Vespre de ruixats copiosos al camp de Brabant, propici a emmaginacions pausades sobre els temps que vivim, en què tot sembla esllavissar-se per un pendís paradoxal: entre apocalíptic i perfectament normal i assumible.
Les nits insomnes de factures i prospectives entròpiques se succeeixen i encalcen amb matins de borses i solucions finals per a l’espontani (?) estat del benestar que les tres darreres generacions d’homínids occidentals havíem vist créixer amb una il·lusió, com de progressió geomètrica, en lineal garantia de continuïtat, a lloms i al galop del tecnooptimisme empedreït, un tant omailovin-nainonainonà…
Doncs resulta que no, que el comunisme eren els pares. Qui se’n recorda, de tot allò que tanta sang i tinta ha fet córrer no fa pas tant?
I nosaltres, els de la causa, el plet? Quants segles deia, en Sales, que fem les Amèriques com qui va i torna del paradís, tot desfent-se’ns el tros, tot traient-nos fum la teulada? Quan deixarem de fer l’americanu? L’almogàver d’arengada de caixó? El mecenes de bacallà esqueixat? El profeta amb el cul dels altres?
L’altre dia, més encès, pensava que seríem a temps de jugar al Brasil com qui som i no com ens pinten. Hi ha vespres que m’embarco en la dita
chi ha tempo non aspetti tempo i penso que ens en sortirem, i ben aviat, i serà un florir, una esponera, pel davant i pel darrere, flors i violes i mel i mató.
Però, com advertí aquell abans de marxar, #tenimpressa… Crec que la finestra d’oportunitat, la millor que he vist de que existeixo (?), tal comn s’obria se’ns torna a tancar, i que si no
pitgem ara l’accelerador després tot serà un retret únic, un esllanguir-se en sufocant
pro vincia, d’esperar cures paliatives pel poble del Parlament, del Consolat, de l’Ambaixada, del Renegat (i molts altres fanalets del nacionaletimologisme) (Sí, què passa?! Si els veïns poden campar-la amb el nacionalfutbolisme, jo trobo recer en la paleoneologia DOP, i prou que em prova…)
Hi som a temps, ja ho crec. Però pensem que no en tenim ni en queda gaire i que, en qualsevol cas, de temps no se’n té: se n’és o no se n’és.
6 (
som i siguem).