Dilluns
Tal dia com avui del 2006 feia balanç del mes de novembre i prou. El 2007 no vaig escriure res.
Dimarts
Fa dos anys em fixava en les opinions de Salvador Cardús a l’Avui o en un Mail Obert de Julià de Jòdar (“als senyors que tenien el poema de Gil de Biedma a la tauleta de nit,
Pepe Montilla no els fa peça. I no els en fa, de peça, perquè, vulgues
no vulgues, ser president de Catalunya significa posar-se al servei de
la catalanitat.“) que el mateix autor em demanava que llegís sencer en un comentari per no perdre de vista allò de la catalanitat esbiaixada.
I fa un any em rebotava contra el tractament que TVC havia fet de la sonada manifestació de la PDD.
Dimecres
Ara fa dos anys, Carod parlava de Josep Narcís Roca i Ferreras en un article de l’Avui.
I en fa un, publicava dos apunts arran de la manifestació: “De manifestacions, lideratges i encimbellaments” (sobre la intenció de Mas de fer una cimera amb Montilla per capitalitzar-la) i “L’Espanya post 1-d: antes partía que doblá“, en què es feia evident que l’Estat estava decidit a no fer cas de la manifestació.
Dijous
Ara fa dos anys escrivia sobre la JNC arran del lema del seu XVI Congrés “Construir la nació”, una construcció que no és possible sense plantejar la qüestió de la sobirania; el debat encara dura, però percebo que les JNC també es mouen en el sentit que cal.
Fa un any en tornava a publicar dos: el primer, sobre la provocadora resposta de Joan Ferran a la manifestació; el segon, sobre la proposta de Pujol de plantar-nos i la canalització de cara a les eleccions de març.
Divendres
Avui fa dos anys escrivia “Ruptura i sentiments” a propòsit de l’acció de Joan Puigcercós de treure la bandera espanyola de Governació. Aleshores deia que només el 10,8 % de la població hi estaria en contra o més aviat en contra segons l’enquesta del CEO quant a sentiments de catalanitat o espanyolitat. Com sabeu, Montilla va demanar que s’apliqués la llei i punt i la bandera va tornar a hissar-se. Ara caldria, però, que Montilla demanés al govern espanyol que apliqui també una llei, la de l’Estatut, que no ha aplicat mai del tot i que des del 9 d’agost ens té ben penjats. I també val la pena recordar el paper que certa premsa va jugar en la filtració de la notícia a l’hora de cridar l’atenció sobre el fet, com després ha passat amb el cotxe de Benach i, en canvi, no ha passat tant amb altres temes.
I parlant de mitjans, fa un any em demanava si El Periódico buscava una crisi de govern amb la potenciació de l’incendiari Joan Ferran, però també em congratulava de la presentació de la XBS en un segon apunt.
Dissabte
Avui fa dos anys escrivia “La bandera, la llei, els pseudokamikazes i els pseudonacionalistes“. Llegint-lo fa la impressió que si ERC ha aguantat aquesta primera meitat de la legislatura, amb totes les envestides kamikaze de Ferrans, Bolaños, Maragalls (Ernest) i altres, el combat està guanyat. Bolaño ja no hi és, Ferran fa temps que no piula i Maragall té mig país en contra. Aleshores fa certa patxoca veure el núm. 119 de l’Esquerra Nacional i aquell “Estem construint un estat propi. Disculpeu les molèsties” tan ben trobat i que tanta gràcia deu fer al PSC.
I fa un any, un parell d’apunts: en el primer sortíem de l’1-D i apuntàvem al 9-M; en el segon, novament, Joan Ferran (és que s’ho va guanyar!)
Diumenge
Fa dos anys encara cuejava el tema de la bandera de Governació.
Fa un any publicava “Els fonedors, els refundadors i la Constitució“, una crítica a ICV i CiU.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Han resistit i tot apunta que aguantaren fins al final encara que això signifiqui empessar-se totes les línies vermelles que han traçat.
Arribaran al final de la legislatura, però pel camí hauran perdut tota credibilitat com a partit independentista.
Hauran demostrat que son un partit de govern, però per a qué? Per ajudar al PSC-PSOE a consolidar-se o a CiU a guanyar de nou la Generalitat sense que hagin canviat ni una mica la seva ambigüitat calculada sobre la sobirania?.
No se qui els votarà?.
Aquest serà el llegat que en Puigcercós i Carod ens deixaran com herència.
Una ERC dividida, que ha perdut l’horitó republicà i nacional i mig satel·litzada, per poder sobreviure i pagar els costos del desastre electoral, al PSC-PSOE.
Salut i Independència.
Manel