Enjogassador debut dels premis de l’Acadèmia del Cinema Català. Potser aprofitant que la collita de l’any 2008 ha estat molt més fluixa que la dels dos anys precedents, de les votacions ha emergit un guanyador radical i anticomercial: El cant dels ocells, d’Albert Serra. Tota una novetat respecte a les dues darreres edicions dels Premis Barcelona, amb els quals els Gaudí tenen uns evidents llaços de continuïtat, on s’havien imposat films mainstream com Salvador o El orfanato –la qual, això sí, va compartir premis i protagonisme amb la refrescant Ficció de Cesc Gay. El gran damnificat va ser un Ventura Pons que segueix sent bandejat en aquests premis, i una Bienvenido a Farewell-Guttman que va ser la Pactar amb el gat d’enguany: sorpresa a causa d’un gran número de nominacions, però escassa presència al palmarès final.
Dues consideracions més personals sobre dos noms propis:
Ventura Pons té tots els números per convertir-se en l’Scorsese dels premis cinematogràfics catalans: només per insistència, haurà d’acabar guanyant en alguna de les properes edicions. Qui signa aquestes línies no és un gran admirador de l’obra de Pons, de qui valora més la seva tasca de difusió de bones obres del teatre català contemporani (i el fet de saber i poder comptar amb grans actors) que no pas l’estil de les adaptacions que realitza. Però Pons hi és sempre, quan al cinema català li bufa el vent d’esquena, quan ho fa de cara i quan ho fa de costat.
Albert Serra (Honor de cavalleria) és un cineasta molt interessant, i és una magnífica notícia que l’Acadèmia Catalana hagi començat apostant per un dels defensors (juntament amb Recha, Lacuesta i d’altres) del cinema català més aventurer, feridorament poc conegut a casa nostra i amb unes xifres d’assistència a sales absolutament depriments. Però compte amb la divinització prematura d’aquest jove de Banyoles, qui, com vaig escriure aquí (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/95078) em sembla un dels més interessants cineastes joves d’arreu del món. Òbviament, però, com a qualsevol artista a poc més de trenta anys, li queda molt de camí per recórrer. En tot cas, recomanem als curiosos i els interessats en descobrir els camins del cinema minoritari, que vagin a veure El cant dels ocells a les sales on encara es projecta, o que descobreixin Honor de cavalleria comprant o llogant el corresponent DVD.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!