miozz mirades

Ho han fet els del Ku Klux Klan i altres societats secretes, guerrillers i terroristes, alguns cossos de seguretat, delinqüents i alguns activistes. I els botxins. També algunes dones empeses per la tradició religiosa o la imposició masclista i fonamentalista. I s’ha dit que no, que de cap manera, que no és legal, que en una societat de dret no es pot conviure amagant la cara….

Ho han fet els segrestadors, els assetjadors, els xantatgistes. Per usurpar llocs de treball, espais de poder o ensorrar la carrera política d’un contrincant. Alguns cops per preservar la vida quan la llibertat d’expressió no es trobava garantida. També ho fan alguns amants i admiradors tímids, i qui vol fer conèixer opinions i secrets sense fer enfadar ningú…Escriure amagat rere un anònim o un psudònim es troba a la línia fronterera entre les connotacions negatives que ratllem la il·legalitat – o alegalitat ? -, el rebuig que generen i, alhora, la credibilitat i importància que sel’s dóna (només cal recordar l’efecte que va tenir en la carrera política d’Artur Mas un suposoat esborrany d’informe fet a partir d’anònims, o veure la rellevància donada als anònims de Vilopriu per mitjans seriosos com EL PUNT AVUI.) Però la prova més evident d’aquest espai boirós en què es troba el món dels escrits anònims és el tractament que s’ha donat a les creadores de l’aplicació EL INFORMER. En comptes de posar traves legals a una plataforma nascuda única i exclusivament per promoure i difondre xafarderies, rumors i atacs a la intimitat amagades rere la inpunitat de l’anoninmat, es felicita a les creadores, i es dóna publicitat a l’artilugi des de tots els mitjans. Es normalitza l’anònim, se’n fa apologia. I el mosntre està servit. (vull llegir tot l’article) 

 

La impunitat de l’anonimat ha estimulat a la xarxa un comportament que existeix, que és real, molt estès entre els joves. Però que a cara descoberta s’autorregula amb més o menys marge per l’autogestió dels límits que imposa el propi nivell de tolerància i les conseqüències que comporta tractar-se així. Sovint em queixo que certs programes i sèries de televisió funcionen com a model d’un estil relacional gens acord amb els valors del respecte a l’altre, normalitzant una comunicació on la confusió entre la broma i l’insult és constant, i el llenguatge barroer i vexant és la norma. Un llenguatge que fa diana en les inseguretats vitals, afectives, sexuals i d’autoimatge tan punyents en l’adolscència. Un llenguatge que de vegades fa estralls i pot arribar a ser mortal.

També és cert que les xarxes socials estimulen per si mateixes el comentari ràpid poc mesurat – llenguatge oral fet escrit – que sovint traspassa el límit del respecte. Crec que ja passa menys, però tots hem pogut trobar fils de conversa amb desqualificacions i insults, sobretot al facebook però també en comentaris a articles, entrevistes. I no sempre són anònims!

Se m’acudeixen, així d’entrada, cinc raons “clàssiques”  per no donar la cara:

Però ja em perdonareu, però tret del cas 5è, que té la seva gràcia, reconec que sóc d’una generació que valora el donar la cara com a quelcom molt valuós, com a prova d’honestedat, de valentia i sinceritat. Mai he estat d’acord amb l’ús d’anònims – molt habituals en comentaris a blocs, per cert – ja siguin com a tals o sota noms falsos. I no és pas que no sigui temptador, de vegades. Recordo com va acabar l’intens fòrum de VILAWEB BADALONA, als norantes. Un tema complex… sincerament, obrir la veda amb una eina com El INFORMER considerant-la “normal”, legal i legítima em sembla un error descomunal. O potser és un canvi de paradigma per al que jo, oincerament, no estic preparada.