Desblocat

El bloc d'en Carles Noguera i Clofent

9 d'octubre de 2010
0 comentaris

El creixement de l’independentisme (tercera i darrera part: les estratègies de futur)

La
independència de Catalunya arribarà el dia que el Parlament la
proclami i el poble català la ratifiqui en referèndum democràtic
oficial. En un sistema multipartidista com el nostre, és quasi segur
que tal proclamació no la podrà fer un partit tot sol, sinó un
gran pacte entre partits d’ideologies enfrontades que es posin
d’acord per fer aquest gran pas endavant. Això, és clar, no ho
podran pas fer per sorpresa de l’electorat, sinó després d’haver-se
presentat a unes eleccions amb un compromís explícit per fer aquest
pas històric. Per tant, caldrà que al Parlament hi hagi 68 diputats
de partits que portin la independència al programa. I això no
passarà el proper dia 28 de novembre. Cap enquesta d’intenció de
vot no preveu, ni de lluny, que la suma dels diputats
independentistes s’acosti als 68. I cal dir que, malgrat l’obsessió
que alguns sectors han mostrat per la unitat d’aquestes candidatures,
ni tan sols en el cas que totes s’unissin en una una sola llista no
obtindrien tal quantitat d’escons.

A
primera vista, aquesta situació podria semblar contradictòria amb
les dades que donàvem a la segona part d’aquest article, en què
vèiem que les enquestes recents que es col·loquen en la situació
hipotètica d’un referèndum oficial marquen que hi hauria una
majoria pel SÍ. Com és possible, doncs, que no hi hagi la mateixa
majoria per les candidatures independentistes? Doncs perquè
clarament es tracta de dues situacions ben diferents. Qui vota una
llista independentista en unes eleccions és un elector ja convençut
sobre la qüestió. En canvi, qui diu que votaria SÍ en un
referèndum pot ser simplement una persona no independentista ni gens
convençuda pel que fa a aquesta qüestió, però que posada entre
l’espasa i la paret, en una cruïlla en què el resultat serà
vinculant, amb una papereta a cada mà pensa: “Què he de fer? Vull
que continuem igual? O podem fer un pas endavant i que d’una vegada
s’acabi aquest etern conflicte?”, i finalment es decideix per la
papereta afirmativa.

 

Ergo,
els independentistes que realment vulguin aconseguir llur objectiu
cal que es preguntin ara mateix quina estratègia han de seguir per
tal d’assolir la fita de la majoria absoluta de diputats
independentistes a les següents eleccions. La simple constatació de
la necessitat d’aconseguir una certa fita no porta a assolir-la. Cal
dissenyar un camí concret per arribar-hi.

 

Al
panorama polític català hi han aparegut darrerament dues noves
candidatures que diuen, totes dues, que no es presenten a les
eleccions per gestionar l’autonomia, sinó per proclamar la
independència. Diuen, a més, que no és el moment de discutir si
els independentistes són d’esquerres o de dretes. Diuen que la
ideologia ja entrarà en joc quan tinguem un Estat,
que ara cal
deixar-la de banda i ajuntar-nos tots per aconseguir la majoria
absoluta necessària.

 

Això,
certament, tindria sentit si ara mateix ja hi hagués aquesta majoria
i només calgués deixar de banda la ideologia durant el període
constituent. Però encara no som en aquest període, sinó en una
fase prèvia en què encara cal convèncer molta gent per tal que
votin independència. I com els podem convèncer si hem deixat de
banda la ideologia? De quina manera substanciarem un suposat futur
millor si no ho podem concretar des de cap òptica ideològica? Per
exemple, l’electorat amb una sensibilitat més d’esquerres necessita
partits independentistes que expliquin que la Catalunya independent
podrà fer millors polítiques socials. O l’electorat més propens a
desitjar models d’economia liberal necessita partits independentistes
d’aquesta ideologia que els engresquin a fer el pas. Tanmateix,
alguns diuen que, com que amb la independència s’acabarà l’espoli
fiscal, llavors hi haurà més diners per fer polítiques millors
tant d’esquerres com de dretes, i conclouen que per convèncer els
que encara són unionistes és suficient fer un discurs que mostri
les bondats econòmiques de la independència. Però això no sembla
el més pràctic perquè queda en un nivell abstracte de difícil
ganxo electoral i impedeix focalitzar el discurs. Al final aquest 
plantejament abstracte pràcticament només arriba als que ja n’estan
convençuts. I
és que l’únic discurs que realment pot arribar a persuadir els que
encara no volen la independència, és aquell que realment s’acosti a
llurs esperances i il·lusions i mostri que seran factibles en el nou
horitzó.

 

Com
s’ho pot fer, doncs, l’independentisme per continuar creixent
substancialment fins a arribar a la massa crítica? Si pensem en les
causes que han portat a l’actual màxim històric de suport a aquesta
opció, trobem que, tot i que hi ha causes de caràcter ben
constructiu (la pedagogia que han fet tantes entitats ensenyant que
la independència és possible i desitjable, o la que han fet les
consultes no oficials a tants pobles ensenyant que un referèndum és
un acte democràtic i pacífic), els moments en què aquest
creixement ha estat més agut han estat aquells en què hi ha hagut
una clara topada amb l’estat espanyol i allò que representa.
Recordem, per exemple, el resultat espectacular que obtingué ERC a
les eleccions espanyoles del 2004 amb Carod-Rovira al capdavant
precisament a continuació del linxament mediàtic que havia sofert
per part de la premsa espanyola més reaccionària després del
conegut episodi del viatge a Perpinyà. O recordem l’exemple molt més
proper de l’ascens espectacular de l’independentisme, detectat per
totes les enquestes, després de la sentència del Tribunal
Constitucional espanyol en contra de l’Estatut. És, doncs, un fet
que l’independentisme creix sobretot per reacció, malgrat que
després es justifiqui a partir d’arguments constructius. La gran
proposta d’intentar federalitzar Espanya des de l’interior del
sistema autonòmic amb un Estatut català tan ambiciós com ho
permetés la Constitució espanyola ha topat amb el mur insuperable de la
immobilitat centralista, amb tot el seu aparell polític i jurídic
que ho ha frustrat per sempre. Això ha ensenyat a molta gent que
només és factible la independència, perquè és l’únic camí que
depèn únicament de nosaltres. Però encara falta convèncer més
gent. I per fer-ho hem de tornar a visualitzar de manera ben
explícita la impossibilitat, dins l’actual marc legal espanyol, de
decidir democràticament el nostre futur.

 

Penso
que és en aquest context que cal llegir i valorar la utilitat
d’algunes noves propostes que han sorgit darrerament i que mostren el
canvi radical que ha sofert la política catalana des del viratge del
2003. Em refereixo a idees com la d’exigir una reforma de la
Constitució espanyola feta pel Cercle d’Economia o per ICV, o la
nova idea de la reconvertida CIU de demanar un sistema de finançament
que tendeixi al concert econòmic. Tots saben que un rebuig del poder
espanyol a tals propostes (sempre que, és clar, es fessin amb un
ferm suport des de Catalunya) serien un nou revulsiu per
l’independentisme
.

 

Però
crec que l’estratègia més democràtica, clara i directa és la proposta
d’exigència d’un referèndum oficial que fa Esquerra Republicana i
que posa com a condició necessària per a qualsevol pacte
postelectoral. Aquest plantejament té diverses virtuts:

 

  1. Mostra clarament que s’ha acabat l’època dels tripartits. Aquest
    tipus de pacte ja no es repetirà. Els acords del 2003 i el 2006 van
    ser necessaris per redactar, aprovar i desplegar el nou Estatut, per
    tal de recórrer un camí que s’acaba amb la sentència dictada pel
    TC i que ha significat el certificat de defunció de la via
    autonomista i federalitzadora. Calia fer aquells pactes per fer
    créixer l’independentisme, però ara ja no servirien per a res. ERC
    diu que només pactarà amb qui es comprometi a exigir un referèndum
    durant la propera legislatura, i és obvi que el PSC ara mateix això
    no ho vol.

  2. Aquesta condició, a més, posa un preu molt alt a qualsevol pacte
    amb CIU. Els set anys que aquests s’han passat a l’oposició els han
    obligat a fer un important gir de discurs i ara es presenten com a
    formació sobiranista que “no posa cap límit al dret a decidir”
    i per primera vegada tenen un líder que diu que el dia que hi hagi
    referèndum votarà SÍ. Si arriben a pactar amb els
    independentistes hauran de concretar aquests principis més aviat
    eteris en exigències reals.

  3. L’exigència de referèndum feta pel Parlament i el govern de la
    Generalitat tornaria a posar a prova el poder central espanyol.
    L’obligaria a prendre una decisió. I aquí tenim una situació de
    win-win, guanyadora en qualsevol cas. Si el govern espanyol hi
    accedeix, situació del tot improbable, ja tindrem el que volíem. I
    si s’hi oposa, llavors quedarà encara més clar als ulls de tothom
    que l’Estat espanyol no vol que Catalunya decideixi democràticament
    el seu futur. I aleshores, de nou com a reacció, l’independentisme
    tornarà a créixer massivament.

 

La
promesa d’ERC no és, doncs, vana. No promet una cosa impossible. No
promet el referèndum, ja que això no és a les seves mans. El que
promet és que l’exigirà. I això pot ser l’estratègia guanyadora
de creixement de l’opció independentista que necessitem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!