Desblocat

La
teoria de jocs és la branca de les matemàtiques que estudia des
d’un punt de vista abstracte els jocs entesos com a qualsevol
situació d’enfrontament entre adversaris que, a partir d’una
situació inicial, intenten arribar a una posició final definida com
a victòria, bo i respectant unes regles estipulades. També estudia
les estratègies que aquests adversaris poden seguir per assolir la
victòria. Es tracta d’un concepte tan general que, de fet, trobem
exemplificat en tots els àmbits de la vida. La política, certament,
és un dels terrenys de l’experiència humana on els jocs hi tenen
una presència més prominent. Fins i tot, podríem dir que l’essència
de la política consisteix precisament en això i que no és altra
cosa que un reguitzell de situacions d’enfrontament reglat, és a
dir, de jocs.

A
Catalunya fa temps que hi va començar una partida de gran abast que,
de mica en mica, ha anat guanyant pes fins a arribar a prendre un
protagonisme absolut. Es tracta, és clar, del joc polític que es
refereix a la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat
independent. La preponderància que aquesta qüestió, i el joc
corresponent, han pres darrerament ha quedat ben visiblement
demostrada pel fet que a la precampanya que hem viscut i a la
campanya que acaba de començar, per primera vegada a la història
democràtica d’aquest país, la paraula “independència” apareix
als programes, cartells, eslògans i discursos de tots els partits.
En alguns casos hi apareix com a proposta actual del partit, en
d’altres com a possibilitat a la qual el partit no descarta de donar
suport a mitjà termini i, en la resta de casos, com a escenari
possible al qual el partit s’oposa. Si tenim en compte que aquesta
qüestió no fa gaire temps era completament marginal, el fet que ara
s’hagi col·locat al bell mig del gran tauler dels jocs polítics és,
sens dubte, una victòria enorme dels seus proponents. Això no vol
dir, és clar, que el joc de la independència no hi fos abans. Ja fa
molt de temps que hi estem jugant. Però fins ara els enemics
d’aquesta idea miraven de silenciar-la, una estratègia ben raonable.
Sabien que com menys se’n parlés, menys podria créixer. Per tant,
en general es limitaven a ignorar-la i, com a màxim, de tant en tant
s’hi referien amb algun petit comentari per dir que era una idea
impossible, una quimera absurda només defensada per una minoria que
vivia fora de la realitat.

És
evident que l’estat d’aquesta gran partida ha variat substancialment
fins al punt que ara els jugadors unionistes finalment han hagut de
reconèixer que també hi juguen. Com hem arribat aquí? És clar que
no hi som per la voluntat dels unionistes, sinó per la dels
independentistes, que durant els últims anys han jugat de manera
intel·ligent per propiciar aquest canvi radical de posicions al
tauler. Per arribar-hi s’han seguit estratègies de guany segur,
és
a dir, una sèrie de moviments que col·loquen l’adversari en una
situació en què, faci el que faci, hi sortirà perdent.

Els
independentistes van optar el 2003 per fer el primer tripartit, un
govern que havia de tenir com a objectiu principal l’elaboració i
l’aprovació al Parlament d’un nou estatut d’autonomia. La conjuntura
política del moment el feia possible. Per força es podria aprovar a
Catalunya perquè tenia el suport del govern i també,
necessàriament, d’una CIU a l’oposició que per principis no podia
negar-se a participar-hi. Era l’escenificació fins a les últimes
conseqüències d’una voluntat de mirar d’assolir, des de les
possibilitats de la legalitat constitucional vigent, allò que més
s’assemblés a una federació de Catalunya amb Espanya. Es plantejava
perquè hi havia guany en qualsevol cas per a la causa
independentista: (1) si el poder de Madrid ho permetia, tindríem un
grau molt més alt d’autonomia que ens podria permetre anar creant
consciència d’estat i al cap d’un temps abordar amb maduresa la
possibilitat de la independència, o (2) si la reforma estatutària
topava amb un mur infranquejable al Congrés dels diputats, hauríem
mostrat que Espanya es negava a fer cap mena de pas envers res que
s’assemblés a un estat federal i així quedaria demostrat que no
calia perdre més el temps amb la utopia de l’Espanya federal i, per
eliminació, creixeria el suport a l’independentisme. El que no
sabien aquells que van fer el Pacte del Tinell és que després la
història els seria tan favorable que faria la jugada molt més
profitosa i el guany molt més substancial. En efecte, el curs
inesperat dels esdeveniments el març del 2004 va fer que, en lloc
del previsible govern hostil del PP, tinguéssim a Madrid un “govern
amic” que ens va permetre aprovar el nou estatut (ben retallat,
això sí) i ratificar-lo en referèndum. El final del periple és
ben recent i conegut: el PP, i d’altres instàncies espanyoles, hi
presenten uns recursos d’inconstitucionalitat sobre els quals el
Tribunal Constitucional es
pronuncia amb una sentència absolutament demolidora. Resultat: la
via (2) del plantejament de guany segur es produeix amb una força
encara molt més gran que no s’esperava inicialment, i el suport a
l’independentisme creix com mai.

Anàlogament,
el segon tripartit es fa amb una estratègia similar i
complementària. Es fa amb la intenció de forçar el PSC a aprovar
lleis nacionalment ambicioses a les quals CIU haurà de donar suport
des de l’oposició, com ara la del cinema, la de vegueries, la del
codi de consum o la de consultes. La situació torna a ser de guany
segur: (1) si l’Estatut no és destrossat pel TC, aquestes lleis
permeten desplegar-ne les noves possibilitats i anar augmentant
l’autogovern efectiu de Catalunya, o (2) si la sentència és prou
restrictiva, la retallada no es quedarà en el pla abstracte sinó
que es traduirà en fets concrets quan deixi sense efecte les noves
lleis que en depenien. En aquest cas la col·laboració inestimable
del PP i el TC (entre d’altres) ens ha portat també a la segona
branca de l’estratègia guanyadora. La successiva derogació de lleis
que acaba de començar proporciona un meravellós arsenal argumental
per qualsevol independentista.

Les
noves forces polítiques que es presenten a les eleccions amb la
independència al programa, Reagrupament i Solidaritat, estan
plantejant amb claredat i valentia la declaració unilateral
d’independència al Parlament com a via necessària per assolir llur
objectiu. Això ho han vist molt bé. Però no són pas ni una
estratègia ni un objectiu nous: ERC també ha aspirat sempre a
assolir una majoria suficient per fer aquest pas. La qüestió, per
tant, no és a l’objectiu -arribar a tenir prou diputats que vulguin
declarar la independència- aquí hi estem d’acord tots els
independentistes. La diferència rau en l’estratègia per assolir
prèviament aquest mínim necessari de 68 diputats que ho vulguin
fer. Aparentment, l’únic camí que les dues noves
candidatures proposen per arribar-hi sembla que és el d’anar
convencent de mica en mica l’electorat dels avantatges de l’estat
propi. És a dir, fer pedagogia a casa. Diuen allò, que d’altra
banda és cert, que no val la pena intentar convèncer Espanya de res. Que
només cal que ens decidim nosaltres, els catalans. I a més, es proposen
la tasca ben difícil de convèncer des de la neutralitat ideològica,
puix que declaren, totes dues candidatures, que no són ni
d’esquerres, ni de dretes, ni de centre. Són només
independentistes. En tot això hi coincideixen tots dos partits. De
fet, no s’entén quina és llur diferència de plantejament ni
s’entén per què han pensat que globalment s’obtindrien més
diputats independentistes si es presentaven per separat amb un
discurs mútuament indistingible.

En
lloc d’això, proposo des d’aquestes línies de continuar cercant el
creixement del suport electoral a l’independentisme a través de
noves estratègies de guany segur
com les que fins ara ens han donat tan bons resultats. Crec que cal
mantenir el pols institucional amb l’estat espanyol. Cal continuar
amb apostes polítiques ben fermes que (1) si ens fossin concedides
ens millorarien la situació com a país, i (2) si ens són denegades
facin créixer el nombre d’electors cansats de topar amb la paret,
electors que facin el pas a l’independentisme.

Actualment
hi ha dos partits que estan proposant estratègies d’aquest tipus:
CIU amb el concert econòmic i ERC amb el referèndum per la
independència.

CIU
promet liderar un procés de negociació amb l’estat espanyol per
obtenir un sistema fiscal semblant al concert econòmic de què
gaudeixen el País Basc i Navarra. És certament una novetat venint
de qui ve, és a dir, d’una formació política que fins ara mai no
ho havia proposat i ni tan sols no hi havia donat cap suport quan ERC
ho havia defensat. Per tant, és un canvi interessant que mostra que
els set anys que CIU s’ha passat a l’oposició han servit, com a
mínim, perquè facin un canvi molt substancial de plantejaments. És
una estratègia de guany segur, però té dos grans inconvenients:
(a) es queda curta en un moment en què ja hi ha tanta gent que
aposta per l’estat propi, (b) té el gran risc de posar-nos amb una
situació de negociació en què fàcilment aquells que la proposen
es conformin amb molt menys del que havien demanat. En efecte, CIU té
una gran reputació de partit pragmàtic i possibilista que, massa
sovint, ha donat per bons acords amb l’Estat que representaven
avenços molt petits per Catalunya. Qui ens assegura ara que al llarg
d’una negociació amb el govern espanyol, que començarien només el
2012, no es plantin quan els ofereixin qualsevol model que millori
una mica el finançament actual, però que encara quedi molt lluny
del sistema basc i navarrès? Si passés això, el guany seria migrat
i l’embranzida de l’independentisme hauria servit per ben poca cosa i, a
més,
correria el perill de quedar altra vegada marginat per una
centralitat política que es conformaria amb el nou status quo.

En
canvi, tenim la possibilitat d’exigir molt més que això. Podem
tenir un govern i un parlament que apostin per la democràcia i que
vulguin impulsar un referèndum d’independència. La cosa està
madura. Les consultes populars a pobles i ciutats ho han demostrat.
Ni tan sols no cal ser independentista per estar d’acord amb la idea
de donar la veu al poble. La qüestió del futur del país és sobre
la taula, la gent en parla al carrer i a la feina. Per què, doncs,
no els hauríem de poder donar la possibilitat de votar-ho en un
referèndum oficial? Si Madrid no s’hi oposés ja tindríem el que
volíem. Si s’hi posa en contra i usa tota la força d’estat de què
disposa per impedir-ho, tindrem una nova victòria política: quedarà
clar als ulls de la nostra gent i de la comunitat internacional que
Espanya no és democràcia, que a Espanya no s’hi permet votar una
qüestió fonamental que és de rabiosa necessitat i actualitat. I
tornarem a créixer, aquest cop fins a la massa crítica per poder
fer, finalment, el gran pas.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!