Ahir, amb un amic, ens demanàvem sobre la conveniència de començar a pensar, amb tots els ets i uts, com si ja fóssim independents, amb la lògica transcendental i terra-terra que envaí els botiguers i menestrals de la Barcelona agenollada l'endemà de l'Onze de Setembre.
L'I+1, l'endemà del Dia I, corresponent a la consecució de la nostra independència, creiem i/i desitgem que arribarà aviat i no és pas el cas que ens enxampi amb el pixum al ventre, si hem de fer cas de filòsofs en voga que ens recomanen matinar.
Abans no faci un any de la magnífica arrencada de cavall i parada de ruc amb què encetí aquest bloc, em remeto a un títol que, per ara, no em vaga de rellegir, però que influencià molt el meu tendre cervellet. Escrit per Erich von Dänikken, em "demostrava" que existien altres llocs, altres mons habitats, altres universos, altres "ares".
Vilaweb també ha sigut i continua sent un "títol" important, un referent orgànic en aquest nosaltres que cada cop creix més dintre de molts, molts que estàvem acostumats a una reducció inacceptable de la nostra col·lectivitat, de la seva cultura i de la seva memòria, cosa que significa(va) una clara hipoteca en afrontar el nostre futur compartit.
Endavant (i endarrere, quan tocarà) tots, doncs, amb la bona feina.
Demà ens explicaran què va ser el Barça abans de tornar a ser el que és avui. Serà en Josep Maria Solé i Sabaté, especialista a desenterrar memòria viva, al Casal. No ho trobareu penjat perquè s'està acabant de treure la bastida de la web.
Amb aquest petit joc de paraules fill bord del nostre savi refranyer voldria donar per estrenat aquest bloc. És una sensació estranya, després d'haver llegit diversos milers de títols i entrades d'aquesta família de blocs.
A can Piulet, que n'hi dic jo, es barregen i ocasionalment col·lideixen avui els clams continguts d'un Barça i una culerada, d'un país jove i amb empenta que vol canviar pell, amb els esgarips erugats de pràcticament la mateixa gent però en configuració molt més tràgica, gent a qui li volen seguir ensenyant doctrina amb l'arnat "la lletra amb sang entra" a cops de bastó.
La cascada immensa, sorollosíssima, eixordadora i sorda i a voltes muda que és el tuíter enfronta, doncs, en un dia com avui, l'aigua i l'oli que sense sebre-ho són sang de la mateixa sang de les venes del país que tots junts fa segles que no reeixim a construir. A algú, és ben clar, li ha interessat distreure'ns de l'èpica de tenir els triomfadors del moment a casa i suant la cansalada pels nostres colors i, semblantment, l'articulació de la perspectiva en viceversa deu ser igualment probable, tot i que per mi més difícil de formular.
Amb un qui non prodest que conec massa bé potser arribaré a l'ergo... Va, ja hem començat. Aviat explicarem més cosetes des d'aquest racó de descregudesa i pixaneria, valors fundacionals de la nostra civilització.
