Aquesta setmana, a la Directa, publiquem l'entrevista que vaig fer a l'agost amb en Mustafà Barghouti, representant d'un moviment polític palestí diferent al que representen Hamàs o al-Fatah. Es tracta d'una opció laica i d'esquerres que no és pas majoritària entre la societat palestina –on encara pesa molt la tradició– però que té propostes interessants per al futur del conflicte. De pas, la publico aquí també, al bloc, per qui la vulgui llegir. Ara, maleïdes les coïncidències... avui m'he comprat el primer número del nou diari Público i he vist que també publicaven una entrevista amb en Barghouti... Cal dir que totes dues entrevistes són complementàries: la del Público fa referència als fets més recents i la de la Directa, com que es va fer per al documental de Palestina que estem preparant, és més d'anàlisi del conflicte que no de rabiosa actualitat. D'una altra banda, de moment el Público m'ha decebut: obre amb un reportatge d'investigació sobre ETA que no m'ha fet fred ni calor i té massa el to d'un gratuït amb titulars graciosos i cridaners. Ja ho veurem, és qüestió de veure com evoluciona però per ser pagat i ideat des d'aquí, és tot escrit des del punt de vista de Madrid... Bé, tot seguit us copio l'entrevista, però també us la podeu descarregar en Pdf tal com s'ha publicat a la Directa.
"Quan guanyem la nostra llibertat, aconseguirem la llibertat per a nosaltres i per als israelians"
Mustafà Barghouti, ex-ministre del govern d'unitat nacional palestí, és el representant d'una tercera opció política laica, d'esquerres i diferent de les de Hamàs i al-Fatah. És partidari de la resistència no violenta dels palestins a l'ocupació israeliana i reclama el suport internacional per arribar a una solució viable. Tot i la difícil situació actual, Barghouti es mostra segur que el poble palestí aconseguirà viure amb llibertat i justícia, ja sigui amb un estat propi o en un sol estat amb israelians i palestins.
Què ha dut a l'actual situació de divisió a Palestina entre Hamàs i Fatah?
La raó principal és que la comunitat internacional no va acceptar el govern d'unitat nacional palestí i el va aïllar. Hamàs havia guanyat les eleccions, no n'hi ha cap dubte, però per evitar l'aïllament internacional els altres partits vam convèncer Hamàs de fer un govern d'unitat nacional en què ells tenien menys de la meitat del govern i els altres hi érem sobre representats. Vàrem aconseguir un molt bon govern d'unitat que representava el 96% de l'electorat. Però els israelians no el van acceptar, van imposar un embargament i van blocar els diners dels nostres impostos, prop de 850 milions de dòlars que eren un 67% dels ingressos de l'Autoritat Nacional Palestina. A més ens van aïllar amb punts de control militars (check points) i van aconseguir que la comunitat internacional els seguissin. Primer van ser els EUA, però Europa va seguir la mateixa política, i també molts altres països, incloent-hi països àrabs, van seguir les pressions nord-americanes. Finalment, només Noruega i Qatar van reconèixer públicament el govern d'unitat nacional palestí. La resta del món ens va aïllar.
Abans d'ahir vam enregistrar una manifestació en contra del mur a Walaja, a la vora de Betlem. És una zona amb més cristians que a d'altres parts de Palestina i on el govern israelià enderroca les cases dels refugiats palestins i no els permet que en construeixin de noves. Hi havíem estat dos dies abans, per veure una casa que s'havia reconstruït per tercera vegada amb ajuda internacional i que probablement els israelians tornarien a enderrocar i ens van parlar de la manifestació.
A la protesta no hi havia gaires manifestants, un centenar com a molt, però no hi faltaven els soldats israelians armats fins a les dents. Va acabar amb enfrontaments amb els soldats i un parell de persones van resultar ferides, però no hi va haver trets. De fet, els soldats es van posar nerviosos quan els de l'ISM van començar a blocar un camí de construcció del mur amb pedres, i van respondre a cops. A l'hora de marxar, fins i tot van arrestar un noi català a qui acabava de conèixer, però després d'unes hores de preguntes el van deixar anar. No hi havia gaire gent a la manifestació, però a part de l'Helena i jo, hi havia sis catalans que havien arribat via diferents grups i col·lectius o per la seva banda; ja ho diuen que de catalans te'n trobes pertot…
A part de l'enderroc de cases a Walaja, el mur i els enfrontaments amb Israel també han causat l'enfonsament econòmic de Betlem, una ciutat que vivia del turisme de monuments religiosos i que l'any 2000, amb l'esperança de que millorés la situació, va fer grans inversions per ampliar les infrastructures. Però es van equivocar, i va començar la segona intifada. Ara, tot i el mur, els punts de control i els avisos de les agències de viatge i de les ambaixades, alguns turistes vénen a Betlem; però hi passen poques hores. Visiten les esglésies, el centre, i se'n van. El Gran Hotel Betlehem, que va acabar un quart pis amb quaranta-set habitacions més just abans de la segona intifada, és buit tot l'estiu. Ja només hi queden cinc treballadors.
L'ocupació i el conflicte estreny la societat palestina a tots els nivells i encara que aquest cas sembli poca cosa comparat amb els qui es queden sense casa, els qui viuen en camps de refugiats o els enfrontaments a trets, condemna a la pobresa una ciutat que havia estat pròspera i que podria tornar a ser rica.
Com podeu veure, torno a tenir accents: ja sóc a Barcelona! Vaig arribar ahir a la nit, enmig de les festes de Gràcia… i enlloc de veure soldats israelians a tot arreu, ara tinc els uniformes blaus dels Mossos d'Esquadra assetjant cada nit la porta de casa. Encara em queden moltes coses per dir i moltes fotografies per ensenyar, però ara serà des de casa, amb la convicció que tard o d'hora tornaré a Jerusalem.
A la societat israeliana hi ha alguna cosa que falla. Es tracta d'un estat confessional, jueu, però amb un 20% de població palestina i un 5% més que tampoc es de religió jueva. Hi ha armes de tota mena al carrer i un servei militar llanguíssim que afecta a gairebé tots els joves (menys els palestins i els ultraortodoxos). Al principi o al final del cap de setmana, a les estacions d'autobusos, no costa veure nois i noies joves amb grups o sols, fent broma, elles maquillades i ells ben pentinats i fins i tot alguns fent-se petons... però amb uniforme militar i l'M16 penjant de l'espatlla.
Després, aquests adolescents de divuit i dinou anys, son els que ens demanen el passaport als punts de control, els que fan esperar els palestins hores i hores a ple sol o els qui t'apunten si no fas el que et diuen. Però no tots volen fer el servei militar; l'objecció de consciència i fins i tot la insubmissió, creixen a marxes forçades. El mur mateix, és una manera d'estalviar soldats: s'han de vigilar menys punts i ja n'hi ha alguns que són controlats directament, no per l'exercit, sinó per empreses de seguretat privada.
Tot plegat es molt car i se'n beneficia la indústria militar, que de fet no produeix res realment útil ni que es pugui menjar, i se'n ressenten les pensions, la sanitat publica, la educació i tots els serveis socials. L'estat del benestar, si mai ha existit, desapareix a boca de canó. Segons alguns israelians i palestins amb qui hem parlat, el sistema s'aguanta en bona part gràcies a les ajudes de l'administració Bush i al sacrifici de la societat israeliana. Fa poques setmanes els nord-americans van donar trenta-quatre mil milions de dòlars en ajuda militar a Israel, però si el govern dels EUA canvia de color, arribaran menys diners. La situació serà encara més insostenible, però abans que això no passi alguns israelians ja es comencen a queixar. Els moviments d'esquerres, tot i que la majoria no diuen gran cosa de la situació dels palestins, si que criden en contra dels retrocessos socials que cada vegada són més clars. I encara més: afegim-hi la bombolla immobiliària dels assentaments de colons a Cisjordània, amb un mercat finançat per les subvencions del govern que sense aquestes ajudes s'esfondraria.
Si Israel canvia el rumb polític o la manera de fer en vers els palestins, no serà per la pressió internacional inexistent, la por dels míssils Qassam de Hamàs, de pocs milers de palestins mal armats i ni tan sols per l'amenaça militar dels països àrabs que l'envolten. Israel té un dels exercits mes avançats del món i amb la millor tecnologia possible, com va demostrar a la Guerra dels Sis Dies. Però si a tot això, hi afegim una crisi social i econòmica interna que sembla que ja es comença a gestar, potser si que no hi haurà mes remei que canviar les coses. Es trist de dir però per a mi els palestins no poden fer res més que esperar i resistir tan units com puguin.
Nablus és zona "A" i això vol dir que la controla l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), però els soldats israelians hi entren dues o tres nits per setmana. Sovint hi ha trets amb els palestins i de tant en tant cacen algun activista en concret. La gent torna a casa abans de les dotze, perquè es l'hora en que solen entrar els israelians i no son gaire bons triant el blanc. En aquesta ciutat és on hem passat les dues ultimes nits, i per això no m'he pogut connectar. Abans que ningú no es preocupi, haig de dir que només vam sentir algunes ràfegues aïllades de trets a la nit. Bé, a la finestra d'una de les habitacions on dormíem a l'hotel hi havia un forat de bala... però semblava de feia temps.
El barri vell de Nablus és espectacular, però també es un dels llocs on entren més els soldats israelians i la gent que hi viu es força pobre. A la foto podeu veure dues nenes que ens miraven encuriosides mentre caminàvem per allà. Els carrers estrets, les olors i un mercat molt mes gran i ric que no el del barri àrab de Jerusalem, ens van dur a un altre temps, tot i que la majoria de les coses que es venen a les botigues vénen de la Xina... A mes, Nablus no rep turistes, com a molt algun cooperant o voluntari internacional, o sigui que allà on anàvem érem el centre de totes les mirades. Això era encara més exagerat a Balata, el camp de refugiats d'on, al llarg del temps, han sorgit la molts dels màrtirs palestins. Si als carrers del barri vell de Nablus ja hi ha cartells en record dels màrtirs a cada cantonada, a Balata és exagerat, les parets són plenes de desenes de cares de joves morts. També es fàcil de veure-hi els nens jugant a fer la guerra entre palestins i israelians, però tots volen ser israelians perquè poden dur les metralletes de fusta i els palestins nomes poden tirar pedres. A Balata hi vam entrevistar el pare de dos palestins morts per l'exèrcit israelià, dues cares de les que són als cartells que omplen les parets. Va ser dur, però ens ho va explicar tot tal com ho sentia. Tot i això, també vam fer una altra entrevista que trobo més interessant, la del Mustafà Barghouti, però avui no tinc temps, us en parlaré en un altre moment.
Avui, en un sol dia he passat per set detectors de metall. He vist centenars de soldats i he visitat la ciutat sense jutges: Hebron; el Far West de Cisjordània. Sis-cents cinquanta mil palestins viuen a la segona ciutat més antiga del país, després de Jericó, i encara funcionen segons les lleis tribals. Per arribar-hi hem hagut de creuar un punt de control, passar la bossa per l'escànner i ensenyar el passaport. A dins de la ciutat cada vegada que entràvem o sortíem d'una zona israeliana havíem de fer el mateix. Hebron és un lloc especial, a les darreres eleccions Hamàs hi va guanyar de ple; de fet, es va quedar els nou diputats del Parlament Palestí que corresponien a la ciutat. La societat d'Hebron és tradicional i combativa, i és governada per l'Autoritat Nacional Palestina. Be, no tota: a Hebron hi viuen cinc-cents colons israelians protegits per cinc-mil soldats.
Quan hem arribat a la ciutat a l'autobús col·lectiu hi sonava musica tradicional a la radio, però de cop i volta el locutor ha començat a recitar una llista. Els cotxes feien sonar el clàxon i la ciutat s'ha omplert de petards que no han parat durant tot el dia: era la taugigin, la selectivitat. També se sentien trets a l'aire, de celebració, i el locutor deia, un per un, els noms de tots els estudiants i la nota que havien tret. Tota la ciutat era una festa.
La ciutat fantasma
Bé, tota no: a alguns carrers del centre tot era buit. Les botigues, eren tancades i no hi passava ningú... excepte els soldats israelians. Tot, per alguns dels cinc-cents colons, els que viuen al centre de la ciutat. La majoria hi són per motius religiosos, perquè Hebron, per a ells, és una ciutat sagrada i de fet sempre hi havien viscut els jueus, jueus palestins. Però els d'ara no són els descendents dels que havien viscut amb harmonia amb els palestins, són jueus ultraortodoxos que s'han afermat al centre de la ciutat i a diverses zones perifèriques. Intenten connectar-les fent fora els palestins que viuen entre les colònies, i ho fan via mobbing. Si, això que ara s'ha posat de moda ja fa temps que ho practiquen. Els colons, que han conquerit les parts altes d'algunes cases del centre, tiren les escombraries a la part de sota, on viuen els palestins. Els soldats ordenen tocs de queda que poden durar setmanes seguides per interrompre's tan sols unes hores... però la situació és molt dura i no s'acaba aquí. Ens han ensenyat una escola que, segons expliquen els veïns, els colons van cremar ahir. També hem vist camps i cases cremades i un observador internacional que va rebre els cops dels colons mentre els soldats s'ho miraven sense fer res. I els carrers tallats, desenes de carrers per on els palestins no hi poden passar; ells no, però qualsevol altre, com ara nosaltres, si.
PD: Podria parlar de la matança de la mesquita d'Hebron del 1994, però no tinc temps per a tot... Hem vist la mesquita, que també fa de sinagoga, i es espectacular, però per entrar-hi hem hagut de passar dos controls més. Demà anem a Nablus i durant uns dies no crec que tingui internet, perquè deixem l'ordinador a casa, però demà passat entrevistarem el Mustafà Barghouti, ex-ministre de l'Autoritat Nacional Palestina. La foto, és clar, es dels soldats israelians a Hebron, a qui no els feia gaire gracia quan ens veien amb la camera de video i la de fotografiar...
Ahir a la nit en Sammer va reconèixer que era partidari del Front. No tothom explica una cosa així d'entrada, perquè militar al Front és il·legal i pot arribar a garantir una habitació pagada durant set anys en una presó israeliana. De fet, mentre preniem alguna cosa a l'Hotel Jerusalem, ens va presentar un dels qui hi treballa: en Mubai, un noi poc més gran que nosaltres que feia quatre mesos que havia sortit de la presó; havia passat cinc anys entre reixes acusat de planejar l'assassinat d'un ministre israelià. Mentre parlavem d'aixo, en Bilal deia poca cosa: és un dels millors amics d'en Sammer pero és partidari d'al-Fatah. I encara n'hi ha més: el pare d'en Bilal és un dirigent local de Hamàs a Cisjordania. Però no passa res... només es discuteixen, no es maten entre ells.
El pare d'en Bilal, de fet, té una fàbrica metal·lúrgica a Cisjordània i en Bilal treballa al mateix ram, pero ho fa al Jerusalem Occidental, en una planta de tractament d'acer israeliana. No és que tingui problemes amb son pare, és que no pot treballar a Cisjordània: ha de viure a Jerusalem perque ell hi ha nascut, pero nomes hi consta com a resident. Els palestins nascuts a Jerusalem Est no són ciutadans israelians, només tenen la carta de residència i, si marxen prou temps, perden el dret de viure-hi. A més, tampoc tenen documents palestins i la majoria fan servir un passaport de Jordània que te buit l'apartat de la nacionalitat. Tot i que són alguns dels mes afavorits, la pobresa tambe els assetja i n'hi ha molts que viuen amb menys de dos dòlars al dia.
Sembla complicat però la societat palestina funciona a traves d'un sistema de castes imposat per Israel. Els que tenen mes sort son els que tenen la ciutadania israeliana, els que viuen a ciutats conquerides el 1948, com Haifa o Jaffa. Tot i aix�, tampoc tenen els mateixos drets que els ciutadans israelians d'origen jueu. Despres venen els residents de Jerusalem, com en Sammer i en Bilal, que poden treballar al canto occidental i per tant fan tot el que poden per mantenir aquest estatus. Pero mes enrere encara hi ha els qui son en camps de refugiats dins d'Israel, com el que hem visitat avui, Shu'fat, i que descriu l'Helena en aquest apunt del bloc conjunt de viatge. O els els palestins de Cisjordania, que no poden entrar a Jerusalem (ni a la part est) ni enlloc d'Israel i que si van a d'altres paisos ho han de fer amb un passaport jorda sense nacionalitat. Pero els que ho tenen pitjor son els que viuen a Gaza, el milio i mig de persones que viuen tancades en una preso de cinquanta quilometres de llargada per deu damplada.
PD: A la foto podeu veure una venedora de roba del mercat del barri �rab de la ciutat vella de Jerusalem, que es un laberint de carrers, olors de tota mena i munts d'escombraries en carrers poc amagats que un petit tractor recull quan pot. Ah, per cert, en Sammer tamb� treballa a la part occidental, algunes nits fa de cambrer i als matins neteja haitacions en hotels israelians. Si mai en visiteu un recordeu aixo: ell fa servir el mateix fregall per al water que per als gots. I ho fa amb ganes.
Dema viatgem a Hebron, espero poder dir-ne moltes coses.
Hamas es, sens dubte, lopcio mes votada per la poblacio palestina a les ultimes eleccions parlamentaries i el partit que controla Gaza a traves de les armes. En canvi, qui governa a Cisjordania es Fatah que, per la seva banda a ha il.legalitzat Hamas i per aixo ha aconseguit cert suport del govern israelia. De fet, Fatah es el partit mes gran i historicament havia estat el mes votat, pero la corrupcio i el fet que no hagi complert gairebe cap de les promeses electorals l'ha desacreditat davant la poblacio. No es l'unic partit desacreditat, els palestins que no hem conegut fins ara no esperen res de cap daquests partits. Hamas ha plantat cara a Israel, pero va conduir el pais en una situacio sense sortida: la retirada del suport economic de la Unio Europea i el blocatge d'Israel deixaven el pais sense sortides. A mes, tal com ens va dir la Rawa, una estudiant palestina de 21 anys, Hamas no vol instaurar un estat palesti lliure, sino una republica islamica. I no tothom hi esta d'acord.
La realitat es que els joves que hem conegut com la Rawa o el Sammer, que estudia i te dues feines per poder tirar endavant, desconfien de Hamas i al Fatah. Com al nostre pais, la majoria de joves diuen que tots els politics menteixen i cap es de fiar. Pero voten Hamas o al Fatah, per vot util. Hi ha una altra opcio, el Front Popular d'Alliberament de Palestina, que tambe lluita per la llibertat del poble palesti pero es un partit laic i d'esquerres. Tot i aixo, es una opcio minoritaria i ahir en Bilal ens va donar una pista per acabar dentendre perque: el Front vol deixar enrere algunes tradicions com el vel, l'opressio de les dones, la prohibicio de l'alcohol, etc. I sobretot, es tracta de gent jove. Els mes grans pero, ho veuen amb recel i dir a la familia que votes al Front... es veu que et pot dur problemes. A mes, com que es un partit petit, ningu el veu com una opcio capas per negociar o lluitar contra Israel. Aixi, nomes queda el bipartidisme.
Amb la situacio actual i Gaza sota control de Hamas, al Fatah ho te mes facil per relacionarse amb el govern d'Israel. Aquesta relacio ja ha comensat a donar els seus fruits: alliberament de presos politics, desblocatge de partides economiques per part d'Israel, etc. A canvi, el bras armat d'al Fatah ha abandonat les armes i Abbas ha il.legalitzat el seu rival politic, Hamas. Pero aixo no soluciona res, la situacio economica de Cisjordania continua essent inviable i Gaza ha quedat aillada en una situacio cada vegada mes terrible. I els palestins se n'adonen, saben que amb les concessions d'Abbas no arribaran enlloc perque Israel no pens afer marxa enrere a Cisjordania. La situacio s'aguanta pels pels.
PD: El viatge continua, ja tenim un portatil a casa que podem connectar... pero es en arab i el teclat no em deixa escriure accents. De moment pero, no puc publicar fotografies, i es una llastima, perque el paissatge es espectacular! Tot va be i ja em comenso a aclimatar. Fins aviat!
Encara no hem aconseguit descobrir com funciona el router de la casa, si s que funciona, i no tenim cap manera de connectar-nos a internet. Noms queda el recurs dels cibercafs, aix doncs que no podr publicar tant com tenia previst. De totes maneres, veiem tantes coses que ser difcil de resumir. Avui, per exemple, he vist el mur. No s perqu l'anomenen "mur" en singular, perqu en realitat es tracta de set-cents trenta quilmetres de paret de formig que no formen un sol mur, sin molts. No s una frontera que separa Israel dels territoris ocupats, avui en Jamal Juma', de Stop the Wall, ens ha explicat com el mur divideix Cisjordnia en tres zones allades entre si que, al seu torn, tamb queden apartades de Jerusalem Est. Per anar d'una de les zones allades a l'altra, hi ha una sola porta de manera que per anar al poble del costat pot ser que s'hagi de fer mig centenar de quilmetres i passar per la capital, Ramallah.
La cosa ha quedat clara quan hem passat pel punt de control de Qalndia. Erem en un taxi compartit i ens han fet baixar i passar el control militar a peu. Llavors hem vist el mur davant nostre, de ms de vuit metres d'alada i amb torres de vigilncia, un parell de tancs i soldats amb subfusells. Hem passat d'un en un i hi havia poca gent, perqu era una bona hora, per ens han escanejat les bosses i hem passat per l'escnner de metalls a punta de can.
Que no pugui publicar cada dia no vol dir que no escrigui... aix s d'ahir a la nit:
Una boda en un terrat
Mentre escric aix, la msica d'un grup siri omple mig barri rab de la part antiga de Jerusalem. La puc sentir des del dormitori de la casa que hem llogat en un carrer on no s'hi perden els turistes. Quan tornvem de la porta de Jaffa, d'enregistrar unes escenes, hem sentit la msica que venia d'un terrat i no ens hem pogut resistir de preguntar si hi podem pujar. Ens han fet passar i ens han donat un tamboret i suc de tamarid. No hi havia gaires forasters ms, sis o set que tamb es deurien haver sentit atrets per la msica. I, a part de l'Helena, que anava amb nosaltres, i dues o tres noies ben rosses, tot eren homes. Es tractava d'una boda i en principi, la festa era noms per als homes, per ning ha dit res a l'Helena. Les dones la celebraran dem. Com era d'esperar, a la festa no hi havia alcohol per enlloc i tothom ballava animat com si es tracts de l'ltima festa. Tamb hem vist voleiar algunes banderes verdes.
Bé, tot és a punt de marxa. Ara em queda l'últim sopar –que bíblic que sona– abans d'agafar el vol cap a Tel-Aviv i d'allà, un autobús cap a Jerusalem, que serà el nostre camp base. Demà comença un viatge que segur que serà intens. Marxem amb moltes coses per fer: afermar contactes, obrir-ne de nous, conèixer la realitat de Palestina, fer-ne algun reportatge i fins i tot un petit documental. Bé, ens enduem seixanta cintes o sigui que potser no serà tant petit...
De com un periodista de tecnologia i ciència ha acabat embolicat en aquest viatge... això ja és una altra història. El cas és que hi sóc embarcat, sense marxa enrere ni ganes de fer-la. He llegit llibres, he mirat documentals, m'he mantingut al dia del conflicte entre Israel i Palestina, he parlat amb gent que ja hi ha anat i viatjo carregat de contactes. Però segur que, igualment, serà un xoc.
A més, el moment és interessant: la divisió entre Gaza i Cisjordània pels conflictes entre Hamàs i al-Fatah, la pressió d'Israel en favor del govern imposat per Abbas, el paper del Quartet del Pròxim Orient –amb Blair al capdavant– i els EUA que diuen que comencen una estratègia per dur la pau a la zona mentre donen una ajuda militar de 30.000 milions de dòlars a Israel.
Aquesta setmana, a la Directa, publiquem l'entrevista que vaig fer a l'agost amb en Mustafà Barghouti, representant d'un moviment polític palestí diferent al que representen Hamàs o al-Fatah. Es tracta d'una opció laica i d'esquerres que no és pas majoritària entre la societat palestina –on encara pesa molt la tradició– però que té propostes interessants per al futur del conflicte. De pas, la publico aquí també, al bloc, per qui la vulgui llegir. Ara, maleïdes les coïncidències... avui m'he comprat el primer número del nou diari Público i he vist que també publicaven una entrevista amb en Barghouti... Cal dir que totes dues entrevistes són complementàries: la del Público fa referència als fets més recents i la de la Directa, com que es va fer per al documental de Palestina que estem preparant, és més d'anàlisi del conflicte que no de rabiosa actualitat. D'una altra banda, de moment el Público m'ha decebut: obre amb un reportatge d'investigació sobre ETA que no m'ha fet fred ni calor i té massa el to d'un gratuït amb titulars graciosos i cridaners. Ja ho veurem, és qüestió de veure com evoluciona però per ser pagat i ideat des d'aquí, és tot escrit des del punt de vista de Madrid... Bé, tot seguit us copio l'entrevista, però també us la podeu descarregar en Pdf tal com s'ha publicat a la Directa.
Abans d'ahir vam enregistrar una 
A la societat israeliana hi ha alguna cosa que falla. Es tracta d'un estat confessional, jueu, però amb un 20% de població palestina i un 5% més que tampoc es de religió jueva. Hi ha armes de tota mena al carrer i un servei militar llanguíssim que afecta a gairebé tots els joves (menys els palestins i els ultraortodoxos). Al principi o al final del cap de setmana, a les estacions d'autobusos, no costa veure nois i noies joves amb grups o sols, fent broma, elles maquillades i ells ben pentinats i fins i tot alguns fent-se petons... però amb uniforme militar i l'M16 penjant de l'espatlla.
Nablus és zona "A" i això vol dir que la controla l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), però els soldats israelians hi entren dues o tres nits per setmana. Sovint hi ha trets amb els palestins i de tant en tant cacen algun activista en concret. La gent torna a casa abans de les dotze, perquè es l'hora en que solen entrar els israelians i no son gaire bons triant el blanc. En aquesta ciutat és on hem passat les dues ultimes nits, i per això no m'he pogut connectar. Abans que ningú no es preocupi, haig de dir que només vam sentir algunes ràfegues aïllades de trets a la nit. Bé, a la finestra d'una de les habitacions on dormíem a l'hotel hi havia un forat de bala... però semblava de feia temps. 
Avui, en un sol dia he passat per set detectors de metall. He vist centenars de soldats i he visitat la ciutat sense jutges: Hebron; el Far West de Cisjordània. Sis-cents cinquanta mil palestins viuen a la segona ciutat més antiga del país, després de Jericó, i encara funcionen segons les lleis tribals. Per arribar-hi hem hagut de creuar un punt de control, passar la bossa per l'escànner i ensenyar el passaport. A dins de la ciutat cada vegada que entràvem o sortíem d'una zona israeliana havíem de fer el mateix. Hebron és un lloc especial, a les darreres eleccions Hamàs hi va guanyar de ple; de fet, es va quedar els nou diputats del Parlament Palestí que corresponien a la ciutat. La societat d'Hebron és tradicional i combativa, i és governada per l'Autoritat Nacional Palestina. Be, no tota: a Hebron hi viuen cinc-cents colons israelians protegits per cinc-mil soldats. 
Ahir a la nit en Sammer va reconèixer que era partidari del Front. No tothom explica una cosa així d'entrada, perquè militar al Front és il·legal i pot arribar a garantir una habitació pagada durant set anys en una presó israeliana. De fet, mentre preniem alguna cosa a l'Hotel Jerusalem, ens va presentar un dels qui hi treballa: en Mubai, un noi poc més gran que nosaltres que feia quatre mesos que havia sortit de la presó; havia passat cinc anys entre reixes acusat de planejar l'assassinat d'un ministre israelià. Mentre parlavem d'aixo, en Bilal deia poca cosa: és un dels millors amics d'en Sammer pero és partidari d'al-Fatah. I encara n'hi ha més: el pare d'en Bilal és un dirigent local de Hamàs a Cisjordania. Però no passa res... només es discuteixen, no es maten entre ells. 
