Ara en diuen conspiranoic, per la mateixa raó que tots els termes, o si més no tot de termes, aparentment significatius quant a aquests anys que patim estan penetrant amb força en llur forma en la llengua de Norma Jeane Mortenson. Com que la gent no ens mamem el dit, ens miren de descol·locar a cops de neologismes i innovacions novaparlesques i anar campant amb l’avantatge estructural que et dóna poder ser sempre el primer a fotre el clatellot. És a dir, ja ho sap tothom i és profecia, quan la gent entengui finalment què coi és això de la prima de risc, temps al temps, li’n passaran a dir spread, i així se sembrarà el grau suficient de confusió per continuar tenint despistat el personal aquella estona de més que cal per fer l’agost al mes que sigui. En aquesta línia, apostaria que la propera vegada que a Barcelona o comarques torni a haver-hi un despropòsit com la Gran apagada de Barcelona l’any 2007, ens ho faran passar avall amb algun anglicisme, digues-li’n blackout. O germanisme, que és probable que passin a estar força de moda i tenen el plus que el nivell d’alemany entre els nostres conciutadans és pràcticament negligible: ausgezeichnet! A Itàlia, a desgrat de llur bell parlar, està de moda parlar de mission, de welfare, de spending review i d’altres aberracions, no intrínsecament, sinó per la intenció perversa amb què vénen proferides, i davant de quin receptor.
Això que explico no és pas cap excentricitat meva, per més que no me’n surti a transmetre-ho amb la brevetat que mereixeria per esdevenir idea-força, sinó que es tracta d’una pràctica postmoderna neopopulista i criptoelitista ben estesa que tiba de veta de la neuropolítica per mantenir un estat de coses. Per entendre’ns, la mateixa gent que volia la missa en llatí perquè no l’entenguessin els creients crèduls entre els nostres avantpassats; i per les mateixes raons. No per ser catòdic i modernet el qüentu és menys feixistitzant.
Tot aquest hel·lènic preludi, per referir-me a uns detalls que afecten el moll de l’os de la nostra comunitat lingüística: el complex d’inferioritat dels catalanoparlants, que després d’unes dècades sense notícies i uns recents anyets del que anomeno des-silenci, tornem a treure el cap una mica pertot arreu. I això, entenguem-nos, no pot pas ser. Si deixem de projectar fractalment, adamàntica, sotmesa, feliç i fins a l’infinit la manca de simetria en desfavor nostre com a parlants acomplexats en totes i cada una de les nostres transaccions, representacions i reflexions lingüístiques, algú es doldrà.
Això, els vigilants del gueto, que són qui millor ens coneix, perquè són la part embrutida del nostre col·lectiu subjugat (bateja-ho com vulgues, que no canvia: colònia, territori ocupat, dret de conquesta, síndrome d’Estocolm), ja fa temps que ho han detectat: el poble català s’alça i camina, tu! Alarma!!! Què podem fer per evitar-ho? Doncs res, sotmetem-los a dues tasses més de psaiops i reblem-los el clau de l’esquizofrènia. No que en calguin proves a qui fins aquí ha volgut llegir, que d’altra banda són evidents i de comú sentit. Però sense aquesta clau de lectura no s’expliquen molts dels moviments haguts (i per haver!) en el nostre espai públic comunicatiu.
El 3 de maig de 2011, dia que em vaig decidir a fer el pas de subscriure’m a Vilaweb, després d’anys de curar-me tonteries congènites i banaloides a còpia de mailoberts, blocs i videuets, invisibles Vila enllà, passava una cosa important. Perillosa. Després de 130 anys de rellotge, La Vanguardia treia una edició en català. Si algú es cregués que ho feia per gust, ja ho podríem deixar aquí. Pleguem, barret al foc i abaixo la tendra persianeta d’aquest racó pixaneret. La Vanguardia (LV), que més que un diari és una idea castellanosincràtica d’Espanya amb dèries savoienques, flairava els aires del temps com bufen cap a posicions, convindrem, molt més assertives per part catalana. A la manera del cruyffisme-leninisme (terme encunyat pel conspicu Ròdia Raskòlnikov, autor estrella del Rival Petit) de l’era Laporta-Guardiola a can Barça, que (per sempre?) ha deixat enrere el que-patirem tietenc per una modèstia capalta i audaç, capaç de fites més en consonància amb el nostre passat remot quasiimperial i semienterrat.
Així doncs, el grup Godó, capitanejat per un gran d’Espanya, es plegaria entusiasta a l’imparable avenç del tsunami de les estelades dels seus connacionals, vells i nous catalanoparlants desacomplexats crescuts amb Arale i Goku? Hm, deixeu-me que en discrepi. Que LV enceti versió catalana, a banda de l’òptima notícia de poder gaudir directament i diària de plomes de dignitat i clarividència destacades i de representar un pas més en la normalització nominal del codi que ens acomuna, és un avantpenúltim esforç de continuar condicionant els esquemes mentals del poble a qui s’adreça i diu reflectir (fantàstica tensió entre descripció i prescripció). És un posar portes a camp obert, enmig de la immensa fuita d’oli que tornen a escampar els fills de sant Jordi. Se’ls veu d’una hora lluny que es tracta d’una estratègia de contenció un parell de pobles més sofisticada que el catanyol d’El Periódico del 1997 ençà. Pròrroga per al jou colonial.
Es tracta d’un català molt més genuí, ja ho crec, nostrat, però a ningú se li escapa que quan s’hi parla de país ja se sap quin és, igual que el marc de referència de xifres d’atur, de violència domèstica e così via dicendo —per caure en el mateix truc que denunciava paràgrafs amunt. Els rostres emblanquinats s’han retocat il trucco i tornen a semblar pell-roges. Sense haver-ho deixat de ser mai, en el fons del fons, que aquesta és la conya.
La cosa no aniria més enllà, dius, ja hi tenim costum, a aquests absurds en absurd món, si no fos pel petit detall que la llengua i poble que intenten endigar ha estat i roman subjugat, segons les fonts, entre tres i sis centúries, amb un darrer segle daurat l’essència del qual destil·la el ferm treball del difunt Benet, Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, amb prou proves per muntar mig Nuremberg; enriu-te’n de garzonades, si fóssim un país seriós. Si el que es relata en aquest llibre no basta a algú que se l’hagi repassat a fons, que aquest algú faci un pas endavant i em digui què coi li cal per entendre que se’ns vol assimilar d’una manera més semblant a la relació entre la couldina i el got d’aigua que entre el coure i l’estany.
El cas concret, en fi, per mi molt il·lustratiu, és que un grup amb els mitjans com el del diari de marres, si no ho tinc mal entès, es declara(va) (au, va!) encara incapaç de gestionar un portal netament i equipolent bilingüe català i castellà. De fa uns dies, tímidament o així es vol aparèixer, introdueixen sota de plomes cèlebres, un enllaç que et duu a la versió catalana de l’article desitjat. Així doncs, ja ho tenim: des d’una navegació exclusivament castellana, arribem a poder llegir les quatre peces dels qui escriuen originalment en català que, oh sorpresa, són els que valen la pena. I això com es menja? Penseu qui prodest i serà clar que quan exhibeixin resultats del portal podran dir falses veritats o veres falsedats com ara que el magnífic Quim Monzó és més llegit en castellà que en català (3442 contra 952 visites per al seu “Tío Pepe” d’avui, cap a tres de set del vespre). Impecable! Si no fos perquè cada visita a la versió catalana en genera, a tot arronsar, una en versió castellana, que és pràcticament l’únic pont vàlid (tot i que hi ha un miniportal que et presenta directament aquests quatre gats).
Dit tot plegat, crec que el fet de poder publicar directament en català, encara que hi hagi aquests viaranys i sostres de vidre pèrfids, unit al seu hiperactivisme piulador, li estan fent molt bé al contista i cronista Monzó. No us perdéssiu el perfect(ibl)e resum de la primera dècada del C21 que el nostre poet laureate–persona humana xic-tic-mic-camacurt-i-ballaric fa a Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (ben meritori, si tenim en compte que es tracta d’articles d’entre 2002 i 2004).
Però que lloar en Quim ens deixi veure el bosc: Es veu d’aquests detallots, al minut, constantment, que la intenció subjacent a tot el diari no és altra que la de prorrogar i perpetuar la primacia castellana, hispanocèntrica, unionista i filoborbònica de l’estàblixment. Una festa s’acaba i els tremola el terra. Per dir-ho a la manera de n’Arza: LV encara està enyorant el temps en què podia anar de Sanmiguel per la vida, però veu que el present l’empeny cap a can Damm; potser no s’ha adonat que la gent, ara, ja beu Mòritz…
Com aquest degoteig de gent que ara cau del cavall i es despengen per “donar suport” a la independència, sempre i quan esdevingui un procés taaaaan articulat, complicat, lent i feixuc que si quinze anys i 23 metaestatuts, pactes prefiscals, prepactes ponderals i la clau del pal de paller de l’arbre de la muntanya… Que si triple pacte intern i no-sé-què i més parides nusgordianes per anar marejant la perdiu i mirar que ens esbravem de manera definitiva. Mentrestant, anar calculant les ambigüitats i les incongruències de la pròpia biografia per no perdre pistonada i poder, arribat el moment d’enarborar la nova bandera, ser els primers, a la bíblica manera. A casa meva en diem maialini bussola o, en la llengua de Monzó, porquets brúixola. “Benvinguts al club” o més aviat “poseu-vos a la cua”?
I no, no hi ha una errada ortogràfica al títol, com ja haureu entès. Se’n diu llicència i no és gratuïta. I és que servidor va de cara, per bé que no s’ha fet mirar això de la verborrea. Ah!, i llarga vida a Joan Fuster.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!