Tot això són pel·lícules

Recupero un text publicat al número 121 del setmanari Directa, en ocasió de la comercialització en DVD de dos pel·lícules pioneres en el tractament de la malaltia de la sida quan aquesta encara era considerada una veritable condemna a mort: Las noches salvajes (Pride Films, 1992) i Vivir hasta el fin (Avalon, 1992).
Als principis de la dècada dels noranta, el cinema va començar a visibilitzar la malaltia de la sida d’una manera fins aquell moment insòlita. Algunes de les pel·lícules clàssiques del moment, com It’s my party o Las noches salvajes, naixien d’experiències viscudes pels seus autors en carn pròpia o de ben a prop. La mortaldat esfereïdora dels infectats en aquells temps convertia el fenomen en quelcom fortament dramàtic, amb una dimensió tant social com existencial.
Philadelphia (1993) va ser, segurament, la primera gran producció que tractava l’exclusió dels malalts amb vocació crítica. Però, anteriorment, havien sorgit altres obres com Los amigos de Peter o Daybreak, interessant adaptació televisiva d’una obra teatral. Eren moments de normalització de quelcom que fins aquell moment restava als marges de la narrativa majoritària, tot i que es podien detectar petges de l’impacte social del VIH. A un film de sèrie B com It’s alive III (1987), per exemple, Larry Cohen evidenciava els vincles entre la seva saga de nadons assassins i la por atàvica a les malalties de transmissió sexual.

Passions extremes
Cyril Collard va dirigir i protagonitzar Las noches salvajes, una adaptació de la seva novel·la homònima, poc abans de morir d’una infecció associada al virus. El film representa
cruament una figura entre carismàtica i verinosa, la d’un seropositiu bisexual, sempre afamat d’amor i de sexe, que desestabilitza la vida d’aquells que l’estimen.
Amb un muntatge àgil i dinàmic i uns treballs de càmera a estones plens de vivacitat, el film arriba a resultar molt colpidor. El seu tarannà semiautobiogràfic fa pressuposar honestedat en el plantejament d’aquesta història farcida de situacions i personatges extrems, com un jove jugador de rugby que es vincula amb grups neonazis per vehicular el seu sadisme agredint immigrants, o una adolescent que literalment embogeix d’amor pel protagonista.
A diferència d’altres pel·lícules militantment marginals, Las noches salvajes va dur a les pantalles tipus humans i situacions infreqüents sense allunyar-se de l’ortodòxia del cinema francès urbà i d’autor. I Collard va visualitzar alguns moments de considerable sordidesa sense ànim ni espectacularitzador ni moralitzador, tot i que, finalment, l’experiència del protagonista (i del mateix autor) condueix a un cert penediment i a l’assumpció de responsabilitats.

Nihilisme pop
Si Las noches salvajes va ser adoptada per una Acadèmia Francesa que li atorgà quatre premis César, el de Vivir hasta el fin va ser un projecte netament underground. Gregg Araki (Misteryous skin) va signar una coctelera referencial amarada de música new wave i de desesperació postadolescent. En to de comèdia cínica, el film és una mirada en clau
desafiant i alienada a un individu que viu als marges de la societat i a un altre que s’hi vol enfrontar decididament.
Jon és un abatut crític cinematogràfic que acaba de descobrir la seva condició de seropositiu. El xaper Luke també és seropositiu, però ha decidit morir matant (metafòricament i literal) i devorar la vida abans no se li esgoti. Tots dos s’embarquen en un viatge al·lucinat per una Amèrica decadent de deixalles, paisatges industrials i deserts, amb un director fascinat per buscar la cara oculta del país amb humor i gust per les situacions xocants, esguardades amb o sense distanciament.
Malgrat un inici contundent i imprevisible, la pel·lícula va encasellant-se com la història impossible d’amor i sexe entre dues personalitats oposades, retratada amb cert egotisme pel jove Araki. Al final, però, l’epidèrmic nihilisme pop del film és redimit per alguns moments dramàtics amb una força emotiva subratllada per filmacions immediatistes en vídeo i interpretacions poc ortodoxes però espontànies. És de destacar l’inici de la pel·licula, quan Jon descobrieix la seva condició d’infectat, i un final obert, evocatiu, ple de tensió i poesia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!