ERC proposa una reforma de la constitució espanyola que permeti la secessió, la federació entre territoris i la supressió dels articles que fan de l’exèrcit el garant de la unitat d’Espanya. Si CiU i el seu entorn tenen la mateixa reacció que vam veure amb l’afer de les banderes, amb la tercera hora de castellà o amb el tema de la despolitització de la llengua, tot fa pensar que acusaran ERC de no tocar de peus a terra, de ser una colla d’il·lusos. Tornarà a ressonar aquell "qui s’ha cregut que és, vostè?" de Duran, que ha esdevingut una categoria de la mesquinesa política. I votaran contra la proposta. Però tinc l’esperança d’equivocar-me i que aquest cop l’objectiu compartit permeti el front comú.
El debat sobre la despolitització de la llengua ha tingut força repercussió. En trobareu ressons a diversos blocs i articles. En alguns casos són reaccions desenfocades, que pretenen que despolititzar la llengua és deixar de fer política lingüística o passar a una actitud acomplexada. Per sort, també he pogut llegir bones aportacions com les del bloc L’argumentari català o la de Josep Pinyol. I molt especialment la de David Miró, avui, a El Singular Digital. Cal felicitar aquest darrer per la seva claredat. En qualsevol cas, en un to o en un altre, s’han fet ressò del debat Carme Laura Gil des del seu Coc ràpid (llegiu-ne també els comentaris), Pere Meroño, Miquel (Font), Juli Cuéllar, etc., etc.
Sobre la tercera hora de castellà, avui apareix a l’Avui una carta de Josep Moneo Vilalta, mestre de primària al Baix Llobregat, que resulta prou concloent. I també s’agraeix l’opinió d’un sociolingüista, un expert en aquest tema del qual tothom opina però pocs saben, com és l’Isidor Marí a Tribuna Catalana. Que s’ho faci mirar aquest pèssim conseller d’Educació que ens ha tocat, que viu als núvols o pretén viure-hi malgrat el que li arriba per totes bandes. I enmig de tots aquests debats, m’agradaria fer veure al President de la Generalitat que la Catalunya postnacional que ell voldria està bullint com mai de debat identitari. Segurament la seva pretensió ha fet reaccionar els més sensibles i ha provocat l’efecte contrari. I això, en el fons, no reflecteix res més que un profund desconeixement del país.
També està prou bé l’article de Ferran Sàez a l’Avui sobre la modernització del catalanisme. Parla d’actualitzar el llegat del catalanisme i jo penso que la cosa és ben senzilla. La modernització és la sobiranització. Sàez fa una referència als bavaresos per dir que no són Estat i que manen més que els maltesos, però això resulta una mica trampós. L’Estat espanyol no és l’Alemanya Federal, i això explica, entre altres coses, la proposta de reforma de la Constitució d’ERC. El catalanisme té una tradició textual que omple biblioteques, però continuem encallats en un mateix punt: la sobirania. Ara toca això.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La pregunta és si vosaltres podreu influir en el govern espanyol per tirar endevant la proposta o contiunareu aprovant els pressupostos com cada any a canvi de res. Ara si preferiu tirar-vos els plats per sobre doncs perfecte així sempre guanyaran els espanyols estil Montilla.
La política és molt més que aquests brindis al sol. Jo he deixat de votar ERC per aquesta incapacitat manifesta de sortir de l’amateurisme polític.
Fins aviat,
Marc
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
Amb propostes com aquestes, podrem desemmascarar la farsa de la casa comuna, i altres actuacions teatrals dels darrers dies. La defensa del catalanisme i de la nació catalana s’ha de fer amb propostes de futur clares i no amb posicionaments oportunistes com hem pogut veure darrerament amb el tema de la tercera hora.
No crec que CiU (be ni tan sols CDC) gosin a donar suport a una proposta com aquesta que implica mullar-se a Madrid, que és precisament on CiU és víctima de profunds atacs d’amnèsia catalanista. Aquí els esperem per saber si a la seva casa comuna hi caben els sobiranistes o no.
Jo ja dono per suposat que no hi cabem però que ens ho diguin ells, rebutjant demanar si mes no el dret a separar-nos, encara que a curt termini ells poguessin dir ara no toca.
Ja era hora que ERC fés un gesto seguint els seus idearis i més en una época en que ha hagut de claudicar a tants dels seus proposits per poder treballar per altres.
Reeixirà o no, però el fet és que la Constitució espanyola de 1978 no veig que justifiqui l’actitut dels unionistes amb Espanya i que si cal reformar-la és apropiat deixar-ho clar!
Benvolgut Xavier, si la reacció de CiU és la que dius tèmer (és a dir acusar ERC de no tocar de peus a terra)… home doncs no els faltarà raó! Aquí el problema és que Esquerra està desapareixent d’una manera curiosament voluntària, assumint un no-protagonisme que deu ser acordat en el pacte d’Entesa, però que clama al cel en temes com el de la tercera hora de castellà. Ni tan sols s’han queixat, per l’amor de déu.
Ens trobem, per tant, amb una CiU que continua amb la seva habitual línia de disbarats mentals, d’acusacions absurdes i de victimisme fàcil (impagable el Mas afirmant a tort i a dret que ell és el president moral), i d’ambició nacional nul·la as usual, i al costat amb una Esquerra silenciada, muda, quieteta, a fer bondat. Si això és una estratègia d’en Carod… doncs coi espero que surti bé (que jo no l’entenc, l’estratègia), però fa tot l’efecte que el què passa és que ERC ha agafat, justament, el camí de CiU. És a dir la renúncia. I què ens queda, doncs?
Salut, tanmateix
Ja m´agradaria que els nacionalistes catalans anessim TOTS a una però la realitat del dia dia es que cada dia que passa em sento com L´ULTIM MOHICA … espero estar errat … adeu.
Alguna concessió havien de fer a les seves bases,que ja s’havien posat nervioses. Ara estaran tranquil.les una temporadeta i els gripaus que s’han empassat els podran digerir tranquils.
Mentres, en Montilla somriu de satisfacció des de la seva poltrona veient com ens barallem per collonades sense sentit pràctic. La seva tàctica continúa desplegant-se, ens tenen dividits i controlats mentre ells van impregnant d’espanyolisme la societat catalana.
El bufó de la cort (llegeixi’s Tardà) serveix a l’espanyolisme més que tota la brunete mediàtica junta. Té la consigna de mantenir CiU allunyada d’ERC i proclamar la seva lleialtat incondicional al socialisme espanyol ("sólo pactamos con la izquierda…", etc…), i a fe de Déu que ho aconsegueix, mentre tots els diputats del parlament espanyol somriuen a l’escó…Si s’escandalitzen d’alguna cosa és de com van poder arribar a pensar que Catalunya era un problema, si són com criatures estúpides.
Sincerament, si CiU no vota afavor de la proposta, quedarà més clar encara que d’independentistes no n’han tingut mai res, cosa ja se sabia. Però per damunt de tot que el seu nacionalisme es de fireta, és pur regionalisme cambonià, pujolià. Un català que diu ser minimament nacionalista no pot renunciar mai al dret a la unió amb el País Valencià i les illes (per cert, la constitució si deis la porta oberta a la unió d’Euskadi i Navarra), i sobretot mai de la vida renunciar al dret a l’audotermenació.
Si no voten a favor , siusplau senyors de CiU no facin més el paparina de volguer ser nacionlistes, de dir la bajanada de la casa gran del catalanisme o de fer portar a les seves juventuts vestides de lacoste l’estelada als seus mitings.
Això sona més a proposta per posar en evidencia a CIU i així tapar les renúncies nacionals d’ERC que res més. Espero que CIU i doni suport, però l’estratègia d’ERC és veu massa i això fa que la proposta sigui ja d’entrada poc seriosa.
No seria millor, ja que ERC està al govern de la Generalitat, que aquesta proposta la fes el Govern de la Generalitat o el Parlament de Catalunya?.
Llàstima que sempre l’estratègia i els argumentaris de partit passin per sobre dels intererssos nacionals i de país.
I també tenim la postura paternalista. Jo espero que des de CiU deixin de desqualificacions d’aquest tipus.
Aquestes dues reaccions em provoquen la pregunta: Què teníem sobre la taula?
Teníem el que en diem el maquillatge del PSOE, i més centralisme en la proposta del PP. I menys pluralisme, segur.
No sé si també hem de considerar proposta allò de la igualtat de gènere per salvar la monarquia de la desigualtat per raó de sexe.
Si l’acceptem com a proposta; en teníem tres sobre la taula. Tres que a mi no em fan riure; però m’agradaria que ens fessin riure pel què pretenen mantenir. El maquillatge ja d’entrada; la proposta del PP per salut democràtica; i si fora proposta la de protegir les filles (passades? presents i futures? futures?) de la monarquia, perquè no és seriós. Jo crec que no és més que excusa; i no diuen res de la igualtat de drets de possibles
fills adoptats.
Ara tenim una altra proposta nova, i que planteja qüestions bàsiques. Caldrà observar com va el debat. I diria que no hem d’acceptar burles de superioritat.
Sobre la modernització en l’article de Ferran Sàez em sembla molt encertat el què assenyala sobre la actualització. Penso que sense actualització, ens queda el què ens diu: deixar-ho de banda.
Hola, Xavier. Interessant reflexió.
Cadascú té els seus objectius i la seva força política i l’exerceix com ho considera oportú. CiU no ha prioritzat mai l’autodeterminació. En discrepem? Dependrà de la persona; jo, sí que en discrepo.
ERC diu que vol reformar la constitució espanyola per introduir l’autodeterminació. Perfecte. Però la constitució espanyola es configura segons les majories (qualificades, a més) espanyoles i per tant no es pot reformar sense aliats espanyols. Amb quina força ERC assolirà aquesta reforma? No l’ha exigida pas, fins ara, per donar suport a la investidura d’un president espanyol (Zapatero), ni d’un de català d’un partit lligat al PSOE que no accepta aquest dret (Montilla), ni als pressupostos del govern espanyol. La política consteix també en pactes; quina força farà ERC per tirar endavant la proposta?
Dir que ho vols i si et diuen que no no passa res pot resultar una opció molt estètica, però pensem en el que han fet altres sobiranismes a Europa i normalment no han pactat amb l’estat dominant si no era per reconèixer els seus drets. Propugnar simplement el reconeixement de drets com un crit al vent no és una actuació política efectiva quan al mateix temps s’està pactant amb l’estat dominant (amb un dels seus dos partits) sense exigències de respecte als drets nacionals.
Una salutació cordial