L’oblit com a condemna: dona i repressió política
Com pateixen les dones la repressió política? El dijous passat en vam saber algunes coses gràcies a l’acte organitzat per l’Euskal Etxea de Barcelona als Lluïsos de Gràcia sobre “Dona: presó, repressió i exili” amb @BassaMontse @TamaraVila83 #BelPozueta (@Altsasugurasoak) i #ArantzaZulueta.
L’acte ens va mostrar la cara oculta d’una repressió que en el cas de les dones pot ser doblement dura. Per les condicions a la presó, per l’estigmatització de les mares dels presos, per l’oblit. Sobretot per l’oblit de les dones que pateixen repressió política i que han de reivindicar-se per no quedar invisibilitzades, tal com reclamaven la Tamara Carrasco, la Montse Bassa, l’Arantza Zulueta i la Bel Pozuela.
La Montse Bassa ens va explicar com les condicions de presó de les dones poden ser humiliants i discriminadores. Per la manca de serveis als mòduls reduïts de les presons (el cas de Dolors Bassa), per l’aïllament obligat en un context de màxima seguretat (sense mòduls de respecte) per una regulació de l’activitat de les preses que s’organitza en activitats estereotipades (perruqueria, cuina, etc.) i orientada cap a activitats de menys valor social, per la manca de consideració cap a la vessant més intel·lectual i política de les preses, per la manca de renovació de les presons de dones a Catalunya (malgrat una ingent política de renovació de les instal·lacions per a homes presos). El treball de Georgina Martín sobre Dones i Presó: Descobrint els programes de reinserció des d’una mirada feminista, publicat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials el 2015 ofereix una anàlisi força detallada sobre aquesta qüestió.
L’advocada Arantza Zulueta ens va deixar un testimoni corprenedor del seu aïllament a les presons espanyoles. Allunyada de la família, a Cadis, i vivint tres anys i un mes en règim d’aïllament sense cap consideració cap a la seva dignitat com a persona, cal preguntar-se com va poder resistir a la tortura continuada i institucionalitzada que es practica a les presons espanyoles. La seva força i determinació és admirable.
La Bel Pozuela d’Altzazu ens van explicar com la seva vida ha canviat per sempre, pel cop que representa l’empresonament dels fills i perquè s’han convertit en militants d’una lluita que va més enllà i que implica lluitar contra un Estat que representa el poder absolut, l’anul·lació dels nostres drets com a ciutadans, com a individus dignes. De com això les ha empoderat i les ha canviat com a persones, tant als pares com a les mares, i també com pateixen els estereotips criminalitzadors (“males mares”) i sexistes quan es parla de “les mares d’Altzazu”, només perquè les dones fan de portaveus, com si els pares no comptessin.
La Tamara Carrasco va poder parlar per videoconferència per deixar-nos testimoni del seu aïllament forçat mitjançant la seva reclusió a Viladecans, una mesura inaudita, com ho és la denúncia que pesa sobre ella.
Finalment, Sònia Moll ens va corprendre llegint les cartes i els textos de dones exiliades i empresonades: Anna Gabriel, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira…
A la manifestació de la Diada algú que creu en fórmules polítiques màgiques que sembla que aviat ens han de rescatar de l’atzucac en què sembla que ens trobem se’m va apropar per dir-me que als presos cal deixar-los de banda per fer camí. Això m’ho deia mentre escoltàvem els bibrants discursos de Aamer Anwar i Ben Emmerson, que posaven al centre de la reivindicació precisament la llibertat dels presos i preses polítiques, al costat del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament.
Personalment, em sembla una manca d’ètica i de solidaritat inacceptables que algú es plantegi que no hem de parlar o no hem de treballar la solidaritat amb les persones preses per raons polítiques. No podria respectar cap opció política que em plantegés una actituds semblant. El que em preocupa és que darrerament s’està plantejant això com si fos normal. Recordo, per exemple, l’entrevista de Vilaweb a Maria Vila. Canviar un Estat repressor per un país fet de gent sense escrúpols seria ben galdós.
No s’adonen que bona part de la nostra actitud de victòria vindrà de la resistència a la repressió? De la nostra resistència a oblidar? No oblidem les preses.