L'assignatura de Prehistòria i Història Antiga de l'ateneu universitari de la Universitat Oberta de Catalunya ofereix una magnífica introducció al fenomen religiós
Exemples quotidians -que ens ha passat a tots els catalanoparlants- de la mala bava de colonitzadors espanyols. Demostra que no tenim drets civils, que som objecte de racisme i que els drets humans són negligits
Berwick ordenà d’empresonar al castell de Tortosa Josep Llampilles i Tomàs Torrens -dominics acusats d’encoratjar la resistència-, el trinitari valencià Josep Alcantarilla -col·laborador en la redacció del llibret Despertador de Catalunya-, i Jaume Anglada, cononge de Santa Anna -per haver estat artiller en la defensa de Barcelona-.
El 2 d’octubre de 1714, Berwick publicà un ban que donava el termini d’un dia per sortir de Barcelona i vuit dies per deixar Catalunya a més de cinquanta eclesiàstics -canonges, capellans i religiosos-. Ultra aquestes mesures, la Corte de Madrid estudiava què fer amb els religiosos catalans. Es va pensar d’empresonar-los, però per evitar problemes amb el Papa, Macanaz proposaria: “...que todos los frailes de los Conventos que la Religión tiene en Catalunya pasen a las Provincias y Conventos de Castilla, dividièndolos de tal modo que en cada convento halla de ellos los menos que se pudiere... Y que al mismo tiempo envíe cada General de los Conventos de estas Provincias de Castilla a los de aquel Principado otros tantos Religiosos, ô más si se necesitaren...”
Un ministro borbònic digué ben irònicament: “... respecto al animo perverso de todos los Catalanes, si después la conquista de aquel Principado se hubiesen de castigar todos los que han seguido al Archiduque, convendría llamar colonias extranjeras para poblar aquellos lugares...” Finalment la deportació no es portà a terme.
Un mes després d’arribar a Barcelona el nou capitán general, Castel-Rodrigo, manà processar el diaca i guerriller Ramon Moga, que havia continuat lluitant amb el seu grup armat després de l’Onze de Setembre fins a la seva detenció. Se’l va executar a garrot el 3 d’agost de 1715.
Durant tres anys es van desterrar religiosos, i pel novembre de 1718 encara es bandejaren de Barcelona cinc canonges per les seves homilies a favor de la resistència.
Prudenci Bertrana, a la seva novel·la El vagabund, testimonia l’ús de caserna que es donava encara a Sant Domènec de Girona, i a l’antiga Universitat, a principis del segle vint. Després de dos-cents anys d’ocupació molts altres edificis religiosos del país seguien tenint el mateix tracte.
L’arquebisbe de Tarragona, Isidre Beltran, fou expulsat de Catalanya el 15 de desembre de 1713, quan les tropes borbòniques ocuparen la ciutat. El 29 de gener de 1715 fou igualment bandejat el canonge Pere Vidal i Nin, que en els seus sermons i pregàries continuava referint-se a Beltran com a “nostre bisbe”.
Testimoni de l’execució del diaca i gerriller Ramon Moga el 3 d’agost de 1715.
“Señor mío. Con Carta su fha de 20 del passado, partíípe â vos, lo que se ofrecerá con motívo de la Servuestra de merced que firmínó e Buen del Breme Af íf, contra el Clerígo Diácono Raymundo Moga, por sus enormes de líos, y Sando el Obpo de Urgel, hecho eroíg 3 d Junio la frissión de degradaze en la forma que acostumbra, se executó la sentencia de garrote el 3 del Corriente Agosto.
Barcelona 3 de Agosto de 1715.
Si molts eclesiàstics foren desterrats, alguns altres foren empresonats. Per aquests es tria el castell de la Suda de Tortosa com a lloc de confinament.
Al setembre de l'any 1983 vaig fer el meu sisè viatge a Marroc, el primer, però, que feia sol, sense europeus. Fou de nou submergir-se en una cultura oriental i com d'un altre temps, en ravals miserables i muntanyes magnífiques. En tornar a Tetuan, on coneixia més gent, vaig romandre uns dies fumant herba i parlant ca l'Abdul, un estudiant comunista qui em va descriure vivament aquell món. Jo havia conviscut amb gent d'ulls esbiaxats quan veien menjar, per haver patit gana. M'adonava sensiblement -i no sols teòrica- que el nostre dret a la felicitat és relatiu. Els esquerrans occidentals hem criticat molt un Sistema del qual som ben bé una rajola més. La nostra fraseologia s'exculpa de les nostres responsabilitats amb tanta gent, per no arribar al fons del nostre cor. Vivim en una anomia feta a mida del nostre hedonisme, part del mateix capitalisme que es critica: el Monstre és tan gran perquè som tots uns monstres menuts. Inventem límits a la justícia. Després d'haver vist tanta misèria als polsegosos carrers de les madines, tanta llum a l'esguard, la pregària del muezí ressonant en la fosca perfumada, m'havia dit a mi mateix: "Tant de dolor no té sentit ni redempció humana car Europa no mourà un dit per tant de patiment cec, sols si hi hagués un Déu Just en el qual ells tant semblen creure, hi restaria un raig d'esperança". Aquest pensament degué ser com un repte, car una nit, en aquella admirable casa andalusí del Derb Ben - Mussa (Portal del fill de Moisès) escoltí i/o vaig vore una veu/llum que semblava vindre de dins i de fora de mi mateix. Feia 14 anys, més de mitja vida, que ni creia ni em preocupava per a res de l'existència de cap Déu que no fos allò sensible, però de sobte prenguí consciència que una insondable força sobrenatural irrompia en ma vida des de l'Eternitat i em deia: - Després del que has vist, ets disposat a canviar TU MATEIX per ajudar la gent necessitada? Emocionat i sorprés (un agnòstic!) m'havia alçat del llit, eixit a mirar el pati blau, i agenollat com Moisès a terra santa, contestí amb un SÍ, un sí de fe folla en un Just desconegut. Sense adonar-me L'havia invocat sincerament i Ell m'havia respost preguntant al meu cor. Em duria mesos comprendre-hi un borrall. Em demanava si potser havia sigut Al·lah. Però una nova capacitat de perdó em va cobrir. (Trobar aquest gaudi desconegut és sempre recórrer de cul el laberint de paranys del nostre propi egoisme, tot colpejant el nostre propi mal, com en síndrome d'abstinència. L'home sol no té força per a tirar endavant, tot i les seves llampants proclames. Aquest és el fracás de tot humanisme. I la glòria resplendent de l'Etern.)
"Oh, quan serà que regaré les galtes, D'aigua de plor amb les llàgrimes dolces! Contricció és la font d'on emanen: Això és la clau que el cel tancat ens obre, Del penedir parteixen les amargues, Perquè en temor més que en amor se funden, Així i tot, d'estes dóna-me'n moltes Que són camí i via per les altres."
La gent necessita la part màgica i misteriosa del món i de la vida: és la natura psíquica, anímica del gènere humà. Si no tenen eixa part innata de la persona encès per les creences, la cercaran per les drogues o per algun altre cantó.
Vaig fer un curs de Prehistòria i Història i Antiga i el professor insistia en la importància que tenen les religions a l'hora d'entendre les civilitzacions. També advertia que la coneguda frase de Marx: "la religió és l'opi del poble" no serveix per a aprofundir en l'estudi d'aquest fenòmen. És una actitud de superioritat que desprecia el paper que sempre han tingut els xamans, bruixots i sacerdots en els afers socials humans. I s'atrevia a dir que milions de persones d'èpoques pretèrites han viscut vides més dignes que les nostres, en un ambient amarat de religió. Òbviament que el pensament mític d'aquelles societats no és extrapolable als nostres dies, perquè, a part de la fe, nosaltres tenim una raó i una tecnologia desenvolupades que ens subministren dades que podem separar de la religió en sentit estricte.
Però resulta que les societats imbuïdes de religiositat tenen mecanismes de coneixement, el misticisme per exemple, del que ja no disposen les modernes societats occidentals (parlant sempre en general, sempre hi pot haver casos particulars).
En el marc d’Europa, és un fet inqüestionable que el desvetllament espiritual ha servit en la lluita dels pobles per a la preservació de la seva identitat nacional: des de Bulgària a Irlanda i des de Lituània a Euskadi.
Fóra molt estúpid de part nostra no atendre la vessant espiritual o religiosa que es percep en tants d’alliberaments nacionals com hi ha hagut. És una dimensió desconeguda, una més, del nostre independentisme necessitat de referents.
El següents versos són una adaptació catalana d’una poema irlandès recitat en les esglésies catòliques d’aquell país els anys precedents a la creació de l’Estat Lliure i de la República d’Irlanda. Que us vagi de gust.
Us dic, front als entrebancs de l´avui i del demà, que guard un somni de ben adins del nostre poble: que tothom ha estat creat igual. Guard el somni que, una diada, damunt l’eixuta terra del secà o la terra vermella de les planes, els fills dels antics repobladors que el rei en Jaume dugué al nostre País profund, els dels immigrants foragitats per la pobresa i l’opressió de llurs estats i oligarquies, els gitanos i la gent vinguda d’arreu, podran, plegats, seure en un dinar de germanor i de comprensió, en una nova societat catalana, sense més malícies esquerpes ni més colonialisme espanyol ni racisme jacobí ni rebuig indiscriminat. Guard el somni que, una diada, encara ciutats com València, Alacant, Fraga o Perpinyà, abrasades de prejudicis i enceses de manipulacions i socarrades per la calda de l’opressió contra la nostra nació, esdevindran font de llibertat i de justícia, on podrem ser catalans de la mateixa manera que el pomer és pomer i no avet, fills de la nostra nació, la de l’Abat Oliba i de Muntaner, la d’Ausiàs Marc i de Ramon Llull, la de Verdaguer i Torras i Bages, de Pau Casals i de Gaudí, i també dels qui ens visitaren i ens estimaren com Roger de Llúria, Bonhöffer o Orwell, i fins al darrer conciutadà. Guard el somni que els nostres fills viuran qualque dia en una nació amb més claror espiritual, sense intolerància induïda, on no seran classificats per males raons, ni menyspreats pel lloc de naixença, on els uniformes dels soldats es podriran penjats damunt dels espantaocells, on no es torturarà ni empresonarà per part d’unes forces militars estrangeres i imposades a la força a través de guerres. Guard el somni que els humiliats de les valls seran exalçats i els ensuperbits dels castells aplanats. Els llocs feréstecs seran polits i els torts endreçats. Amb aquesta fe podrem extreure de les serralades de la ceguera, la pedra preciosa de l’esperança, defensar la llibertat, patir junts fins que suri la veritat empresonada i silenciada per interessos creats dels poderosos, dels subvencionats i dels enganyats. Vindrà el dia en què tots els fills de Déu podrem cantar-li una llaor: que la llibertat ressoni al cor de la gent. Des del gran Canigó al Maestrat, des d’Aitana i la Mariola fins al Montseny, per cada carena del Vallès o de Mallorca, des de l’Alguer fins al Pinós, des de la Fenolleda al Matarranya. Per fi podrem avençar l’arribada del Regne de Déu, quan la llibertat ressoni, amb la veu de la veritat, per cada vila, per cada comarca, podrem cantar com el vell espiritual negre: 'Lliures. A la fi lliures! Gran Déu Totpoderós, a la fi som lliures!'
