Tres dies amb la família, Garbo, l'home que va salvar el món i Las dos vidas de Andrés Rabadán van ser les principals triomfadores. REC 2 va ser la cinta més premiada, amb quatre guardons tècnics.
bloc sobre cinema en català, dvd i coses...
|
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosCOMPANYS
DESCOBERTES VIRTUALS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
ignasifranch |
dimecres, 21 d'octubre de 2009 | 13:44h
Amb Internados (Amazing!-Manga Films, 2008) el director de Destino final 2 presenta en societat el malvat doctor Burke, una mena de Freddy Krueger amb bata de doctor especialitzat en la cirurgia cerebral sense complexos. Una correcta factura visual i l'intent d'història a les futures víctimes no eviten que la narració resulti un xic rutinària.
 S'edita amb uns quants anys de retard aquesta curiosa intriga, el principal enemic del qual poden ser les expectatives. Res a veure amb el neoslasher d'Alta tensión: ¿Quién mató a Bambi? és un film de suspens a l'europea, lent i lacònic, amb alguna pinzellada estetitzant. 
ignasifranch |
divendres, 26 de juny de 2009 | 17:15h
Val la pena acostar-se al cinema per veure 'Tres dies amb la família', l'òpera prima de la barcelonina Mar Coll. Protagonitzada per Nausicaa Bonnín i Eduard Fernández, la pel·lícula és una mostra de cinema europeu possibilista, dramàtic sense melodrama, contingut sense resultar eixut. Riscos moderats i accessibilitat sense donar les coses mastegades, doncs, en una aposta que defuig la narrativa més populista sense arribar a l'austeritat extrema, excloent per a molts espectadors, dels Marc Recha o Albert Serra.
 Recupero un text publicat al número 121 del setmanari Directa, en ocasió de la comercialització en DVD de dos pel·lícules pioneres en el tractament de la malaltia de la sida quan aquesta encara era considerada una veritable condemna a mort: Las noches salvajes (Pride Films, 1992) i Vivir hasta el fin (Avalon, 1992).
ignasifranch |
dijous, 22 de gener de 2009 | 13:42h
Enjogassador debut dels premis de l'Acadèmia del Cinema Català. Potser aprofitant que la collita de l'any 2008 ha estat molt més fluixa que la dels dos anys precedents, de les votacions ha emergit un guanyador radical i anticomercial: El cant dels ocells, d'Albert Serra. Tota una novetat respecte a les dues darreres edicions dels Premis Barcelona, amb els quals els Gaudí tenen uns evidents llaços de continuïtat, on s'havien imposat films mainstream com Salvador o El orfanato –la qual, això sí, va compartir premis i protagonisme amb la refrescant Ficció de Cesc Gay. El gran damnificat va ser un Ventura Pons que segueix sent bandejat en aquests premis, i una Bienvenido a Farewell-Guttman que va ser la Pactar amb el gat d'enguany: sorpresa a causa d'un gran número de nominacions, però escassa presència al palmarès final.
Ha arribat al mercat del DVD de lloguer Body armour (DeAPlaneta, 2008), telefilm coproduït per Televisió de Catalunya que compta en el seu repartiment amb Til Schweiger (Driven), Chazz Palminteri (Jade), Lluís Homar i Cristina Brondo. Ja estrenat a TV3 sota el títol de Defensant l'enemic, es tracta d'un modestíssim thriller, carn de videoclub, que pot despertar simpaties per les seves poc dissimulades precarietats pressupostàries i per una rara honestedat expositiva.
Fa unes setmanes el setmanari Directa va publicar-me un article on parlava d'un dels herois d'acció més paradigmàtics dels anys vuitanta, Rambo, i de la saga cinematogràfica que aquest ha protagonitzat. Dedicava especial atenció a John Rambo (Manga Films, 2006), l'imprevist (i sorprenentment aconseguit) retorn de l'antic soldat recentment editat en DVD i Blu-ray. Recupero el text tot seguit.
ignasifranch |
DVD. Films internacionals que reivindicar |
divendres, 19 de setembre de 2008 | 15:40h
D'entre les múltiples pel·lícules de Kenji Mizoguchi que s'han publicat els darrers mesos, El amor de la actriz Sumako (Filmax, 1947) és una de les més interessants. Magnífic drama ple de passió pels sentiments i l'art, no deixa de banda les conseqüències de lliurar-se a l'amor i donar l'esquena a altres responsabilitats.
 Fa un parell de dies comentavem la carta adreçada al director d'El país, signada per aproximadament un centenar de persones vinculades al món del cinema (ara ja més de dues-centes de tot tipus, des de professionals acreditats a aficionats), en què es qüestionava durament l'estil de Carlos Boyero a l'hora de redactar les cròniques de festivals, com a punta de llança de la cobertura que aquesta publicació fa del cinema considerat "arriscat". En l'anterior entrada a aquest bloc ens mostravem sobtats per la reacció d'un altre crític, Oti Rodríguez Marchante, qui es proposava defensar al seu colega menyspreant als signants de la carta. En la primera declaració pública que li coneixem sobre aquest tema, a una xerrada virtual amb els lectors d'El país, Boyero ha seguit aquesta línia: ha assegurant que els cineastes Víctor Erice ("el juglar de los membrillos") o José Luis Guerín només li desperten "menyspreu". Mal estil i, desgraciadament, un nul espai per a l'autocrítica.
Una carta adreçada al director del diari El País ha generat unes quantes batusses dialèctiques en el món del cinema estatal. Amb signants com Víctor Erice (autor d'El espíritu de la colmena), José Luís Guerín (autor d'En construcción) o els crítics Álvaro Arroba, Àngel Quintana o Miguel Marías, als quals s'han anat afegint nous noms com els d'Albert Serra (Honor de cavalleria), l'escrit es fa ressó de la indignació que ens certs cercles cinèfils desperten les cròniques de festivals realitzades per Carlos Boyero. S'acusa a Boyero de prejudicis contra determinades tendències cinematogràfiques, un estil insultant i una dubtosa professionalitat. Una de les anècdotes que dónen lloc a la carta és com Boyero, cronista per El país del Festival de Venecia, s'enorgullia d'haver abandonat a mitja projecció la sala en què es projectava el darrer film de Kiarostami, abandonant d'aquesta manera les seves obligacions professionals. Trucades al mòbil premonitòries de la mort, cintes de vídeo assassines... Tota mena d'objectes de la quotidianitat semblen capaços de introduïr els personatges de les ficcions en el món dels esperits. En el cas de Ghost train (Warner-Amazing!, 2006), una moderadament eficaç cinta de terror que ha arribat al mercat de lloger, localitzar objectes perduts a una estació de tren pot suposar una condemna a mort per part d'un fantasma decidit a recuperar les seves possessions.
 Ni que sigui per edat, a Kyoshi Kurosawa li pertoca defensar un cinema de terror d'enfocament més madur que el del seu compatriota Hideo Nakata (Dark Water, Ringu), o el d'un Takashi Shimizu (La maldición, Seres extraños) gairebé vint anys més jove. Malgrat ser un dels directors més interessants del cinema fantàstic recent, la seva obra romania pràcticament inèdita al país. Ara, un any després d'arribar Pulse, s'edita el petit clàssic Cure i el seu darrer film estrenat comercialment, Retribution (Filmax, 2006), un conte de fantasmes que exploten les pulsions més violentes de l'individu.
 La de l'escriptor i cineasta Gonzalo Suárez és una de les trajectòries més inclassificables del cinema espanyol modern. Defensor durant anys d'una mena de personal pop avantguardista tintat per un peculiar sentit del humor, l'asturià de l'Escola de Barcelona va filmar una de les seves obres més marcianes, Reina zanahoria (Filmax, 1977), als inicis de la transició.
ignasifranch |
DVD. Films internacionals amb opció VC i/o VOSC |
dilluns, 4 d'agost de 2008 | 11:31h
Després de guanyar diversos premis Oscar amb Crash, el guionista i director Paul Haggis signa una altra mirada pretesament crítica a la societat americana, En el valle de Elah (DeAPlaneta, 2008), en aquesta ocasió amb la guerra d'Iraq al rerefons. Tommy Lee Jones i Charlize Theron en són els protagonistes.
 |
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |