Terra d'escudella

Bloc de Marta Rovira Martínez

Publicat el 1 d'octubre de 2020

La digitalització del coneixement

«Haurem de deixar d’entendre l’educació com un fet que succeeix dins l’aula i incorporar com a font de coneixement allò que hi ha a internet»

Publicat a Nació Digital: 9 de juliol de 2020

Oriol Lladó em va demanar de participar en un conjunt d’intervencions de reflexió que ha batejat amb el títol de #laCiutatQueEnsEspera i que es pengen a Twitter. De fet, aquest és un exemple de com la comunicació està canviant les maneres que tenim de participar en processos de reflexió, anàlisi, debat… La qüestió que vaig voler tractar és precisament aquesta, la de com la comunicació virtual pot contribuir a reduir les desigualtats educatives. Però, és clar, calen unes condicions. En relació amb això, faig tres propostes. Segur que altres persones les poden ampliar i millorar.

Ordinador i connexió per a tot l’alumnat. Després d’anys de parlar d’smart cities i de l’ús de dades a gran escala, la pandèmia del Covid-19 i les seves conseqüències ens han fet adonar que hi ha necessitats bàsiques no resoltes i que afecten directament a la cohesió social. S’hauria de garantir que qualsevol estudiant, del nivell que sigui, tingués un ordinador i connexió a internet, com a material educatiu bàsic. Durant la pandèmia hi ha hagut iniciatives per resoldre el dèficit d’ordinadors a les llars però moltes mesures han arribat a deshora. Caldria incorporar aquests dos recursos (ordinador, connexió a internet) amb la mateixa matrícula, des de primària fins a la universitat. Cal trobar fórmules, alhora, perquè qui ja tingui els recursos no calgui que li siguin proporcionats.

La televisió i la ràdio són mitjans educatius. Fins ara hem tendit a pensar que una cosa era internet i l’altra la televisió i la ràdio “tradicionals”. De fet, ho és pel que fa als continguts. Malgrat que els dos canals de comunicació es van acostant amb la incorporació de les xarxes socials als programes de debat o als magazins de la televisió i la ràdio, encara es concep la televisió en la seva fórmula tradicional, basada en la combinació d’informació i entreteniment. Mentre el món d’internet està en plena explosió d’una gran oferta que inclou tota mena de continguts. Cal preveure que la televisió esdevindrà un proveïdor més de tota aquesta oferta. Per tant, cal pensar, més que en una graella tancada en si mateixa, en una televisió que treballi diferents propostes de continguts i les aporti allà on pot oferir més valor afegit. El mateix serveix per a la ràdio.

De fet, la televisió i la ràdio són mitjans que acumulen uns recursos i uns coneixements que es necessitarien per potenciar certs continguts a través d’internet. Penso que les propostes educatives que actualment funcionen de forma casolana a Youtube o altres plataformes i que podrien guanyar en qualitat i capacitat d’atraure públics gràcies als recursos de què disposa la televisió i la ràdio. Per això penso que la televisió i la ràdio públiques de Catalunya s’han de plantejar molt seriosament la possibilitat de posar els platós i els estudis de gravació al servei de propostes educatives que es projectin tant a través de l’antena com d’internet, o bé directament a internet. El Departament d’Educació i la CCMA haurien de crear una estratègia conjunta de creació de continguts i recursos educatius.

Estratègia catalana de divulgació del coneixement. Les grans corporacions (gegants) de distribució d’informació a la xarxa, especialment Google, estan fent apostes molt fortes per incorporar tot el sector educatiu a les seves eines, cosa que a mitjà termini les pot convertir en imprescindibles. La circulació de coneixement per internet està essent un dels fenòmens més rellevants del segle XXI. Però cal que ens fem una sèrie de preguntes. Qui controla la biblioteca global? Quines eines té la literatura i la ciència feta en català a internet? De qui depèn? Quin públic la consulta? Avui milers d’adolescents i joves s’informen diàriament a través de canals com Youtube sobre el món que els envolta. Mentre tota la comunitat científica depèn de la circulació dels seus articles a la xarxa i l’impacte que hi poden obtenir.

Haurem de deixar d’entendre l’educació com un fet que succeeix dins l’aula i, com ha passat ara amb el confinament, incorporar com a font de coneixement allò que hi ha a internet. Però això requereix una estratègia pròpia, perquè no tot és a internet, ni tampoc tot el que hi ha és un coneixement útil o fiable. Si les línies de separació entre els canals de comunicació moderns (televisió, ràdio, premsa) i internet es desdibuixen, també ho faran les línies de separació entre les formes d’accés al coneixement i l’educació que hem tingut fins ara i els canals de circulació actual de la informació, la formació i els continguts.

Per tant, ens cal tenir una estratègia per elaborar continguts de qualitat en la nostra llengua. I ens cal fer-ho desfent les fronteres entre els canals que fins ara han configurat espais diferenciats de comunicació (informació, ciència i educació) per a crear nous sistemes propis que encaixin amb les necessitats actuals de la societat catalana.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sociologia per mrovira | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent