Tot això són pel·lícules

bloc sobre cinema en català, dvd i coses...

26 de juny de 2009
General
0 comentaris

Un notable drama: ‘Tres dies amb la família’, de Mar Coll

Val la pena acostar-se al cinema per veure ‘Tres dies amb la família’, l’òpera prima de la barcelonina Mar Coll. Protagonitzada per Nausicaa Bonnín i Eduard Fernández, la pel·lícula és una mostra de cinema europeu possibilista, dramàtic sense melodrama, contingut sense resultar eixut. Riscos moderats i accessibilitat sense donar les coses mastegades, doncs, en una aposta que defuig la narrativa més populista sense arribar a l’austeritat extrema, excloent per a molts espectadors, dels Marc Recha o Albert Serra.
El patriarca dels Vich i Carbó ha mort, i els seus descendents es reuneixen pel funeral. Entre ells es troba Léa, la néta, una jove amb problemes sentimentals i dificultats per relacionar-se amb els seus pares, els quals conformen un matrimoni en separació. Els fills del patriarca seran ara el nucli dur d’una família dividida, però que manté exquisidament les maneres en els aplecs forçata.

A partir d’aquesta premisa, la directora explora la fredor emocional i la tirania de les convencions dins el si d’un grupuscle oligàrquic català. La majoria dels espais estan dedicats al desenvolupament caractereològic de Léa i els seus pares, al costat dels quals hi han personatges inevitablement més esquemàtics. Però la de la protagonista és en ella mateixa una creació arriscada: malgrat patir uns revesos vitals que haurien de conduïr l’espectador a simpatitzar-hi, és un personatge fàcil de comprendre però difícil d’estimar. Un altre mèrit de la directora, la seva coguionista i la intèrpret principal: no recórrer a la identificació envers un tipus humà agradable per lligar a l’audiència. Més empatia genera Eduard Fernández, que interpretà un germà dominat, marit fracassat i pare desconcertat, temorós d’errar amb una filla que ja sent molt allunyada d’ell.

No cal parlar en clau xovinista per recomenar el visionat de ‘Tres dies amb la família’ i desitjar-li unes bones xifres d’assistència a sales. Apareix com cinema conceptualitzat prudentment, sense dogmatismes ni personalismes. Domina l’ànim de retratar personatges, i de suggerir històries visualitzades amb un cert distanciament que no exclou respostes emotives.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!