva. La retòrica basada en tòpics ens permet no haver de prendre partit. Es el fals joc de l’equidistància: “diàleg”, “no volem violència”, “cal parlar”, etc. Sí, sí, però qui, com, quan, per a què?

Crec que és insult menystenir el fet que una majoria de catalans s’ha expressat amb el seu vot en favor de la independència de Catalunya. Si es produeix un procés de mediació, o de diàleg, es farà sense tenir en compte el que han expressat els ciutadans? Es tornarà a anul·lar la seva voluntat?

Aquestes proclames genèriques tampoc no ens ajuden a entendre la naturalesa de la decisió que hem pres aquesta majoria de catalans: hem decidit prendre el poder. I és clar, qui té el poder es resisteix amb tot el que pot. Això té un risc. Ens poden fer mal.

Per això precisament és important apel·lar al diàleg, però no per desnaturalitzar o per infantilitzar les decisions que hem pres entre tots nosaltres, sinó per fer-les valdre com a legítimes i democràtiques. Si el “diàleg” ens fa negar les urnes, serà una forma tramposa de mantenir si ne die la impossibilitat de decidir sobre el nostre futur. Quan el llenguatge es converteix en una trampa, cal canviar-lo. Potser que comencem a parlar de negociació.

Estem tots en estat de xoc, però cal fer alguns apunts urgents:

1. La gent. La imatge de centenars de persones a cada col·legi electoral és impressionant. Per la capacitat de mobilització de la gent; per la determinació de tantes persones que s’hi han quedat a passar la nit; per la solidaritat d’aquells que els han dut menjar, que han organitzat activitats, que han contribuit de la manera que podien a organitzar aquesta gran mobilització ciutadana; pel coratge dels que han aguantat davant de les forces repressives, sobretot dels que han patit la violència física i han quedat ferits.
2. El referèndum. Malgrat no haver-se pogut votar a tot arreu, el resultat indica una clara victòria del sí, amb una representació del cens que l’avala. En condicions normals, aquesta xifra seria inapel·lable. L’Estat ha intentat impedir que tinguéssim aquestes condicions normals de votació per tal d’invalidar el referèndum. Aquest és el seu relat i l’hem de combatre. Hem votat, hem guanyat. S’obre una nova etapa de lluita per defensar la nostra sobirania.
2. La Unió Europea. No n’esperàvem res. No n’esperem res. No faran res. Esperaran a veure si ens en sortim sols. Malgrat això, la internacionalització del conflicte és clau, perquè rebre suports internacionals debilita la postura d’un Estat que vulnera drets fonamentals.
3. L’Estat espanyol. Continuarà la via repressiva. No hi ha res que faci pensar el contrari. La seva estratègia és evitar la independència de Catalunya costi el que costi, i saben que si funcionen les vies democràtiques tenim les de guanyar, perquè hi ha una majoria social que l’avala. Només ens queda denunciar la vulneració dels nostres drets, defensar-los, defensar-nos, defensar les nostres institucions i resistir en la protesta pacífica i exemplar que hem tingut fins ara.

No haguéssim imaginat mai que passaria el que està passant. El que sí que sabíem del cert és que l’Estat (govern, fiscalia, judicatura…) faria tot el possible per impedir un referèndum que no s’han cansat de dir que és il·legal (en realitat la llei de convocatòria del referèndum està suspesa cautelarment per part del Tribunal Constitucional).

Però hi ha dues coses que no podíem anticipar: la reacció massiva de la gent (pagesos, bombers, etc) i la capacitat del govern català per esquivar les maniobres de censura i repressió de l’Estat. El mantra “no habrá referéndum” pot acabar esdevenint el símptoma més clar del fracàs de l’Estat en el seu intent per impedir que els catalans votin aquest diumenge 1 d’octubre. De fet, l’estratègia espanyola ha servit per crear la campanya de publicitat més gran que podia tenir el referèndum, amb un impacte internacional de gran abast.

Al mateix temps, la realització del referèndum pot esdevenir la prova més evident que Catalunya ja és un país sobirà en termes pràctics. És a dir, que disposa de gairebé tots els mecanismes per autogovernar-se. Això no és cap sorpresa, tenint en compte l’evolució de l’autogovern a Catalunya. De moment, és realment sorprenent la capacitat demostrada per part del govern català durant aquests dies per mantenir la convocatòria i la previsió de realització del referèndum malgrat els embats de l’Estat. Tot estava previst? Almenys ho sembla.

La realització en els termes més normals possibles (meses, urnes, paperetes i cens) del referèndum comportarà, doncs, el final de la relació entre Catalunya i Espanya basada en l’autonomia, així com l’inici d’un període de negociació, que serà curt si Espanya assumeix la situació i llarg (o molt llarg) en la mesura que Espanya hi oposi resistència. El factor sorpresa, paradoxalment, pot comportar una llarga ressaca en les estructures de l’Estat i la mateixa població espanyola difícil de superar. Els mitjans de comunicació que han estat escampant mentides i tergiversacions de la realitat catalana tenen una gran responsabilitat en el que pugui passar després del referèndum. S’han convertit en un dels principials entrebancs a una solució negociada i ràpida.

Passi el que passi no hi haurà negociació fàcil amb l’Estat espanyol, però haurà quedat clara davant de tot el món la gran capacitat d’organització de la societat civil catalana i del govern català per fer front a contingències molt adverses en els darrers mesos. Una capacitat que proporciona una gran confiança en la part catalana. El referèndum no només té una base social molt àmplia. Té un bon reforç de folre i manilles.

L’abús per acció i per omissió de l’Estat té al davant un moviment que tant pacífic i ingènuament alegre que és difícil que el pugui arribar a desactivar.
Dic l’Estat i no el PP, perquè després de la reunió de Rajoy amb C’s i PSOE cal suposar que va obtenir el seu suport per continuar (de moment no hi haurà moció de censura).
Dic per acció i per omissió perquè mentre es persegueix amb abús de dret violant drets fonamentals, es deixa sense perseguir la corrupció, l’arbitrarietat policial i els delictes d’odi contra els catalans.
Tot el que passa és molt gros. I en canvi la ciutadania respon sense violència, sense aldarulls, sense acritud. Amb aquella alegria..
I això és molt difícil de combatre. Per això és molt important que el moviment de protesta en defensa del referèndum de l’1 d’octubre i de les llibertats civils a Catalunya no perdi aquest to d’ingenuïtat intel·ligent i desbordant.

Des de fa dies la indignació ciutadana davant l’actuació de la Guàrdia Civil s’ha vehiculat a través de Twitter. La manifestació de la Diada d’aquest any encara mantenia el to festiu i reivindicatiu d’aquests darrers anys.

Avui l’escenari camí del referèndum de l’1 d’octubre ha canviat. Estem davant d’una mobilització ciutadana que manifesta al carrer la indignació per aquestes actuacions de l’Estat que intenten bloquejar la celebració d’un referèndum que té ampli suport social a través de mesures que ja no pertoquen a l’actuació normal d’un procés judicial: anul·lació de drets civils, intimidació i bloqueig de l’actuació del govern de la Generalitat.

No podem dir que estiguem en un estat d’excepció, encara. Haurem de veure fins on estar disposat a arribar l’Estat en aquesta escolada repressiva, però és evident que la gent no està disposada a deixar-se trepitjar. I això ho està veient tot el món.

#terradescudella

Potser aquella idea que internet ens aïllaria els uns dels altres és només una part, la més excepcional, de les conseqüències que tindrà la xarxa. De fet, segurament l’explicació sobre aquest procés d’aïllament té més a veure amb els espais socials (off line), els nostres horaris i les discontinuïtats de la vida quotidiana que no pas amb el nostre comportament a internet.

Aquests dies a Catalunya s’està posant en evidència que les xarxes socials s’han convertit en una àgora pública i alhora en un espai de solidaritat i de companyonia que permet actituds sensiblement diferents. D’una banda, l’agressivitat anònima o de qui es deixa endur pel cop d’efecte en calent. D’altra banda, l’emotivitat que s’accentua en la comunicació immediata i d’urgència. Finalment (i això és el que volia remarcar), la complicitat que es pot generar entre persones que comparteixen les mateixes idees, fins al punt que es produeixen veritables moviments socials i de protesta massius.

La complicitat dels internautes ens fa més valents a l’hora d’afrontar una situació prou galdosa, com és la repressió de l’Estat contra la convocatòria de referèndum de l’1 d’octubre i tots els ressorts socials que hi participen directament o indirecta. Veurem quins efectes té en la pràctica aquesta capacitat de reacció a les adversitats que té la comunitat dels sobiranistes a internet. Però penso que estem davant d’una nova manera de fer política que ens porta a una nova forma de solidaritat, que a la llarga també produeix pautes i institucions socials, de manera que enforteix la cohesió social del col·lectiu humà que hi participa constituint-lo en una comunitat de referència.

#terradescudella

Tinc una amiga que està fent una tesi sobre gènere, esports i mitjans de comunicació. Espero que aviat l’acabi i es pugui parlar seriosament d’aquesta qüestió. Ja fa temps que a les xarxes socials s’està posant atenció sobre el fet que els èxits esportius de les dones passen força desaperçebuts a la premsa. Però veure’n una anàlisi acurada segur que ens ajudarà a posar-hi perspectiva.

El cas de la Mireia Belmonte és paradigmàtic. Ha establert un nou rècord mundial en 400 lliures i ha guanyat dues medalles d’or en dues hores als mundials de natació. Però es veu que si no ets Michael Phelps no mereixes gaire atenció als mitjans, ni portades. Ai les portades! Són tan monòtones a la nostra premsa local… Només hi ha futbol, futbol, futbol… No, no volem tornar a veure el tors treballat de Cristiano Ronaldo. Per favor!

A casa nostra la informació esportiva només genera notícies al voltant del futbol, d’una manera exagerada, d’una manera malaltissa. Una cosa que no passa en altres països, on es posa l’atenció en una diversitat més gran d’esports. Òbviament, això repercuteix en la nostra mirada cap a l’esport, en la creació de vocacions, en la construcció de referents. Per sort en els darrers anys han aparegut esportistes de referència en altres disciplines, com ara Kilian Jornet i Núria Picas. És només un inici. Hem de suposar que ens caldrà un #Onsonlesdones en el món de l’esport per reclamar una mica d’atenció cap als èxits femenins en l’esport.

Els fets de #Charlottesville són molt preocupants, per les morts i perquè representen la legitimació pública d’un discurs de connivència amb uns grups que representen la mort de la democràcia i de la convivència a la nostra societat. Si l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units era preocupant, era per aquest tipus de coses. La legitimació d’un discurs supremacista dóna ales a aquest tipus de grups; de la mateixa manera que el discurs (ja oficial) anti-immigració de la Unió Europea dóna ales als grups feixistes i nazis a Europa.

No es tracta de grups nostàlgics, que es dediquin simplement a exaltar l’Alemanya nazi. Ara es tracta d’organitzacions de xoc que promouen la violència contra determinades persones i col·lectius de la societat, que promouen el racisme, el sexisme i les formes pròpies de la dictadura. Hauríem d’estar-hi dedicant jornades i seminaris, tant o més que els que es dediquen a parlar del radicalisme islàmic.

La nostra societat occidental presenta símptomes molt clars d’un canvi d’orientació, que comença amb les institucions desprotegint els ciutadans contra el poder financer (el cas d’Espanya i l’expulsió de milers de persones de casa seva és dels més greus), els partits polítics promovent discursos frontistes que promouen l’expulsió de determinats col·lectius de la societat, fins que determinats grups extremistes se senten legitimats per les pors i les amenaces que han sembrat els mitjans de comunicació.

Si no ho denunciem, si no ho aturem, viurem amb por la resta de la nostra vida.

#terradescudella

Fins a quin punt l’estratègia de la mentida pot funcionar per fer minvar el suport al referèndum català?

Des que el govern català va anunciar la data i la pregunta del referèndum sobre la qüestió de la independència de Catalunya, s’ha incrementat la intensitat amb que s’expressa una certa estratègia de demonització de l’independentisme, del govern català i dels representants polítics. A hores d’ara ja podem afirmar que el soroll mediàtic comença a ser força important. Enmig d’aquesta cridòria, que twitter accentua d’una manera accelerada, qualsevol element s’utilitza per crear la sensació que a Catalunya vivim en ple caos.

La darrera acció d’Arran contra el turisme a Barcelona ha servit per alimentar un alarmisme fora de lloc. Avui mateix, dilluns 7 d’agost, les notícies de Televisió Espanyola han començat amb aquest fet, que ja fa una setmana que es va produir. La primera notícia de portada!, malgrat que després no hi havia més informacions a donar. Aquest és un exemple de com els mitjans de comunicació deixen de banda les normes bàsiques del periodisme per esdevenir armes de combat en una guerra mediàtica que es preveu cada vegada més cruenta.

Què cal fer davant del soroll i la mentida que genera aquesta estratègia? No estic segura que la resposta hagi de ser més soroll per part de qui defensa la celebració del referèndum. Amb això vull dir que no és clar que l’estratègia d’incrementar les accions de comunicació serveixin per contrarestar-lo. Més aviat penso que caldria tendir a la calma i a la realització d’un treball de fons que sigui subministrat públicament en moments adients. És a dir, de forma mesurada. Sens dubte hi ha una tasca important a fer per part del govern català i de la societat civil favorable al referèncum: desmuntar les mentides que es transmeten a través de la premsa, fer circular els arguments a favor del referèndum sense embafar els convençuts i continuar en la tasca d’internacionalitzar el problema que suposa l’actitud antidemocràtica de l’Estat espanyol.

El més important en política és que la gent t’entengui, no pas perquè cridis més sinó perquè t’expliques millor. Com expliquen els clàssics de les teories de la comunicació, aquesta comprensió té dues dimensions: el mitjà i el missatge. És a dir, cal que el receptor s’identifiqui amb el registre comunicatiu que utilitzes i, a més, cal que se senti identificat (còmplice) amb el missatge. Les mentides costen molt de desfer, perquè es transmeten més fàcilment que les veritats. El registre comunicatiu hi té molt a veure. L’alarma s’escampa com el foc, mentre que la racionalitat es desenvolupa millor en un context reflexiu gens fàcil de transmetre des de la immediatesa communicativa.

Fins ara el govern català ha emprat un to i unes maneres que han buscat la màxima normalitat en tot el procés de convocatòria del referèndum per la independència, malgrat l’excepcionalitat que suposa fer-ho contra la voluntat de l’Estat que l’hauria d’autoritzar. Aquesta normalitat institucional és fonamental per a legitimar la posició catalana en aquest conflicte. Però és fràgil. I és el que intenta desmuntar l’estratègia del soroll i la mentida.

Caldrà actuar amb molta cautela. De vegades, voler jugar amb les cartes de l’enemic és la manera més ràpida de perdre.

Les meves filles tenen aquella edat en què descobreixen el món des d’una mirada crítica. De vegades em sorprenen amb opinions radicalíssimes sobre les coses que caldria canviar, amb aquella ingenuïtat pròpia de la joventut que no desmereix l’encert amb què observen i descobreixen els problemes del món en què viuen. Però aquesta vegada no em podia creure el que m’explicaven. Jo mateixa em semblava que no podia ser cert. I finalment, vaig córrer a comprovar-ho.

Mireu quines definicions gasten al diccionari de la Real Academia Española, consultable en línia, segons diu, gràcies al patrocini de La Caixa.

Es veu que els senyors de l’Academia han pres com a criteri el de consignar un vell costum que atribueix, erròniament és clar, la idea de bellesa i de debilitat (tot alhora) al conjunt de les dones. Cal suposar que han convingut que no calia actualitzar aquest tipus de definicions. Potser hem de creure que encara s’hi senten prou còmodes.

Per contra, en la mateixa definició, s’atribueix al conjunt dels homes la propietat del “sexe fort” i “lleig”. La bella i la bèstia!

El masclisme institucional deu ser això.

#terradescudella

La Trobada de territoris de parla catalana que es va celebrar els dies 7 i 8 de juliol a Manlleu ha volgut celebrar dues efemèrides: els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i els 50 anys de l’arribada de la flama del Canigó a Manlleu. I ho ha fet generant debat al voltant de la llengua, en quatre àmbits: educatiu, ús social, polítiques institucionals i literatura.

Com a moderadora de la taula sobre l’ús social del català, vaig plantejar la pregunta següent als ponents: quin factor influeix més en l’ús de la llengua, les polítiques institucionals o el factor migratori? Els ponents eren Joan Melià (UIB), Alà Baylac-Ferrer (Univ Perpinyà), Avel·lí Flors (UB) i Joaquim Torres (SOC – IEC). Tots quatre van coincidir que el factor institucional és determinant.

L’arribada de nova població ha fet disminuir el pes percentual del català com a llengua inicial i en l’ús habitual. Però si comptem el nombre de parlants en termes absoluts, aquests s’han incrementat. En el cas del Principat, aquest fet és molt rellevant: el nombre de catalanoparlants d’origen no ha disminuït, ja que la transmissió lingüística familiar es manté en les famílies catalanoparlants i s’hi afegeixen les mixtes i un percentatge (encara petit) de castellanoparlants. En canvi, al País Valencià i la Catalunya Nord la interrupció de la transmissió lingüística familiar és un factor de disminució del nombre de parlants, especialment a les grans ciutats.

Com afecten les polítiques institucionals a aquesta tendència? Segons Avel·lí Flors, les mesures contràries al valencià durant el llarg mandat del Partit Popular al País Valencià van coincidir amb una davallada de més de 20 punts percentuals en l’ús de la llengua (cal tenir en compte el context migratori).

A les Illes Balears, segons Joan Melià, hi ha una incidència clara de les polítiques favorables a l’ús de la llengua, però a mesura que s’alternen governs contraris i favorables, l’efecte de les polítiques públiques disminueix perquè la població rep al llarg del temps senyals contradictoris. El factor més clarament favorable a l’ús del català ha estat, sens dubte, l’escolarització en aquesta llengua. En aquest sentit, es pot considerar que l’augment de l’ús del català amb els fills està vinculat al fet que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament.

Pel que fa a Catalunya del Nord, segons Alà Baylac, disposem de les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics, amb el treball de camp realitzat el 2015. Només un 40% de la població és nascuda al territori. Això ja ens indica com el factor migratori determina el coneixement i l’ús del català. Només un 30% de la població entén bé el català, malgrat que aquesta xifra augmenta al 61% si no s’especifica el nivell. El 20% el pot parlar molt bé, el 10% fa servir les dues llengües, francès i català.

Pel que fa a la transmissió lingüística, aquest és un cas clar d’interrupció. El 10% de la població fa servir el català amb els avis, un altre 10% fa servir les dues llengües; el 5% parla català amb els pares i l’1,5% el parla amb els fills. Les dades són demolidores i l’única esperança rau en la capacitat de l’ensenyament per revertir la situació. Actualment hi ha 10.000 alumnes d’iniciació al català a les escoles nordcatalanes (un 17% de la població escolar) i uns 4.000 que fan l’ensenyament sencer en català (un 8% de la població escolar). Malgrat que totes aquestes dades menen al pessimisme, segons l’enquesta un 80% de la població és favorable a l’ensenyament del català. Així doncs, si hi hagués voluntat institucional per promoure’l, hi hauria un coneixement progressiu de la llengua.

Això és ben visible en el cas d’Andorra, tal com explicava Joaquim Torres, on la majoria de la població és nascuda fora del país, però la llengua oficial és el català. Segons l’enquesta realitzada pel govern andorrà, més del 90% de les persones afirmen que utilitzen la llengua catalana per tractar amb l’administració, un 77% amb els bancs i un 17% als grans magatzems. En la majoria de les famílies castellanoparlants d’Andorra, els pares parlen als fills en català.

Així doncs, segons Joaquim Torres, es poden perfilar tres situacions en l’evolució de parlants del català per territoris: una situació de progrés (Andorra i Principat de Catalunya), una situació intermitja (País Valencià i Illes Balears) i una situació de regressió lingüística (Catalunya del Nord i Alguer).