joseppinyol |
dimarts, 19 de desembre de 2006 | 00:17h
Quan el Govern espanyol decideix ampliar les hores dedicades al castellà en detriment del català, sense ni tant sols consultar a la Generalitat, qui polititza la llengua?. Quan el Govern espanyol decideix suprimir la programació en el nostre idioma del circuït català de Televisió Espanyola, qui politiza la llengua?. Quan els policies germans Creix torturaven Jordi Carbonell perquè es negava a contestar-los en espanyol, qui polititzava la llengua?. Qui ha polititzat, des de 1714, la llengua catalana ha estat l'Estat Espanyol que l'ha volgut fer desaparèixer. Aquesta voluntat d'extingir-la a obligat els catalans conscients a defensar-la. Defensar la nostra llengua comporta, de manera inevitable, polititzar-la. Fins ara els creadors d'opinió espanyols havien intentat fer-nos creure que parlar català era propi de gent inculta, tancada en el seu món; o bé que era una invenció d'uns quants intel·lectuals separatistes, des de Rubió i Ors, fins a Pompeu Fabra. Ara el president d'Esquerra Republicana ofereix una nova versió: defensar el català és cosa dels de “la ceba”, la qual cosa perjudica el seu ús social. Pel que diuen els diaris cap membre del Consell Nacional d'aquest partit va qüestionar aquest plantejament.
A partir d'aquest plantejament de fugir de qualsevol conflicte, tant amb l'Estat Espanyol com a l'interior de la societat catalana, només es pot esperar una política lingüística continuista amb relació del primer tripartit, que alhora era continuista en relació a la portada a terme pels governs de Jordi Pujol: campanyes publicitàries tipus “dóna corda al català”, que a la vegada provenia de la primera aparició de la “Norma”, acompanyades d'alguns doblatges de pel·lícules al nostre idioma, subvencions diverses a entitats i mitjans de comunicació, etc. Al costat d'aquesta política els pilars més ferms de l'ús social del català com la immersió lingüística i els mitjans públics de comunicació, que estan amenaçats. Aquest model basat en la bona voluntat fa tres dècades que dura i ja ha esgotat tota la seva virtualitat: no pot donar més de si; i els resultats no són satisfactoris perquè l'ús social de la nostra llengua és en clar retrocés. Aquest model deriva directament de la Constitució de 1978 que no reconeix la territorialitat de la llengua, com passa a Flandes, al Québec o als cantons de Suïssa. La Constitució i els Estatuts reconeixen el dret dels catalanoparlants a fer ús voluntàriament de la seva llengua, però sense capacitat de declarar-la la llengua del nostre territori històric.
Només un fort combat intel·lectual i polític en defensa dels drets territorials de la nostra llengua nacional pot combatre el descens de l'ús del català i la seva conversió en una adhesió sentimental, però poc útil a la “llengua dels avis”. Només una forta connotació política, de lluita contra l'oligarquia espanyola i el règim posfranquista actual pot invertir la tendència descendent en l'ús social de l'idioma propi dels Països Catalans. Si Esquerra prioritza les seves necessitats polítiques derivades de conservar el poder, a la defensa del català davant dels atacs del Govern Espanyol i davant de la irrupció de “Ciutadans, Partit de la Ciutadania”, no hi haurà cap força política que defensi la territorialitat de la llengua catalana en els seus territoris històrics. I que converteixi aquesta territorialitat en reivindicacions polítiques, com per exemple una llei de normalització lingüística com la que va plantejar el Partit Quebeqois. O l'establiment d'un espai hertzià propi, que obligui les televisions i ràdios privades a utilitzar la nostra llengua al nostre país. Mides d'aquest tipus, que són les úniques que poden garantir la supervivència de la nostra llengua a mig termini, són anticonstitucionals, exigeixen un canvi de règim.
Com que aquesta ruptura és extremadament difícil es poden prendre dues actituds. La més fàcil es negar-se a acceptar aquesta realitat enganyant-se a un mateix i afirmar que, amb els pressupostos públics des del Govern, es pot aconseguir la incorporació dels immigrants i de les noves generacions.amb campanyes publicitàries simpàtiques, com les que s'han fet fins ara, que no incomoden a ningú. L'altre actitud és la de constatar la realitat, despertar les consciències, denunciar les imposicions del Govern Espanyol i de les grans empreses interessades en la “unidad del mercado·”, reclamar com a dret inalienable la territorialitat de la llengua, explicar als nostres conciutadans com funciona a Flandes o als cantons suïssos, i plantejar clarament els nostres drets davant els poders espanyols, ressaltant que la Constitució de 1978 no els pot resoldre.
Inevitablement aquesta defensa de la territorial de la llengua provocarà conflictes amb l'Estat Espanyol i conflictes amb els sectors més reticents dels nostres conciutadans. Aquesta politització no perjudicarà el català sinó tot el contrari. De fet la gran represa de la nostra llengua en el primer terç del segle XX es va produir amb l'entrada del catalanisme a la lluita política, amb el naixement del catalanisme polític. I va comportar topades entre republicans lerrouxistes i republicans catalans. Però finalment la lluita cultural de la Renaixença, els combats polítics del republicanisme federal i les campanyes proteccionistes dels industrials catalans es van fondre en un redreçament global de la nostra llengua i del conjunt de la cultura al nostre país.
Només un fort combat intel·lectual i polític en defensa dels drets territorials de la nostra llengua nacional pot combatre el descens de l'ús del català i la seva conversió en una adhesió sentimental, però poc útil a la “llengua dels avis”. Només una forta connotació política, de lluita contra l'oligarquia espanyola i el règim posfranquista actual pot invertir la tendència descendent en l'ús social de l'idioma propi dels Països Catalans. Si Esquerra prioritza les seves necessitats polítiques derivades de conservar el poder, a la defensa del català davant dels atacs del Govern Espanyol i davant de la irrupció de “Ciutadans, Partit de la Ciutadania”, no hi haurà cap força política que defensi la territorialitat de la llengua catalana en els seus territoris històrics. I que converteixi aquesta territorialitat en reivindicacions polítiques, com per exemple una llei de normalització lingüística com la que va plantejar el Partit Quebeqois. O l'establiment d'un espai hertzià propi, que obligui les televisions i ràdios privades a utilitzar la nostra llengua al nostre país. Mides d'aquest tipus, que són les úniques que poden garantir la supervivència de la nostra llengua a mig termini, són anticonstitucionals, exigeixen un canvi de règim.
Com que aquesta ruptura és extremadament difícil es poden prendre dues actituds. La més fàcil es negar-se a acceptar aquesta realitat enganyant-se a un mateix i afirmar que, amb els pressupostos públics des del Govern, es pot aconseguir la incorporació dels immigrants i de les noves generacions.amb campanyes publicitàries simpàtiques, com les que s'han fet fins ara, que no incomoden a ningú. L'altre actitud és la de constatar la realitat, despertar les consciències, denunciar les imposicions del Govern Espanyol i de les grans empreses interessades en la “unidad del mercado·”, reclamar com a dret inalienable la territorialitat de la llengua, explicar als nostres conciutadans com funciona a Flandes o als cantons suïssos, i plantejar clarament els nostres drets davant els poders espanyols, ressaltant que la Constitució de 1978 no els pot resoldre.
Inevitablement aquesta defensa de la territorial de la llengua provocarà conflictes amb l'Estat Espanyol i conflictes amb els sectors més reticents dels nostres conciutadans. Aquesta politització no perjudicarà el català sinó tot el contrari. De fet la gran represa de la nostra llengua en el primer terç del segle XX es va produir amb l'entrada del catalanisme a la lluita política, amb el naixement del catalanisme polític. I va comportar topades entre republicans lerrouxistes i republicans catalans. Però finalment la lluita cultural de la Renaixença, els combats polítics del republicanisme federal i les campanyes proteccionistes dels industrials catalans es van fondre en un redreçament global de la nostra llengua i del conjunt de la cultura al nostre país.
Comparteixo tot lo que afirmes, però en el punt en què parles de conflicte amb l'Estat per aconseguir que només el Català sigui la llengua oficial a Catalunya (dedueixo que és la única solució posible), m'agradaria que intentessis explicar com es pot crear aquest conflicte i sobretot poder-ne sortir victoriosos, quan més de la meitat dels catalans té com a primera llengua el castellà.
Ho sento però per desgràcia si creessim el conflicte de què tu parles el perderiem, perquè no tindriem la majoria dels catalans al nostre costat. Abans del la arribada dels inmigrants anadulsos, extremenys, etc potser el conflicte l'haguessim guanyat, ara aquesta gent també son catalans (tenen dret a vot), i dubto que acceptin que la seva llengua no sigui oficial al territori on treballen i viuen i fins i tot on hi han fundat una familia. Per tan hem de ser realistes, el model del quebec no es pot dur a la pràctica, perque aquí no pasa com en francés allà (que son majoria els seus parlants), aquí el català no ho és. PEr tan puc entendre des d'un punt de vista electoral que si es vol convèncer al castellanoparlant de dur-lo cap al camí de la independència, no es pot fer de llengua un us polític perquè aixi serà imposible convercel, i sino en podem convencer ni que sigui la meitat dificilment por arribar un dia que més del 50% del poble català aposti per la independència.
Crec que es aquest l'analisi que déu haver fet en Carod. Altra banda l'alternativa del conflicte que és la que apostes tu no la veig factible l'any 2006. I la visió d'en Carod pot ser posible, però sempre que es potenci la demanda de la gran injusticia de l'espoli fiscal, que afecta a tots els catalans siguin casellanoparlants o catalanoparlants
Llegeixo ultimament el teu bloc, comparteixo la majoria d'opinions. Segueix així
Caracremada, si independentistes com tu (te'n suposo) no sabem com es pot "crear aquest "conflicte" i sortir-ne victoriosos...." (textual teu)....................., ja podem anar plegant veles.
Amb aquest meu comentari, també respondré a l'amic resident a Alemanya, que ha escrit més avall.
Responc per a dir-vos que, la presència en minoria d'ERC al Tripartit (des de 2003) de la Generalitat, no ha servit ni serveix per a corregir la tendència descendent en la presència de la nostra llengua en tots els àmbits de la vida pública, i el seu consegüent ús social. Al contrari.
Des d'Alemanya no es deu copsar gaire bé la situació (allà es parla alemany en un 99% i no se sent català, Alemanya no és Catalunya per a poder jutjar quin és la situació als carrers catalans)..., però t'asseguro que aquí a Catalunya anem en retrocés -tot el gradual i lent que vulguis, però retrocés-, també en el camp lingüístic.
Només cal sortir per qualsevol dels carrers, estant en bars, metros, autobusos, botigues, restaurants, cues diverses..., de les nostres viles i ciutats (de Barcelona, per exemple), i parar l'orella per sentir en quin idioma es realitza la conversa de les persones.
Jo el faig de tant en tant, aquest exercici, i us ben asseguro, que en un 80-90% de les ocasions, les converses es desenvolupen en castellà (potser encara em quedo curt en el percentatge).
Per a fer aquest exercici i evitar percepcions subjectives que indueixin a confusió, no ens hem de basar només en experiències dins cercles reduïts com els centres urbans de pobles d'Osona o l'Empordà. Cal fer un contrast global, general, nacional, per zones, d'ací i d'allà. I el pes de la conurbació de Barcelona i rodalies és molt fort, de més de 3 milions d'habitants.
Sense anar més lluny, l'altre dissabte a la nit vaig anar a la discoteca, a la meva vila de Blanes, i aproximadament, -sense exagerar- el 98% de la gent jove, de les noves generacions, de la joventut (no pas turistes madrilenys, no..., ja que els conec que són de Blanes i alguns de Barcelona)............., s'expressaven en espanyol.
------------------
A tot això, mentrestant, en Carod.... "shhhhhh, silenci, el mal no vol soroll, no alcem la veu, que els espanyols (o Madrid, o Montilla) s'enfadaran i els resultats serien contraproduents, prudència, seny, moderació, pluja fina, a poc a poc, hem de ser molt "curosos", possibilisme, "la Norma el català és cosa de tots", pragmatisme "dóna corda al català", s'han acabat les sancions per incompliment de llei de política lingüística, cal despolititzar el tema de la llengua, el català depèn de tu -o sigui, implícitament inculcar-nos subtilment que no depèn del govern-"........ i un sense fi.
Coincideixo plenament amb en Josep Pinyol en la dignosi i en les sortides...... I la sortida no es troba tapant-se els ulls o mirar cap a una altra banda i fer veure que la realitat és una altra. La sortida passa per posar el tema sobre la taula.
Ho ha esmentat en Josep. La sortida, en gran part, passa perquè els grans mass mèdia (bàsicament TV), en un 90%, mínim, siguin en català.
¿Oi que a Alemanya el 100% dels canals de TV generalistes i de tot tipus a l'abast del públic són en alemany??............. Oi que a Castella el 100% ho són en espanyol??.............
Doncs a Catalunya, ha de ser igual, en el nostre idioma....... O no aspirem a ser igual com els altres??........ O no aspirem a ser independents?
Qui diu les TVs........., a més a més, les pel·lícules (doblar-les al cat.), els videos, els jocs electrònics........
Aquesta és la solució.
Si ERC està en el govern per a aconseguir això i no ho aconsegueix, ¿què hi fa ERC en aquest govern?
Si de moment legalment no es pot aconseguir........, cal lluitar per aconseguir-ho i............., quan s'està en minoria............., només es pot lluitar per aconsguir-ho des de l'oposició............. des d'allí es poden fer totes les propostes en positiu amb les mans lliures i la capacitat de maniobra és més gran............. La gent, la ciutadania ho visualitza millor i........... ERC creix en vots i en suport, i............. així sempre....., fins el dia que ERC ha crescut tant......, que ja té majoria............... Llavors i només llavors és el moment d'entrar al govern...... per aplicar les polítiques pròpies amb potència............ (que és la medicina que li cal a la nostra indefensa llengua)... amb un mínim de garanties.
Nota per a en Manel, si em llegeixes, estava jo esperant la tramesa del teu e-mail, i no he tingut novetats teves. Espero amb il·lusió les teves notícies. Que et vagi bé pels Baden-Würtembergs.
Salut i Bones Festes, tant per a tu, com per a en Josep Pinyol, i tots els bons lectors d'aquest -al meu entendre- magnífic bloc, fet amb molta qualitat intel·lectual, rigor i credibilitat, per part del seu autor. Salut i no defallim cap de nosaltres!!!!!!!!!!!!
Em dius que pleguem veles si no sé com sortir-ne victoriós del confilcte. Si que ho sé, i passa simplement per tenir una majoria democràtica dels ciutadans de catalunya. I fent lo que tu dius que s'ha de fer per defensar el català et puc ven asegurar que aquesta majoria mai de la vida la asolirem, ja que no ets realista. I et diré perquè.
Més de la meitat dels ciutadans de Catalunya tenen com a primera llengua el castellà. Això és un fet verídic i real, per tan els catalans que castellanoparlants en aquests moments (any 2006) són majoria, això no hauria de ser cap problema, per convèncer aquesta gent que la independència és lo millor per Catalunya i per tan per ells. ET repeteixo que part d'aquesta gent és indispensable per assolir la majoria democratica per assolir la independència, i si et penses que convertint el castellà en una llengua per la intimitat de les llars, i inundant només la esfera pública de català (tv, cinema, etc) el català es parlarà més? (això ho pensava en Franco i no ho va aconseguir) no fem el mateix.
Fent lo que tu proposes de fer amb la llengua catalana ja et dic jo que els castellanoparlants és imposible que arribi el dia que vulguin un estat català, que els excloeix. Per tan jo crec que aquí hi ha un xoc d'estrategies o fins i tot de prioritats. La meva prioritat és la indpendència de CAtalunya, i la única manera d'aconseguir-ho és una majoria democràtica la qual haurà de englobar a molts castellanoparlants, ja que sense ells aquesta majoria no és posible. La clau de tot l'asumpte és quin preu estem disposats a pagar els catalanoparlants perquè els castellanoparlants s'integrin en aquest projecte, o millor dic com fer-ho.
Tu proposes un conflicte que et torno a repetir que em diguis com guanyar-lo. I jo et dic que si fem de la llengua una bandera d'exclusió, mai asolirem la independència.
A mi ja m'agradaria que el 80% dels catalans parlessin el català, però això només pot arribar a ser possible si algun dia som un Estat independent, que serà el moment de fer el català la única llengua oficial. Mentres això no s'assolexi el català no pot ser una bandera, ja que simplement fa que molts catalans que parlen castellà no es puguin intergar en el projecte. I crec que més o menys, diguem agosarat és lo que ha fet que ERC hagi fet president un espanyolista com en Montilla. El temps dirà si era la estratègia bona, jo crec que no, que hauriem de ser a la oposició.
Què hi fa ERC al govern, si no només no fa passes cap a la independència, sinó que ni pot assolir unaTV en català?
Per a aquest viatge, tant és que hagués estat a l'oposició.
És més, a l'oposició podria tenir la capacitat de maniobra de remoure i sacsejar consciències col·lectives.
A l'oposició hauria pogut disposar de quelcom tan important com tenir la boca i els llavis lliures, movibles, mentre que a l'interior del govern té una mordassa com un pobre segrestat o ostatge.
La diferència és gran: ¿a qui de qui em llegeixi li agradaria que li posessin una mordassa dictatorial?
Tants anys (40, per concretar) que tantes ànimes havien lluitat per tombar mordasses i estaques, per la llibertat d'expressió, i ara que podem triar, alguns trien cadira més silenci...
Sort que estem vius per poder adonar-nos-en i fer-ho notar.
Però que no enteneu que en Carod diu una obvietat , el català esta totalment polititzat en el nostre país, una prova es pot veure en els articles com el teu, en la reacció fora de joc del molt honorable Sr. Pujol (perquè ara ha de treure l'immersió lingüística pel mig ) i d'altres articulistes no fam mes que donar raó a les paraules d'en Carod.
Es discuteix i se li dona massa "bombo" i "platillo" a la normalització lingüística.
El que cal son fets i no paraules, com menys es parli i com més s'actuï amb silenci millor. Avui en dia en la globalització, amb la força del espanyol en els mitjans de comunicació (no només a Espanya) i la massiva immigració, els arguments per el català son poc defensables obertament.
Hem de consensuar en la nostra societat civil que el català s'ha de defensar i imposar de forma natural, no per raons de la historia o perquè es la cultura del nostre país o perquè es una llengua molt bonica, o perquè es la que parlaven els nostres avantpassats..etc, sinó perquè es així i prou, com a Dinamarca, com a Finlàndia, com a Suècia, com a Holanda , com Hongria , com a Txèquia...etc.
No hem de donar raons, només fer complir la llei (que no es pas molt bona degut als que ara critiquen les paraules d'en Carod) del Estatut de la mateixa manera que es fa la complir les altres lleis.
No se perquè però tot aquesta marcat-ge al home per part de CiU a Carod, hem sona que jo ho he vist altres vegades però en aquest cas per el PP. Potser en Carod hauria ficar cara de més mala llet i així potser no es ficarien tant amb ell.
Manel, amb la immensa majoria dels mitjans de comunicació en català (TVs, pel·lícules, etc,), no s'imposa directament res a ningú (veure la TV o una pel·lícula és un acte lliure i optatiu), però en canvi la TV és un element poderós d'extensió i assimilació d'una llengua, de paràmetres i universos culturals i lingüístics.
Si un infant veu una pel·lícula on els bons diuen: "Anem a per totes, guanyarem", i no diuen: "vamos a por todas, venceremos"..... els nens, inconscientment i automàticament interioritzen, fan seu, aprenen i a l'endemà al pati de l'escola diuen als seus amiguts, tot jugant, el "Anem a per totes, guanyarem".
La TV, els mass media, els films, i les noves tecnologies audiovisuals, són eines poderosíssimes de normalització per a una llengua minoritzada, perquè no "imposen" res directament, sinó que fan agafar prestigi, sí, prestigi social a aquella llengua, i la gent, al capdavall, inconscientment i sense adonar-se'n, acaba parlant-hi.
Són "les" eines.