Desblocat

Entre els diversos
indicadors que ens mostren de manera objectiva fins a quin punt
l’opció independentista ha assolit els darrers anys una rellevància
inaudita a la societat catalana n’hi ha de dos tipus especialment
prominents. En primer lloc, és clar, hi ha els indicadors electorals,
sobretot el nombre de diputats al Parlament de l’única llista
declaradament independentista, ERC, que fins ara hi ha tingut
representació. Aquest nombre ha augmentat considerablement els
darrers anys: dels 12 diputats del 1999, als 23 del 2003 i els 21 del
2006. De totes maneres, és raonable pensar que aquesta dada no
exhaureix tota la realitat d’aquesta opció, ja que és perfectament
possible que un nombre substancial d’electors que podrien estar-hi
d’acord, a l’hora de votar en aquestes darreres conteses electorals,
per diversos motius, s’inclinessin per altres llistes. Per això cal
mirar-nos també amb atenció els indicadors de la segona espècie:
les enquestes específiques sobre la qüestió.

El Centre
d’Estudis d’Opinió (CEO)
inclou, des que fou creat el 2005, una pregunta sobre la possibilitat
de la independència en el Baròmetre d’Opinió Política que
realitza periòdicament. Concretament es demana als enquestats quin
creuen que hauria de ser l’estatus de Catalunya: un estat
independent, un estat federat dins d’una Espanya federal, una
comunitat autònoma espanyola o una regió espanyola sense autonomia.
Al llarg d’aquests anys l’opció independentista ha anat augmentant,
amb certes fluctuacions, des del 13.6% del 2005 fins al 24.3% del
darrer estudi del 2010; l’opció federalista ha fluctuat entorn del
31%; l’opció autonomista ha seguit una tendència a la baixa del
40.8% del 2005 al 33.3% de la darrera enquesta; finalment, l’opció
regionalista s’ha mantingut com a posició marginal tot fluctuant
entre el 8.3% i el 3,8%. Es tracta d’estudis fets per un òrgan
oficial i que tenen, sens dubte, un gran interès demoscòpic. De
totes maneres, el CEO no ha fet mai cap pregunta que es situés a
l’escenari hipotètic d’un referèndum sobre la independència que,
tal com sabem, últimament s’ha anat introduint amb força al debat
polític. Han aparegut, però, altres estudis solvents que sí que
han tractat aquesta possibilitat i han fet la pregunta concreta:
“vostè què faria si hi hagués un referèndum oficial sobre la
independència de Catalunya?” Segons l‘estudi
fet per la
Universitat Oberta de Catalunya el febrer del 2010 (estudi
d’enorme interès que aprofundeix, a més, en les motivacions i les
percepcions sobre les circumstàncies relacionades amb un tal
escenari) el 50.4% hi votaria a favor, el 17.8% en contra i el 24.6%
s’abstindria (la resta, com és habitual, són els que no ho saben o
no responen). També alguns importants mitjans de comunicació han
fet enquestes amb aquesta pregunta i han obtingut resultats amb una
tendència semblant: 48,1% pel SÍ – 35,3% pel NO (El Periódico,
juny de 2010), 47% pel SÍ – 36% pel NO (La Vanguardia, juliol de
2010), 40% pel SÍ – 45% pel NO (La Vanguardia, setembre de 2010),
48,8% pel SÍ – 41,4% pel NO (RAC1, setembre de 2010).

Tot plegat ens
proporciona unes dades mai vistes en aquest país i que ens mostren,
amb els números a la mà, no només que la possibilitat de la
independència s’ha col·locat al centre del debat polític català
com un tema de discussió de primer ordre, sinó que és una possibilitat
ben real i que probablement s’imposaria en un referèndum oficial.

Aquesta nova
situació, i
amb la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya del
proper 28 de novembre, s’està traduint necessàriament al debat de
precampanya i als plantejaments i estratègies dels partits. Per
primera vegada ens trobem que totes les llistes amb possibilitats
raonables d’assolir representació es pronuncien, d’una manera o
d’una altra, sobre la qüestió. Fins i tot els partits que sempre hi
han estat en contra i que fins ara havien preferit no parlar-ne gaire
per no ajudar a activar-ne el debat, ara s’han de col·locar
clarament. Ciutadans s’ha destapat amb el lema “Convivencia Sí,
Independencia NO”, en què es veuen obligats a usar la paraula
tabú. També el PP i el PSC han estat ben explícits sobre aquesta
qüestió: no hi donen cap suport. La diferència, és clar, és que
uns estan satisfets amb l’escapçada de l’Estatut al Tribunal
Constitucional a causa d’uns recursos que ells mateixos van
presentar, i els altres s’han quedat sols defensant el text
estatutari aprovat en referèndum. En efecte, el moviment de fons
independentista ha canviat el plantejament dels altres dos partits
que havien donat suport a l’Estatut: ICV es comença a mostrar
favorable a un referèndum
que inclogui a més de
l’opció independentista també la federalista, i CIU, que diu que no
descarta l’horitzó de la independència per més endavant, ara
proposa un projecte de concert econòmic com a salt endavant respecte
de l’Estatut mutilat al TC. També, finalment, les coses s’han mogut
al món declarament independentista. ERC diu que a partir d’ara només
donarà suport a un govern català que es comprometi a la
convocatòria d’un referèndum, la qual cosa esvaeix del tot la
possibilitat d’un tercer tripartit i posa una condició molt forta a
una possible entesa amb CIU. A més, han aparegut dues noves
candidatures, SI i RCat, de discurs radicalment independentista, amb
possibilitats d’obtenir representació, i que fan encara més complex
el panorama polític.

Ens trobem per tant
en un
nou punt on no havíem estat mai i que és fruit de les causes
necessàries que hem argumentat a la primera part de l’article: els
governs tripartits, el projecte fallit d’Estatut i el desenvolupament
de l’independentisme cívic. Naturalment ara ens podem preguntar de
quina manera això pot culminar, o no, amb l’assoliment de la
independència.

D’entrada, com hem
dit,
ara sabem que el dia que es convoqui un referèndum oficial
segurament guanyarà l’opció independentista (entenent, és clar,
que es faci amb el format de SÍ o NO que tenen tots els referèndums
d’independència arreu del món; de la fal·làcia d’introduir-hi
també una opció federalista en parlaré en un proper article). Per
tant, el que cal demanar-se és com es fa per arribar a convocar-lo.
Les possibilitats de fer-ho dins de la legalitat vigent no semblen
gens realistes. Hem vist com la via de la llei de consultes
desenvolupada pel Departament de Governació del conseller Ausàs i
aprovada pel Parlament el març del 2010 ha quedat truncada per la
sentència del TC que elimina, també, la capacitat de la Generalitat
de convocar referèndums. En aquest sentit la proposta d’ERC, i
l’exigència per possibles pactes, de fer un tal referèndum en les
condicions actuals no sembla factible (aquesta proposta, però, s’ha
de llegir com una intel·ligent posició estratègica que analitzaré
a la tercera part de l’article). Sabem que la Generalitat no el
podria convocar legalment i que el govern espanyol s’hi oposaria i
utilitzaria tota la seva maquinària per fer-lo impossible. Queda
clar, i això ho han vist bé els ideòlegs de les noves llistes
independentistes, que només es podrà fer si prèviament es trenca
la legalitat vigent a partir d’una declaració unilateral
d’independència feta al Parlament de Catalunya. Només llavors es
podria convocar un referèndum oficial per ratificar, o no, tal
declaració. Ara bé, per poder-ho fer cal tenir, és clar, una
majoria de diputats disposats a fer aquest pas. És a dir, cal que al
Parlament hi hagi com a mínim 68 diputats de llistes que
explícitament s’hagin presentat a les eleccions amb aquest objectiu.
Com que és obvi (ho mostren totes les enquestes electorals) que això
no passarà el proper 28 de novembre, ja podem dir ara mateix que
l’objectiu de la independència, malgrat l’enorme creixement que ha
tingut el suport a aquesta opció, no s’assolirà a la propera
legislatura.

En conclusió: els
independentistes han de saber que una gran part de la feina
necessària per arribar a llur objectiu ja la tenen feta, però que
encara en falta molta. I han de saber també que el següent gran
objectiu, absolutament necessari, és el d’aconseguir que hi hagi
aquesta majoria absoluta al Parlament. Per tant, el que cal discutir
és quina estratègia s’ha de seguir per arribar-hi, què cal fer
avui perquè la majoria que no apareixerà el novembre del 2010, sí
que hi sigui en canvi a les properes eleccions. Analitzarem les
possibles estratègies a la tercera i darrera part d’aquest article.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!