Tot això són pel·lícules

Durant uns dies, els aficionats al cinema de Barcelona han sortit de la melancolia gràcies al nou Festival Internacional de Cinema D’Autor. Per uns dies, no importava el conservadurisme d’exhibidors i distribuïdores, i s’ha pogut gaudir (en pantalla gran!) de joies com Meek’s Cutoff, un tan atípic (per contemplatiu) com antològic (per intel·ligent, per interessant) western de Kelly Reichardt. I de moltes altres pel·lícules que, donat el panorama del mercat videogràfic estatal, no sols no es veuran en sales sinó que, probablement, ni tindran espai dins del mercat videogràfic.

Outrage (de Takeshi Kitano), Essential killing (de Jerzy Skolimowski), Cave of forgotten dreams (de Werner Herzog), una esplendorosa retrospectiva del canadenc Guy Maddin… No sols ha brillat la qualitat de les projeccions, tant d’autors reconeguts com d’emergents: també el tracte al
públic per part dels implicats ha estat exquisit. Tant que aquest punt,
aparentment menor, era justament esmentat per Jorge-Mauro de Pedro en
una de les seves cròniques a La Vanguardia (nota als altres diaris: cal ser mitjà col·laborador per prestar atenció diària a
un esdeveniment d’aquest nivell?).

Malgrat els problemes (l’organització que proclamava haver hagut d’arriscar quartos
davant la tèbia resposta de les institucions i els patrocinadors
privats), l’aventura sembla haver començat amb un cert èxit. El seu director, parlava d’uns 7.000 espectadors i d’una resposta popular «molt positiva». Certament, poques projeccions (ai, aquell Barça-Madrid…) han punxat de manera estrepitosa. Potser el D’Autor no ha arrossegat tant públic casual com les més
exitoses edicions del BAFF, però és qüestió de temps… i d’exposició mediàtica. Sigui com sigui, que torni. I que es faci fort.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!