miozz mirades

Avui és l’aniversari de la mort de Mahatma Gandhi. El DENIP per al món docent. Un discret homenatge casolà, tornant-nos a mirar el film que li va dedicar el director Sir Richard Attenborough, m’ha sorprès la tarda. Impressionant comprovar com la mateixa vella història coneguda m’oferia avui tot d’ímputs nous, un cop superada la mandra per veure’l que – ho reconec – em feia d’entrada.
Contextos molt diferents, ja ho sé, complexitats incomparables. Però és un procés d’independència, al cap i a la fi, un procés d’independència guanyat amb la contundent força de la desobediència i la lluita no violenta. Si no fos que sabem segur que va passar de debò, semblaria pura ficció…

 (vull llegir tot l’article)

A classe procuro que el DENIP no passi desapercebut, aquest any he bastit un moodle que déun’hidó, moltes hores de feina preparant-lo, que espero ajudin a fer pensar als joves… a veure com rutllen els fòrums!

Però el que em motiva a posar-me a escriure aquest apunt en la coincidència de la data, és el bullidor de com ens ho farem aquí, com ens ho plantejarem amb la independència. Fa temps que diversa gent des de diferents àmbits i sensibilitats donen (donem) voltes al tema, uns amb més decisió i projecció que altres, però tots amb el convenciment de que aquest és un aspecte clau on cal posicionar-se. Jo fa temps que hi volia dedicar un article, vaig estar a punt de fer-ho després d’assistir a part de les jornades “Quina defensa i seguretat per a Catalunya? convocades pel Centre Delàs a mitjans de desembre passat. Però m’he esperat, sense parar de seguir el tema, fins avui, per la data (de vegades m’agraden aquestes litúrgies) i perquè també ha estat el dia escollit per fer definitivament públic el manifest de PAU I TREVA... 

Comencen a posar-se cartes damunt la taula. L’Assemblea Nacional Catalana, de la que en formo part des dels inicis, també ho ha fet,  constituit una sectorial de defensa que diu les coses que diu, per sorpresa meva, i m’obliga a no retrassar més això de posar mans a la feina per intentar endreçar i argumentar el millor possible tot el que dóna de si aquest tema. 

Començaré pel final: ara tenim un debat obert, molt concret i polaritzat. Tots estem d’acord en què com a estat independent caldrà preveure accions per garantir la seguretat de les persones i del país, però hi ha una discrepància absoluta en el com. 
Els que volen que es faci a l’estil de sempre, mantenint-nos dins la cursa i els esquemes militaristes clàssics, i els que defensen que ho fem diferent, que ja que fem un estat nou, que innovem i partim de posicionaments pacifistes.

La sectorial de l’ANC sembla que ja ha nascut clarament posicionada pro exèrcit, sense opció per al debat, un fet que m’estranya força, sobretot tenint en compte un dels debats “La Catalunya independent que volem” va d’aquest tema. Jo em decanto clarament per buscar alternatives en la línia del Pau i Treva, tot i que reconec que cal treballar molt per oferir-les creïbles, per concretar-les molt més enllà d’un manifest d’intencions que pel meu gust es perd en la imprecisió. I cal fer-ho ràpid, abans que reaccions com l’expressada per Moisès Martí a Sobre el manifest antimilitarista  o com els arguments de Jaume Clotet a Un exèrcit català (en aquest cas no són reaccions ja que l’article és del maig 2012) i més tard a Vilaweb Un exèrcit per a Catalunya, s’investeixin de normalitat legitimada, d’allò que pertoca per ser un estat “normal” i com cal, després de tant temps esperant-ho. Ho expressa molt clarament també, en aquesta línia, Jaume Renyer, amb un article d’un títol tan llarg com àcidament militarista Catalunya per la seguretat humana i la pau: una barreja de pacifisme arbitrari i progressisme banal.  No és difícil de fer-ho: es tracta de construir discurs a base d’aparellar conceptes i contraposar-los. Pacifisme/debilitat/deixar-se prendre el pèl/  contraposat a Exèrcit/força/ja n’hihaprou/… i anar fent. Tot i que Jaume Renyer hi afegeix una desqualificació tan visceral i poc documentada cap al pacifisme i l’antimilitarisme que acaba, crec, desqualificant-se els seus propis arguments.

Fins on he pogut llegir, fins ara, els arguments a favor de mantenir un exèrcit català són en general de caire conservador, militarista i neoliberalista, i l’intent de recuperar l’esperit militar català com a tret d’identitat enorgullidor em sembla totalment anacrònic.

Vau veure el Salvados de Jordi Èvole  LA DEFENSA TENIA UN PRECIO? Si no el vau veure, feu-ho ara. També us recomano POLI BUENO, POLI MALO, on els caps dels Mossos afirmen coses tan intel·ligents com que la resistència passiva és violència… de debò volem un estat propi d’acord amb aquests plantejaments? Jo no!

I crec que molta altra gent tampoc, però cal reconèixer que l’alternativa al militarisme té poc màrqueting, ven poc. Cal enfortir-la científicament i sobretot cal fer-la visible i, és cert, fer-ho diferenciant-la del fals pacifisme que coneixem tots, aquest que es practica selectivament, de vegades, cert, i que dona arguments a persones com Jaume Renyer per desqualificar-lo. És cert, hi ha un pacifisme fals, selectiu i arbitrari , així com un pacifisme folklòric que no qüestiona estructures, i un pacifisme fals al servei del poder, i un… però hi ha l’antimilitarisme real, enraonat, documentat, el que sap i pot demostrar que les guerres són el pitjor crim de la humanitat i que no resolen els problemes, només els cronifiquen, i que la maquinària mundial que promou les guerres es lucra ostensiblement a base d’estendre el terror, la destrucció i la mort. El mateix Jaume Clotet es delata en aquesta línia: ” Després, és clar, hi ha tota la indústria i ocupació que genera un exèrcit, per petit i operatiu que sigui. “ Així doncs hem de mantenir qualsevol cosa pel sol fet que hi ha llocs de treball i beneficis en joc?

Hi ha el pacifisme i l’antimilitarisme carregat de raons i propostes. Innovacions que costa posar en marxa quan ja hi ha un sistema implantat, però en el nostre cas, si comencem de nou… un estat nou pot fer-ho diferent, i no es tracta només de dir exèrcit sí, expercit no. Es tracta de treballar per les alternatives!

Ja sabia que l’article se’n faria massa llarg sense poder arribar a tot el que pretenia, però deixo aquí algunes coses per anar-hi pensant.

Exèrcit catalá? de Jordi Armadans

Un servei civil noviolent, viabilitat i característiques, de Rafel Grasa, publicat per l’Institut Català Internacional de la Pau

Una alternativa a l’exèrcit: Forces de Pau Noviolentes.

I no em vull descuidar l’enllaç al llistat d’estats sense exèrcit, encara que cal llegir la lletra petita 

I una curiositat, Justícia Social setmanari socialista, desembre 1924  
 

Ho han fet els del Ku Klux Klan i altres societats secretes, guerrillers i terroristes, alguns cossos de seguretat, delinqüents i alguns activistes. I els botxins. També algunes dones empeses per la tradició religiosa o la imposició masclista i fonamentalista. I s’ha dit que no, que de cap manera, que no és legal, que en una societat de dret no es pot conviure amagant la cara….

Ho han fet els segrestadors, els assetjadors, els xantatgistes. Per usurpar llocs de treball, espais de poder o ensorrar la carrera política d’un contrincant. Alguns cops per preservar la vida quan la llibertat d’expressió no es trobava garantida. També ho fan alguns amants i admiradors tímids, i qui vol fer conèixer opinions i secrets sense fer enfadar ningú…Escriure amagat rere un anònim o un psudònim es troba a la línia fronterera entre les connotacions negatives que ratllem la il·legalitat – o alegalitat ? -, el rebuig que generen i, alhora, la credibilitat i importància que sel’s dóna (només cal recordar l’efecte que va tenir en la carrera política d’Artur Mas un suposoat esborrany d’informe fet a partir d’anònims, o veure la rellevància donada als anònims de Vilopriu per mitjans seriosos com EL PUNT AVUI.) Però la prova més evident d’aquest espai boirós en què es troba el món dels escrits anònims és el tractament que s’ha donat a les creadores de l’aplicació EL INFORMER. En comptes de posar traves legals a una plataforma nascuda única i exclusivament per promoure i difondre xafarderies, rumors i atacs a la intimitat amagades rere la inpunitat de l’anoninmat, es felicita a les creadores, i es dóna publicitat a l’artilugi des de tots els mitjans. Es normalitza l’anònim, se’n fa apologia. I el mosntre està servit. (vull llegir tot l’article) 

 

La impunitat de l’anonimat ha estimulat a la xarxa un comportament que existeix, que és real, molt estès entre els joves. Però que a cara descoberta s’autorregula amb més o menys marge per l’autogestió dels límits que imposa el propi nivell de tolerància i les conseqüències que comporta tractar-se així. Sovint em queixo que certs programes i sèries de televisió funcionen com a model d’un estil relacional gens acord amb els valors del respecte a l’altre, normalitzant una comunicació on la confusió entre la broma i l’insult és constant, i el llenguatge barroer i vexant és la norma. Un llenguatge que fa diana en les inseguretats vitals, afectives, sexuals i d’autoimatge tan punyents en l’adolscència. Un llenguatge que de vegades fa estralls i pot arribar a ser mortal.

També és cert que les xarxes socials estimulen per si mateixes el comentari ràpid poc mesurat – llenguatge oral fet escrit – que sovint traspassa el límit del respecte. Crec que ja passa menys, però tots hem pogut trobar fils de conversa amb desqualificacions i insults, sobretot al facebook però també en comentaris a articles, entrevistes. I no sempre són anònims!

Se m’acudeixen, així d’entrada, cinc raons “clàssiques”  per no donar la cara:

Però ja em perdonareu, però tret del cas 5è, que té la seva gràcia, reconec que sóc d’una generació que valora el donar la cara com a quelcom molt valuós, com a prova d’honestedat, de valentia i sinceritat. Mai he estat d’acord amb l’ús d’anònims – molt habituals en comentaris a blocs, per cert – ja siguin com a tals o sota noms falsos. I no és pas que no sigui temptador, de vegades. Recordo com va acabar l’intens fòrum de VILAWEB BADALONA, als norantes. Un tema complex… sincerament, obrir la veda amb una eina com El INFORMER considerant-la “normal”, legal i legítima em sembla un error descomunal. O potser és un canvi de paradigma per al que jo, oincerament, no estic preparada.

El mal de la gangrena, per localitzada que estigui, és que a més de ser terriblement dolorosa i donar molt malestar a tot el cos, posa en perill la vida sencera de l’organisme on s’ha instal·lat. La gangrena consolidada no té cura, s’extén i quan passa a la sang ho mata tot. Es pot lluitar contra la gangrena preventivament, i en els seus inicis, fins a un punt. A partir d’aquest punt només hi ha una solució, única i ineludible: amputar.
No sé què fem que no estem ocupant el carrer altra vegada, i aquest cop fins aconseguir la dimissió d’aquesta banda d’estafadors i aprofitats, expoliadors sense escrúpuls. Si davant tanta putrefacció no som capaços d’alçar-nos ja no sé quan ens alçarem. A mi també em bull la sang (recomano llegir-lo)

Avui entre totes i tots els que llegiu aquest bloc heu fet que l’article d’ahir, la perversió del reciclatge,  ens fes recordar èpoques d’intensa activitat bloccaire. Feia molt que no veia tantes repiulades d’un article meu al twitter. Ni tantes lectures a un mateix apunt, en poques hores. No ha estat com el gener passat, que es va disparar estratosferament amb segur que som al 2012?  però sí amb xifres de visites molt semblants a les de l’època activa, abans que aquella aturada del fent lloc canviés la vida del bloc. M’ha fet gràcia. Encara no sé quin paper jugarà el bloc el 2013, però si més no avui aquesta repuntada m’ha vingut de gust destacar-la. Per cert que continua essent vigent la maceració lenta en la lectura. I si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos observant quina va ser la data de publicació de molts (no tots) dels articles més llegits aquesta setmana. Gràcies!

• la perversió del reciclatge 
• perseguir un estel 
• aprenent a cercar
• bon cap d’any 
• la festa del badiu, l’àgora inclusiva 
• sota l’ombra de roca i pi 
• nit de reis a badalona V: bombes o fanalets? 
• segur que som al 2012? 
• transmetre el vincle 
• matança d’innocents? doncs sí… 

 

La impactant campanya “Envàs on vas?” ha aconseguit que el tema estigui damunt la taula, i independentment de si agrada o no artísticament, el seu missatge ha fet saltar algunes alarmes. Fa més de 30 anys, quan les notícies sobre sistemes de recollida selectiva de deixalles començaven a arribar-nos de l’Europa més avançada i progressista, mitjançant revistes com Integral, els nostres amics dels Drapaires d’Emaús ja ens va alertar. Ells vivíen modestament i amb molt compromís de la recuperació, reutilització i reciclatge, amb finalitats socials, a Sabadell. I davant el que semblava un avenç en pro de l’ecologisme hi veien un pretext per normalitzar l’abús d’embalatges, per tranquil·litzar consciències i promoure alhora la indústria de l’envàs. Un suposat remei que resultaria ser molt pitjor que la malaltia, ens deien. I tenien raó. 

L’augment de l’ús d’envasos ha estat espectacular, directament proporcional a l’augment de mesures per recollir-los selectivament i reciclar-los. Una trampa monumental però subtil, que ha aconseguit que actualment generem molta més quantitat de residus que no pas generàvem en aquella època per als mateixos usos. És fantàstic que es recicli, sens dubte, però no ho és tant que amb l’excusa del reciclatge es posin en circulació cada cop més embalatges, o es perdin hàbits de reducció d’ús i de reutilització.
Però el que resulta més sorprenent és que el negoci de l’envàs hagi arribat al punt de marcar pautes de recollida que estan subjectes als interessos de les empreses i van en contra del reciclatge d’un major volum de residus. Això és el que ha destapat aquesta campanya, i és important llegir què en diuen els autèntics experts en reciclatge. No us ho perdeu!

Aquest article de Joan Carles Doval parla del tema amb molt d’encert, i adjunta el comunicat original, que us podreu descarregar. Jo el reprodueixo igualment aquí. 

Incorporo també l’article http://www.twitlonger.com/show/kh7lk8 de 

AlfonsEmprenyat||*|| que m’ha arribat via twitter.

COMUNICAT DE CEPA – ECOLOGISTES DE CATALUNyA I FUNDACIÓ DE RESIDUS I CONSUM.

La campanya “Envàs, on vas?” mostra els límits de la gestió dels envasos

La nova campanya de comunicació ambiental sobre gestió de residus s’ha centrat un cop més en els residus d’envasos domèstics.  Els envasos domèstics semblen ser la fracció dels residus que més preocupa les administracions i que més espai ocupen en el migrat debat públic sobre els residus i la seva gestió. 

Tanmateix, si anem una mica més enllà veurem que les raons de la campanya estan lluny d’obeir a raons “públiques”, en el sentit d’avançar cap a una millor gestió col·lectiva dels residus.  

A diferència de les campanyes comunicatives anteriors, la present campanya se centra no tant mirar de fer augmentar la participació de la població en la recollida selectiva sinó en reduir la quantitat del que, en l’argot del gremi, s’anomenen “impropis”; aquells residus que “embruten” els residus que són separats per 

a reciclar.  En el cas de la matèria orgànica sembla evident que trobar-se una bossa de plàstic, una pila o una llauna dificulten el seu reciclatge (compostant-los, per exemple).  Però en el cas dels envasos, dificulta el seu reciclatge una paella o un got de vidre si estan fets del mateix material que pretenem recollir?  

Per què aquest canvi? 

La recollida selectiva dels envasos està basada en el fet que els envasadors es fan càrrec d’una part del cost econòmic de la gestió dels seus residus. Per a fer-ho, cada envàs que es posa en el mercat paga un import (menys d’un cèntim per envàs de mitjana) per contribuir al cost de la recollida, transport i reciclatge dels 

envasos recollits selectivament i al cost de les campanyes informatives. Per identificar els envasos que tenen “dret a ser reciclats” s’utilitza el que s’anomena “punt verd”, els símbol de les dues fletxes entrelligades que podem trobar en envasos com ampolles de begudes, llaunes de cervesa, brics de llet, bosses de plàstic.  Seguint aquesta lògica, a més envasos recollits, millor nivell de reciclatge (benefici social), però també més cost per als envasadors (cost privat). Però si hi ha elements que no són envasos, els costos de la recollida selectiva augmenten per als envasadors perquè es recullen també materials que no han “cotitzat”. Per tant 

la campanya, no busca augmentar la quantitat de materials reciclats (l’objectiu social per tal de reduir els residus i els impactes ambientals d’abocadors i incineradores) sinó fer baixar els costos de la gestió dels residus d’envasos (en benefici de les empreses que posen els envasos al mercat) encara que sigui a costa 

d’excloure materials que poden ser reciclables. 

Com és que la campanya la fa el Govern si el benefici és per a les empreses envasadores?  
 

La raó és que les empreses envasadores no gestionen directament la recollida i tractament dels residusd’envasos recollits selectivament sinó que ho fan les administracions (ajuntaments, mancomunitats i consells comarcals) i els envasadors les compensen parcialment pels costos que suposa als pressupostospúblics la gestió dels seus residus. Efectivament,  l’administració pública està actuant com a “subcontractada” pels envasadors per recollir els residus que ells produeixen i com a tal és compensada econòmicament. Per a fer-ho, els envasadors s’agrupen en dues organitzacions: Ecoembes pels envasos que han d’anar alcontenidor groc (metall, plàstic i brics) o al contenidor blau (paper i cartó) i Ecovidrio pels envasos que han d’anar al contenidor verd (vidre). Aquestes dues organitzacions signen convenis on s’estableixen els imports que percebran les administracions públiques que fan la feina. I a les clàusules dels convenis s’estableix que si els impropis són massa elevats, les administracions seran penalitzades econòmicament; percebran menys 

diners per la mateixa feina.  Aquest model, definit en la Llei de residus de 1997, converteix  l’administració pública treballa en un proveïdor extern de serveis per al sector privat amb unes condicions determinades per les empreses envasadores. I aquestes no volen fer-se càrrec de residus separats selectivament que elles no hagin posat al mercat. Tot plegat no és més que un altre exemple de subordinació de l’administració pública a la lògica de l’empresa privada; de renuncia a complir uns objectius col·lectius per passar a satisfer uns interessos que són privatius. La modificació de la Llei per tal de corregir aquesta situació hauria de ser una prioritat dels propers mesos. 

La sensació que té la ciutadania després d’haver vist o sentit els anuncis de la campanya és d’una certa perplexitat perquè es pensava que posant el plàstic, el metall i el vidre on li demanen ja ho feia bé. I ho fa 

bé!.  El model de separació actual no és intuïtiu perquè no obeeix a la lògica d’aconseguir recollir el màxim de materials reciclables sinó que té el doble objectiu de minimitzar els costos privats dels envasadors alhora que prestigia els envasos d’usar i llençar. Un got, un test, una paella, una joguina que siguin de vidre, plàstic 

o metalls són reciclables; es poden reciclar i es reciclen si van a les plantes de tractament però els envasadors no volen fer-se càrrec del seu cost i han decidit unilateralment que aquests productes s’han d’enviar al contenidor de rebuig (i posteriorment a abocadors i incineradores). Amb aquesta campanya no 

es promou el reciclatge i la reducció dels residus sinó tot el contrari i a més, a costa de fer cada cop més complicada la seva separació. Un exemple: un raspall de dents s’hauria de posar al contenidor de rebuig mentre que el seu envàs (molt més lleuger) s’hauria de posar al contenidor de recollida selectiva.  I si aspirem a la màxima participació ciutadana en la recollida selectiva els sistemes han de ser senzills  i les 

instruccions han de ser clares i les ha de poder entendre tothom, independentment de l’edat, formació,nivell cultural. L’excusa és l’eficàcia i el cost, però la realitat és que el sector privat ha segrestat el que hauria de ser un model de recollida selectiva per a tots els materials reciclables.  

Ens podem permetre un model de recollida selectiva que contempli no separar productes reciclables? 

Vetllar pels aspectes econòmics de la gestió dels seus residus d’envasos és un objectiu legítim pels envasadors però no hauria de ser l’objectiu principal de l’administració. El model actual de recollida selectiva ha estat un primer pas però potser és hora de redefinir-lo i retornar-lo al seu objectiu de ser un sistema de recollida per a tots els materials reciclables. No seria més adequat incorporar una tarifa tipus “punt verd” pels fabricants de paelles o de joguines i incorporar-los als circuits de recollida selectiva pagant la part proporcional que els pertoqui. O per als mobles, per pagar el costós servei de recollida de trastos. O potser un sistema on a la ciutadania se li demanes separar la matèria orgànica, el vidre i el paper,materials tots ells fàcilment identificables. De la resta ja se n’ocuparia l’administració tot distribuint responsabilitats econòmiques entre els fabricants dels diferents productes però sense excloure’n cap. 

I pel que fa als envasos, cal recordar que el principal problema no és si un paella va a parar al contenidor de recollida selectiva sinó que la major part dels envasos (un 60% el 2010) que es posen al mercat van a parar a abocadors o incineradores, és a dir que els recursos (escassos) que hem utilitzat per a fabricar-los (petroli, 

metalls, polpa de paper) es perden. Per exemple, dels 51 milions d’envasos de begudes que cada dia es posen al mercat espanyol, 28 milions s’aboquen, s’incineren o s’abandonen en el nostre entorn. Aquest és el veritable repte que hauríem d’afrontar. A més, l’abocament o incineració d’aquests envasos  no recollits selectivament, té uns costos que no els paguen els envasadors (un altre problema de la Llei d’envasos) si no les administracions (i per tant els ciutadans) .  Redreçar aquesta situació hauria de ser el principal objectiu de l’administració pel que fa a la gestió dels residus d’envasos. I hi ha alternatives. Si després de quinze anys de recollida selectiva encara no hem aconseguit reduir i reciclar la major part dels envasos d’usar i llençar potser hauríem d’explorar altres vies com els sistemes de retorn que tenen nivells de recuperació d’envasos del 95% o els impostos ambientals 

que han reduït el consum de bosses d’un sol ús fins a un 80%. I d’aquesta manera aconseguir que els envasadors es facin càrrec de tots els costos que tenen per a les administracions la gestió dels residus d’envasos, es recullin o no selectivament, i que embruten carrers, places, platges i espais naturals. 

Amb aquest article no voldríem, en cap cas, generar desencís sinó obrir una reflexió sobre les limitacions i aspectes a millorar en el model de gestió de residus.  

L’objectiu hauria de ser avançar cap al residu zero; un futur on no es posés en el mercat cap producte que no fos reutilitzable, reciclable o compostable i que distribuís responsabilitats econòmiques de manera justa i transparent deslliurant l’administració d’unes càrregues que no els haurien de correspondre. 

Molins de Rei, 11 de gener de 2013

La imatge és presa durant la sortida del sol, dijous 3 de gener, des del barri El Manresà de Badalona, anant cap a Montgat a buscar el tren. Semblava talment l’estrella dels tres mags del pessebre, del relat bíblic incert. Com un senyal antic. Tot just començat l’any, de bon matí, el sol en sortir es disfressava d’estrella de reis i brillava ben arran de terra. No oblideu seguir l’estrella, semblava dir. I ho deia de pen aprop aquesta vegada, i a la llum del dia.  (seguir llegint l’article)  

 

Mags, savis o astròlegs – això de reis s’hi va afegir molt més tard – aquests personatges bíblics (nou testament) que la tradició i els costums, i la societat mediàtica, han fet arribar  ben vigents fins als nostres dies, i que tant paper tenen en les il·lusions d’infantesa,  els tres mags d’orient, són realment enigmàtics i molt interessants, i el seu origen encara obre debats actuals. 
Però vinguin de l’Orient o del Sud Est peninsular, a mi el que més m’interessa d’aquests personatges és que perseguien un estel, una fita que els va mobilitzar cap a la incertesa però amb la seguretat de seguir el camí correcte.No són els únics que persegueixen estels, però potser sí els més populars… 

Mirant el cel estelat a la nit, sobretot lluny de la contaminació, és fàcil adonar-se del poder d’aquests astres, del fort magnetisme que exerceixen sobre els nostres imaginaris, en molts sentits. Per als nostres avantpassats ancestrals van ser el mirador on cercar respostes i preguntes, l’estímul per a la invetsigació i per a la construcció de relats mitològics. I també els punts de referència per seguir rutes, per orientar-se durant la navegació, els viatges. Encara ara és la clau per a l’astrologia moderna, i segueix essent estímul i matèria d’estudi per a l’astronomia, científica, professional o amateur. I una referència per a l’orientació a camp obert.  Literàriament, sobretot en l’àmbit poètic, aquests astres lluminosos són també molt presents i “explotats” com a recurs, i en l’àmbit estètic, plàstic, juguen també un paper omnipresent lligat sempre al món dels desitjos, els somnis la màgia i els intangibles.

Però també en el camp polític l’estel té el seu paper rellevant, sobretot ara que l’estelada catalana s’ha fet un element multitudinàriament popular que sintetitza i i fa tangibles els anhels polítics i socials d’una nació sense estat que camina cap a la llibertat. L’estelada catalana va incloure l’estel revolucionari a imatge de la bandera de Cuba que lluitava contra Espanya per a la seva independència. També són estrelles el que inclouen, simbolitzant els estats membres, conjunts, les banderes d’Estats Units (que suma una estrella a cada nou estat incorporat) i la d’Europa (que en manté sempre dotze, en un cercle, com a símbol de compleció).

Els estels, (estel, estrella o estrela, o antigament i dialectalment estela, (més informació aquí)     ) són un dels elements del nostre paisatge natural més carregat de simbolisme des de la infantesa, i vinculat a un sentit vivencial íntim, transcendent, del món dels somnis i els desitjos. Personatges literaris com El Petit Príncep hi han aportat valor afegit. Personalment són molts els records que tinc de nits de sortir al terrat de casa a perdre’m amb els estels, les nits de foc de camp amb l’esplai i les d’estirar-te a l’herba amb bons amics per contemplar i identificar, i sobretot veure passar algun etel fugisser que diuen que si quan passava pensaves un desig… però no va ser fins que vaig llegir Gandhi que vaig associar definitivament les estrelles a la UTOPIA (per cert aquí un treball interessant sobre la utopia, amb ulls joves) i que la seva expressió que les utopies són com les estrelles, que encara que no es puguin abastar ens guien el camí, em va servir molt per reconciliar el debat vital que mantenia amb mi mateixa i l’entorn pro utopista i contra utopista en què en movia durant l’adolescència i primera joventut. Per mi aquesta relació que fa Gandhi juga a favor de la utopia, no nega la possibilitat de creure-la abastable, sinó que indica que fins i tot qui no la cregui abastable d’immediat en comptes de renunciar-hi el que ha de fer és caminar cap a ella. I em serveix per generalitzar-ho a allò que anomenem utopia però no ho és, només és un objectiu que pot semblar difícil d’aconseguir, a alguns ulls impossible, però que no té per què ser-ho. S’ha generalitzat “Això és una utopia, això és utòpic” com a sinònim d’això és impossible, fantasiós. Però també significa això és un somni, i els somnis cal convertir-los en objectius, quan un somni es converteix en objectiu comença a fer-se possible. No fa gaire escrivia en aquest mateix bloc l’article només hi ha una derrota, no seguir lluitant. M’hi reafirm’ho.

Es pot admirar un estel, anhelar-lo. O seguir-lo perquè penses que et guia a un bon port. Perseguir-lo. Com els navegants antics, que es fiaven dels estels estables, o com els Mags d’Orient que es fiaven dels estels eventuals, fugissers, en moviment… 
Sigui com sigui uns i altres havien de fer un camí incert, sotmetre’s a adversitats, passar moments de desorientació i dubtes, però aquests reptes no els apartaven de la ruta que marcava l’estel. L’estel era la seva bruíxola, i alhora el seu objectiu.

Nosaltres, si volem reeixir com a país hem de seguir un estel. L’estel de la independència és ara la bruíxula i l’objectiu. De la independència d’un país radicament democràtic, socialment més just. Un país que en fer-se independent es construeix com a estat nou, i per tant innova i fa possible l’estel del món millor. Hem de saber que el camí serà ple d’adversitats, però davant qualsevol decisió per seguir el full de ruta cal no perdre de vista l’estel que perseguim. Podem trigar més o menys, fer més marrada o seguir dreceres, fins i tot recular uns passos per agafar més embranzida o refer una ruta equivocada. Però el que ja no podem fer és deixar de perseguir l’estel.

(Esperava amb impaciència el darrer número de la qualificada revista d’història Sàpiens, vaig entendre que hi dedicava un article especial, volia veure quines novetats m’aporta i si trec l’entrellat de per què ara el Papa Benet XVI els ubica com a provinents del regne dels Tartessos …  avui he rebut Sàpiens i no hi ha l’especial de què es parla a l’enllaç, l’enllaç porta a un article antic, del número 51, és molt interessant igualment).

La imatge és presa durant la sortida del sol, dijous 3 de gener, des del barri El Manresà de Badalona, anant cap a Montgat a buscar el tren. Semblava talment l’estrella dels tres reis del pessebre. Com un senyal antic. Tot just començat l’any, de bon matí, el sol en sortir es disfressava d’estrella de reis i brillava ben arran de terra. No oblideu seguir l’estrella, semblava dir. I ho deia de pen aprop aquesta vegada, i a la llum del dia.