És cert que al nostre país l'independentisme ha anat guanyant terreny en la batalla de les idees els darrers anys i s'ha establert com una de les opcions legítimes al centre del debat polític. Hem vist també com en gran mesura s'ha anat allunyant d'unes posicions inicials molt basades en qüestions sentimentals i d'identitat, i s'ha anat carregant d'arguments d'ordre pràctic que el converteixen en un projecte cada vegada més desitjable i assumible per sectors socials majoritaris a Catalunya. Tanmateix, també és veritat que a l'independentisme li queden alguns dubtes, indecisions i indefinicions que representen esculls encara molt importants per a la consecució de l'objectiu. Per tant, al marge de les discussions del dia a dia dels polítics professionals, resoltes amb més o menys fortuna, com les que estem vivint en aquests dies de preparació electoral, cal també continuar un esforç de reflexió de més alta volada que aspiri a superar els obstacles conceptuals de fons.

Finalment ha passat. Hem arribat al punt que molts independentistes temíem des de feia mesos. Després de les eleccions al Parlament i de les eleccions als ajuntaments de Catalunya ens trobem que a les nostres institucions pròpies la presència dels partits independentistes és força més baixa que fa tot just uns mesos. I ens trobem que això passa precisament quan totes les enquestes indiquen que l'independentisme social és més fort que mai, quan més ciutadans s'hi identifiquen, quan se n'ha normalitzat completament el debat, quan fins i tot aconsegueix mobilitzar més de 230.000 barcelonins per votar a favor de la independència en un referèndum no oficial.

Les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 han confirmat els grans canvis del mapa polític català que van començar amb les passades eleccions al Parlament. Es consuma també a nivell municipal el gir a la dreta (o centre-dreta si voleu) de la societat catalana que, encara disgustada amb la gestió dels partits esquerres durant el darrer cicle polític, castiga durament PSC i ERC, i aposta sobretot per CIU, però també pel PP i, significativament, també per la xenòfoba PxC en alguns indrets. De les esquerres només se salven de la desfeta una ICV, que ja havia aguantat el tipus al Parlament, i una CUP que emergeix amb força en diversos municipis, malgrat que llurs petits èxits no compensen ni de lluny la davallada de les altres dues forces.

Tal com dèiem al darrer apunt d'aquest bloc, havent tancat un llarg cicle polític (en dos actes: amb la sentència del TC contra l'Estatut i la posterior manifestació del 10J, i amb el canvi de govern a Catalunya del 28N) i havent tancat també l'inaudit procés cívic de les consultes populars amb el 10A, l'independentisme entra ara en una nova etapa. Hi arriba socialment més enfortit que mai, gràcies a la nítida visualització del conflicte institucional amb Espanya i a la vitalitat del moviment popular de les consultes; també hi arriba havent-se tornat políticament més transversal que mai. Com a resultat de tot plegat, amb les dades demoscòpiques a la mà (vegeu l'enquesta més recent), a grans trets tenim la societat catalana repartida en tres sectors de mida molt semblant pel que fa a la qüestió d'una possible emancipació nacional: un terç es mostra disposat a votar SÍ en un referèndum oficial sobre la independència, un terç afirma que hi votaria en contra, i el terç restant es mostra indecís o indiferent. És a dir, l'independentisme és més fort que mai, però encara no arriba a la massa crítica necessària per encetar el procés de constitució d'un nou estat.

El darrer apunt d'aquest bloc desblocat, del passat 29 de novembre, queda ja força llunyà en el temps, i no tant pels dies que han transcorregut, quatre mesos  i mig, sinó per la velocitat dels esdeveniments que des de llavors s'han produït a l'escena política del nostre país. Deia llavors que el 28N havia estat una jornada electoral de derrota dels partits independentistes, que es presentaven a les eleccions absurdament barallats, però que tanmateix no era una derrota de l'independentisme com a moviment social. Tot just uns dies després d'aquella desfeta, començava al barri de la Barceloneta la campanya de recollida de vot anticipat de Barcelona Decideix, un dels processos més il·lusionadors i sorprenents de la història política de la ciutat.

Ara que al meu voltant el món es paralitza per anar a seguir un esdeveniment esportiu, aprofito la tranquil·litat que tal ocasió em brinda per asseure'm a encetar la meva sèrie particular de reflexions postelectorals.

Des d'aquest bloc hem estat analitzant l'ascens que ha fet l'independentisme durant els darrers anys. Hem dit que ha estat el resultat de la combinació dels esforços fets des de l'acció política i des de la societat civil. Ara ens trobem en aquell punt en què els dos terrenys es troben: les eleccions. El diumenge 28 de novembre els catalans som cridats a les urnes per decidir la nova composició del nostre parlament. Per tant, ara és el moment en què la societat civil decideix quines seran les persones que portaran a terme l'acció política des de la primera fila durant la propera legislatura. Què en podem esperar els independentistes d'aquestes eleccions? Quin paper poden tenir en la progressió ascendent que la nostra opció està seguint? És natural que ens preguntem si el creixement del suport a l'independentisme que mostren els estudis demoscòpics més recents es traduirà d'alguna manera a la nova composició del Parlament.

La teoria de jocs és la branca de les matemàtiques que estudia des d'un punt de vista abstracte els jocs entesos com a qualsevol situació d'enfrontament entre adversaris que, a partir d'una situació inicial, intenten arribar a una posició final definida com a victòria, bo i respectant unes regles estipulades. També estudia les estratègies que aquests adversaris poden seguir per assolir la victòria. Es tracta d'un concepte tan general que, de fet, trobem exemplificat en tots els àmbits de la vida. La política, certament, és un dels terrenys de l'experiència humana on els jocs hi tenen una presència més prominent. Fins i tot, podríem dir que l'essència de la política consisteix precisament en això i que no és altra cosa que un reguitzell de situacions d'enfrontament reglat, és a dir, de jocs.

Aquests dies, a mesura que avancem en l'escalada dialèctica de la precampanya, sentim a parlar, sovint amb gran teatralitat, d'allò que pot passar després de les eleccions. Tal com és natural, el partits mouen fitxa: fan promeses, plantegen estratègies i posen noves condicions sobre la taula que compliran o que faran valer si tenen prou força. Però també ens amenacen dient-nos que si, en canvi, no tenen prou suport, ens poden passar tot de desgràcies. No ens n'hem de sorprendre. Forma part del joc polític habitual. L'elector reflexiu i pacient, davant d'aquest devessall de gesticulacions, senzillament es para una estona a pensar i a destriar el gra de la palla. Pren nota dels nous compromisos que prenen els partits i n'analitza la credibilitat. Els que s'assumeixen amb gran cerimònia i vehemència són els que cal tenir més en compte, perquè fan que el partit es torni esclau de les seves paraules i ja no pugui fer marxa enrere sense caure en flagrant contradicció. L'exemple recent més clar que en tenim és el compromís que ha pres ERC: només pactarà amb qui es comprometi a impulsar un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya.

La independència de Catalunya arribarà el dia que el Parlament la proclami i el poble català la ratifiqui en referèndum democràtic oficial. En un sistema multipartidista com el nostre, és quasi segur que tal proclamació no la podrà fer un partit tot sol, sinó un gran pacte entre partits d'ideologies enfrontades que es posin d'acord per fer aquest gran pas endavant. Això, és clar, no ho podran pas fer per sorpresa de l'electorat, sinó després d'haver-se presentat a unes eleccions amb un compromís explícit per fer aquest pas històric. Per tant, caldrà que al Parlament hi hagi 68 diputats de partits que portin la independència al programa. I això no passarà el proper dia 28 de novembre. Cap enquesta d'intenció de vot no preveu, ni de lluny, que la suma dels diputats independentistes s'acosti als 68. I cal dir que, malgrat l'obsessió que alguns sectors han mostrat per la unitat d'aquestes candidatures, ni tan sols en el cas que totes s'unissin en una una sola llista no obtindrien tal quantitat d'escons.

Entre els diversos indicadors que ens mostren de manera objectiva fins a quin punt l'opció independentista ha assolit els darrers anys una rellevància inaudita a la societat catalana n'hi ha de dos tipus especialment prominents. En primer lloc, és clar, hi ha els indicadors electorals, sobretot el nombre de diputats al Parlament de l'única llista declaradament independentista, ERC, que fins ara hi ha tingut representació. Aquest nombre ha augmentat considerablement els darrers anys: dels 12 diputats del 1999, als 23 del 2003 i els 21 del 2006. De totes maneres, és raonable pensar que aquesta dada no exhaureix tota la realitat d'aquesta opció, ja que és perfectament possible que un nombre substancial d'electors que podrien estar-hi d'acord, a l'hora de votar en aquestes darreres conteses electorals, per diversos motius, s'inclinessin per altres llistes. Per això cal mirar-nos també amb atenció els indicadors de la segona espècie: les enquestes específiques sobre la qüestió.

És un fet, que a hores d'ara en aquestes latituds ja no passa per alt a ningú que estigui mínimament informat, que el suport a l'independentisme a Catalunya (entesa en el sentit actual estricte, és a dir, el territori administrat per la Generalitat de Catalunya i constituït jurídicament com a comunitat autònoma espanyola) ha assolit un màxim històric. Ho mostren totes les enquestes. Això, com tot estat d'opinió en una societat democràtica i avançada, és causat per una mescla complexa de factors.