Quatre setmanes, encara no… Jo no hi vaig ser, i no per falta de ganes. Sí, sóc un dels vora 5 milions i escaig de catalans que no vam fitxar l’Onze de Setembre al Cap i Casal, tal i com s’afanyava a comptabilitzar, audiblement esparverada, l’Alícia Sánchez-Camacho l’endemà, a Can Fuentes. En un fòrum de
Acorralats al racó, en plena catatònia per les noves, no gens bones, que se succeeixen en un magistral i constant degotall de la presa-cascada politicomediàtica; arraconats al corral, algú malda per evitar que respirem i ens rearmem, per condicionar-nos el mapa, el panorama de què, i què no, serà constitutiu d’alternatives, en desfavor nostre (llegeixi’s un “nosaltres” socialment ampli, demòticament català i euromeridional)
Ahir, amb un amic, ens demanàvem sobre la conveniència de començar a pensar, amb tots els ets i uts, com si ja fóssim independents, amb la lògica transcendental i terra-terra que envaí els botiguers i menestrals de la Barcelona agenollada l’endemà de l’Onze de Setembre. L’I+1, l’endemà del Dia I, corresponent a la consecució de